El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'obra de Leonardo da Vinci. Vegeu altres significats a «L'Últim Sopar (desambiguació)».
El Sant Sopar
El Sant Sopar
Leonardo da Vinci, 1495–1498
Tremp d'ou i oli sobre guix • Renaixement
460 × 880 cm
Santa Maria delle Grazie, Milà

El Sant Sopar (en italià: Il Cenacolo o L'Ultima Cena) és una pintura mural realitzada entre el 1494 o 1495[1] i el 1498 al refectori del convent de Santa Maria delle Grazie de Milà per Leonardo da Vinci, per encàrrec del duc de Milà Ludovico Sforza i la seva esposa Beatrice d'Este, tal com demostren els escuts ducals pintats a les tres llunetes del sostre.

La pintura representa l'escena del Sant Sopar, en els darrers dies de la vida de Jesús i tal com ve narrada a l'Evangeli segons Sant Joan, al versicle 13:21, just en el moment en què Jesús anuncia que un dels Dotze Apòstols l'ha de trair.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El mural mesura 460 cm. de llargada per 880 cm. d'amplada. La tècnica pictòrica no és pas la d'un fresc, sinó pròpiament un mural sobre dues capes de guix on Leonardo va assajar tècniques al tremp i a l'oli. Aquest fet, relacionat amb el ritme reposat amb el que Leonardo duia a terme les seves obres pictòriques i que no li permetia la tècnica de pintura al fresc, fou determinant a l'hora d'explicar el deterior immediat que de seguida començà a patir l'obra.

A la paret oposada del refectori, s'hi troba el fresc de la Crucifixió de Giovanni Donato da Montorfano, al qual Leonardo hi va afegir als laterals algunes figures de personatges corresponents a la família Sforza, avui molt deteriorades degut també a l'elecció de la tèmpera com a tècnica pictòrica.

La pintura reflecteix l'instant en el qual Jesús manifesta als seus deixebles que un d'ells l'ha de trair. Les reaccions d'ira i d'astorament poden observar-se, plenes de matisos, en cada una de les cares dels Apòstols (d'esquerra a dreta):

Bartomeu, Jaume i Andreu
Judes Iscariot, Pere i Joan
  • Judes Iscariot, Pere i Joan formen el segon grup de tres. Judes, vestit de verd i blau, sembla retreure's en una segon pla, alarmat per la revelació del seu pla. Amb la seva mà dreta agafa una petita bossa, potser on guarda les monedes de plata que li han donat per a trair Jesús, o potser per a il·lustrar la seva funció de tresorer entre els Dotze Apòstols. És l'únic que té el colze damunt la taula, fet considerat llavors de mala educació. Pere sembla molt enfadat i sosté un ganivet amb la mà dreta, potser presagiant la seva reacció violenta a Getsemaní durant la detenció de Jesús. L'apòstol més jove, Joan, sembla a punt de desmaiar-se.
Tomàs, Jaume el Major i Felip
Mateu, Judes Tadeu i Simó
  • Tomàs, Jaume el Major i Felip són el primer grup de tres a l'esquerra de Jesús. Tomàs sembla demanar qui és el deixeble que l'ha de trair i Jaume el Major el mira atordit amb el braços oberts. Mentrestant, Felip sembla estar demanant alguna explicació.
  • Mateu, Judes Tadeu i Simó són el darrer grup de tres. Tant Judes Tadeu com Mateu són girats cap a Simó, potser cercant alguna explicació a la revelació.

Els noms de cada un dels apòstols són actualment acceptats per tots els historiadors de l'art, ja que el segle XIX va ser trobat un manuscrit de Leonardo da Vinci que els assignava.[2] Abans d'aquesta troballa, només Judes, Pere, Joan i Jesús havien estat positivament identificats.

Deteriorament de la pintura i successives restauracions[modifica | modifica el codi]

Les característiques tècniques i ambientals del mural van fer que molt aviat -se'n té constància des del 1517- comencés a escrostonar-se. L'any 1556, abans dels 60 anys de la seva realització, el biògraf de Leonardo, Giorgio Vasari, explica que la pintura era tan deteriorada que les figures ja no es podien reconèixer. El 1652 es va obrir una porta sobre el pany de paret on es trobava la pintura -que llavors no era encara tan apreciada. Més tard es va tapiar i encara ara es pot veure un arc irregular prop del centre de la base de l'obra. Aquella estructura va malmetre per sempre la part de la pintura on Leonardo havia pintat els peus de Jesús; algunes còpies anteriors suggereixen que la posició dels peus rememorava la posterior crucifixió. El 1768, es va disposar una cortina sobre la pintura per a protegir-la, però això feia acumular la humitat i rascava les escames que es feien a la pintura cada vegada que es feia córrer.

La primera restauració fa ser realitzada el 1726 per Michelangelo Bellotti, que omplí seccions desaparegudes amb pintura a l'oli i envernissà el mural sencer per a fer reviure els colors. Però els colors de Bellotti també s'apagaren i el 1770 se n'encarregava una altra a Giuseppe Mazza. Mazza arrencà la part repintada per Bellotti, però es dedicà ell també a repintar l'obra de Leonardo, utilitzant un ferro de xemeneia per rascar-la;[3] havia refet ja tres cares quan el prior del convent fou traslladat i el seu successor aturà immediatament la malifeta.

El 1796, Napoleó visità l'obra i ordenà que se la preservés, però no se l'obeí i el refectori fou utilitzat primer com a cavallerissa i després com a magatzem de farratge. Els soldats francesos feien punteria amb pedres contra els apòstols i mitjançant escales pujaven a rascar-los-hi els ulls.

El 1800, durant una inundació, l'aigua arribà a tenir un pam dins el refectori i acabà desapareixent per simple evaporació. Més tard, el refectori fou utilitzat com a presó, tot i que no es coneix si algun pres pogué malmetre la pintura.

El 1821, Stefano Barezzi, un expert en treure frescos intactes de les seves parets originals, era contractat per a traslladar el mural a un lloc més segur. Va malmetre la part central de l'obra abans d'entendre que l'obra de Leonardo no era un fresc. Barezzi va provar llavors de protegir les àrees malmeses aplicant-hi un adhesiu líquid. Entre el 1901 i el 1908, Luigi Cavenaghi va completar primerament un estudi de l'estructura de la pintura i després la netejà. El 1924, Oreste Silvestri continuà netejant i estabilitzant algunes parts amb estuc.

El 5 d'agost del 1943, durant la Segona Guerra Mundial, el refectori fou ensorrat per les bombes. Sortosament, les proteccions amb sacs de sorra van preservar la pintura dels efectes de les explosions, però no així dels efectes de les vibracions. Entre el 1951 i el 1954, una nova restauració consistent en netejar i estabilitzar la pintura va ser duta a terme per Mauro Pelliccioli.[4]

Dibuixos preparatoris[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons Kenneth Clark (Leonardo da Vinci, pàg.144, Penguin Books 1939,1993), l'inici de l'obra no és segura, car "els arxius del convent foren destruïts i els documents existents són del 1497, quan la pintura estava a punt de ser finalitzada."
  2. «The Notebooks of Leonardo Da Vinci — Complete by Leonardo da Vinci - Free Ebook».
  3. Stendhal (1967). Historia de la pintura en Italia (Tercera edició, vol. 1, pàg.128). Madrid: Editorial Espasa-Calpe S.A.
  4. Aira, Toni. «El Sant Sopar de Da Vinci va superar de miracle la Segona Guerra Mundial». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 66. ISSN: 1695-2014.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)

pAEC[modifica | modifica el codi]