Gaza

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Gaza (desambiguació)».
Mapa de la franja de Gaza
Vista de la ciutat de Gaza

Gaza (àrab غَزَّة Ġazzah, hebreu עזה Azzah) és una ciutat de Palestina que dona nom a una de les dues parts en què estan dividits els territoris palestins (Franja de Gaza i Cisjordània) i capital d'aquesta zona. Entre les infraestructures destruïdes cal esmentar l'aeroport internacional (pagat per Europa, i que de fet és fora del terme de la ciutat, al sud-est de la franja) i la central elèctrica (destruïda el juny del 2006, i que proveïa de llum al 70% de la zona). La seva població actual és d'unes quatre-centes mil persones i la superfície de la ciutat és de 45 km2. Té un clima suau mediterrani amb una mitjana de 20,3 °C amb puntes a l'estiu de 32 °C i a l'hivern de 6 °C; plou a l'entorn de 400 mm l'any com a màxim i té vents del sud-oest que arriben fins al 60 km/h.

Barris[modifica | modifica el codi]

Platja de Gaza.

Es divideix en 11 barris o suburbis:

  • Turó de Al-Montar
  • Al-Daraj
  • Zaytoon
  • Shuja'eya
  • Al-Tuffah
  • Al-Sabra
  • Al-Remal
  • Al-Sheikh Ejleen
  • Port Vell de Gaza
  • Sheikh Radwan
  • Al-Nassr

Geografia[modifica | modifica el codi]

  • Altitud: 35 metres.
  • Latitud: 31º 30' N
  • Longitud: 034º 28' E

Transport[modifica | modifica el codi]

Aeroport de Gaza el maig del 2002.

Gaza compta amb un aeroport internacional situat a 40 km al sud de Gaza i que actualment es troba fora de servei degut als atacs israelians.

Història[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Zeus del segle II, trobada a Gaza (Museu arqueològic d'Istambul).

El significat de la paraula Gaza és incert; és possible que derivi de la paraula hebrea Azzāh "fort"; el nom ja s'esmenta a registres egipcis on apareix transcrit com q-ḍ-t o g-ḍ--t. Les tauletes de Tell al-Amarna l'esmenten com a Qazati i els registres babilonis l'anomenen Hazatu. Els grecs li van dir Γάζα.

L'arqueologia demostra que els cananeus es van establir a la regió vers el 3000 aC. La primera menció de la ciutat és del regnat del faraó Tuthmosis III (segle XV aC) quan fou ocupada pels egipcis. Vers el 1200 aC fou ocupada pels filisteus i fou una de les principals ciutats d'aquest poble, segurament la principal i capital de la Pentàpolis o cinc ciutats-estats aliades (les altres foren Ascaló, Ecron o Akkaron, Asdod o Azotus, i Gath), i llavors era a uns 2 o 3 km de la costa i tenia una forta muralla; Samsó, per escapar-se dels filisteus va trencar les portes de la ciutat i es va refugiar a les muntanyes veïnes; després presoner i cec, va fer caure el temple de Dagon (una de les deïtats de la zona d'origen assiri, però no especifica de Gaza) sobre si mateix i sobre els seus capturadors.

En temps del rei Salomó es creu que la ciutat pagava tribut al rei d'Israel; vers el 734 aC, Teglatfalasar III esmenta entre els seus vassalls o tributaris a Hanunu, rei de Gaza, que s'havia unit a Rasin i Phacee (Ahaz), reis de Síria i Judà, en contra d'Assíria. En acostar-se l'exèrcit assiri, Hanunu va fugir a Egipte i la ciutat fou ocupada i saquejada pels assiris, però quan en van sortir, Hanunu va tornar i va recuperar el poder, i el 720 aC va lluitar amb el faraó Shabaka d'Egipte contra els assiris a la batalla de Ràfia, en què els assiris van obtenir la victòria i Hanunu fou fet presoner. També Israel esdevingué tributària d'Assíria vers el 730 aC.

No massa més tard, sota el rei de Juda Ezequies (715 aC-687 aC) Josefus diu que els jueus van conquerir Gaza, i els seus habitants foren forçats a unir-se a la rebel·lió del rei jueu contra Assíria; però els assiris van retornar i van obligar a Gaza a sotmetre's. Asarhadon i Assurbanipal esmenten entre els seus tributaris a Tsilbel (Sillibel o Tzili-Ba'al) rei de Gaza.

Quan l'imperi assiri fou destruït Gaza fou capturada pel faraó Neko II, al qual va pagar tribut (vers 609 aC a 604 aC). Aquest, però, fou derrotat pels babilonis de Nabucodonosor a Karkemish i els babilonis van imposar un tribut a la ciutat (604 aC), especialment onerós en temps del rei Nabònides en què es va construir el gran temple de Sin a Harran. L'imperi babiloni es va enfonsar el 539 aC i la ciutat va romandre independent fins al 525 aC, quan Cambises II de Pèrsia, en la seva expedició a Egipte, la va assetjar i la va obligar a sotmetre's. Sota els perses va gaudir de gran prosperitat.

El 332 aC fou atacada pels macedonis i defensada per un cos d'àrabs mercenaris dirigits per l'eunuc Batis (Josefus l'anomena Babemeses) que va rebutjar als atacants i els macedonis van confessar que no podien fer res contra unes muralles tan grans i fortes. Alexandre el gran va ordenar construir muntanyes d'arena a la part sud, la més vulnerable, on es van instal·lar màquines d'assalt que foren incendiades pels defensors, i altra vegada els macedonis es van haver de retirar. Alexandre va assumir el setge de Gaza en persona i va resultar ferit en un combat menor. Mentre es recuperava foren enviades al campament macedoni les màquines de setge usades a Tir i es va construir un turonet de 250 m i una amplada d'uns 400 m; amb tot això es va poder expulsar als defensors de la muralla cap a la segona línia i es va poder fer un forat (al tercer assalt) i entrar a la ciutat. Els defensors encara van resistir heroicament fins que van morir tots, i les dones i nens foren convertits en esclaus. En total, el setge va durar uns tres mesos. La ciutat fou repoblada amb ciutadans de ciutats veïnes que s'havien sotmès i una guarnició macedònia va quedar a la ciutat. Estrabó diu que la ciutat fou destruïda, però això no es pot prendre en sentit literal i definitiu, perquè pocs anys després la ciutat és esmentada i continuava existint. Segons Diodor de Sicília la ciutat fou repoblada amb grecs (cosa que confirmen Curtius i Arrià).

A la mort d'Alexandre va fer part del regne egipci dels Ptolomeus o Làgides (320 aC). Una batalla es va lliurar a les seves rodalies entre Ptolomeu I Sòter i Demetri Poliorcetes (que s'havia fet amo de la ciutat el 315) en la que aquest darrer fou derrotat i va perdre cinc mil homes i vuit mil van quedar presoners i la ciutat va quedar en mans dels egipcis (312). El 306 aC Antígon i el seu fill la van recuperar però Ptolemeu la va ocupar altre cop el 302 aC. A les guerres en Ptolomeu IV Filopator i Antíoc III el gran fou ocupada pel selèucida (219 aC), que la va utilitzar com a base per la invasió d'Egipte però que la va evacuar després de la seva derrota a Ràfia (217 aC). No massa més tard el 198 aC, Antíoc III va derrotar els egipcis però la ciutat va romandre lleial als Ptolomeus i fou destruïda pel rei selèucida. La seva victòria sobre els egipcis el 216 aC va assegurar el domini d'Antíoc.

Vers el 143 aC fou atacada per l'asmoneu Jònatan (germà de Judes el macabeu) amb un llarg setge (vers 145 aC a 143 aC), els suburbis foren cremats i la ciutat va haver d'entregar hostatges. Durant el període que va seguir la rodalia fou poblada de jueus (suposadament els habitants "idolatres" foren expulsats) i la ciutat, que era una ciutat emmurallada molt forta, va conservar l'autonomia. Alexandre Janeu la va assetjar durant tot l'any 98 aC; el setge fou inútil i va durar 12 mesos, però finalment li fou entregada per una traïció. Molts habitants foren executats i la ciutat destruïda, però fou reconstruïda, almenys parcialment, segurament abans de la conquesta romana.

El 63 aC va passar a Roma i el 28 d'octubre del 61 aC la va visitar Gneu Pompeu i vers l'any 55 aC el governador Aulus Gabinius va expulsar als jueus de la ciutat i probablement la va repoblar amb més grecs, suposadament colons cretencs.

El 37 aC fou donada per Marc Antoni a Cleòpatra junt amb tota la costa mediterrània fins a Fenícia; el 30 aC fou separada d'Egipte i inclosa per August en el regne del seu amic Herodes el gran, antic governador de Galilea que havia romàs lleial durant la invasió dels parts i havia estat partidari seu. Aquest la va reedificar i embellir, i a la seva mort el 4 aC no fou inclosa en els dominis del seu fill Arquelau. Asmoneu, i Estrabó ho atribueix al fet que era una ciutat grega, per la qual cosa va passar a la província de Síria. Una sèrie de monedes, alguna d'abans de l'imperi però la majoria d'època imperial, mostren el signe de la ciutat, un cap de dona i els deus grecs Zeus, Artemisa, Apol·lo i Hèrcules, el que demostra que era una ciutat grega, com també assegura Josefus (d'altra banda a les monedes de les ciutats no gregues de la costa apareix la deïtat local principal, Astarte). A les monedes la ciutat és qualificada d'autònoma i alguna esmenta un senat de 500 membres, i era considerada ciutat sagrada i amb privilegi d'asil; alguna inscripció també té referències a Creta. En aquella època hi havia un temple important, el de Mama (equivalent al crètic Jove), que després fou una església cristiana.

El 66 fou atacada i saquejada pels jueus revoltats, però els romans la van recuperar ràpidament. El 119 Adrià va vendre els captius jueus a un mercat organitzat a Gaza, mercat que va subsistir per alguns segles i fou conegut com la Fira d'Adrià.

Va romandre en mans de l'Imperi romà però com a ciutat grega el paganisme va predominar i els cristianisme no es va poder introduir. Sant Silvà és considerat el primer bisbe, i va patir martiri el 310 a les mines de Phaeno; el va succeir Asclepas, que va assistir al concili de Nicea el 325, i que era contrari als arians. Constantí el Gran va imposar el cristianisme, però al no obtenir suport a Gaza en va separar el port de la ciutat, que fou pujat al rang de ciutat i separat de Gaza amb dret a bisbes propis; quan Julià l'Apòstata va retornar el port a Gaza, el dret a bisbe propi es va mantenir, i entre els bisbes principals cal esmentar a Pere l'iber (un asceta monofisita) i Sant Cosme. El cristianisme no arrelava i sota l'emperador Julià els germans Eusebius, Nestabos i Zeno foren morts per la multitud pagana, i Sant Hilarió, nascut a la rodalia (al llogaret de Thabatha) es va haver d'escapar a Sicília. Fins al 393 Sant Irenió no va poder construir una església a la ciutat. Més tard foren bisbes Aeneas, i seguidament Sant Porfiri (395-420), que va fer tancar els temples pagans amb una ordre imperial (400) i va imposar a la ciutat la voluntat dels 200 cristians. A Gaza només va romandre el temple de Marneion (Zeus Marnas, que havia substituït al de Dagon) però el poble seguia essent pagà; un altre ordre imperial (402) va permetre a Porfiri enderrocar els temples el que es va fer el maig del 402: vuit temples foren destruïts (Afrodita, Hecate, el Sol, Apol·lo, Core, Fortuna, Heroeion, i Marneion) i els ídols i objectes pagans foren buscats casa per casa; a les ruïnes del Marneion es va erigir una església (coneguda per Eudoxiana per haver-la pagat l'emperadriu Eudòxia) que fou consagrada el 14 d'abril del 407.

Durant els segles V i VI, sota domini bizantí, fou seu d'una famosa escola de retòrics cristians; va florir el monacat i molts religiosos locals van arribar a sants: (Doroteu de Gaza, Dositeu, Barsanufi el Vell, Joan el Profeta); els monjos monofisites també van treballar a les rodalies. A partir del 500, van tornar els jueus, com s'ha comprovat per l'arqueologia al descobrir-se les restes de la sinagoga, construïda de nou vers una data propera al 500.

El 637 fou ocupada pels àrabs dirigits pel general Amr, després d'un setge en què els jueus van ajudar els bizantins. L'Eudoxiana es va convertir en mesquita. La guarnició bizantina de la ciutat, formada per 60 homes dirigits per Cal·línic, va refusar apostatar i foren portats a Eleutheròpolis i Jerusalem on foren executats. La ciutat fou el lloc on suposadament fou enterrat l'avi de Mahoma, Hashim Ben Abid Manaf, que va morir a la ciutat durant un viatge a finals del segle VI. La tomba del avi del profeta va esdevenir aviat la mesquita de Nebi Hashim.

A partir del segle IX la ciutat fou dependent en general de les diverses dinasties egípcies, destacant el fatimites, els aiúbides i els mamelucs. El segle X és descrita com a ciutat important sota els fatimites, amb una gran mesquita.

Vers el 1100 va ser ocupada pels croats, que la van trobar en runes i la van restaurar. Balduí III de Jerusalem i va construir una fortalesa el 1149, que fou encarregada als templers. El 1170 fou saquejada per soldats de Saladí, però no la van poder mantenir; finalment els croats la van evacuar el 1187. La principal edificació dels croats, la catedral de Sant Joan Baptista, va esdevenir la mesquita Djamia al-Kebir. Fou recuperada per Ricard Cor de Lleó i els croats la van conservar fins al 1229. El 1224 els aiúbides foren derrotats a Gaza pels soldats del Khwarizmshah. El 1239 els croats van ser derrotats a Gaza i altre cop el 1244. El 1299 fou ocupada pels mongols de Pèrsia que van estar per la zona fins al 1303. Sota domini mameluc fou capçalera d'un districte dependent de la província de Damasc encara que algunes vegades fou província independent.

El 1516 fou ocupada pels otomans. Llavors va córrer el rumor d'una gran victòria dels mamelucs i els habitants van massacrar a la guarnició turca. Els otomans van tornar i van exercir sagnants represàlies. No obstant això, entre 1525 i 1550 va més que doblar el nombre d'habitants (de mil a més de dos mil famílies). Vers el 1660 es va iniciar una dinastia de governadors (paixes) entre els quals destacà Husayn Pasha, que van aconseguir aturar les incursions del beduïns i mantenir bones relacions amb europeus i cristians. Així a partir del 1516 fou domini dels otomans i la van mantenir excepte per un breu període d'ocupació francesa (1799), quan Napoleó Bonaparte va obtenir una notable victòria a la seva rodalia, i el període de dominació egípcia de Palestina i Síria (1832-1840), fins que el 7 de novembre de 1917 fou ocupada pels britànics. Sota els otomans fou un caicamanat del sandjak de Jerusalem. El 1882 tenia 16.000 habitants i el 1906 ja eren 40.000. Sota els britànics va tornar a baixar a 17.000 (1932). Una església grega del segle XII venerava a Porfiri, bisbe de Gaza al segle V i una mesquita musulmana també del segle XII donava culte a Nabi Hashim.

Va quedar dins el mandat britànic de Palestina el 1948, en el repartiment entre àrabs i jueus, i d'acord a l'armistici, va quedar a la part àrab sota administració d'Egipte, que la va controlar (excepte per un breu període d'ocupació israelita el 1956) fins al juny del 1967 quan fou ocupada per Israel a la guerra dels sis dies. El 1987 va començar la primera Intifada o Revolta dels palestins i el setembre de 1993 els acords d'Oslo donen l'administració de Gaza a la recentment creada Autoritat Nacional Palestina. El 18 de març de 1994 l'administració civil fou transferida en part a l'Autoritat Nacional Palestina (Yasser Arafat va arribar a la ciutat l'1 de juliol de 1994). El Consell Nacional Palestí o govern es va reunir a Gaza per primer cop el març de 1996. Progressivament els israelians es van retirar, fins i tots de les colònies, completant la retirada el 2006. Aquell any Hamas va guanyar les eleccions als territoris palestins, però al-Fatah no va voler deixar el poder i va esclatar la guerra civil de la qual, a Gaza, va sortir triomfadora Hamas.

El 2008, durant l'Operació Plom Fos, els tancs israelians van entrar un altre cop a Gaza, provocant el pànic i el terror entre la població de la Franja. Després de causar una destrucció sistemàtica que complementava la feta en anteriors incursions, es van retirar.

Les noves banderes palestines a la ciutat de Gaza.

L'antic port de Gaza fou anomenat Majuma Gazae (port de Gaza); Majuma és una paraula àrab que vol dir port, i estava a pocs km de la ciutat. Com que es va convertir ràpidament al cristianisme en temps de Constantí, fou elevada a ciutat per l'emperador amb el nom de Constantia i separada de Gaza, on els habitants encara eren pagans. Julià l'Apòstata la va retornar a la jurisdicció de Gaza i va perdre el nom de Constantia.

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Barcelona internacional – Ciutats agermanades». © 2006-2009 Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 02-04-2012].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaza Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 31° 31′ N, 34° 27′ E / 31.517°N,34.450°E / 31.517; 34.450