Michel Ney

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Michel Ney
10 de gener de 1769

7 de desembre de 1815 (als 46 anys)

Michel Ney
Sobrenoms, àlies: "le Brave des braves" (valent entre els valents)
Lloc de naixement: Sarrelouis, Alemanya
Lloc de defunció: París, França
Lleialtat: Regne de França Regne de França
Monarquia Constitucional Francesa
França Primera República Francesa
França Primer Imperi Francès
FrançaRegne de França
França Imperi Francès (Cent Dies)
Arma/servei: França Grande Armée
Anys de servei: 1787–1815
Rang: Mariscal de l'Imperi
Comandaments: 15a Divisió Motoritzada
Cos Expedicionari Francès
Batalles/guerres: 1800 : Batalla de Hohenlinden
1805 : Batalla d'Elchingen
1805 : Batalla d'Ulm
1806 : Batalla d'Iena
1807 : Batalla de Friedland
1807 : Batalla d'Eylau
1811 : Batalla de Redinha
1812 : Batalla de Smolensk
1812 : Batalla de Moskowa
1812 : Batalla de la Berezina
1815 : Batalla de Waterloo
Condecoracions: Gran Creu de la Legió d'Honor
Duc d'Elchingen
Príncep de Moskowa

Michel Ney,[1] duc d'Elchingen, príncep de Moscova, Mariscal de França, nascut el 10 de gener del 1769 a Sarrelouis, al Sarre (actualment Alemanya) i mort afusellat el 7 de desembre del 1815 a la Place de l'Observatoire de París.

Es casà amb Aglaé Auguié, amiga de pensió d'Hortense de Beauharnais. Com Masséna, Lluís XVIII i Wellington, el mariscal Ney fou maçó.

Carrera militar durant l'Antic Règim[modifica | modifica el codi]

Fill d'un boter, va deixar un tranquil treball de despatx per entrar de servei, molt jove, com a simple hússar al regiment de cavalleria Colonel-Général de Metz, el 1787, en contra de l'opinió del seu pare. Després de passar per tota la gradació militar, va esdevenir sub-oficial amb la Revolució Francesa.

Guerres de la Revolució[modifica | modifica el codi]

El general Kléber el nomenà lloctinent de l'exèrcit del Rhin el 1792, capità el 1794 i finalment cap d'esquadró i adjunt-general. Kléber fou un dels primers generals a valorar el talent del jove oficial.[2] Els seus homes ja li havien posat un sobrenom: "l'Infatigable" ("l'incansable"). General de brigada sobre el camp de batalla el 1796, va aconseguir de prendre Wurtzbourg amb només 100 homes de cavalleria i forçar el pas del Rednitz i la presa de Forcheim, 70 peces de canó i grans quantitats d'aprovisionaments. El 1797, contribueix, al capdavant dels seus hussards a les victòries de Neuwied i Dierdoff. El 1798, Ney repeteix el seu èxit i aconsegueix Manheim per astúcia, amb només cent cinquanta homes. El promouen a general de divisió.

General de divisió el març del 1799, el setembre comanda provisionalment l'exèrcit del Rhin. El cop d'estat del 18 de brumari no tingué pas el seu suport total. Més tard, quan Kléber partí amb les tropes de la campanya d'Egipte, el futur mariscal Ney serví sota les ordres d'un altre prestigiós general Moreau. Entre tots dos posaren fi a les guerres de la Revolució, vencent a la batalla de Hohenlinden, el 3 de desembre del 1800.[3]

Primer Imperi Francès[modifica | modifica el codi]

El camp de batalla davant el monestir d'Elchingen

Ney fou Enviat extraordinari i ministre plenipotenciari davant la República helvètica el 1802, per mirar d'imposar el govern unitari desitjat per Napoleó Bonaparte i pacificar el país amenaçat per la guerra civil. Això li valgué l'estima de Talleyrand.

El 1803, al capdavant de l'exèrcit de Compiègne, comandà el Camp de Montreuil-sur-mer i es guanya la promoció per a ser nomenat Mariscal de l'Imperi el 19 de maig del 1804, i "Gran Àguila" el 1er de febrer del 1805.

El 14 d'octubre del 1805, al front del VI Exèrcit de la Grande Armée, venç a la batalla d'Elchingen, la qual fou decisiva per la rendició de la fortalesa d'Ulm, el 21 d'octubre del 1805. Rep, com a premi, el títol de duc d'Elchingen, en memòria de la batalla guanyada.

La capitulació d'Ulm fou només el preludi d’Austerlitz. Mentre Napoleó donava aquell gran cop, Ney, desviat cap el Tirol amb l'ala dreta de la Grande Armée, acabava la campanya traient del Tirol l’arxiduc Joan d'Àustria, ocupant Innsbruck i la Caríntia.

Aviat es va iniciar la campanya de Prússia. Durant la batalla de Jena, el 14 d'octubre del 1806, dugué les seves divisions a l'assalt de les línies prussianes. Però, endut per la seva empenta, es troba voltat d'enemics i el mariscal Jean Lannes l'ha de treure d'aquest mal pas. L'endemà, pren Erfurt i uns dies més tard comença el setge de Magdeburg, el qual va durar menys de 24 hores.

La Batalla de Eylau, el (8 de febrer del 1807), no es va perdre gràcies a les càrregues del mariscal Murat, però sí que es va guanyar mercès a l'arribada propícia i inesperada del 6è Exèrcit dirigit pel Mariscal Ney. Amb solament 14.000 soldats, forçà els 70.000 soldats russos a replegar-se cap a Guttstadt.

El 6è Exèrcit fou encarregat de perseguir el prussià L'Estocq cap al nord. Però abans d'establir el contacte, Ney va decidir defugir el combat, tot recorrent 80 quilòmetres en un sol dia.

La victòria en la Batalla de Friedland el 1807 també es pot atribuir al mèrit de Ney, el qual és nomenat duc d'Elchingen el 6 de juny del 1808.

A la península Ibèrica, el 1808, actuà a Galícia, Astúries i posteriorment a Portugal sota les ordres de Masséna. Diverses circumstàncies li feren l'estada poc agradable, degut sobretot al seu caràcter gelós i les disputes que tingué amb Jomini, el seu cap d'Estat major i sobretot per l'odi recíproc que mantenia amb el mariscal Soult. Fet sorprenent en un mariscal, fou requerit a París, on Napoleó no li féu, tanmateix, cap retret.

Però l'autèntica llegenda del mariscal Ney comença a partir de la seva heroica campanya de Rússia el 1812, on hi dirigí el 3r Cos d'Exèrcit. Durant la fase ofensiva de la campanya, ocupà el centre del front de l'exèrcit imperial francès, participant als combats sagnants i frontals de Smolensk o el del Moscova el 6 de setembre del 1812, on fou ferit de bala al coll. Aquest darrer combat li valgué a Ney el títol de príncep de Moscova.[4]

Ney durant la retirada de Rússia, per Adolphe Yvon

Després, en la fase de replegament, es mantingué a la rereguarda de la retirada. Al llarg de 40 dies, protegí les restes de l'exèrcit, donant temps als civils i als ferits per seguir la retirada de les tropes.

Situat a la darrera rereguarda després de la batalla de Krasnoïe, anomenada pels russos "la batalla dels herois ", tenia només 6.000 homes i es veié atacat per tropes nombroses que li impedien la marxa; es retira d'elles, sorprenent amb el pas del Dnièper, fins a reunir-se, després de tres dies d'arriscades maniobres, una altra vegada amb Napoleó, el qual afirmava ben alt que donaria 300 milions per salvar el "brave des braves".

En la Batalla del Berézina, aconsegueix una magnífica victòria. Tot fent carregar els cuirassers sobre els tiradors emboscats en un bosc, assoleix l'èxit de fer 5.000 presoners amb només 7.000 homes. Salva les restes de l'exèrcit, i arriba a les fronteres de Rússia després de greus perills i marxes forçades.[5]

La Restauració[modifica | modifica el codi]

Els adéus de Fontainebleau pintat per Horace Vernet

Al Castell de Fontainebleau, Ney insisteix a l'Emperador en la necessitat d'abdicar i ell mateix comença a col·laborar amb els Borbons, cosa que li valdrà ser nomenat par de França per Lluís XVIII durant la Restauració.[6][7][8] Fou el primer dels mariscals que abandonà Napoleó després de la capitulació de París.

La Restauració fou un període de contrastos pel mariscal Ney i la resta de "parvenus" de la Revolució Francesa. França l'omplí d'honors (Comandant en cap de la cavalleria de França, governador de la 6a divisió militar), però els més alts aristòcrates i els antics emigrats, menystingueren aquella nova noblesa "fabricada" per l'"usurpateur".[9]

Els Cent dies[modifica | modifica el codi]

Article principal: Govern dels cent dies

En el moment del desembarcament de Napoleó a Golf-Juan, prop d'Antibes, l'1 de març del 1815, Ney proposa al rei Lluís XVIII de retornar-lo "dins una caixa de ferro",[10] però, tanmateix, acabarà tornant amb Napoleó. Contràriament a les nombroses incitacions rebudes, no hi ha enfrontament entre les tropes de l'un i de l'altre.[11]

El famós rencontre d'Auxerre entre el mariscal Ney i Napoleó, fou en realitat una trobada a soles. Els testimoniatges divergeixen. Sembla que els dos homes haurien aixecat la veu. Alguns afirmen que l'Emperador hauria escridassat durament Ney per la seva defecció del 1814.

El mariscal Ney va sostenir durant el seu procés posterior d'haver exigit de Napoleó: "Qu'il ne joue plus au tyran" ("Que no jugués més a fer el tirà").
En tot cas, els dos emblemàtics personatges es distanciaren i no es tornaren a veure fins al 12 de juny del 1815, quan Napoleó crida el mariscal Ney per comandar els 1r i 2n cossos d'exèrcit en la campanya de Bèlgica que començava.[12]

Waterloo i la campanya de Bèlgica[modifica | modifica el codi]

La batalla de Waterloo, per Andrieux
Article principal: Batalla de Waterloo

La campanya de Bèlgica fou mal portada des del començament fins al final. El mariscal Ney, cridat a última hora, no arriba a Quatre-bras fins al 15 de juny del 1815.[13] L'endemà mateix comença la batalla de Ligny, en la qual un feble destacament de britànics i holandesos resisteix llargament malgrat la manca de municions.[14]

Seguí la batalla de Waterloo.[15][16] Per a alguns, el mariscal Ney és l'autèntic perdedor de Waterloo, mentre que per altres guanyà la seva part del combat.[17]

En pocs instants, la batalla, que semblava decantada a favor dels francesos, bascula, les files britàniques es recomponen i poc després, la cavalleria prussiana s'afegeix al combat i l'acaben decidint per l'Aliança[18]

Després de la derrota, vingué el temps de passar comptes. Napoleó des que va arribar a l'Elisi culpabilitzà els mariscals i especialment Ney i Grouchy. El mariscal Davout defensà l'actuació del mariscal Ney.[19]

L'arrest[modifica | modifica el codi]

La reinterpretació dels fets per Napoleó i la venjança dels monàrquics feren el fet. Durant la segona Restauració, el mariscal Ney era detestat per tots els partits, tret dels republicans que eren, llavors, massa minoritaris.

Fou decidit que tothom qui hagués estat al servei de l'Emperador abans del 20 de març del 1815, data en la qual Lluís XVIII havia abandonat la capital, serien considerats traïdors.[20] Només un mariscal aparegué a la llista del 24 de juliol del 1815 i a dalt de tot: el mariscal Ney.[21] Malgrat certes complicitats amb Fouché, llavors cap de la Policia, qui li facilita dos passaports per a fugir a Suïssa o als Estats Units, el mariscal Ney resta a França, a casa una cosina de la seva dona. És arrestat al Château de la Bessonie, prop d'Aurillac.[22][23]

El mariscal arriba a París sota escorta el 19 d'agost. És tancat a la Conciergerie. Posteriorment, és transferit a la presó de Luxembourg, tot passant per pobles on tot plegat se'l vol linxar, tot plegat se'l vol alliberar.[24]

El consell de guerra[modifica | modifica el codi]

Un consell de guerra havia de jutjar el mariscal Ney i havia d'integrar, necessàriament, un Mariscal de França. La presidència es donà en dret al mariscal Moncey, duc de Conegliano, que ho refusà a través d'una carta adreçada al rei.[25]

Descontent, el rei destitueix Moncey i el condemna a tres mesos de presé. El mariscal Jourdan és aleshores designat per presidir el consell de guerra. Ney és assistit per Berryer (pare) i Dupin.[26]

El mariscal Ney no desitja ser jutjat pels seus antics camarades perquè creu que pot ser víctima de velles rancúnies. Ney havia estat nomenat par de França per Lluís XVIII i pot, per tant, exigir ser jutjat per la Cambra dels pars.[27]

Així, davant el quadre de mariscals i de generals que formen el consell de guerra, l'acusat es nega a respondre l'interrogatori sobre la seva identitat i declara, en mig la sorpresa general, declinar la competència del tribunal. Par de França en el moment quan es van desenvolupar els fets dels que se l'acusa, demana, fonamentant-se en els articles 33 i 34 de la Carta, la seva resolució davant la Cambra dels pars.

El consell es retira per deliverar i per 5 vots contra 2 es pronuncia a favor de declarar-se incompetent.[28]

Així, el 10 de novembre, el consell de guerra, donant raó a la requesta dels defensors de Ney, es declara incompetent i Ney fou jutjat per la Cambra dels pars.

El procés[modifica | modifica el codi]

Finalment, la Cambra dels pars jutja el mariscal Ney. Molts eminents personatges es fan dispensar d'assistir-hi.[29] El debat és bàsicament en sentit únic, la Cambra dels pars presenta una ampla majoria monàrquica.

La defensa decideix abordar poc la discussió dels fets i s'esforça en demostar un problema de legalitat. El mariscal Davout havia signat amb els aliats, el 3 de juliol, un conveni a través de l'article XII del qual, cap persecució podrà ser realitzada sobre oficials i soldats per la seva actitud durant els Cent-dies. Condemnar el mariscal Ney podia violar aquesta disposició. La Cambra dels pars decidí de prohibir a la defensa de desenvolupar aquest argument car "il aurait dû être plaidé avant tout débat sur le fond" ("hauria d'haver estat aclarit abans del debat sobre el fons de la qüsetió").

Un últim esdeveniment té lloc el 6 de desembre.[30] Dupin al·lega que Ney no pot ser jutjat, car en aquell moment era prussià. Immediatament, el mariscal Ney, s'aixeca, interrompt el seu advocat i diu: "Je suis français et je resterai français!" ("Sóc francès i seguiré sent francès!"). La causa és oberta. Tres qüestions són plantejades, amb una formulació que fa pensar ja que la condemna serà inevitable:

  • Primera qüestió: el mariscal Ney va rebre emissaris la nit del 13 al 14 de març?[31]
  • Segona qüestió: el mariscal Ney féu una proclama, el 14 de març, invitant les tropes a la defecció?[32]
  • Tercera qüestió: el mariscal Ney cometé un atemptat contra la seguretat de l'Estat?[33]

La tercera qüestió comporta la pena a aplicar. Lanjuinais, recolzat per Malville, Lemercier, Lenoir-Laroche i Cholet, mira de fer aplicar la pena de deportació i 17 pars ho aproven.[34]

Finalment, 139 vots, reduïts a 128 a causa d'opinions semblants entre parents, reclamen la pena de mort.[35]

Altrament, no satisfet encara d'haver obtingut la condemna del mariscal, Bellart requereix que se'l esborri de la Legió d'honor.[36]

La sentència és donada a dos quarts de dotze del vespre. Els pars apliquen la regla del consell de guerra i la llegeixen en absència de l'acusat.

Els defensors, comprenent que tota esperança és perduda, no assisteixen a la lectura de la sentència i es recullen a la cambra que des de fa dos dies ocupa el mariscal, al Palau de Luxembourg.[37]

La fi[modifica | modifica el codi]

En el moment de la lectura de la sentència, els defensors del mariscal van a trobar-lo a la seva cambra.[38] Després de marxar, es posa a redactar les seves darreres disposicions i s'estira vestit al llit per dormir plàcidament.

A les 3 de la matinada, el secretari-arxiver de la Cambra dels pars, Cauchy, el desperta per comunicar-li la sentència.[39] El general de Rochechouart, que governa la plaça de París, l'informa que pot rebre tres visites: la seva dona, el seu notari i el seu confessor.[40]

Se li proposa un confessor a Ney, que replica "Vous m'ennuyez avec votre prêtraille!" ("M'esteu emprenyant, amb el vostre capellanet!"). Més tard, l'accepta, convençut per un veterà de la campanya de Rússia.

Ney escriu per darrera vegada al seu cunyat.[41] Després s'entreté amb el capellà de Saint-Sulpice.

A dos quarts de nou, un vehicle ve a buscar Ney. No porta el seu uniforme de mariscal, sinó un simple vestit burgès.[42]

Per darrera vegada, la seva dona havia anat a demanar clemència a Lluís XVIII i el seu germà el comte d'Artois, futur Carles X, la rebutja i li diu secament: "Madame, votre demande n'a plus d'objet" ("Senyora, la vostra petició ja no té sentit").

Ney és afusellat a la Place de l'Observatoire i cau de cara a terra. Tal com s'acostuma, el cos resta quinze minuts sol. Esdevé algun incident.[43]

En saber la notícia, Napoleó hauria dit: "C'était un brave, personne ne l'était plus que lui; mais c'était un fou! Il est mort sans emporter l'estime de personne" ("Era un valent, ningú no ho ha estat més que ell; però era un boig! Ha mort sense l'estima de ningú").

La llegenda[modifica | modifica el codi]

Estàtua del mariscal Ney a l'avinguda de l'Observatoire de París

Per a molts francesos, Ney fou un heroi i sovint els herois creen llegenda fins i tot després de morts. En el cas del mariscal Ney, les circumstàncies de la seva mort van propiciar rumors sobre la seva supervivència al llarg de dècades.[44]

Un home que reclamà la identitat del mariscal Ney morí a Brownsville (Carolina del Nord) el 1846. Es deia Peter Stuart Ney. Nom inquietant car Pierre era el nom del pare del mariscal Ney i es deia que la seva mare era descendent dels Stuart escocesos. Aquest Peter Stuart Ney ensenyava el francès, l'alemany, l'hebreu i matemàtiques i només va revelar la seva suposada identitat en dues ocasions.[45] Molts soldats veterans vingueren a identificar el misteriós personatge i foren categòrics, s'assemblava força al mariscal que els havia portat al combat. Es van fer proves grafològiques, però donaren resultats contradictoris. La tomba de Peter Stuart Ney presenta una petita banderola francesa i una inscripció equívoca.[46]

El que hom pot dir de la mort del mariscal Ney és que diversos detalls són inquietants. En primer lloc, els testimonis presents a l'execució trobaren sorprenent que caigués de cara a terra. Però el més gran misteri és el següent: el 1903, la Tercera República francesa decideix donar al mariscal Ney una sepultura digna, doncs des del 1815 era enterrat sota una simple làpida. Se li construeix la seva actual tomba, massissa i digne. Per fer-ho, el taüt és exhumat. L'enterramorts que obrí el taüt constatà i explicà a qui el volgué escoltar que el taüt era buit.[47]

La posteritat[modifica | modifica el codi]

Tomba del mariscal Ney al Cementiri del Père-Lachaise, edificada el 1903

Diversos monuments recorden el mariscal Ney. La seva tomba és al Cementiri del Père-Lachaise, divisió 29, a l'angle del camí de les acàcies i del camí Masséna.

El 1831, Lluís Felip I, rehabilità el mariscal Ney i el reintegrà a les llistes de la Legió d'honor. El 1848, el govern provisional de la Segona República Francesa, decidí de construir una estàtua al mariscal Ney a l'emplaçament on 33 anys abans havia estat afusellat. L'obra fou confiada a l'escultor François Rude. L'estàtua s'acabà el 1853 i fou inaugurada per Napoleó III, el qual estigué absent i poc expressiu durant l'acte.

La seva estàtua es pot veure actualment a la plaça de l'Observatoire a París. Fou lleugerament desplaçada arran de la construcció de la línia B del RER d'Île-de-France.

Descendència[modifica | modifica el codi]

Ney tingué quatre fills:

La descendència directa del mariscal Ney s'extingí amb Laetitia Ney, duquesa d'Elchingen, princesa de Moscova (1940-2005). La descendència indirecta del mariscal Ney la representa en l'actualitat Suzanne Bétain.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Després de la batalla de Jena fou anomenat pels seus homes i fins i tot per Napoleó mateix, le brave des braves ("valent entre els valents"). Altres mals noms li foren donats, com ara le lion rouge ("el lleó roig") o le rougeaud ("el roig"), tots en referència als seus cabells rojos i la seva pell que s'enrogia pel sol. Ney tenia per costum carregar al capdavant de les seves tropes. El seu crit d'estímul favorit era: "Direction, le trou du cul de mon cheval, chargez! ("Direcció, el forat del cul del meu cavall, carregueu!")
  2. Kléber digué, l'any 1796, referint-se al capità Ney:
    "Ce Ney est un preneur de villes, avec des tels hommes, un général peut se dispenser de compter le nombre de ses ennemis" ("Aquest Ney és un conqueridor de ciutats. Amb aquest tipus d'home, un general pot estalviar-se de comptar el nombre de llurs enemics!")
  3. El general Ney hi jugà un paper molt important: enfonsar el centre de l'enemic mentre una operació d'encerclament havia començat. Però un lleuger incident va refredar l'enteniment entre els dos generals. El general Ney va penetrar tot sol en un reducte de l'adversari on els seus homes, atemorits, no l'havien seguit. Hi rebé diversos cops de baioneta a les cuixes i a un braç. Abans de ser repatriat, Moreau féu un discurs lleugerament crític, considerant que un general no havia de córrer aquests riscos. Hom pot pensar que fou aquesta la raó per la qual un Ney vexat, no va intervenir més tard a favor del seu antic cap, durant el procés al general Moreau el 1804. Altres, com el general Lecourbe tingueren més dignitat, a costa de la seva carrera que està suspesa fins al 1815
  4. Segons Las Cases: "Au retour de la campagne de Russie, Napoléon se montrait si frappé de la force d’âme qu’il disait avoir été déployée par Ney, qu’il le nomma prince de la Moskowa, et qu’il répéta alors à plusieurs reprises: J’ai 200 millions dans mes caves, je les donnerais pour Ney" (De retorn de la campanya de Rússia, Napoleó estava tan impressionat per la fortalesa d'esperit que deia havia demostrat Ney, que el va nomenar príncep de Moscova i repetí en nombroses ocasions: Tinc 200 milions a les meves bodegues, els donaria tots per Ney)
  5. Diu M. de Ségur:"Après la sortie de Wilna, Ney traverse Kowno et le Niémen, toujours combattant, reculant et ne fuyant pas; marchant toujours après les autres, et pour la centième fois depuis quarante jours et quarante nuits, sacrifiant sa vie et sa liberté pour sauver quelques Français de plus. Il sort enfin de cette fatale Russie, montrant au monde l'impuissance de la fortune contre les grands courages, et que, pour le héros, tout tourne en gloire, même les plus grands désastres." (Després de la sortida de Wilna, Ney passa per Kowno i el Niémen, sempre combatent, reculant, però no fugint; marxant sempre després que els altres, i per centèsima vegada després de quaranta dies i quaranta nits, sacrificant la seva vida i la seva llibertat per salvar alguns francesos més. Surt, finalment, de Rússia, demostrant al món la impotència de la fortuna contra els grans temperaments i que, per als herois, tot esdevé glòria, fins els grans desastres)
  6. Napoleó projecta sollevar el poble contra els aliats, recolzant-se en les zones ocupades de l'Est de França. N'informa als seus mariscals, els quals, després d'una deliberació s'hi oposaren. El mariscal Berthier especialment, incita el mariscal Ney a parlar amb l'Emperador.
  7. Diu Napoleó: "Ney ne s'est jamais permis un langage hautain en ma présence; au contraire, il était toujours très-soumis; quoiqu’il se livrât parfois en mon absence à des excès de violence" ("Ney no es va permetre mai un llenguatge altiu en presència meva; al contrari, fou sempre molt submís, tot i que a vegades, patia en absència meva excessos de violència") i encara "S'il se fût permis un langage inconvenant à Fontainebleau (comme on l'a écrit), les troupes l'eussent déchiré en pièces" ("Si s'hagués permès un llenguatge inconvenient a Fontainebleau (com s'ha escrit), les tropes l'haguessin fet a trossos")
  8. En una conversa que va esdevenir cèlebre, Napoleó cridà: "L'armée m'obéira!" ("L'Exèrcit m'obeirà!"), a la qual cosa, Ney respongué: "L'armée obéira à ses chefs!" (L'exèrcit obeirà els seus caps!"). Napoleó li demana: "Mais que voulez-vous de moi?" ("Però què voleu de mi?"), i Ney li respon "Abdiquez en faveur de votre fils!" ("Abdiqueu en el vostre fill!")
    Napoleó abdicà. El mariscal Ney, acompanyat del mariscal Macdonald i per Coulaincourt, va a sotmetre l'abdicació als aliats i especialment a Alexandre I de Rússia. Però just en aquell moment esclata la terrible notícia de la defecció del cos d'exèrcit del mariscal Marmont. L'accés a París havia estat ofert als aliats. Les condicions de Napoleó no tenien sentit i el Senat en proclamà la destitució. Ney no cregué necessari (no pas com Macdonald ni Coulaincourt) de retornar la resosta dels aliats a Napoleó. Hom ha considerat que aquesta relativa defecció del mariscal Ney va comportar la temptativa de suïcidi de Napoleó.
  9. Hom diu que l'esposa de Ney, Aglaé Auguié, fou víctima de mofes i esclatà en plors davant el seu marit, el qual no perdonà mai l'escarni. Potser també, aquell home de guerra comprengué la seva inutilitat en temps de pau.
  10. "Quant à la proclamation que Ney a prétendu avoir reçue de moi en 1815, c’est une fausseté: j’aurais supprimé cette proclamation, si cela eût été en mon pouvoir, car elle était indigne de moi. Ney n'aurait pas dû la publier, ou du moins il aurait dû agir différemment qu’il n'a fait; car, quand il a promis au roi de m'amener dans une cage de fer, il parlait dans la sincérité de son âme, et ses intentions étaient conformes à ses discours; il y persista pendant deux jours, après quoi il se joignit à moi. Il aurait dû faire comme Oudinot, qui demanda à ses troupes s'il pouvait compter sur leur fidélité; elles lui répondirent unànimement: Non, nous ne voulons pas nous battre contre Napoléon." ("Quant a la proclamació que Ney ha pretès haver rebut de mi el 1815, és una falsedat: jo hagués suprimit aquesta proclamació, si hagués estat en el meu poder perquè hagués estat indigne de mi. Ney no hauria d'haver-la fet pública, o si més no, hagués hagut d'actuar d'una altra manera; car, quan ell ha promès al rei de tornar-me dins una caixa de ferro, parlava des de la sinceritat de la seva ànima i les intencions estaven d'acord amb el seu discurs; hi persistí durant dos dies, després dels quals tornà a mi. Ell hauria d'haver fet com Oudinot, el qual va demanar llurs tropes si podia comptar amb la seva fidelitat i li respongueren unànimament: No, no ens volem batre contra Napoleó"). (O'Meara.)
  11. Durant l'agitada nit del 13 al 14 de març del 1815, a Lons-le-Saunier, el mariscal Ney decideix, després de moltes reflexions, tornar a servir l'Empereur. Arreu, els testimoniatges de fervor popular per Napoleó esclaten. Els canons es van llençar als fossats i diversos batallons baixaren les armes. El general Bertrand hauria pogut enviar un correu amenaçant el mariscal Ney. Durant el seu procés, Ney pretengué haver rebut del general Bertrand, la seguretat de què els aliats acceptaven el retorn de Napoleó. Sigui com sigui, avui està clar que els forces enfrontades eren equivalents i que el mariscal Ney refusà a provocar un bany de sang francesa. Amb la decisió presa, el mariscal Ney fa una proclamació a Lons-le-Saunier, en la qual diu emfàticament: "Soldats! La cause des Bourbons est à jamais perdue. La dynastie légitime, que la nation française a adoptée, va remonter sur le trône. C'est à l'empereur Napoléon, notre souverain, qu'il appartient de régner sur notre beau pays…" ("Soldats! La causa dels Borbons és perduda per sempre. La dinastia legítima, que la nació francesa ha adoptat, torna al tron. És l'Emperador, el nostre sobirà, qui ha de regnar sobre el nostre gran país...")
  12. Napoleó necessitava "grans noms" pel seu exèrcit i Ney, per la seva banda desitjava rentar la taca de la seva defecció i demostrar que seguia sent l'heroi de la campanya de Rússia.
  13. Ney hi arriba sol, sense Estat Major i dins un carretó
  14. Segons Mullié, el mariscal Ney defensava no haver pas rebut un ordre precís d'atacar, mentre que Napoleó deia haver enviat un correu precís exigint l'atac. Retrospectivament, hom pot dir que l'existència d'aquesta ordre fou una mentida de Napoleó. El mariscal Soult, cap d'Estat Major durant la campanya i enemic personal de Ney, confessà sobre el seu llit de mort als fills de Ney no haver tingut mai coneixement d'aquesta ordre, malgrat que totes passaven llavors per les seves mans. Aquesta batalla fou, probablement, l'únic retret a fer a la brillant carrera militar del mariscal Ney
  15. Diu Las Cases: "À Waterloo, Ney était tout hors de lui; on pouvait lire sur son front, pêle-mêle, les remords de Fontainebleau et ceux de Lons-le-Saulnier" ("A Waterloo, Ney era a tota hora absent; hom podia llegir al seu front, confusament, els remordiments de Fontainebleau i Lons-le-Saulnier")
  16. Immensa i complexa batalla, difícil de narrar en poques línies.
    Tanmateix, cal recordar que Napoleó es trobava malalt aquell dia. Fou vist diverses vegades vomitant i somnolent, lluny del camp de batalla. El mariscal Ney, en canvi, presentava, com sempre, una activitat desbordant. S'ha dit que presentava l'uniforme estripat, la cara bruta de fang i de sang i havia perdut el capell
  17. Per Mullié, tot es resum en un moment ben precís. Cap a dos quarts de quatre, la primera línia britànica decideix un replegament estratègic darrera el camí d'Ohain, amb un fort desnivell. Ney creu aleshores que es tracta d'una retirada britànica i llença la cavalleria a la càrrega. I ho fa amb rapidesa perquè sap que els prussians s'apropen. La càrrega fou grandiosa. Una de les càrregues de cavalleria més importants de la història. Napoleó deplorà aquesta càrrega, però la sosté amb la cavalleria a les seves ordres. La cavalleria és massa nombrosa, ja que els batallons segueixen espontàniament aquest moviment de tanta amplitud. Però malgrat tot, la càrrega té èxit. Wellington dóna ordres de preparar l'embarcament. La granja de la Haie Sainte passa a mans franceses. El mariscal Ney demana un reforç d'infanteria a Napoleó, el qual el refusa dient: "Des renforts? Mais où veut-il que je les trouve?" ("Reforços? I on vol que els tregui?"). Aquest error històric fou fatal i poc comprensible, doncs Napoleó disposava encara de les tropes de Mouton-Duvernet
  18. La infanteria britànica avança mentrestant i el mariscal Ney passa a l'atac, a peu, al front de la infanteria que li resta.
    Ney prova de nou una càrrega desesperada al capdavant de la divisió Durutte, cridant: "Venez voir comment meurt un maréchal de France!" ("Veniu a veure com mort un Mariscal de França!"), però fracassa. La seva obstinació accentuà, encara mes, les pèrdues franceses.
    A Ney li mataren, aquell dia, cinc cavalls sota seu. Tots els presents dirien que aquell dia buscà la mort, però que la mort no volia saber res d'ell
  19. Davout diu: "Sire, il s'est mis la corde au cou pour vous servir!" ("Sire, ell s'ha posat la soga al coll per a servir-vos"). Anàlisi just i premonitori...
  20. Joseph Fouché fou encarregat d'elaborar la llista. Talleyrand declarà: "Il y a une justice à rendre à Monsieur le duc d'Otrante, c'est qu'il n'a oublié sur la liste aucun de ses amis" ("Hi ha una cosa per agrair-li al Senyor duc d'Otrante: que no ha oblidat de posar a la llista a cap dels seus amics").
  21. Segons las Cases: "La défense politique de Ney semblait toute tracée : il avait été entraîné par un mouvement général qui lui avait paru la volonté et le bien de la patrie; il y avait obéi sans préméditation, sans trahison; des revers avaient suivi; il se trouvait traduit devant un tribunal; il ne lui restait rien à répondre sur ce grand événement. Quant à la défense de sa vie, il n'avait rien à répondre encore, si ce n'est qu’il était à l'abri derrière une capitulation sacrée qui garantissait à chacun le silence et l'oubli sur tous les actes, sur toutes les opinions politiques. Si, dans ce système, il succombait, ce serait du moins à la face des peuples, en violation des lois les plus saintes, laissant le souvenir d'un grand caractère, emportant l'intérêt des âmes généreuses, et couvrant ses bourreaux de réprobation et d'infamie; mais ce zèle était peut-être au-dessus de ses forces morales. Il est certain que Ney quitta Paris tout au roi; qu’il n'a tourné qu’en voyant tout perdu. Si, alors, il s'est montré ardent en sens contraire, c’est qu’il sentait qu’il avait beaucoup à se faire pardonner. La situation de Ney était comparable à celle de Turenne, Ney pouvait être défendu; Turenne était injustifiable, et pourtant Turenne fut pardonné, honoré, et Ney allait probablement périr. En 1649, Turenne commandait l'armée du roi. Malgré qu’il eût prêté serment de fidélité, il corrompit son armée, se déclara pour la Fronde et marcha sur Paris; mais dès qu’il fut reconnu coupable de haute trahison, son armée repentante l'abandonna, et Turenne poursuivi se réfugia auprès du prince de Hesse pour échapper à la justice. Ney, au contraire, fut entraîné par le vœu, par les clameurs unanimes de son armée. Si sa conduite au 20 mars n'est pas honorable, elle est du moins explicable, et, sous quelques rapports, excusable." ("La defensa política de Ney semblava ben determinada: havia estat arrastrat per un moviment general que li havia semblat que era la voluntat i el bé de la pàtria; l'havia seguit sense premeditació ni sentiment de traïció; els revesos havien arribat i ara es trobava davant un tribunal; no tenia res més a dir sobre aquest gran esdeveniment. Quant a la defensa de la seva vida, no tenia res a responde encara, si no era que es trobava sota l'ampara d'una capitulació sagrada que garantia a tothom el silenci i l'oblit sobre tots els seus actes, sobre totes les opinions polítiques. Si, dins aquest sistema, ell sucumbia, si més no seria davant els pobles, en violació de les lleis més altes, deixant el record d'un gran caràcter, cridant l'interès dels esperits generosos i cobrint els botxins de reprobació i d'infàmia; però potser tot això era per sobre de la seva força moral. És veritat que Ney deixa París i abandona el rei i que no torna fins que ho veu ja tot perdut. Si, doncs, es manifesta tant vehement en sentit contrari, és perquè sent que té molt a fer-se perdonar. La situació de Ney era comparable a la de Turenne, mentre que Ney podia ser defensat, Turenne era injustificable i per això fou perdonat i rehabilitat. Un Ney perdedor del procés havia, probablement, de morir. El 1649, Turenne comandava l'exèrcit del rei. Malgrat que havia fet jurament de fidelitat, va corrompre les seves tropes, es declarà partidari de la Fronde i marxà sobre París; però des del moment que fou reconegut com a culpable d'alta traïció, les seves tropes l'abandonaren i Turenne s'hagué de refugiar prop del príncep de Hesse per escapar de la justícia. Ney, ben al contrari, fou arrastrat pel clamor unànime del seu exèrcit. Si la seva conducte el 20 de març no fou honorable, si més no fou explicable i, en certa manera, excusable."
  22. El rei, que havia aplicat a la situació la fermesa que li reclamaven a l'hora els aliats i la seguretat del seu tron, arribà a manifestar: "L'arrestation de Ney nous fera plus de mal que sa trahison du mois de mars" ("La detenció de Ney ens farà més mal que la seva traïció del març").
  23. Es va dir que havia estat reconegut per un sabre egipci que Napoleó li havia regalat i que ell deixà a la vista de tothom.
  24. El mariscal Ney no intentà fugir i fins i tot mira de tranquil·litzar els dos guàrdies espantats que el vigilen. A mig camí, el general Exelmans, li proposa d'alliberar-lo i d'escortar-lo allà on ell vulgui, però ho refusa. Es diu que alguns oficials anaren també a la presó de Luxembourg per alliberar-lo, però que tampoc ho acceptà.
  25. :"[...]Qui, moi? J'irais prononcer sur le sort du maréchal Ney? Mais, Sire, permettez-moi de demander à Votre Majesté où étaient les accusateurs tandis que Ney parcourait les champs de bataille?[...]" ("[...] Qui, jo? Jo m'hauré de pronunciar sobre la sort del mariscal Ney? Però, Sire, permeteu-me que pregunti a Vostra Majestat on eren els seus acusadors mentre Ney recorria els camps de batalla?[...]".
  26. Berryer, conegut per les seves opinions monàrquiques, és desaprovat pels seus col·legues: "Que vous vous disposiez à défendre le maréchal du crime de haute trahison dont il est forcé de s'accuser lui-même, c'est ce que personne ne veut croire[...]" ("Que vos us disposeu a defensar el Mariscal del crim d'alta traïció del que es veu forçat a acusar-se ell mateix, és el que ningú no es vol creure[...]").
  27. Si jurídicament la idea era defensable, ho era menys des del punt de vista tàctic, ja que la Cambra dels pars era constituïda per reialistes convençuts i, per tant, majoritàriament molt hostils a l'acusat. Mentre, Berryer i Dupin accepten el punt de vista del seu client i miren de guanyar temps.
  28. Ney està content i felicita el seu defensor: "Ah! Monsieur Berryer, vous m'avez rendu un grand service! Voyez-vous, ces gens-là m'auraient fait fusiller comme un lapin." ("Ah! Monsieur Berryer, m'haveu fet un gran servei! Fixeu-vos, aquestes persones m'haurien afusellat com un conill"). No es comprèn bé la seva satisfacció, perquè la defensa acabava de deixar escapar l'única possibilitat que tenia Ney d'evitar el pelotó d'execució. Per això, Lamartine observa: "Les maréchaux et les généraux pouvaient se souvenir de ses exploits: les pairs ne connaîtraient que son crime" ("Els mariscals i els generals se'n podien recodar de les seves gestes: els pars no coneixerien res més que el seu crim"). Igualment, Augereau, al llit de mort, confirmarà l'estat d'ànim de clemença que movia els membres del consell de guerra.
  29. Destaca Talleyrand, que diu no voler participar d'un crim com aquell.
  30. El poble natal de Ney, Sarrelouis, esdevé de sobirania prussiana a causa del Tractat de París del 20 de novembre.
  31. La votació nominal dona els següents resultats: 111 vots a favor, 47 en contra. El comte Lanjuinais, el marquès d'Aligre i el comte de Nicolaï s'absteniren, protestant per no haver pogut jutjar en consciència, atès que s'havia denegat a l'acusat el dret de ser escoltat sobre el Conveni de París.
  32. Tres membres, els mateixos que acabaven de protestar, votaren en contra, la resta, 158, a favor.
  33. El resultat donà 157 vots a favor, 3 vots abogant per una atenuació i 1 vot contrari. Lanjuinais vota afirmativament, però afegint "couvert par la capitulation de Paris" ("emparat pel Conveni de París"); d'Aligre i de Richebourg, afirmativament, però apel·lant a la generositat de la Cambra. El vot negatiu fou del duc de Broglie, el més jove dels pars de França, que declara: "Je ne vois dans les faits justement reprochés au maréchal Ney ni préméditation ni dessein de trahir. Il est parti très sincèrement résolu de rester fidèle. Il a persisté jusqu'au dernier moment" ("Jo no veig en els fets justament retrets al mariscal Ney ni premeditació ni desig de trair. Ell va partir sincerament resolt a restar fidel i hi persistí fins al darrer moment"). A les seves Mémoires recorda: "Nous délibérions dans une atmosphère d'intimidation dont le poids était étouffant" ("Deliveràvem en una atmosfera d'intimidació que tenia un pes sufocant").
  34. Entre ells, el duc de Broglie. Cinc pars, el comte de Nicolaï, el marquès d'Aligre, el comte de Brigode, el comte de Sainte-Suzanne i el duc de Choiseul-Stainville, tot i abstenir-se, recomanen el mariscal a la clemència del rei.
  35. Entre els que van demanar la pena de mort: 5 mariscals de l'Imperi: Sérurier, Kellermann, Pérignon, Victor i Marmont (en canvi, el mariscal Davout vingé a defensar-lo), el vescomte de Chateaubriand, el comte Ferrand conegut com "le Marat blanc" i el comte Lynch nomenat per Napoleó alcalde de Bordeus, comte de l'Imperi i cavaller de la Legió d'honor, que arribarà a reclamar la guillotina.
  36. Una sentència circula aquells temps sobre l'advocat Bellart à: "Si l'éloquence est un bel art, Bellart n'est point l'éloquence ("Si l'eloqüència és un bell art, Bellart no és pas l'eloqüència").
  37. Era una petita cambra situada al tercer pis, a l'extrem oest de la galeria on el Senat conservador havia instal·lat els seus arxius, a sobre de l'actual sala de conferències. Una placa de marbre ho recorda des del 1935.
  38. El troben tranquil·lament sopant. Els diu: "Je suis sûr que M. Bellart ne dîne pas avec autant d'appétit que moi" ("Estic segur que M. Bellart no sopa amb tanta gana com jo"). Després, abraça els seus defensors i els agraeix calorosament els seus esforços.
  39. Hom diu que interromp la llarga enumeració dels seus títols i diu: "Passez. Dites Michel Ney et bientôt un peu de poussière" (Entreu. Digueu Michel Ney i aviat una mica de pols")
  40. La seva dona, que s'havia desmaiat en escoltar la sentència, el visita a la cel.la amb llurs quatre fills. En va implorarà la seva gràcia a Lluís XVIII. El rei hauria dit que era favorable a acceptar la demanda, però que només Wellington o la duquessa d'Angoulême (filla de Lluís XVI), podien prendre la decisió. La dona de Ney se'n va aleshores a demanar gràcia a Wellington que l'accepta inicialment, però que hi renuncia més tard davant les dificultats i obstacles. A continuació, va a veure la duquessa d'Angoulême, que ho refusa secament. Més tard, després de llegir els testimonis de Ségur, dirà que lamenta la seva decisió. I que si hagués sabut qui era realment el mariscal Ney, n'hauria demanat la gràcia.
  41. "[...] Avant 24 heures je paraîtrai devant Dieu avec des regrets amers de ne pas avoir pu être plus longtemps utile à ma patrie; mais il saura, ainsi que je l'ai dit devant les hommes, que je me sens exempt de remords[...]" ("[...] Abans de 24 hores, compareixeré davant Déu amb la recança amarga de no haver pogut ser més temps útil a la meva pàtria, però Ell sabrà, tal com he dit davant els homes, que em sento sense remordiment[...]".
  42. Cau una pluja fina. Al capellà de Saint-Sulpice, que s'aparta per deixar-lo passar, li diu: "Montez monsieur le curé, tout à l'heure je passerai premier" ("Pugi, senyor capellà, de seguida passaré jo primer"). La comitiva s'atura a l'avinguda de l'Observatoire. El mariscal refusa que li embenin els ulls i, adreçant-se als soldats crida: "Camarades, tirez sur moi et visez juste!" ("Camarades, dispareu-me i apunteu bé!"). Rochechouart explica que també pronuncià les següents paraules: "Français, je proteste devant Dieu et la patrie contre le jugement qui me condamne. J'en appelle aux hommes, à la postérité, à Dieu. Vive la France!" ("Francesos, jo protesto davant Déu i la pàtria contra el judici que em condemna. Jo apel·lo als homes, a la posteritat, a Déu. Visca la França!"). Després, es desploma sota els trets. La frase que se li atribueix, "Soldats, visez droit au cœur!" ("Soldats, apunteu al cor!") sembla més novel·lesca que verídica.
  43. Un cavaller britànic fa passar el seu cavall per sobre el cadàver. Un oficial rus, que havia expressat ostensiblement la seva alegria, fou expulsat de l'exèrcit rus per Alexandre I de Rússia, que apreciava sincerament el mariscal Ney.
  44. Alguns sostingueren que Wellington se n'hauria sortit en el seu suposat desig de salvar la vida al seu valerós adversari. Amb l'ajuda d'un cosí de Napoleó i de Lluís XVIII mateix, s'hauria preparat un muntatge per fer creure que la seva falsa execució hauria tingut lloc. Segons aquesta tesi, el mariscal Ney hauria portat un saquet ple de sang de porc, que hauria rebentat en el moment de l'ordre de disparar. A més, també es va dir que la paret contra la que havia sigut afusellat va quedar plena de forats de bala, fent pensar que els soldats haurien errat els trets expressament. Segons aquesta idea, hauria fugit, gràcies a les complicitats francmaçòniques, als Estats Units, on hauria emprès una carrera de mestre
  45. La primera vegada, quan un alumne li portà un diari francès que anunciava la mort de Napoleó. Peter Stuart Ney perdé el coneixement i se l'emportaren a casa seva. Unes hores més tard, l'alumne li féu una visita, per a veure com estava. Es trobà l'home ensangonat al llit, amb les venes tallades. Peter Stuart Ney sobrevisqué a l'intent de suïcidi. La segona revelació tingué lloc al seu llit de mort. Digué, en anglès: "By all that is holy, I am Marshal Ney of France!" ("Per tots els sants, sóc el mariscal Ney de França!").
  46. :"In memory of Peter Stuart Ney, a native of France and soldier of the French Revolution under Napoleon Bonaparte, who departed this life November 15, 1846, aged 77 years" ("En memòria de Peter Stuart Ney, fill de França i soldat en la Revolució Francesa sota Napoleó Bonaparte, que partí d'aquesta vida el 15 de novembre del 1846, a l'edat de 77 anys").
  47. Es digué que la causa en fou la mala qualitat del taüt, fet de fusta d'avet, la qual es desfà fàcilment i hauria recobert l'esquelet. Però és rar que un professional expert en el seu ofici no sabés diferenciar un taüt buit d'un taüt ple. Aquest testimoni morí sobtadament algun temps després. Potser les tècniques modernes d'anàlisi de l'ADN podrien aclarir aquest gran misteri de la història de França.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Michel Ney
  • Charles Mullié, Michel Ney, dins la Biographie des célébrités militaires des armées de terre et de mer de 1789 à 1850, 1852
  • Evariste Dumoulin, Histoire complète du procès du maréchal Ney (dos volums, París, 1815)
  • Henri Welschinger, Le maréchal Ney, 1815, (segona edició, París, 1893)
  • Henri Bonnal, La vie militaire du maréchal Ney (París, 1910)