Govern dels cent dies

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els Cent Dies[1] de Napoleó va ser un breu episodi del govern de França protagonitzat per l'emperador Napoleó I quan tornà de l'exili que li va ser imposat a l'illa d'Elba pel Tractat de Fontainebleau (1814) tot i mantenir el títol d'Emperador. El període va entre el 20 de març de 1815 quan va entrar a París i la restauració de Lluís XVIII el 8 de juliol de 1815, és a dir en realitat 111 dies.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Grenoble, placa de la ruta de Napoleó.

Lluís XVIII va apartar Napoleó II i va prendre el poder. Napoleó I s'inquietà per la sort de la seva esposa i sobretot de la dels seus fills que estaven en mans dels austríacs. El govern francés, partidari de la monarquia, ràpidament va anul·lar la promesa que li havien fet de pagar-li una pensió. A més circulaven rumors sobre que deportarien Napoleó a una petita illa de l'Atlàntic sud. Napoleó I, aleshores, decideix de tornar al continent per tornar a agafar el poder.

Ruta de Napoleó[modifica | modifica el codi]

  • 1 de març de 1815: Napoleó i un petit grup de seguidors desembarquen a Golfe-Juan i arriben, a última hora, a la població de Canes. Aquest episodi també es coneix com: la invasió d'un país per un sol home.
  • 2 de març: Prenen la ruta de la ciutat de Grassa per arribar pels Alps a la vall de Durance i arriben a Saint-Vallier, Escragnolles, i Séranon.
  • 3 de març: Després de reposar una nit van a Castellane; al migdia arriben a Barrême.
  • 4 de març: Napoleó troba a Digne la carretera transitable i fa una etapa al castell de Malijai.
  • 5 de març: Sisteron no està protegida i Napoleó hi esmorza, a la tarda arriben a Gap on la gent el rep entusiasmada.
  • 6 de març: Passa la nit a Corps.
  • 7 de març: Arriba a la Mure i entra a Grenoble al crit de «Visca l'Emperador».

L'exèrcit enviat per Lluís XVIII de França per a detenir-lo l'acull, en canvi, com un heroi. El mariscal Michel Ney, que havia jurat a Lluís XVIII de portar-li Napoleó dins una caixa de ferro, s'inclina davant Napoleó (cosa que li valdrà ser executat per traïció en la Segona Restauració). Napoleó arriba a París, en un episodi conegut com el «Vol de l'Aigle» (vol de l'àguila), inspirat en unes poètiques paraules de Napoleó sobre el vol d'una àguila fins a la catedral parisenca de Notre Dame. Els intents de restaurar la monarquia tradicional francesa en el període dels cent dies van resultar infructuosos.

La nit del 19 de març Lluís XVIII fuig cap a Beauvais escortat pel duc de Berry i el mariscal Marmont sense que Napoleó, de moment, se n'assabentés.

Situació interior i exterior[modifica | modifica el codi]

França, en general, accepta la tornada de Napoleó però hi va haver alguns aldarulls al departament de la Vendéé i al d'Aveyron, per exemple. Napoleó tracta de mantenir la coalició que tenia abans del seu primer exili, ja que les forces coaliades sumades eren superiors a la dels seus contraris. El dia 13 de març de 1815, sis dies abans de l'arribada de Napoleó a París les potències del Congrés de Viena el declararen fora de la llei. Quatre dies més tard, el Regne Unit, Rússia, Àustria i Prússia es varen comprometre a aportar 150.000 homes al combat per acabar amb el govern dels cent dies.

Política[modifica | modifica el codi]

En el seu camí cap a París Napoleó havia fet moltes promeses de reforma i d’un govern constitucional. Si volia complir aquestes promeses primer havia d’acabar amb el temor que ell mateix provocava en les grans potències del moment.

L'emperador es trobava pressionat per tots els fronts davant la necessitat de presentar-se com un sobirà nacional. El Duc d'Angulema va reclutar una petita força armada però a Valence aquesta es va desfer enfront de les tropes comandades per Emmanuel de Grouchy. Els monàrquics de Vendée que es van rebel·lar més tard van ser un problema més greu. De tota manera la dificultat principal era la constitució, el 13 de març de 1815 un edicte de Napoleó havia dissolt les cambres parlamentàries i va disposar que s’elaborés una constitució, que va estar a càrrec de Benjamin Constant, amb el resultat d’una Acte additionel un document constitucional, que era més aviat una “carta” millorada, que establia una cambra hereditària de pars i una cambra de representatnts escollida pels «col·legis electorals» de l'Imperi (amb només un 1% del total de ciutadans ).

Caiguda de l'Emperador[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Waterloo

Establert a la capital, els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota a la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815.

Després de la derrota a Waterloo, Napoleó arribà a París pensant encara a resistir però l’ambient en les cambres i en l’opinió pública ho impedí i Napoleón no va dissoldre les cambres parlamentàries ni va declarar la dictadura. El 22 de juny Napoleó adbicava en favor del seu fill Napoleó II (el conegut com Rei de Roma i que mai va arribar a regnar), qui es trobava a Àustria. El 25 de juny va rebre de Fouché, el president del recent govern provisional, la insinuació d'abandonar París. Napoleón aleshores es va retirar a Malmaison, l'antiga casa de Josephine, quan els prussians s'hi acostaren marxà a Rochefort, des d'on esperva marxar als Estats Units. La definitiva restauració de Lluís XVIII va tenir lloc després de la sortida de l'emperador qui no va arribar a Amèrica, ja que va ser capturat i enviat a l’exili de l'illa Santa Helena, on hi passà la resta de la seva vida.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Govern dels cent dies Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Artehistoria — L'època de la restauració
  • Hispania NovaNapoleón y el mito del héroe romántico, per Irene Castells i Jordi Roca