Santa Maria delle Grazie

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Església i Convent de Santa Maria delle Grazie amb el Sant Sopar de Leonardo da Vinci
Santa Maria delle Grazie
Santa Maria delle Grazie
Santa Maria delle Grazie situat respecte Itàlia
Santa Maria delle Grazie
Informació
Localització Milà
Llombardia
Itàlia Itàlia
Superfície 1,50 ha

Tipus Cultural
Criteris i,ii
ID 93
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1980 (4a sessió)
Coordenades 45° 27′ 57.2″ N, 9° 10′ 13.8″ E / 45.465889°N,9.170500°E / 45.465889; 9.170500Coord.: 45° 27′ 57.2″ N, 9° 10′ 13.8″ E / 45.465889°N,9.170500°E / 45.465889; 9.170500
* Segons les regions de la UNESCO.

Santa Maria delle Grazie és una església de Milà,a la Llombardia a Itàlia. Està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1980.[1] És mundialment coneguda per allotjar el Sant Sopar de Leonardo da Vinci, que es troba en el refectori del convent.

Història[modifica | modifica el codi]

El 1463, el duc de Milà, Francesc I Sforza va construir un convent dominicà, i una església en el lloc on hi havia una petita capella dedicada a Santa Maria delle Grazie.

L'arquitecte va ser Guiniforte Solari, el monestir es va acabar el 1469, mentre que per l'església va ser necessari esperar fins a 1482. Altres canvis es van fer quan, va arribar al poder, Lluís el Moro va decidir canviar el gran claustre i l'absis de l'església. L'edifici es va acabar al voltant de 1490. El Moro també havia decidit fer el lloc de la sepultura dels Sforza el 1497 i allà va ser enterrat a la seva esposa Beatriu d'Este. Segons una antiga tradició de Milà Lluís el Moro va fer també construir un túnel que unia amb el castell, anomenat llavors el convent Sforzesco.

El tiburi va ser inicialment atribuït a Bramante, encara que sense cap tipus de prova que Bramante era en aquests anys l'enginyer ducal i va ser nomenat una vegada en els actes de l'Església (un lot de marbre el 1494, però els darrers estudis mostren una que seria Giovani Antonio Amadeo, Bramante que va ser responsable del projecte inicial, però no seguí el treball real, que certament van ser dirigits per Giovanni Antonio Amadeo. La mesura bàsica de 24 braces milaneses utilitzats en la sagristia va ser utilitzada pel mateix arquitecte per al sacellum a Santa Maria di Fontana. Fins i tot el 1497 va comprar 64 columnes de pedra Saltrio clara pel tiburi i altres 128 peces de pedra blanca i negre a ser transportada pel Llac de Lugano des de Porto Ceresio o Riva San Vitale.

Dins, en el punt més antic de l'església (gòtica) hi ha, en una capella a la dreta, els frescos amb històries de la Passió de Gaudenzio Ferrari. A la mateixa capella hi hagué una vegada la Coronació d'espines de Tiziano, ara en el Louvre.

Sobre la porta que condueix a la sagristia, hi ha un fresc realitzat per Bramantino.

La nit del 15 d'agost del 1943, els bombardejos angloamericans van afectar l'església i el convent. El refectori va quedar arrasat, encara que alguns murs es van salvar, entre ells el del «Sant Sopar».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria delle Grazie Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]