Venècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Venècia
Venezia
Bandera de Venècia Escut de Venècia
(En detall) (En detall)
Localització
Venècia situat respecte Itàlia
Venècia
Localització de Venècia a Itàlia
Venècia des de l'espai
Venècia des de l'espai
Estat
• Regió
• Província
Itàlia Itàlia
Vèneto
Venècia
Superfície 412 km²
Altitud 1 msnm
Població (2007)
  • Densitat
268.736 hab.
652,27 hab/km²
Coordenades 45° 26′ 15″ N, 12° 20′ 9″ E / 45.43750°N,12.33583°E / 45.43750; 12.33583Coord.: 45° 26′ 15″ N, 12° 20′ 9″ E / 45.43750°N,12.33583°E / 45.43750; 12.33583
Codi postal 30100
Codi ISTAT 027042
Web

Venècia (en vènet Venesia, en italià Venezia) és una ciutat del nord d'Itàlia, capital de la regió del Vèneto i de la província homònima. La seva població és de 266.181 habitants (els anomenats venecians), en un municipi de 421 km² del qual depèn la ciutat de Mestre, a terra ferma, i les illes de Murano, Burano i altres de menors. Limita amb els municipis de Campagna Lupia, Cavallino-Treporti, Chioggia, Jesolo, Marcon, Martellago, Mira, Mogliano Veneto (TV), Musile di Piave, Quarto d'Altino, Scorzè i Spinea.

La ciutat sorgeix sobre la llacuna de Venècia, dins el golf de Venècia, al nord-oest del mar Adriàtic. Es troba situada a una latitud de 45° 26′ nord i una longitud de 12° 19' est.

La ciutat ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El patró de la ciutat és sant Marc (25 d'abril). La festa del poble vènet se celebra, però, el dia 25 de març, data de la fundació de la ciutat.

Venècia és famosa avui dia pels seus certàmens internacionals com la Mostra de Cinema i la Biennal, i també per la Regata Històrica, que té lloc el primer diumenge de setembre.

Clima[modifica | modifica el codi]

Venècia no té un clima mediterrani, ja que els hiverns són massa freds i la pluviometria no presenta un mínim a l'estiu. La raó de no tenir un clima mediterrani és per la seva alta latitud (45º), la més alta de les localitats de la ribera mediterrània i que l'Adriàtic és un mar poc profund i relativament de poca extensió per la qual cosa no contempera gaire el clima en els mesos d'hivern (a Venècia el gener és més fred que a París). D'acord amb la classificació de Köppen té un clima subtropical humit (Cfa), amb hiverns frescos i estius calents. Les hores de sol mitjanes anuals són 2.037.

Taula de temperatures i precipitacions de Venècia (1961-1990)
Mesos[1] gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Anual
Temperatures mitjanes (ºС) 2,5 4,5 7,9 12,1 16,8 20,4 22,7 22,2 18,9 13,8 7,9 3,4 12,8
Precipitacions mitjanes (mm) 58,1 54,2 57,1 64,3 68,7 76,4 63.1 83.1 66,0 69,0 87,3 53,7 801

Història[modifica | modifica el codi]

D'orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Po empesos per la invasió per part dels longobards del nord d'Itàlia el 568, es va retirar cap a les 118 illetes de la llacuna.

Situada a la frontera de l'imperi Bizantí, va desenvolupar un fort esperit d'independència que la va portar a ser una de les ciutats estat que van formar les Repúbliques Marineres, juntament amb Gènova, Pisa i Amalfi. El cap del govern era el Dux (terme llatí; en italià Doge), teòricament elegit per a tota la vida, però a la pràctica obligat sovint a deixar el mandat a conseqüència dels resultats insatisfactoris del propi govern.

A l'època de més poder, Venècia controlava una gran part de les costes de l'Adriàtic i moltes de les illes de l'Egeu, incloent-hi Creta, i es trobava entre les principals forces comercials de l'Orient Mitjà. El territori de la república en terres italianes s'estenia fins al llac de Garda i al riu Adda. Pel que fa a la mitjana de l'època, el govern dels propis territoris fou il·lustrat i moltes de les ciutats controlades per Venècia, com Bèrgam, Brescia i Verona, van reivindicar la sobirania veneciana durant l'amenaça d'invasions estrangeres.

El poder econòmic de Venècia s'originà en constituir-se en la frontissa entre el món subdesenvolupat d'Europa i el ric i desenvolupat món oriental (món musulmà, Índia i Xina).

En el segle XII, Venècia va ajudar a l'Imperi Bizantí contra els normands. A canvi, els venecians van obtenir l'any 1082 el dret a comercialitzar amb l'Imperi de forma exclusiva i sense pagar drets de duana. Aquest privilegi marcà l'inici de l'hegemonia de Venècia en el Llevant.

L'any 1204, Venècia es converteix en un poder imperial després de la Quarta Croada, en la qual, amb el suport de Venècia, es va conquerir Constantinoble. Gràcies als beneficis que va obtenir, Venècia va construir una esfera d'influència coneguda com el Ducat de l'Arxipèlag. Aquest imperi es va mantenir durant cinc segles.

La decadència econòmica de Venècia va ser causada per un canvi en la geografia de les relacions entre Europa i l'Orient. I cada vegada que una geografia s'esborra per deixar pas a una altra geografia, la història es mou .[2] L'any 1498 el dux de Venècia va rebre una notícia esfereïdora: el navegant portuguès Vasco de Gama havia aconseguit vorejar la costa africana fins a arribar al cap de les Tempestes (reanomenat com Cap de Bona Esperança) i continuar rumb est, per a obrir intercanvis comercials. Per Venècia era una tragèdia.[2] Fins llavors, l'Índia (que en aquella època era, junt a la Xina, el centre de producció mundial) no era accessible més que per una ruta terrestre controlada per Venècia. Aquest control li havia proporcionat moltes riqueses. Ara l'Orient estaria a prop de Portugal i de la resta d'Europa per via marítima i la ciutat del Dux no serviria ja per gran cosa.

Des d'un punt de vista de política religiosa, la República de Venècia sempre va ser gelosa de la pròpia autonomia en el terreny eclesiàstic i es va caracteritzar per una relativa tolerància respecte a altres confessions religioses. Aquest comportament independent va posar la ciutat sovint en conflicte amb el Papa.

Palau Ducal i Campanile de Sant Marc des de la llacuna vèneta

El 21 de novembre de 1630, el Senat de Venècia va fer un vot solemne a la Mare de Déu: si s'acabava la pesta que hi estava fent estralls, s'erigiria un temple imponent dedicat a la Mare de Déu. Segons recullen les cròniques, des d'aquell precís moment no es van tenir més notícies de víctimes de la pesta. Els venecians, doncs, van mantenir el vot i van edificar tot seguit el temple que porta el nom de La Madonna della Salute (la Mare de Déu de la Salut), en estil barroc.

Al segle XVIII Venècia era de les ciutats més refinades d'Europa, amb una forta influència sobre l'art, l'arquitectura i la literatura del seu temps. El seu territori comprenia el Vèneto, Ístria, Dalmàcia, Cattaro (l'actual Kotor, a Montenegro) i part de la Llombardia. Però després de 1.070 anys d'independència, el 12 de maig de 1797 la ciutat fou conquerida per Napoleó. El dux Ludovico Manin es va veure obligat per Napoleó a abdicar. Es va dissoldre el Consell de la República Vèneta i es va proclamar el Govern Provisional de l'Ajuntament de Venècia. El 16 de maig de 1797 les tropes franceses ocupaven Venècia.

Amb la Restauració i el Tractat de Campo Formio entre francesos i austríacs, el 17 d'octubre de 1797 es posa fi a l'Ajuntament provisional de Venècia i són cedits a Àustria el Vèneto, Ístria, Dalmàcia i les Boques de Kotor. Neix la Província Vèneta d'Àustria sota Francesc I d'Àustria, amb l'entrada dels austríacs a la ciutat el 18 de gener de 1798.

A continuació de la restauració després del període napoleònic, el 9 de juny de 1815 amb el congrés de Viena Venècia passa al Regne Llombardovenecià i el 1866 passa a formar part del Regne d'Itàlia amb un referèndum esfafa on els homes que van votar anaven en cabines diferents: una pel Si i l'altra pel No. Tothom ha estat obligats votar pel SI a l'annexió.[3]


Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Venècia i la seva Llacuna
Capvespre a Venècia
Capvespre a Venècia
Venècia i la seva Llacuna situat respecte Itàlia
Venècia i la seva Llacuna
Informació
Localització Vèneto
Itàlia Itàlia

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iii),(iv),(v),(vi)
ID 394
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1987 (11a sessió)
Coordenades 45° 26′ 23″ N, 12° 19′ 55″ E / 45.43972°N,12.33194°E / 45.43972; 12.33194
* Segons les regions de la UNESCO.

Administració[modifica | modifica el codi]

Venècia a vista d'ocell

Avui la ciutat estricta de Venècia està dividida en els sis districtes (sestieri) de Dorsoduro, Santa Croce, San Polo, San Marco, Cannaregio i Castello i es desenvolupa damunt un total de 118 illetes unides per 354 ponts i dividides per 177 canals (a Venècia només es dóna aquest nom als canals majors; els canals petits es diuen rii, plural de rio).

La plaça principal de la ciutat és la Piazza San Marco, una de les més belles del món, on trobem la basílica homònima, el Palau Ducal i el campanar històric. Un altre símbol de la ciutat és el pont de Rialto, amb les seves característiques botigues sobre el Gran Canal.

Altres importants monuments venecians són l'Arsenal, l'església de Santa Maria della Salute, la basílica de Santa Maria Gloriosa dei Frari o les sinagogues del Ghetto.

Els principals camins per accedir al centre històric venecià són dos: la Strada Nova i la Strada Vecia. La Strada Nova, la més recent, surt del Piazzale Roma, últim lloc transitable amb mitjans motoritzats sobre rodes, i, a través de diversos ponts (Ponte dei Scalsi, Ponte delle Guglie), arriba al pont de Rialto i a la Piazza San Marco. La Strada Vecia, si bé és més breu, serpenteja a través de calli i callette (carrers i carrerons venecians) i resulta bastant més tortuosa.

Els canals principals de la ciutat són el Gran Canal (Canal Grande) i el canal de la Giudecca. El primer talla en dues meitats la ciutat traçant una S invertida, i el segon separa el gran centre històric de l'illa de la Giudecca.

Monuments[modifica | modifica el codi]

Les esglésies principals són la Basílica de Sant Marc, Santa Maria Gloriosa dei Frari, San Giorgio Maggiore, Santa Maria della Salute, San Salvador, Santi Giovanni e Paolo...

Entre els museus, destaquen la col·lecció Peggy Guggenheim, el Querini Stampalia, el Museu de Ciències Naturals, el Museu Fortuny, el Palau Grassi i el Museu del Ghetto.

Podem anomenar, entre els nombrosos palaus que s'alcen a la ciutat (molts d'ells amb la façana a la riba del Gran Canal), els següents: Ca' d'Oro, Ca' Pesaro, Ca' Rezzonico, Ca' Vendramin Calergi, Ca' Venier dei Leoni, Palau Contarini del Bovolo, Palau Corner Spinelli, Palau Ducal, Palau Grassi, Palau Mocenigo i el Palau del Cinema.

De les escoles (scuola) venecianes, destaquen les "sis grans": Scuola de Santa Maria della Carità, Scuola de San Giovanni Evangelista, Scuola de San Marco, Scuola de San Rocco, Scuola de San Teodoro i la de Santa Maria della Misericordia.

Bienale de Venècia, 2008.

Les places més pintoresques amb les seves esglésies, com la Piazza San Marco i els diversos campi de la ciutat (campo és com els venecians en diuen de les places, i San Marco és l'única piazza): Campo Sant'Angelo, Campo San Bortolo, Campo San Luca, Campo San Polo, Campo San Stefano, Campo Santi Giovanni e Paolo (amb el monument de Bartolomeo Colleoni)...

Els ponts que travessen els gairebé 180 canals i rii, entre els quals el de l'Acadèmia, el de Rialto, el dels Descalços (Ponte dei Scalsi) i el dels Sospirs (Ponte dei Sospiri).

Altres llocs interessants són l'Arsenal, el Casino, el Ghetto o barri jueu i el Lido.

Palau Ducal

Afores[modifica | modifica el codi]

Senyera, Gonfalon en vènet, utilitzada per venècia i tots els vènets
Lleó de Sant Marc, el símbol de Venècia.
Turner, "El Gran Canal, Venècia", pintat el 1835
Góndoles a Venècia

Altres punts dignes de ser ressenyats són les illes més distants del gran centre històric: Murano, Burano, Torcello, el Lido de Venècia i Pellestrina.

  • Torcello, sovint considerada erròniament la menor de les illes de la llacuna, es pot vantar d'un ric i noble passat, encara que avui compti amb poques desenes d'habitants. La superfície de l'illa avui dia es destina majoritàriament als conreus.
  • Pellestrina delimita la llacuna de Venècia juntament amb el Lido i les penínsules de Chioggia i Jesolo.
  • El Lido és una llenca de terra que s'aboca al mar. És transitable amb cotxe i es considera la zona de platja de Venècia.
  • Burano salta de seguida a la vista per les seves cases de colors vius i és famosa per la producció de les seves típiques puntes de coixí.
  • Murano és potser l'illa més famosa de Venècia, on es treballa el vidre de manera artística.

L’acqua alta i l’enfonsament de la ciutat[modifica | modifica el codi]

L'acqua alta és un fenomen que es dóna entre la tardor i la primavera a la zona septentrional del Mar Adriàtic quan el nivell de l'aigua supera en 90 mm el nivell de la marea normal. Normalment inunda les zones més baixes de la ciutat, tot i que hi ha hagut marees més fortes com les del mes de desembre del 2008 que la marea va superar els 1,56 metres i les aigües van negar places i carrers, empeses pel vent de xaloc, que bufa del sud-est, la marea no havia pujat tant des del 1986, quan va arribar als 1,58 metres. Durant unes quantes hores l’aigua va cobrir una bona part de la ciutat i va escolar-se per cases i botigues.

La marea no va atènyer per poc el llindar dels 1,60 metres, que és quan Venècia es nega tota. El va ultrapassar, per última vegada, el 1979. Ara bé, la pitjor inundació dels temps moderns va ser l’any 1966, amb una marea d'1,94 metres. Els estralls causats aleshores van fer veure al món la fragilitat d'una ciutat que es dreça al bell mig d'una llacuna, sobre un arxipèlag d'un centenar llarg d'illes i a dos quilòmetres de la mar oberta. El problema, però, és doble, ja que Venècia s’està enfonsant i perd distància respecte al nivell del mar.

Aquest últim segle Venècia ha perdut més de 23 centímetres respecte del nivell del mar, i per tant les inundacions han augmentat. La pèrdua la causen dos factors diferents: la pujada del nivell de la mar, lligada al canvi climàtic; i l'enfonsament gradual del sòl, fenomen conegut per subsidència i causat sobretot per l'extracció indiscriminada d’aigües subterrànies destinades a la indústria local i a la creixent demanda provocada per l'augment del turisme. La sobreexplotació d’aquestes aigües va fer que el nivell freàtic baixés i que la terra s’enfonsi. Aquesta extracció no es va aturar fins als anys 70.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «Climate Data for 45 °N 12 °E». Worldclimate.com. [Consulta: 2009-05-29].
  2. 2,0 2,1 Gilles Lapouge. «Fascinación por los polos». Le Monde diplomatique en español, 15, 2011, pàg. 16-17.
  3. http://www.ettorebeggiato.org/index.php?option=com_content&view=article&id=249&catid=48&Itemid=132

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]