Quarta Croada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quarta Croada
La Conquesta de Constantinoble
La Conquesta de Constantinoble
Dates 1202-1204
Escenari Balcans i Grècia
Resultat Victòria Croada
Bàndols
Cristians croats catòlics

Cristians ortodoxos

Cristians catòlics

Cristians ortodoxos

Comandants en cap
Marquesat de Montferrat Bonifaci I de Montferrat
República de Venècia Enrico Dandolo
Imperi bizantí Isaac II (emperador derrocat)
Imperi bizantí Alexios IV (fill de l'emperador)
Imperi bizantí Alexios III (usurpador)
Imperi bizantí Alexios V (usurpador)
Hongria Imre I d'Hongria
Cavallers destacats
Nord-Pas-de-Calais Balduí IX de Flandes
Ducat d'Atenes Otó de La Roche
Principat d'Acaia Guifré I de Villehardouin
Comtat de Xampanya Teobald III de Xampanya
Comtat de Blois Louis I de Blois
Forces
Infanteria
  • Croats: 10,000 homes[1]
  • Venecians: 10,000 homes[1]

Armada

  • Venecians: 200 naus[2]
Infanteria
  • Bizantins: 30,000 homes[3]

Armada

  • Bizantins: 20 naus[3]

La Quarta Croada (1202 - 1204) fou promoguda pel papa Innocenci III amb la intenció originària d'alliberar Terra Santa a través d'una invasió d'Egipte. Per contra, l'abril de 1204, el croats occidentals catòlics acabaren conquerint Constantinoble, l'epicentre dels cristians ortodoxos i derrocant l'imperi Bizantí. La Quarta Croada fou l'acte final que segellà irremeiablement el Gran Cisma d'Orient entre l'Església Ortodoxa Oriental i Església Catòlica Romana.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La Tercera Croada[modifica | modifica el codi]

Després del fracàs de la Tercera Croada (1189-1192), a l'Europa occidental restà ja poc interès per emprendre una nova croada per alliberar Terra Santa de l'ocupació islàmica. Jerusalem restava ocupada per la dinastia aiúbida, que governaven des de Síria fins a Egipte, amb la sola excepció d'algunes ciutats costaneres que encara controlava l'Estat croat de Jerusalem, ara centrat a Sant Joan d'Acre, i l'Estat Croat de Xipre, que havia estat fundat durant la Tercera Croada.

La predicació de la Quarta Croada[modifica | modifica el codi]

Bonifaci I de Montferrat essent proclamat cabdill de la Quarta Croada a Soissons el 1201.

El papa Innocenci III esdevingué Papa el 1198 i començà a predicar una nova croada que inicialment tingué molt poc ressò entre els grans estats europeus occidentals: mentre el Sacre Imperi Romanogermànic mantenia la seva disputa amb el papat, Anglaterra i França continuaven la guerra que els enfrontava entre si. Tanmateix, el 1199 la predicació endegada per Foulques de Neuilly aconseguí el suport de l'aristocràcia militar, encapçalada pel comte francès Teobald III de Xampanya, que s'erigí en líder de la croada. Però aquest morí el 1201, de manera que es cercà un nou líder en el comte italià Bonifaci I de Montferrat.

La cerca de transport marítim[modifica | modifica el codi]

Bonifaci I de Montferrat inicià els preparatius de la croada buscant la manera de transportar l'expedició per via marítima fins a Egipte. A tal fi trameté enviats a la República de Gènova i a la República de Venècia, essent un d'aquests enviats el futur cronista Guifré de Villehardouin. Si bé la República de Gènova es mantingué indiferent, el març del 1201 les negociacions ja eren obertes amb la República de Venècia. Aquesta acceptà de transportar fins a 33.500 croats, una xifra certament ambiciosa i que exigí als venecians tot un any de preparació per poder construir els vaixells i entrenar els mariners, un esforç que retallà dràsticament les activitats comercials de la ciutat. L'exèrcit croat s'esperava que comprengués uns 4.500 cavallers amb els seus propis 4.500 cavalls, 9.000 terratinents i 20.000 soldats a peu.

L'Exèrcit croat[modifica | modifica el codi]

La majoria de l'exèrcit provenia del Regne de França, incloent-hi homes de Blois, Xampanya, Amiens, Saint-Pol-sur-Mer, Île-de-France, el Ducat de Borgonya i el Comtat de Flandes. Un segon contingent provenia de les terres del capitost de la Croada, el Marquesat de Montferrat; finalment, un tercer contingent vingué de les terres del Sacre Imperi Romanogermànic. A tot aquest contingent s'afegí l'aportació veneciana, soldats i mariners, comandants pel doge de la república Enrico Dandolo.

Quan el cabdill de la Croada, el comte Teobald III de Xampanya, morí l'any 1201, Bonifaci I de Montferrat fou escollit com a nou cabdill.[4]

La Croada[modifica | modifica el codi]

Un problema de pressupost en el transport marítim[modifica | modifica el codi]

Enrico Dandolo proclamant la Croada a la República de Venècia

El 24 de juny de 1202 la República de Venècia havia enllestit els preparatius de la croada que tenia per fi atacar directament el cor del món islàmic de l'època, la ciutat del Caire. Aquest objectiu fou ratificat pel papa Innocenci III, afegint la prohibició explícita d'atacar qualsevol estat cristià.[5]

Però els problemes s'originaren tot just al començament; en no ser obligatori l'embarcament a Venècia, molts dels croats optaren per no pagar a la República de Venècia i embarcar-se pel seu compte en altres ports que oferiren un preu més avantatjós, com ara Flandes, Marsella o Gènova. Per agreujar encara més la situació, tan sols s'havien ofert 12.000 homes,[6] en comptes dels 33.500 homes que s'havien pressupostat.

Així, la República de Venècia contemplà com havia invertit tots els seus recursos humans i financers per construir una flota pel triple d'homes dels que finalment s'havien presentat. Davant d'aquesta situació, els venecians, comandants pel seu doge vell i cec, no donaren permís als croats per embarcar-se fins que no se satisfés la totalitat del pagament compromès, ço és 85.000 marques d'argent. Els croats tant sol pogueren recaptar-ne 51.000, i això els deixà en un estat de summa pobresa havent empenyorat el pressupost que inicialment havia de cobrir la totalitat de la campanya militar en pagar-se tan sols el transport inicial.

I malgrat que els croats havien quedat totalment empobrits, encara restaven sense cobrir 34.000 marques d'argent, un fet desastrós per als venecians, que havien aturat el seu comerç durant tot un any per preparar l'expedició.[7]

Canvi de plans en els objectius de la Croada: l'atac a la catòlica Zadar[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setge de Zadar

Finalment el doge venecià Enrico Dandolo acceptà posposar el cobrament de la inversió i bescanviar-lo per la promesa del canvi en els objectius de la croada. La proposta d'Enrico Dandolo fou que els croats paguessin els seus deutes capturant el port de Zara, situat a la Dalmàcia.[8]

Aquesta ciutat ja havia estat dominada econòmicament per Venècia durant el segle XII, però el 1181 s'havia rebel·lat i cercà la protecció del rei Imre I d'Hongria i Croàcia (el Regne d'Hongria i el Regne de Croàcia estaven units en la seva persona formant la Corona de Sant Esteve). A partir d'aleshores, els successius atacs llançats pels venecians sobre la ciutat dàlmata de Zara havien estat rebutjats sistemàticament.[9]

Els croats acceptaren finalment la proposta veneciana i Enrico Dandolo i la república de Venècia s'implicaren de manera directa en la croada en una cerimònia pública celebrada a l'església de San Marc de Venècia. Però el Rei d'Hongria també era catòlic i a més s'havia ofert, almenys de manera teòrica, a participar ell mateix en la croada. Davant d'aquesta contradicció molts dels croats s'oposaren a continuar en la croada i un contingent encapçalat per Simó de Montfort refusà de participar-hi i retornà cap a França. (Aquest Simó de Montfort era el mateix que participà en la Croada Albigesa que comportà la mort del rei Pere II d'Aragó a la Batalla de Muret.)

Mentre el llegat papal (el cardenal Capuano) acceptava l'atac a un territori catòlic com un mal necessària per evitar el fracàs total de la croada, el papa Innocenci III escrigué alarmat als cabdills de la croada amenaçant-los amb l'excomunió si persistien en el seu intent. Però això ja no deturà els croats i els venecians, que iniciaren el Setge de Zadar i en tan sols 13 dies obtingueren la seva capitulació.[10]

L'emperador bizantí, derrocat[modifica | modifica el codi]

Mentre el gruix de l'expedició croada assetjà la ciutat de Zara, el cabdill de la croada, Bonifaci I de Montferrat, l'abandonà i es reuní amb el seu cosí Felip de Suàbia. Les raons per a la visita són qüestió de debat: per una banda, podia haver abandonat l'expedició per no haver de participar en un atac a un territori catòlic, o es podia deure a la voluntat de reunir-se amb el príncep Aleix Àngel, fill del derrocat emperador bizantí Isaac II Àngel, qui havia estat destronat el 1195 pel seu propi germà Aleix III Àngel. El príncep Aleix Àngel era cunyat de Felip de Suàbia, qui al seu torn era cosí de Bonifaci I de Montferrat; per tant, el cabdill de la croada era un parent polític del fill del derrocat emperador de Bizanci.

Un cop reunits, Aleix Àngel exposà a Bonifaci I de Montferrat la seva intenció de recuperar el tron que el seu pare havia perdut; a tal fi, demanà als croats la seva ajuda i els oferí 200.000 marques d'argent, 10.000 homes, el manteniment de 500 cavallers, el servei de l'armada bizantina per transportar l'Exèrcit Croat fins a Egipte un cop finalitzat el seu objectiu i el retorn a l'obediència de l'Església Ortodoxa Grega a l'Església Catòlica Romana. Tot això si els croats canviaven novament els seus plans i navegaven fins a Constantinoble per fer caure l'emperador bizantí Aleix III Àngel, retornar-li el tron que el seu pare havia perdut. Era una oferta molt interessant per una empresa que estava sense recursos.

Nou canvi de plans: Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Les relacions entre els europeus occidentals ("llatins" o "francs" en la nomenclatura de l'època) i els europeus orientals ("grecs") s'havien complicat des del Gran Cisma d'Orient iniciat el 1054. A partir d'aleshores els occidentals s'havien mostrat hostils als orientals, tal com es va evidenciar durant la Primera, Segona i Tercera Croada. Aquestes relacions es van deteriorar encara més el 1182, quan tots els estrangers de Constantinoble havien estat massacrats i els comerciants venecians havien estat expulsats pels emperadors bizantins de la dinastia Angelus, que governava amb el suport de la població grega. Aquests esdeveniments havien generat una actitud molt negativa dels venecians envers l'imperi Bizantí regit per la dinastia Angelos.

Tanmateix, la proposta del príncep bizantí fou acceptada pels croats no sense algunes desercions dels que no acceptaven aquest nou canvi de plans. Finalment, però, la flota croada, que es trobava a Corfú després d'haver finalitzat el setge de Zadar, inicià el seu viatge cap a Constantinoble amb 60 galeres de guerra, 100 transports de cavalls, 50 transports grans i més de 300 màquines de setge. La flota arribà a Constantinoble a finals de juny de 1203.

Quan els croats arribaren a Constantinoble, aquesta tenia una població de 150.000 persones, una guarnició de 30.000 homes (incloent-hi la memorable Guàrdia Varega formada per uns 5.000 homes) i una flota de 20 galeres. L'objectiu de la croada era ara el de restituir a l'emperador Isaac II Àngel al tron bizantí per tal d'acabar amb el Gran Cisma d'Orient.

Setge de Constantinoble de juliol de 1203[modifica | modifica el codi]

Els croats assetjant Constantinoble

Primerament els croats fiançaren la seva situació capturant les ciutat de Calcedònia i Crisòpolis; posteriorment derrotaren una força de cavalleria de 500 bizantins amb tan sols 80 cavallers.

Les tropes croades desembarcaren al Gàlata, d'on feren retirar-se un contingent de l'exèrcit bizantí i prengueren la Torre de Gàlata. En aquesta torre hi havia un dels extrems de la cadena que impedia es pas de les naus cap a l'interior de l'estuari del Corn d'Or. Un cop capturada la torre, ja no restava cap obstacle que impedís el pas de les naus venecianes dels croats.

L'11 de juliol del 1203 els croats prengueren posicions prop del Palau de Blanquerna, situat a la part nord-oest de la ciutat. A partir del 17 de juliol del 1203, s'inicià el setge d'aquesta amb quatre divisions que atacaven les parets de terra, mentre la flota veneciana atacava les parets de mar des de l'estuari del Corn d'Or. Els venecians prengueren tota una secció de la murada formada per unes 25 torres, mentre que la Guàrdia Varega aguantava els croats que atacaven el llenç de murada per la banda de terra. Quan aquests tingueren notícia de l'avenç venecià es traslladaren en massa per contrarestar els venecians, que es retiraren no sense abans iniciar un incendi que acabà consumint 120 acres de la ciutat.

Acorralat, l'emperador Aleix III Àngel es veié forçat a emprendre una acció ofensiva i ordenà que 17 divisions de l'exèrcit sortissin per la Porta de St. Romanus i s'enfrontessin als croats que allí combatien. Malgrat la superioritat numèrica, els comandaments bizantins optaren per retirar-se de nou dins la ciutat sense haver presentat batalla.[11] L'emperador Aleix III Àngel havia perdut el suport de l'exèrcit i la població se li girà en contra, car arran del gran incendi unes 20.000 persones havien perdut les seves llars. Finalment, optà per rendir-se i escapà, de manera que el príncep Aleix Àngel fou coronat finalment com a nou emperador amb el nom d'Aleix IV Àngel.[12]

L'emperador no pot complir la seua paraula[modifica | modifica el codi]

Aleix IV Àngel coronat nou emperador bizantí

En ser coronat, Aleix IV Àngel s'adonà que no podia complir les seves promeses, car l'usurpador Aleix III Àngel havia aconseguit fugir amb 1.000 lliures d'or del tresor imperial bizantí i una gran quantitat de joies. Mancat de recursos per cobrir els seus deutes, l'emperador demanà la destrucció d'icones bizantines i romanes valuosíssimes per poder extreure'n l'or i argent. Però tot i així només va poder alçar 100.000 marques d'argent. Als ulls de tots els grecs, coneixedors d'aquesta política, la decisió de l'emperador era un senyal espantós de desesperació i d'un dèbil lideratge que mereixia ser castigat per Déu. L'historiador bizantí Nicetas Choniates el caracteritzà com "el punt de gir cap a la decadència de l'estat romà".

Acorralat pels deutes amb els croats llatins i l'animadversió dels seus súbdits grecs, l'emperador Aleix IV Àngel va començar a témer per la seua vida i va demanar als croats una renegociació del seu contracte per un termini de sis mesos més i que per tant el prorrogava fins a l'abril de 1204. Per agreujar encara més la situació, l'agost del 1203 els croats atacaren una mesquita de Constantinoble que fou defensada pels mateixos musulmans de la ciutat, però que comptà amb la col·laboració dels grecs ortodoxos i el foc cremà gran part de Constantinople,[13] i l'oposició a Aleix IV Àngel augmentà encara més. Finalment, Aleix Ducas (anopodat 'Murtzuphlos' a causa de les seves celles gruixudes) derrocà i assassinà Aleix IV Àngel i prengué el tron per a si mateix, proclamant-se Aleix V Ducas.

Un nou emperador usurpador i un nou atac a Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Enrico Dandolo parlamentant amb l'emperador usurpador Aleix V Àngel
Setge dels croats a Constantinoble

Els croats i els venecians, enfurismats amb l'assassinat del seu candidat, exigiren a Aleix V Ducas que complís amb el contracte que tenien amb Aleix IV Àngel, però el nou emperador usurpador s'hi negà.

El 8 d'abril del 1203 els croats decidiren atacar de nou la ciutat. Però Aleix V Ducas reorganitzà l'exèrcit bizantí i es preparà per a una obstinada resistència. Els grecs llençaren projectils sobre les màquines de setge dels croats destrossant-ne una gran quantitat. Per dificultar encara més l'atac croat, les condicions meteorològiques els hi eren adverses, car un fort vent procedent de la costa impedia que les naus venecianes enviessin reforços als croats que combatien a les murades. Només cinc de les torres gregues havien estat capturades i cap d'aquestes podia assegurar; abans de mitja tarda era evident que l'atac a Constantinoble havia fallat.

El clergat croat s'hagué d'enfrontar a un exèrcit desmoralitzat. Havien de convèncer els homes que els esdeveniments del 8 i 9 d'abril de 1203 no havien estat un judici de Déu davant d'una empresa pecaminosa. Explicaren, doncs, que tan sols es tractava de posar a prova la determinació dels croats i que els objectius de la campanya eren rectes i que finalment veurien coronat amb el seu esforç. El missatge del clergat estava concebut per a reconfortar els desmoralitzats soldats i l'argumentació espiritual per a l'atac contra Constantinoble girava al voltant de dos temes: primer, els grecs s'havien convertit en uns traïdors i uns assassins des que havien matat el seu legítim senyor, Aleix IV Àngel; segon, la promesa de posar fi al Gran Cisma d'Orient no seria complida per l'usurpador Aleix V Ducas, de manera que l'Església Oriental persistia en no acceptar la primacia del Bisbe de Roma, el Papa.

Al seu torn, Innocenci III havia demanat novament als croats que deturessin els seus atacs contra un territori cristià, però la carta fou ignorada pels llegats papals de la croada. Finalment, els croats i els venecians es prepararen per llençar un nou atac sobre Constantinoble. I mentre aquests es preparaven, l'emperador usurpador Aleix V Ducas, conjuntament amb la Guàrdia Varega, fugí de la ciutat emparat per la foscor de la nit.

Setge de Constantinoble de 1204[modifica | modifica el codi]

El 12 d'abril de 1204, l'oratge era favorable als croats: un fort vent ajudava els vaixells venecians a aproximar-se a les murades de Constantinoble. Pel nord, després d'un curt combat, aproximadament setanta croats aconseguiren entrar a la ciutat, sent capaços de fer forats a les parets prou grans perquè uns quants cavallers poguessin entrar arrossegant-se. Els croats capturaren el Districte de Blanquerna, situat al nord de la ciutat, i s'hi fortificaren, convertint-lo en una base des d'on atacaren la resta de la ciutat. Per tal d'evitar un contraatac grec, iniciaren una paret de foc que acabà estenent-se i acabà per cremar més d'un milió de metres quadrats.[11] Per la seva banda, els venecians tenien també èxit amb les murades del mar, encara que en aquell sector la lluita fou especialment sagnant en la seva lluita amb la Guàrdia Varega. Al final del dia 12 d'abril de 1204, Constantinoble queia en poder dels croats. La Quarta croada arribava al seu final.[11]

El saqueig de Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Entrada dels croats a Constantinoble
Entrada dels croats a Constantinoble

Seguint l'antic dret militar, que emparava el saqueig d'una ciutat si aquesta s'havia negat a rendir-se quan se li havia donat l'oportunitat i els atacants es veien obligats a prender-la per la força, els croats sotmeteren Constantiboble a un brutal saqueig de tres dies.

L'historiador Speros Vryonis descriu el saqueig de Constantinoble en el seu llibre "Byzantium and Europe" amb les següents grandiloqüents paraules i buscant en el saqueig de Constantinoble de 1204 la justificació de la Caiguda de Constantinoble el 1453:

« Els soldats llatins sotmeteren la ciutat més gran d'Europa a un saqueig indescriptible. Durant tres dies assassinaren, violaren, saquejaren i destruïren en una escala que fins i tot els vàndals antics i els gots haurien trobat increïble. Constantinoble s'havia convertit en un autèntic museu de l'art antic i bizantí, un empori amb un patrimoni que els llatins quedaren astorats davant les riqueses que trobaren.

Encara que els venecians tenien un cert gust per l'art que descobrien (eren semibizantins), i en preservaren molt, el francesos i els altres ho destruïren tot indistintament, mentre bevien vi, violaven monges i assassinaven els clergues ortodoxos. Els croats descarregaren la seva animadversió vers els grecs en la més espectacular profanació d'una església; la més gran que existia a la cristiandat (Santa Sofia). Trencaren les iconòstasis d'argent, les icones i els llibres sagrats de Hagia Sophia, assegueren al tron patriarcal una puta que cantava cançons tosques mentre bevien vi des dels llocs sagrats de l'església.

L'allunyament d'Occident i l'Orient, que havia continuat durant segles, culminava en l'horrible massacre que acompanyà la conquesta de Constantinoble. Els grecs es convenceren aleshores que fins i tot si els turcs haguessin capturat la ciutat, no haurien estat tan cruels com els cristians llatins. La derrota de Bizanci, ja en estat de decadència, accelerà la degeneració política, de manera que Bizanci fou a la llarga una presa fàcil dels turcs. La croada resultà, doncs, a la llarga, un victòria de l'islam, un resultat totalment al contrari de la seva intenció original.

»

Els croats robaren i destruïren moltes obres de l'antiguitat clàssica grega, de l'Imperi romà i de l'Imperi bizantí medieval. La magnífica Biblioteca de Constantinoble fou completament arrasada. Malgrat els seus juraments i l'amenaça d'excomunicació, els croats profanaren i saquejaren sistemàticament els santuaris sagrats dels cristians ortodoxos. Es deia que la quantitat total saquejada girava al voltant de 900.000 marques d'argent. Oficialment els venecians reberen finalment 150.000 marques d'argent, que era el seu deute; els croats en reberen 50.000 marques d'argent, i 100.000 marques d'argent es repartiren entre els cabdills venecians i croats. Si la xifra de 900.000 marques d'argent és correcta, les altres 600.000 marques d'argent foren guardades secretament per cavallers croats.

Conseqüències: Partitio terrarum imperii Romanie[modifica | modifica el codi]

Segons un tractat prearranjat, l'imperi es distribuïa entre Venècia i els líders de la croada, i s'establia l'Imperi llatí de Constantinoble. Bonifaci no s'elegia com l'emperador nou, encara que els ciutadans semblaven que el consideressin com a tal; els venecians pensaven que tenia massa connexions amb l'anterior imperi a causa del seu germà, Renier de Montferrat, que havia estat casat amb Maria Comnena, emperadriu els anys 1170 i el 1180. En canvi, col·locaven Balduí de Flandes al tron.[14] Bonifaci va continuar al Regne de Tessàlia i s'apoderà de Creta que acabà venent el 1204 als venecians.[15] Mentrestant, els refugiats bizantins fundaven els seus propis estats successors, el més notable d'aquests és l'Imperi de Nicea sota Teodor I Làscaris,[16] l'Imperi de Trebisonda governat per Aleix I Comnè de Trebisonda,[16] i el Despotat de l'Epir.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Phillips 2004, p. 269.
  2. Phillips 2004, p. 106.
  3. 3,0 3,1 Phillips 2004, p. 157-159.
  4. Queller, Donald Edward; Madden, Thomas F. The Fourth Crusade: The Conquest of Constantinople, 1201-1204 (en anglès). University of Pennsylvania Press, 1999, p. cap.3. ISBN 0812217136. 
  5. Falk, Avner. Franks and Saracens: Reality and Fantasy in the Crusades (en anglès). Karnac Books, 2010, p. 158. ISBN 1855757338. 
  6. D. E. Queller, The Fourth Crusade The Conquest of Constantinople, 232
  7. Queller, Donald Edward; Madden, Thomas F. The Fourth Crusade: The Conquest of Constantinople, 1201-1204 (en anglès). University of Pennsylvania Press, 1999, p. 55. ISBN 0812217136. 
  8. Andrea, Alfred. Contemporary Sources for the Fourth Crusade (en anglès). Brill, 2008, p. 40. ISBN 9004169431. 
  9. Phillips 2004, p. 110-111.
  10. Sethre, Janet. The souls of Venice (en anglès). McFarland, 2003, p.54–55. ISBN 0-7864-1573-8. 
  11. 11,0 11,1 11,2 Nicolle, David. The Fourth Crusade, 1202-04 (en anglès). Osprey Publishing, 2011, p. 63. ISBN 1849083207. 
  12. Phillips, Jonathan. «The Fourth Crusade and the Sack of Constantinople» (en anglès). History Today, vol.54, n.5, 2004.
  13. de Villehardouin, Geoffroy. The chronicle of Geoffroy de Villehardouin concerning the conquest of Constantinople, by the French and Venetians (en anglès). Thomas Smith, 1829, p. 89. 
  14. Hamilton, Janet; Hamilton, Bernard; Stoyanov, Yuri. Christian Dualist Heresies in the Byzantine World, C. 650-c. 1450 (en anglès). Manchester University Press, 1998, p. 259. ISBN 071904765X. 
  15. Setton, Kenneth Meyer. The Papacy and the Levant, 1204-1571: The thirteenth and fourteenth centuries (en anglès). American Philosophical Society, 1976, p. 177. ISBN 0871691140. 
  16. 16,0 16,1 Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2006, p. 166. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quarta Croada