Napoleó Bonaparte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Napoleó» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Napoleó (desambiguació)».
Napoleó I
Napoleó Bonaparte

Emperador dels francesos
(Primer mandat)
Regne
18 de maig de 1804 - 11 d'abril de 1814
Precedit per Consolat, del qual fou Primer Cònsol
Succeït per Lluís XVIII
Coronació 2 de desembre de 1804

Regne
20 de març de 1815 - 22 de juny de 1815
Precedit per Lluís XVIII
Succeït per Napoleó II[1]

Rei d'Itàlia
Regne
17 de març de 1805 - 11 d'abril de 1814
Coronació 26 de maig de 1805

Títols Copríncep d'Andorra
Naixement 15 d'agost de 1769
Ajaccio, Còrsega
Defunció 5 de maig de 1821 (als 51 anys)
Santa Helena, Imperi britànic
Consort Josefina de Beauharnais
Esposa Maria Lluïsa d'Àustria
Descendència
Dinastia Dinastia Bonaparte
Pare Carlo Buonaparte
Mare Maria Letizia Ramolino

Imperial Coat of Arms of France (1804-1815).svg

Napoleó Bonaparte (Ajaccio, Còrsega, 15 d'agost de 1769 - Santa Helena, 5 de maig de 1821) fou un militar i home d'estat francès.

Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a Primer Cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També de mentre que va ser Emperador dels Francesos va ser coprincep d'Andorra.

Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.

La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la Batalla de Leipzig, a l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant a Napoleó a abdicar a l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc temps després, va retornar al poder en un episodi anomenat posteriorment el Govern dels cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.

Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del Codi Napoleònic.

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

Nascut Napoleone di Buonaparte (Nabolione o Nabulione en cors), només un any després que França comprés l'illa a la República de Gènova. Napoleone anys després va canviar el seu nom per l'afrancesat Napoléon Bonaparte. El registre més antic d'aquest nom apareix en un informe oficial datat el 28 de març de 1796.

La seva família formava part de la noblesa local. El seu pare, Carlo Buonaparte, advocat, va ser nomenat el 1778 representant de Còrsega a la cort de Lluís XVI, lloc on va romandre per diversos anys, per la qual cosa va ser la seva mare, Maria Letizia Ramolino, la figura fonamental de la seva infantesa. Avançada a la seva època, exigia que els seus vuit fills es banyaran diàriament, quan el comú era banyar-se, arribat el cas, una vegada al mes. Napoleó, de caràcter reservat i taciturn, es va mantenir apartat dels seus companys. Li agradava estar sol per meditar i sentia profunda aversió cap als francesos, a qui acusava de ser els opressors dels corsos. No era molt bon estudiant i només li preocupaven les matemàtiques, ciència en què progressava sorprenent. També es va dedicar a la lectura d'obres de la literatura clàssica, com Història Universal de Polibi, Vides paral·leles de Plutarc o Expedició d'Alexandre de Arrià de Nicomèdia, obres que van tenir una profunda influència en el seu esperit.

El seu pare va aconseguir que Napoleó i el seu germà Josep es traslladessin a la França continental, per estudiar a l'escola militar francesa de Brienne-le-Château a l'edat de 10 anys. Abans d'entrar havia d'aprendre francès, llengua que va parlar amb un marcat accent italià per la resta de la seva vida. Va obtenir notes destacades en matemàtiques i geografia, aconseguint també les necessàries per aprovar les altres matèries. Després de la seva graduació en 1784, va ser admès a l'École Royale Militaire de París. Tot i que havia buscat en un principi una formació naval, va acabar estudiant artilleria a l'École Militaire. Després de la seva graduació el setembre de 1785, va ser comissionat com tinent segon d'artilleria. Va prendre les seves noves obligacions en gener de 1786, a l'edat de 16 anys.

Napoleó va servir a la guarnició de Valença i de l'Auxonne fins a l'esclat de la Revolució Francesa (encara que es va prendre gairebé dos anys de llicència a Còrsega i París durant aquest lapse). Poc després de començar la revolució, Napoleó es trobava a Còrsega. Va donar suport a la facció jacobina i va obtenir el rang de comandant segon de la Guàrdia Nacional de Voluntaris de l'illa. Després d'entrar en conflicte amb el líder nacionalista Pasquale Paoli (antic heroi de Napoleó), Bonaparte i la seva família van ser obligats a fugir a França, on van arribar el juny del 1793.

Les primeres campanyes[modifica | modifica el codi]

Napoleó va ser nomenat comandant de l'exèrcit francès a Itàlia l'any 1796. Va derrotar successivament quatre generals austríacs, les tropes dels quals eren superiors en nombre, i va obligar a Àustria i els seus aliats a firmar la pau. El Tractat de Campo Formio estipulava que França podia conservar els territoris conquerits,[2] en què Bonaparte va fundar, el 1797, la República Cisalpina (Venècia), la República Lígur (Gènova) i la República Transpadana (Llombardia), i va enfortir la seua posició a França enviant al tresor milions de francs.

El 1798 va dirigir una expedició a Egipte, que es trobava sota domini de l'imperi Otomà, per tallar la ruta britànica cap a l'Índia. Encara que va conquerir aquest país, la seua flota va ser destruïda per l'almirall britànic Horatio Nelson a la batalla del Nil, i el militar francès va quedar aïllat al nord d'Àfrica. Bonaparte no es va desanimar davant d'aquest contratemps i es va dedicar a la reforma de l'administració i legislació egípcies: la servitud i el feudalisme van ser abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Els erudits francesos que l'havien acompanyat en el viatge van començar a estudiar la història de l'antic Egipte i a realitzar diverses excavacions arqueològiques. No va aconseguir conquerir Síria el 1799, però va aconseguir una victòria indiscutible sobre els otomans a Abukir. Mentrestant, França feia front a una nova situació internacional: l'Arxiducat d'Àustria, Rússia, el Regne de Nàpols i Portugal s'havien aliat amb Gran Bretanya, configurant la Segona Coalició.

L'expansió a Egipte[modifica | modifica el codi]

Napoleó amb els empestats de Jaffa.

El març de 1798 Bonaparte va proposar dur a terme una expedició per colonitzar Egipte, aleshores una província de l'Imperi Otomà, amb l'objectiu de protegir els interessos comercials francesos i tallar la ruta de la Gran Bretanya a l'Índia. El Directori, encara que preocupat per l'abast i el cost de l'expedició, ràpidament va aprovar l'empresa donat que significava treure a Bonaparte del centre del poder.

De camí a Egipte, l'expedició de Bonaparte conquista Malta el 9 de juny, expulsant a l'Orde Hospitalari. Desembarca a Alexandria l'1 de juliol de 1798, eludint temporalment a la Royal Navy. Encara que els francesos van guanyar la decisiva batalla de les Piràmides (amb un exèrcit de 25.000 homes enfrontats a 100.000 de l'enemic), tota la flota francesa (a excepció de dues naus) va ser destruïda per l'almirall Nelson a la Batalla del Nil. Amb el seu exèrcit atrapat a Egipte, l'objectiu de Bonaparte d'enfortir la seva presència a la Mediterrània es va veure frustrat, si bé va aconseguir consolidar el seu poder a Egipte, no sense sufocar abans diverses revoltes populars. Bonaparte va ordenar que a Egipte la servitud i el feudalisme fossin abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Bonaparte va ser anomenat pels egipcis Sultà Kébira, el Sultà de Foc. La situació va propiciar el desenvolupament d'importants estudis sobre l'Antic Egipte, entre les quals destaca el descobriment de la Pedra de Rosetta i la creació de l'Institut d'Egipte.

Bonaparte davant l'esfinx, de Jean-Léon Gérôme, 1868.

A començaments de 1799 va conduir a l'exèrcit francès sobre la província otomana deSíria i va derrotar a les forces superiors despatxades per la Sublim Porta en diferents batalles, però el seu exèrcit va sucumbir-hi davant les plagues (en especial la pesta bubònica) i la manca de subministraments. Napoleó va deixar un contingent de 13.000 soldats per apoderar-se de les ciutats costaneres de Jaffa, Harish, Gaza i Haifa.

L'assalt de Jaffa va ser particularment brutal. Encara que els francesos es van apoderar de la ciutat després d'unes poques hores de combat, els soldats de la República van assassinar a baionetades a 2.000 turcs de la guarnició que tractaven de rendir-se. A continuació s'acarnissen durant tres dies amb la població civil, robant i matant homes, dones i nens. La matança va culminar quan Bonaparte va ordenar l'execució de 3.000 turcs.

Amb el seu exèrcit debilitat, i incapaç de prendre la fortalesa d'Acre, Bonaparte es va veure obligat a tornar a Egipte el maig de 1799. Per tal d'accelerar la seva marxa, els presoners van ser executats i els malalts abandonats a una mort segura. De tornada al país del Nil, el 25 de juliol Bonaparte va derrotar els otomans en el seu intent de desembarcament a Abukir.

Amb la situació a Egipte estancada i la cada vegada major inestabilitat a França, Bonaparte va abandonar el país en una goleta rumb a França, deixant el comandament al general Kléber.

França napoleònica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primer Imperi Francès
Napoleó és escridassat en l'assemblea dels Cinc-Cents, amb motius del Cop d'estat del 18 de brumari.[3]

Període revolucionari[modifica | modifica el codi]

El cop d'estat del 18 de brumari del 1799[modifica | modifica el codi]

Durant la seva estada a Egipte, Bonaparte va seguir de prop els afers europeus, obtenint informació principalment dels diaris i dels despatxos que li arribaven irregularment. El 23 d'agost va decidir sorprenentment embarcar cap a França, aprofitant una relaxació temporal del bloqueig als ports francesos per part de la flota britànica.

Tot i que posteriorment va ser acusat pels seus oponents polítics d'abandonar les seves tropes, la seva partida havia estat degudament autoritzada pel Directori, que havia patit una sèrie de derrotes militars contra les forces de la Segona Coalició, formada per l'aliança del Regne de la Gran Bretanya amb Imperi Austríac, Rússia, Regne de Nàpols i Portugal, tement una imminent invasió.

Quan va arribar a París el mes d'octubre, la situació militar havia millorat després de diverses victòries sobre l'enemic. La República, però, estava en fallida i el Directori, corrupte i ineficient, estava en el seu nivell més baix de popularitat.

Un dels Directors, Joseph Sieyès, va demanar a Bonaparte el seu suport per executar un cop d'estat contra la Constitució existent. La trama involucrava també al germà de Bonaparte, Lucien, qui exercia com a cap del Consell dels Cinc-cents, a un altre director, Roger Ducos, i a Talleyrand. El 9 de novembre (18 de brumari en el calendari republicà) i l'endemà, tropes dirigides per Napoleó van prendre control i dispersar als consells legislatius, quedant Bonaparte, Sieyès i Ducos com a cònsols provisionals que regiria al govern. Si bé Sieyès pretenia dominar el nou règim, Bonaparte se li va avançar redactant la Constitució de l'Any VIII, assegurant la seva elecció com a Primer Cònsol. Això el va convertir en la persona més poderosa de França, poder que s'incrementaria en la Constitució de l'Any X, amb què esdevingué Primer Cònsol vitalici.

Napoleó com a Primer Cònsol.

El consolat[modifica | modifica el codi]

Bonaparte va instituir diverses i importants reformes, incloent la centralització de l'administració dels Departaments, l'educació superior, un nou codi tributari, un banc central, noves lleis i un sistema de carreteres i clavegueres.

El 1801 va negociar amb la Santa Seu un Concordat, buscant la reconciliació entre el poble catòlic i el seu règim.

Durant l'any 1804 es va dictar el Codi Civil Francès, també conegut com a Codi napoleònic, que consisteix en la redacció d'un cos únic que va unificar les lleis civils franceses. El Codi va ser preparat per comitès d'experts legals sota la supervisió de Jean Jacques Régis de Cambacérès, Segon Cònsol des de 1799 a 1804; Bonaparte, però, participava activament en les sessions del Consell d'Estat, on es revisaven les propostes de lleis. Aquest codi va influir de manera transcendental en el món jurídic, essent la pedra angular del procés de codificació.

Altres normes dictades durant la regència de Napoleó van ser el Codi Penal del 1810 i el Codi de Comerç del 1807. El 1808 fou promulgat el Codi d'Instrucció Criminal, establint regles i procediments judicials precisos en aquesta matèria. Si bé els estàndards moderns consideren que aquests procediments afavorien la part acusadora, quan van ser promulgats era intenció dels legisladors protegir les llibertats personals enfront als arcaics tribunals europeus. Bonaparte va intentar restablir la llei i l'ordre després dels excessos causats per la Revolució, al mateix temps que reformava l'administració de l'Estat.

Un interludi de pau[modifica | modifica el codi]

El 1800 Bonaparte va tornar a Itàlia, la qual havia estat reconquerida per Àustria durant la seva absència a Egipte. Va creuar amb les seves tropes els Alps a la primavera (sobre una mula i no amb el cavall que pintà David). Al principi la campanya no va ser molt bona, però més endavant Jean Victor Moreau propinà una rotunda derrota als austríacs a la Hochstadt, amb les que els austríacs van retirar-se fins al riu Inn, i els francesos van assegurar la riba esquerra del Danubi i prendre Munic.[4] El germà de Napoleó, Josep, principal negociador de l'armistici final, va reportar que a causa de l'aliança entre Àustria i la Gran Bretanya, Àustria no podia reconèixer cap territori conquerit per França. Les negociacions es van tornar més i més erràtiques fins que Bonaparte va ordenar al general Moreau atacar Àustria novament. Moreau va portar a l'exèrcit francès a la victòria de Hohenlinden[4] i finalment l'armistici fou signat a Lunéville el febrer de 1801, amb el qual es reafirmava el domini francès sobre els territoris ocupats en el Tractat de Campoformio.[5] Els britànics també van signar un acord de pau mitjançant el Tractat d'Amiens el març de 1802, pel qual Malta va passar a ser territori francès.

El concordat del 1801 amb el papa Pius VII, va posar fi a l'enfrontament amb l'Església Catòlica originat per l'inici de la Revolució.

La pau entre França i Gran Bretanya era molt precària. Les monarquies legítimes d'Europa eren reticents a reconèixer la república, tement que la idea de la revolució fos exportada als seus països. A la Gran Bretanya, el germà de Lluís XVI va ser rebut amb honors d'hoste d'estat tot i que els britànics ja havien reconegut a la república francesa. D'altra banda, Gran Bretanya no havia desocupat ni Malta ni Egipte, com havia promès, i protestà contra l'annexió de Piemont i l'Acte de Mediació de Suïssa.

En 1803, l'exèrcit de Bonaparte va ser derrotat a Santo Domingo, combinant la febre groga amb la tenaç resistència de Touissant L'Ouverture. Davant l'escenari d'indefensió de les possessions franceses a Amèrica del Nord, Napoleó decideix la venda de Louisiana, un territori d'aproximadament 2 milions de km2 pertanyent a França. EUA buscava, per la seva banda, la manera de controlar la navegació sobre el riu Mississippi. La Compra de la Louisiana va ser un dels esdeveniments més significatius que van tenir lloc durant el govern napoleònic, tot i que en el seu moment va passar relativament desapercebut. El preu establert va ser de $ 7,40/km2.

Coronació de Napoleó.

L'any X (1802), una altra constitució dictada per Napoleó, aprovada en plebiscit[6] va atorgar caràcter vitalici al seu consolat i va servir com a preàmbul per a la seva autoproclamació com a monarca del Primer Imperi Francès. Amb el suport de bona part de les aristocràcia, en una cerimònia realitzada a la Catedral Notre Dame de París (1804) davant la presència del Papa Pius VII. Napoleó es va coronar a si mateix.

Napoleó va reorganitzar l'administració de l'estat, va reorganitzar el sistema judicial, tipifica la legislació civil francesa amb el Codi napoleònic i amb altres sis codis que garantien els drets i llibertats conquerits durant el període revolucionari, així com la igualtat davant la llei i la llibertat de culte. També va sotmetre les escoles a un control centralitzat.

El famós i temperamental compositor alemany Ludwig van Beethoven estava entre les personalitats d'aquell temps que admiraven a Napoleó pel que simbolitzava políticament: els ideals democràtics i republicans de la Revolució Francesa. Pel que semblà per un suggeriment de l'ambaixador francès a Viena, Jean-Baptiste Bernadotte, va començar a compondre la seva Tercera Simfonia, coneguda com a Heroica. Tanmateix, amb l'autocoronació de Napoleó, Beethoven es va decebre i li va retirar la dedicatòria posant com a subtítol: «Simfonia eroica, composta per festeggiare il sovvenire d'un grand'uomo» («Simfonia heroica, composta per celebrar el record d'un gran home»).

L'imperi[modifica | modifica el codi]

Napoleó al seu tron imperial, per Jean Auguste Dominique Ingres, 1806.

Fundació de l'imperi[modifica | modifica el codi]

Amb l'esperança de consolidar el seu lloc, Fouché li va suggerir a Bonaparte que la millor manera d'apaivagar les conspiracions seria transformar el consolat vitalici en un imperi hereditari, el qual, atès que tindria un hereu, trauria tota esperança de canviar el règim per assassinat. Bonaparte acull el suggeriment i el 28 de maig de 1804 es proclama l'imperi.

L'heterogènia oposició al seu govern va ser desmantellada mitjançant dràstiques repressions a dreta i a esquerra, arran de fallits atemptats contra la seva persona; l'exemple més covard va ser el segrest i execució d'un príncep deposat emparentat amb els Borbons, el duc d'Enghien, el 21 de març de 1804. El corol·lari d'aquest procés va ser l'oferiment que li va fer al Senat l'endemà de la corona imperial. La cerimònia de coronació es va dur a terme el 2 de desembre a Notre Dame, amb l'assistència del papa Pius VII, encara que Napoleó es va posar la corona a si mateix i després la va posar a Josefina; el pontífex es va limitar a demanar que celebressin un matrimoni religiós, en un senzill acte que es va ocultar gelosament al públic, una nova Constitució el mateix any va afirmar encara més la seva autoritat omnímoda.

Les guerres de conquesta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerres napoleòniques
Napoleó retratat per Jacques-Louis David el 1801. Les inscripcions de les lloses del terra a l'esquerra del quadre el comparen amb Carlemany i Anníbal.

Gran Bretanya, irritada per l'hostilitat de les accions de Napoleó, va reprendre la guerra naval amb França a l'abril de 1803. Dos anys després, Rússia i l'Arxiducat d'Àustria es van unir a Gran Bretanya en la Tercera Coalició. Napoleó va descartar el seu pla d'envair Anglaterra i va dirigir els seus exèrcits contra les forces austro-russes, a les que va derrotar a la batalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. Va conquerir el regne de Nàpols el 1806 i va nomenar rei el seu germà major, Josep; es va titular rei d'Itàlia (1805), va desintegrar les antigues Províncies Unides (hui Països Baixos), que en 1795 havia constituït com República de Batàvia, i va fundar el regne d'Holanda, al front del qual va situar el seu germà Lluís, i va establir la Confederació del Rin (que agrupava a la majoria dels estats alemanys) que va quedar sota la seua protecció. Va ser llavors quan Prússia i Rússia van forjar una nova aliança i van atacar a la confederació. Napoleó va aniquilar l'exèrcit prussià a la batalla de Jena i la batalla d'Auerstedt (1806) i al rus en la batalla de Friedland. El juliol de 1807, va signar el Tractat de Tilsit amb el tsar Alexandre I pel qual es reduïa enormement el territori de Prússia; també va incorporar nous estats a l'Imperi: el regne de Westfàlia, governat pel seu germà Jérôme Bonaparte, i el Ducat de Varsòvia, entre altres.

El Primer Imperi Francès en negreta i els seus estats satèl·lit (1811)

Durant aquest temps Bonaparte havia imposat el Sistema Continental a Europa, que consistia en un bloqueig sobre les mercaderies britàniques amb el propòsit d'arruïnar el poderós comerç de Gran Bretanya. Va conquerir Portugal el 1807 i el 1808 va nomenar el seu germà Josep rei d'Espanya, després d'aconseguir l'abdicació de Ferran VII a Baiona i envair el país, deixant Nàpols com a recompensa per al seu cunyat, Joachim Murat. L'arribada a Espanya de Josep Bonaparte va fer encara més virulenta la guerra d'Independència espanyola. Napoleó es va traslladar a Espanya durant un temps i va aconseguir diverses victòries, però la lluita es va reprendre després de la seua partida, prolongant-se durant cinc anys la guerra entre les tropes franceses i les espanyoles (amb el suport de Gran Bretanya), tenint un paper fonamental la lluita de guerrilles. Aquest conflicte va suposar un gran desgast humà (s'ha estimat en 300.000 baixes) i econòmic per a França que va contribuir al debilitament final de l'Imperi napoleònic.

Bonaparte va vèncer els austríacs a la batalla de Wagram en 1809, va convertir els territoris conquerits en les Províncies Il·líries (en l'actualitat part d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro) i va conquistar els Estats Pontificis. Després de repudiar Josefina, va contraure matrimoni el 1810 amb Maria Lluïsa d'Àustria, arxiduquessa d'Àustria i filla de l'emperador Francesc I d'Àustria, pertanyent a la casa d'Habsburg. Amb aquest enllaç vinculava la seua dinastia a la més antiga de la cases reials d'Europa, amb l'esperança que el seu fill, nascut en 1811 i al que va atorgar el títol de rei de Roma com a hereu de l'Imperi, fóra millor acceptat pels monarques regnants. L'Imperi va aconseguir la seua màxima amplitud en 1810 amb la incorporació de Bremen, Lübeck i altres territoris del nord de Alemanya, així com amb el regne d'Holanda, després d'obligar a abdicar al seu germà Lluís I Bonaparte.

L'Europa napoleònica[modifica | modifica el codi]

El Codi Napoleònic es va implantar en tots els Estats creats per l'Emperador. Es van abolir el feudalisme i la servitud i es va establir la llibertat de culte (excepte a Espanya). Li va ser atorgada a cada Estat una constitució en què es concedia el sufragi universal masculí i una declaració de drets i la creació d'un parlament; va ser instaurat el sistema administratiu i judicial francès; les escoles van quedar supeditades a una administració centralitzada i es va ampliar el sistema educatiu lliure de manera que qualsevol ciutadà podria accedir a l'ensenyament secundari sense que es tingués en compte la seva classe social o religió. Cada Estat disposava d'una acadèmia o institut destinat a la promoció de les arts i les ciències, alhora que es finançava el treball dels investigadors, principalment el dels científics. La creació de governs constitucionals va continuar sent només una promesa, però el progrés i eficàcia de la gestió van ser un èxit real.

Per a Amèrica Llatina, la figura de Napoleó Bonaparte és fonamental. La seva intervenció a Espanya, les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, l'entrega del tron espanyol al seu germà Josep, que va regnar a Espanya i les Índies amb el títol de Josep I; la promulgació de la Constitució de Baiona de 1808, que reconeixia l'autonomia de les províncies americanes del domini espanyol; les seues pretensions de regnar sobre aquells immensos territoris, els habitants dels quals mai van voler acceptar els plans i designis de l'emperador, són elements bàsics per a entendre els moviments d'emancipació i les guerres hispanoamericanes per la seva independència.

Caiguda de Napoleó[modifica | modifica el codi]

La tomba de Napoleó als Invàlids de París

L'aliança de Bonaparte amb el tsar Alexandre I va quedar anul·lada el 1812 i Napoleó va mamprendre una campanya contra Rússia que va acabar amb la tràgica retirada de Moscou. Després d'aquest fracàs, tota Europa es va unir per a combatre'l i, encara que va lluitar amb mestria, la superioritat dels seus enemics va impossibilitar la seva victòria i el 31 de març, les tropes anti-napoleòniques de la Sisena Coalició ocupen París,[7] i Napoleó és obligat a abdicar i exiliar-se a l'illa d'Elba pel Tractat de Fontainebleau,[8] i el 30 de maig, amb la signatura del Tractat de París, Lluís XVIII és nomenat rei de França.[9]

L'1 de novembre de 1814 s'inicia el Congrés de Viena. Maria Lluïsa i el seu fill van quedar sota la custòdia del pare d'aquesta, l'emperador d'Àustria Francesc I, i Napoleó no va tornar a veure'ls mai, malgrat la seua dramàtica reaparició. Va escapar d'Elba al març de 1815, va arribar a França i va anar a París després que se li unissin les tropes enviades per a capturar-lo, iniciant-se el període denominat dels Cent Dies. Establert a la capital, va promulgar una nova Constitució més democràtica i els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats.

El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota a la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815. A París les multituds li imploraven que continués la lluita, però els polítics li van retirar el seu suport, per la qual cosa va abdicar en favor del seu fill, Napoleó II. Va anar a Rochefort [text imprecís]on va capitular davant del capità del vaixell britànic Bellerophon. Va ser reclòs, llavors, a Santa Helena, una illa al sud de l'oceà Atlàntic. Va romandre allí fins que va morir el 5 de maig de 1821.[10] El 1840, les seves despulles van ser traslladades per ordre de Lluís Felip I de França als Invàlids de París.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aubry, Octave. Vida privada de Napoleón. Ed. Anaya & Mario Muchnik, 1994. ISBN 84-7979-154-3. 
  • Browlee, Walter. La armada que venció a Napoleón. Akhal, 2001. ISBN 84-460-1607-9. 
  • Chardingi, Louis. Napoleón el hombre: una radioscopia de su vida. Madrid: Edaf, 1989. ISBN 84-7640-354-2. 
  • Cosmelli Ibáñez, José. Historia Moderna y Contemporánea [35 °]. Buenos Aires: Editorial Troquel S.A., noviembre de 1983. ISBN 950-16-6348-5. 
  • Cronin, Vincent. Napoleón Bonaparte: una biografía íntima. Vergara, 2003. ISBN 84-666-1044-8. 
  • Horne, Alistair. El tiempo de Napoleón. Editorial Debate. 2005. ISBN 84-8306-632-7.
  • Ellis, Geoffrey. Napoleón. Ed. B. Nueva. 2002. ISBN 84-7030-747-9
  • Cases, Conde de las. Memorial de Napoleón en Santa Elena. Ed. Fondo de Cultura Económica de España. 2003. ISBN 84-375-0566-6.
  • Manfred, Albert. Napoleón Bonaparte. Globus, Madrid, 1995. ISBN 84-8223-076-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Lluís XVII (rei) de jure
Lluís XVI
(rei) de facto
vegeu també Primera República
Emperador de França
1804 - 1814
Succeït per:
Lluís XVIII (rei)


Cronologia dels reis de França, reis dels Francesos i emperadors dels Francesos
del 987 a 1870
987 996 1031 1060 1108 1137 1180 1223 1226
   Hug Capet Robert II Enric I Felip I Lluís VI Lluís VII Felip II Lluís VIII   
1226 1270 1285 1314 1316 1316 1322 1328 1350
   Lluís IX Felip III Felip IV Lluís X Joan I Felip V Carles IV Felip VI   
1350 1364 1380 1422 1461 1483 1498 1515 1547 1559
   Joan II Carles V Carles VI Carles VII Lluís XI Carles VIII Lluís XII Francesc I Enric II   
1559 1560 1574 1589 1610 1643 1715 1774 1792
   Francesc II Carles IX Enric III Enric IV Lluís XIII Lluís XIV Lluís XV Lluís XVI   
1792 1804 1814 1824 1830 1848 1852 1870
     -   Napoleó I Lluís XVIII Carles X Lluís Felip I - Napoleó III   

Portal:Història - Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte



Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Histoire de la République et de l'Empire, 1789-1815 - Felix Wouters - Google Llibres». «Histoire de Napoléon - Jacques Marquet de Norvins (baron de Montbreton)), M. de Norvins - Google Llibres».
  2. Esdaile, Charles J. Las guerras de Napoleón: Una historia internacional, 1803-1815 (en castellà). Editorial Critica, 2009, p. 57. ISBN 847423753X. 
  3. Herold, J. Christopher. Bonaparte in Egypt (en anglès). Fireship Press, 2009, p.371. ISBN 1934757764. 
  4. 4,0 4,1 Ross, Steven T. The A to Z of the Wars of the French Revolution (en anglès). Rowman & Littlefield, 2010, p. 73. ISBN 0810876329. 
  5. Péronnet, Michel. (en castellà). Ediciones AKAL, 1991, p. 242. ISBN 847600513X. 
  6. (en francès) L A J. Mordacque, Histoire de Napoléon Bonaparte, p.171-172
  7. Alison, Archibald. History of Europe from the commencement of the French revolution in 1789, to the restoration of the Bourbons in 1815 (en francès). Harper & brothers, 1842, p. Vol.1, p.155. 
  8. Conner, Susan Punzel. The age of Napoleon (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2004, p.142. ISBN 0313320144. 
  9. Chapman, Tim. The Congress of Vienna: origins, processes, and results (en anglès). Routledge, 1998, p.33. ISBN 0415179947. 
  10. MATA, Jordi. «Qui va matar Napoleó?». Sàpiens [Barcelona], núm. 29 (març 2005), p. 30-33. ISSN 1695-2014

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]