Saladí
De Viquipèdia
|
Saladí (Tikrit, actual Iraq, 1138 - Damasc, 4 de maig de 1193) (en kurd Selaheddînê Eyûbî, en àrab صلاح الدين يوسف ابن ايوب, Salāh al-Dīn Yūsuf ibn Ayyūb, Josep "rectitud-de-la-pau" fill d'Aiub), va ser el fundador de la dinastia aiúbida, soldà d'Egipte i de Síria. Gran defensor de l'islam en la seva vessant sunnita, va combatre els cristians i les doctrines musulmanes més apartades de la oficial, representades per la dinastia abbàssida. És especialment conegut a Occident per la seva conquesta del regne croat de Jerusalem el 1187.
Taula de continguts |
[edita] Joventut
Els seus familiars es van allistar a l'exèrcit d'Imad ad-Din Atabeg Zengi, senyor de Mossul, el líder musulmà que va aconseguir reconquerir el comtat d'Edessa als croats, sent el primer en aconseguir derrotar-los. Quan Zengi va morir el 1146 a Síria, hi va haver una guerra civil en la que la família de Saladí va posar-se a favor de l'hereu legítim, Nur al-Din, que un cop consolidada la seva posició va recompensar-los. El pare de Saladí, Ayyub, va ser nomenat governador de Damasc i el seu oncle Shirkuh, comandant de l'exèrcit.
Shirkuh va ser enviat a Egipte, on el califat fatimita estava en crisi per la pressió dels croats a les seves fronteres i per les guerres civils. En aquesta campanya es va endur el seu nebot amb ell. En poc temps Shirkuh va controlar el país, actuant com a visir i representant del soldà de Síria i quan va morir, Saladí el va substituir.
En l'exercici del seu càrrec, Saladí va repel·lir un intent d'invasió croat, va abolir alguns impostos, va reformar i reduir l'administració i va contractar mercenaris turcs i kurds per formar un exèrcit sòlid.
[edita] Soldà d'Egipte i Síria
Quan el califa Al-Addid va morir el 1171, Saladí es va convertir en el soldà, reintegrant el país al sunnisme. Tot i que nominalment depenia de Síria, tenia de fet un poder absolut sobre els seus dominis a Egipte. Amb l'excusa d'eliminar la influència dels abbàssides, va engrandir el reialme conquerint Líbia, el nord del Sudan i el Iemen.
Nur al-Din va morir el 1174 deixant Síria al seu fill as-Salih Ismail al-Màlik, d'onze anys. Amb l'excusa de protegir el jove monarca de l'amenaça croada, Saladí va ocupar el seu reialme, va entrar a Damasc i va assetjar Alepo.
Aquell any va sobreviure a un intent d'assassinat de la secta dels hassassins, gràcies al fet que duia una cota de malla sota la túnica.
Després de sortir derrotat de la batalla de Montgisard el 1177, els regnes croats ven ser un problema constant, degut a les seves incursions sobre territori musulmà. Però dos anys més tard, va obtenir la seva primera victòria contra els croats a la batalla del Gual de Jacob.
As-Salih Ismail al-Malik va morir el 1181 i Saladí va ser nomenat oficialment soldà de Síria, càrrec que ostentava de facto des de feia 7 anys. Havent assegurat el seu poder sobre Síria, va aconseguir annexionar-se els territoris de la Mesopotàmia, fins llavors controlats pels descendents d'Imad ad-Din Atabeg Zengi, l'antic senyor al que la seva família havia servit.
[edita] La Conquesta de Jerusalem
Els atacs del cavaller Reinald de Chatillon contra caravanes i pelegrins musulmans va ser el principal desencadenant de la guerra que acabaria amb els regnes croats. L'any 1187 el rei de Jerusalem, Guy de Lusignan va convocar un gran exèrcit per fer front a Saladí i va sortir al seu encontre. La batalla de Hattin va tenir lloc en uns turons coneguts com les banyes de Hattin, on l'exèrcit croat, debilitat per la manca d'aigua, fou derrotat. Lusignan va ser capturat, així com de Châtillon a qui, segons la llegenda, Saladí va tallar el coll amb la seva pròpia espasa. Els cavallers dels ordes religiosos van ser aniquilats gairebé del tot, i els supervivents van haver d'escollir entre la conversió o la mort, tot i que Saladí va tractar bé els presoners de més renom.
Desaparegut el gruix de l'exèrcit croat, Saladí es va veure lliure d'atacar la ciutat de Jerusalem, defensada per Balian d'Ibelin. La ciutat va caure el 2 d'octubre del 1187. Saladí va perdonar la vida a tots els cristians i finalment va entrar a la Mesquita de la Roca, el tercer lloc més sagrat de l'Islam, després de la Meca i Medina.
[edita] Tercera Croada i mort
Després de la caiguda de Jerusalem es va proclamar la Tercera Croada, on hi van participar Felip August, rei de França i el famós Ricard Cor de Lleó, rei d'Anglaterra. Els croats van conquerir la ciutat de Sant Joan d'Acre, però llavors les desavinences entre Felip i Ricard van fer que els francesos abandonessin la croada.
Ricard va aconseguir alguns èxits però no pas reconquerir Jerusalem. Finalment, sabent la mala situació al seu país va decidir abandonar la croada, després de pactar amb Saladí, que va prometre atorgar protecció als peregrins cristians.
Saladí va morir a Damasc el 1193 i va ser enterrat a la Gran Mesquita d'aquesta ciutat, on les seves despulles encara descansen en un senzill taüt de fusta. Va succeir-lo el seu fill al-Afdal, establint-se així la dinastia aiúbida.
[edita] Visió occidental del personatge
A Europa, els creuats que van tornar a les seves llars van portar amb si nombroses llegendes i anècdotes amb Saladí com a protagonista. Amb elles es va difondre pel món cristià la figura del soldà Saladí.
De Saladí la tradició cristiana es va quedar amb la seva cortesia, saviesa i cavallerositat, apareixent en nombrosos relats com un gran senyor que tractava amb honor als seus captius. Es tracta d'una cosa inexacte per als cànons moderns doncs els membres de les ordres militars que considerava els seus enemics més acèrrims eren normalment obligats a escollir entre una conversió forçosa o la mort, si bé, en la moral de l'època, el seu compliment de les normes socials de cortesia cap als captius i el seu respecte a les pactes amb l'enemic enfront de la violació de treves contínues pels creuats davant la seva manca d'un lideratge sòlid l'apropaven de manera molt similar al concepte medieval de cavallerositat.
En diverses narracions apareix així com un exemple del perfecte cavaller medieval, tant pel seu honor com per la seva saviesa i judici. En l'obra La Divina Comèdia, Dante Alighieri va ubicar Saladí al costat de personatges com Sòcrates, Aristòtil, Homer i Ovidi, al Limb, un espai destinat a personatges justos i il·lustres, impedits d'entrar en el Paradís només per no ser batejats.[1] Entre les obres que recordar d'aquesta manera a Saladí es pot nomenar, El Conde Lucanor, de Joan Manuel de Castella en els seus capítols XXV i L, que descriuen, respectivament, el fictici captiveri d'un noble cristià en mans de Saladí, tractat amb una cortesia exemplar, i a un Saladí a punt de caure en la temptació però acabant per triar sàviament com a exemple de bon governant.
Però també va ser mostrat moltes vegades com el "temible líder infidel" que havia expulsat "la veritable religió" de Terra Santa. En altres fonts, especialment les eclesiàstiques, es mostra com "el diable sarraí", i se l'associa amb el dimoni.
Va ser la primera versió la que es va acabar imposant i així en el segle XIX, Lessing en la seva obra Nathan el Savi l'utilitza com un dels tres erudits protagonistes de les tres religions del llibre que arriben a superar les diferències religioses; ell és seleccionat per representar l'Islam .
En l'actualitat, no sempre sent històricament exactes hi ha nombroses obres (tant de recerca com de ficció) on se li sol mostrar com un líder íntegre i fidel a la seva religió, a més d'un dels més grans estrategues del seu temps, davant uns governants cristians incapaços i en moltes ocasions liderats per fanàtics. Així cal remarcar la pel·lícula El regne dels cels o el segon llibre de la trilogia templera de Jan Guillou, que usen protagonistes pragmàtics i tolerants que semblen més propers a Saladí, tot i ser el seu enemic, que als cortesans de Jerusalem, que solen ser descrits, amb l'excepció dels protagonistes que es solen vincular a gent com Raimundo III de Trípoli, el "partit moderat" de la cort, com corruptes, fanàtics o merament incompetents.
[edita] Referències
- ↑ Inferno, Canto IV, verso 129
[edita] Enllaços externs
- «Richard and Saladin: Warriors of the Third Crusade» (en anglès).
- Rosebault, Charle J.. «The Knighting of Saladin» (en anglès).
- «De expugnatione terrae sanctae per Saladinum» (en llatí). Relació de les conquestes de Saladí dels Estats del Creuats.
|
||||||||||||||||||||
