Bramante

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bramante

Gravat amb el rostre de Bramante
Naixement Donato d'Angelo Bramante
1444
Monte Asdrualdo-Ducat d'Urbino
Defunció 1514
Roma
Nacionalitat Itàlia Itàliana
Ocupació Arquitecte.

Donato d'Angelo Bramante conegut simplement per Bramante (Urbino, 1444 - Roma, 1514), fou un arquitecte del Renaixement, va tenir una formació quatrecentista però la seva plenitud artística li arribà al segle XVI.[1]

La seva arquitectura està caracteritzada per la severitat i l'ús de planta central coberta amb cúpula. Les seves obres més destacades es troben a Roma.

« L'art de Bramante és clar, sobri i bell. »

De ben segur que aquest judici hagués estat per a Bramante el major reconeixement per tota la seva obra. En efecte, aquesta opinió és ni més ni menys que de Miquel Àngel, el qual l'expressà l'any 1555, quaranta anys després de la mort de Bramante.

De qualsevol manera, la sort no li'n fou adversa. Durant la seva vida no li mancaren glòria ni honors. Ludovico il Moro, que entenia d'art, l'aprecià molt i el portà a la seva Cort.; i el molt exigent Papa Juli II l'elegí, entre molts artistes, per a confiar-li la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere.

Les primeres proves[modifica | modifica el codi]

Es diu que Bramante des que era un noiet mostrà aptitud particular per la pintura. A penes era un jovencell quan deixà la seva terra nadiua per a traslladar-se a la veïna ciutat d'Urbino. En aquesta època aquesta ciutat era un dels majors centres artístics d'Itàlia. En efecte, convidat pel duc Frederic III Montefeltro, que volia formar en la ciutat una cort fastuosa, en aquell temps treballen en Urbino alguns dels millors artistes de l'època. Pel jove Bramante, decidí emprendre la carrera artística, no s'hi podia donar un ambient més favorable. A Urbino, Donato Bramante tingué la sort de contar com a mestres a dos artistes de gran vàlua: el pintor Piero della Francesca i l'arquitecte Luciano Laurana.

Les ensenyances dels dos grans resultaren fonamentals pel jove. Les seves proves com a pintor foren apreciades pel mateix Frederic III Montefeltro, el qual li encarregà algunes pintures pel seu Pala Ducal. Però la pintura no és l'únic art al que es dedicà el jove Bramante. La seva altra passió fou l'arquitectura.

En la Cort de Ludovico il Moro[modifica | modifica el codi]

L'any 1476, a l'edat de trenta-dos anys, Bramante abandonà Urbino. Decidí viatjar per conèixer de a prop les obres dels majors innovadors de l'art italià. La primera etapa fou Màntua, on aprecià les obres de Mantegna. Però no oblidà les grans obres d'arquitectura. Es traslladà a Florència, admirant la cúpula de Santa Maria del Fiore, l'obra mestra de Brunelleschi, i els admirables treballs de Leone Battista Alberti.

L'any 1477 arribà a Bèrgam, on se li encarrega pintar els frescos del Palau de Justícia. Però ja tenia pensat dedicar-se exclusivament a l'arquitectura.

L'oportunitat de demostrar les seves qualitats com arquitecte se li presentà el 1481, a Milà. Assabentat que el duc Ludovic il Moro tenia instruccions de reconstruir l'Església de Sant Sàtiro, Bramante li presentà el seu projecte. El duc restà entusiasmat, confiant-li la reconstrucció. Per a Bramante fou un gran esdeveniment. Acabada l'obra (any 1486), fou considerat comun dels millors arquitectes de l'època.

Ludovico il Moro no deixà que se li escapés un artista de tant talent. El rebé en la seva cort i li oferí un sou mensual de 5ducats --(força superior al que rebien els altres arquitectes que treballaven en la Cort)--. A Bramante, que fins llavors havia viscut en la misèria, l'entusiasmà poder disposar de tant diner. Però s'ho mereixia. En els anys que va estar al servei del duc de Milà treballà en moltes obres arquitectòniques. La que li'n donà major fama fou l'Església de Santa Maria delle Grazie, precisament a Milà. La majestuosa cúpula que s'alça sobre la part de l'absis de l'església és considerada com una de les més belles construccions arquitectòniques de l'època.

Gran innovador de l'arquitectura italiana[modifica | modifica el codi]

Església de Santa Maria della Grazie a Milà. Una de les millors obres arquitectòniques de Bramante

L'any 1499, poc abans de la caiguda de Ludovico il Moro, Bramante decideix traslladar-se a Roma. L'elecció de destí no s'havia fet a l'atzar. Acudia a Roma amb determinat propòsit d'estudiar els monuments antics, les seves proporcions i la tècnica amb la que s'havien construït. Estava fermament convençut de que només inspirant-se en les antigues obres gregues i romanes resultaria possible renovar verdaderament l'arquitectura italiana; o sia donar-li simultàniament senzillesa i harmonia, dues característiques que encara li mancaven.

A Roma, Bramante s'entregà a l'execució d'obres importants. A la ciutat eterna la seva primera obra és fruit de l'encàrrec dels Reis Catòlics, qui per a commemorar la Presa de Granada (1492) decideixen aixecar una església en honor a Sant Pere. En el lloc en què es creu va ser martiritzat es va construir l'any 1502 el Templet de San Pietro in Montorio. Aquesta obra hauria de convertir-lo en el verdader innovador de l'arquitectura italiana. L'edifici està considerat com una obra admirable per la tècnica de la construcció i la perfecció de les proporcions. L'estudi de les antigues obres clàssiques començava a donar els seus fruits.

Altres primers treballs foren el claustre de Santa Maria della Pace, el Palau del Cardenal de Corneto --(actual Palazio Torlonia)--, la façana i el pati del Palau del Cardenal Riario --(l'actual Cancelleria)--.

Director de la construcció de Sant Pere[modifica | modifica el codi]

« Era tant formidable l'enginy d'aquest meravellós artífex (Bramante) que havent escoltat que el (Papa Juli II) tenia intenció de derruir l'església de Sant Pere per fer-la novament, li presentà infinits projectes, entre ells un d'admirable »

.Així escriu en les seves Vides el pintor Giorgio Vasari.

Ladmirable disseny fou acceptat pel Papa, i l'any 1505 Bramante fou nomenat director de la nova construcció de Sant Pere. Els treballs varen començar l'any següent. Era tal el desig de veure avançar aquesta obra --escriu Vasari-- que arruïnà en la vella basílica moltes coses belles. Se sap que Bramante feu enderrocar, sense cap mirament, les belles columnes i capitells que es podrien haver salvat intactes. Per aquesta fúria destructora Bramante es guanyà dels romans el poc simpàtic apel·latiu de Mestre enderrocador. Prescindint d'aquest detall, s'ha de dir que el seu projecte per la nova basílica era verdaderament grandiós. L'edifici de planta grega havia d'estar superat per una immensa cúpula i flanquejat per quatre torres.

Mort de Juli II[modifica | modifica el codi]

Però els treballs foren interromputs l'any 1513 per la mort del papa Juli II. L'any següent, Bramante desapareixia del món. La direcció dels treballs fou confiada, successivament, a altres artistes (Rafael, Giuliano da Sangallo i Antonio da Sangallo el Jove, Miquel Àngel i finalment Carlo Maderno), --que el va concloure--, els quals, uns més i altres menys, canviaren el projecte de Bramante. Encara que, Miguel Àngel s'aproximà en part afirmant que qui s'aparta de Bramante s'aparta de la veritat. Una medalla gravada per l'orfebre milanès Caradosso ens dóna una idea clara de com hauria d'haver sigut la basílica segons la concepció de Bramante.

Home de gran capacitat[modifica | modifica el codi]

Vasari conta que Bramante fou un home d'una gran activitat i una capacitat prodigiosa: Això li permetia dedicar-se simultàniament a diverses obres. En efecte, en els anys que va estar dedicat a la construcció de la basílica de Sant Pere assolí dirigir la construcció d'altres obres grandioses: el Palau dels Tribunals; els patis del Mirador, en el Vaticà; la casa que va pertànyer després a Rafael. I fora de Roma, la fortalesa del port de Civitavecchia i l'escalinata del Palau d'Accursio a Bolonya.

L'enginyeria hidràulica[modifica | modifica el codi]

Bramante donà així-mateix proves de ser un magnífic enginyer hidràulic, com ho demostrà en el seu projecte i realització de canalització del riu Tiber dintre dels murs de Roma. I en urbanisme també posà de manifest la seva capacitat en traçar la Via Giulia, que es convertí en el carrer més important de la Roma del segle XVI.

Poeta i escriptor[modifica | modifica el codi]

Les escasses notícies que es refereixen a la vida privada d'aquest gran artista del Renaixement en el presenten com un home alegre, amant de la bona taula i de la companyia. A Roma se'l veia sovint en banquets envoltat d'amics. I com que també tenia una bona vena poètica (es trobaren 23 sonets seus), solia entretenir-los improvisant poesies alegres que acompanyava amb els acords d'una lira.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.71. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 de novembre de 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopèdia Estudiantil, fascicle 192, any IV, pàgs. 12-13 (Diposit Legal M. 3201-1966)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bramante

Biografia i projectes