Caiguda de Constantinoble

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Caiguda de Constantinoble
Guerres Otomano-Bizantines
Mehmet entrant a Constantinoble, pintura de Fausto Zonaro, (1854-1929)
Mehmet entrant a Constantinoble, pintura de Fausto Zonaro, (1854-1929)
Data 7 d'abril al 29 de maig de 1453
Localitat Constantinoble
Resultat Victòria otomana
Caiguda de Constantinoble (Mediterrani oriental)
Caiguda de Constantinoble
Caiguda de Constantinoble
Caiguda de Constantinoble
Coord.: 41° 1′ 0″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
Bàndols
Imperi bizantí Imperi bizantí Imperi Otomà Imperi Otomà
Comandants en cap
Imperi bizantíConstantí XI Paleòleg Imperi Otomà Mehmet II
Forces
5000 a 7000 soldats uns 100.000 soldats

La caiguda de Constantinoble, o la conquesta de Bizanci, pels turcs otomans el 29 de maig de 1453[1] va ser un succés històric que, en la periodització clàssica, marca la fi de l'edat mitjana a Europa i la fi del darrer vestigi de l'Imperi Bizantí i de la cultura clàssica.

Just abans de la conquesta turca, Constantinoble era una capital sense país: l'imperi bizantí, l'Imperi romà d'Orient, que antany s'estenia des de Pèrsia fins als Alps, i també pels deserts d'Àsia, havia quedat reduït al clos de les muralles de la ciutat, encerclada per la força de la nova nació turca. Constantí XI Paleòleg, darrer emperador de Bizanci, intueix el perill que Constantinoble, ciutat de cultura europea mil·lenària, caigui davant la supremacia militar de la jove nació turca. Mehmet II, soldà dels turcs, la cobeja. La presa de Constantinoble va significar tant la fi del vell imperi bizantí com l'inici de la presència turca a Europa oriental.

Les causes de la decadència[modifica | modifica el codi]

Constantinoble, l'actual Istanbul, s'ubica en una projecció de terra sobre l'estret del Bòsfor en direcció a Anatòlia. És una cruïlla per a les rutes comercials terrestres que enllacen Europa amb Àsia i port marítim principal de les rutes entre el Mar Negre i el Mediterrani.

Constantinoble, la ciutat de Constantí, la vella Bizanci, ha estat saquejada pels croats, despoblada per la pesta, assetjada pels pobles nòmades i esquinçada pels conflictes religiosos i les lluites internes pel poder. El regne del darrer emperador de Bizanci es troba encerclat pels turcs, mentre que Gàlata està en mans dels genovesos. Per comprendre la caiguda de Bizanci, cal retrocedir als segles previs a l'any 1453 i detallar els successos que van debilitar l'imperi bizantí.

La decadència de Constantinoble va començar l'any 1190 durant els preparatius de la Tercera Croada per part dels regnes d'Occident. Els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, (sultà d'Egipte i Síria i principal enemic dels croats instal·lats a Terra Santa), van decidir mantenir-se neutrals. Amb aquesta reticència bizantina com excusa, i amb el desig de posseir els tresors de Constantinoble com motor, els croats van prendre per assalt la ciutat l'any 1204 durant la Quarta Croada.

Les poderoses muralles a l'oest de la ciutat repel·liren diverses invasions de pobles nòmades (fins a 22 setges en total) durant segles. Però, l'atac dels croats mostrà un punt feble en les defenses de la ciutat: les muralles al llarg del litoral, sobretot al llarg del Corn d'Or, un canal que separa Constantinoble de la colònia genovesa de Pera, petita ciutat al nord, es van mostrar fràgils. En conseqüència, després de recuperar la ciutat, els bizantins van reforçar les muralles del litoral i les defenses en els punts on necessitaven estar obertes per a l'entrada dels naus als ports.

Per assegurar les defenses en el Corn d'Or construïren una pesant i descomunal cadena de ferro que estesa de Constantinoble fins a Gàlata, creuava el canal i oferia protecció permanent contra els atacs per mar.

Problemes interns. La decadència de l'Estat[modifica | modifica el codi]

Bizanci al voltant de l'any 1400
Setge de Constantinoble, per Jean Chartier, segona meitat del segle XV

Els canvis en l'agricultura, les concessions en el comerç marítim i la descomposició de l'exèrcit van ser les causes internes de la desfeta de l'imperi.[2]

Des del segle XI, el nombre de petits propietaris agrícoles va descendir pel fet que els grans terratinents van obligar als petits propietaris a vendre'ls les terres o encomanar-se a la seva protecció. De fet, es convertiren en serfs i deixaren de circular monedes. El resultat va ser la fuga de braços i l'abandó de terres, de forma que a finals del segle XIV, els darrers emperadors no van aconseguir recaptar pràcticament res per al tresor públic.

Venècia, a partir de 1082, va gaudir de llibertat absoluta per comerciar amb tots els ports de l'Imperi perquè els bizantins havien optat per confiar el transport de les seves mercaderies a estols de vaixells estrangers. L'any 1171 la colònia veneciana a Constantinoble pujava a deu mil persones, residents en un barri propi. Els emperadors tractaren de pal·liar aquesta situació repartint les concessions amb els mercaders de Pisa. Tot va ser inútil: uns i altres anaren arrencant, una a una, totes les fonts d'ingressos provinents del comerç.

La ruïna de l'Estat, la feudalització del camp i el despoblament rural va fer que, als segles XIV i XV, l'Imperi hagués de recórrer a soldats estrangers (entre ells catalans) que arribaven dotats d'un comandament propi i autonomia. La manca de recursos per pagar-los va fer que sovint es cobressin la soldada en forma de saqueig.

Problemes externs. La fortalesa de l'imperi turc[modifica | modifica el codi]

La debilitat i la impotència es van fer més paleses quan els pobles i els estats musulmans, de l'Orient Mitjà i d'Àfrica van dirigir la seva expansió cap a les terres de la península balcànica. A principis del segle XI, una tribu procedent d'Àsia Central, que regnava en una àmplia zona del que avui és Orient Mitjà, l'Imperi seljúcida, va començar a atacar i conquerir territoris bizantins a Anatòlia. A la fi del segle XIII, els seljúcides ja havien pres gairebé totes les ciutats bizantines d'Anatòlia, amb excepció d'un grapat de ciutats al nord-oest de la península.

En aquesta època, un altre clan seminòmada turc havia migrat del nord de Pèrsia cap a l'oest. Aquest prenen partit pels seljúcides en una batalla a Anatòlia contra l'imperi Mongol, i els vencen. El soldà seljúcida, en agraïment, els va concedir un petit territori muntanyós al nord-oest de l'imperi, a les proximitats del territori bizantí. L'estat seljúcida va començar poc després a dividir-se en petits emirats que no reconeixien el poder seljúcida ni el mongol. Un d'aquests soldanats, el del clan turc que hauria ajudat als seljúcides, sota el comandament d'un líder anomenat Osman I (o Utman I Gazi), de qui deriva el nom del futur Imperi Otomà.

Els otomans havien imposat la seva força al desvalgut imperi de Bizanci prenent les seves últimes ciutats asiàtiques. Així, als turcs els pertanyia la riba asiàtica del Bòsfor.

El segle XIV, el príncep otomà Suleyman ibn Orkhan decidí reforçar la seva posició prenent la ciutat de Gal·lípoli, d'aquesta forma estableix el control sobre tota la península i obté una base estratègica per a l'expansió de l'Imperi Otomà a Europa.

L'any 1451, Mehmet, de vint-i-un anys, fill gran del soldà Murat II succeeix al seu pare, a la mort d'aquest. La seva obsessió és superar les muralles de Bizanci, la darrera i magnífica pedra preciosa de la corona imperial de Constantí.

La caiguda de Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Recerca de suport a Occident[modifica | modifica el codi]

El cisma entre les Esglésies catòliques Romana i Ortodoxa havia mantingut a Constantinoble distant de les nacions occidentals i, fins i tot durant els setges dels turcs musulmans, no havia aconseguit més que indiferència de Roma i dels seus aliats. En un últim intent d'aproximació, i davant la constant amenaça turca, l'emperador Joan VIII va promoure un concili a Ferrara, a Itàlia, on es van resoldre les diferències entre les dues confessions. L'acord de reunificació de totes dues Esglésies pretenia garantir a Bizanci ajuda contra els turcs.

Però l'aproximació va provocar tumults entre la població bizantina, dividida entre els qui rebutjaven l'església romana i els qui donaven suport a la maniobra política de l'emperador. Quan el perill turc semblava que havia passat, els sínodes grecs van refusar l'acord de reunificació.

Constantí XI i Mehmet II[modifica | modifica el codi]

Constantí XI, darrer emperador de Constantinoble
Mehmet per Gentile Bellini

Joan VIII Paleòleg morí l'any 1448 i el seu germà Constantí XI Paleòleg assumeix el tron l'any següent (mentrestant regentà la mare d'ambdós). Constatí Dragases era una figura popular perquè havia lluitat contra l'exèrcit turc. Conscient del perill turc seguia la línia del seu germà i predecessor pel que fa a la conciliació entre les esglésies oriental i occidental.

La recerca de reconciliació entre les dues esglésies causava desconfiança no només entre els sínodes grecs, sinó també en Mehmet, el nou sobirà de l'imperi Otomà, qui veia en aquesta aliança una amenaça real d'intervenció de les potències occidentals respecte a la seva voluntat d'expansió militar. I és que Mehmet II és un jove, de vint-i-un anys, fil gran del soldà Murat, ambiciós i àvid de glòria. L'escriptor Stefan Zweig en va fer el següent retrat:

" Mehmet és alhora pietós i cruel, apassionat i maliciós. És un erudit, un amant de l'art, que llegeix Cèsar i les biografies dels romans en llatí i, al mateix temps, és un barbar que vessa la sang com si fos aigua. Aquest home, d'ulls dolços i malenconiosos, amb un nas de papagai afilat i esquerp, es mostra com un treballador incansable, un soldat intrèpid i un diplomàtic sense escrúpols. I totes aquestes forces perilloses es concentren en una mateixa idea: superar àmpliament les gestes del seu avi Baiazet i del seu pare Murat, que van mostrar per primera vegada a Europa la supremacia militar de la nova nació turca".[3]

Preparatius[modifica | modifica el codi]

Ambdós bàndols van preparar-se per a la guerra. Constantí va enviar missatgers a les nacions europees demanant reforços i va comunicar a Roma que estava disposat a transigir. Tres galeres genoveses, contractades pel Papa, estaven en camí amb armes i provisions. En aquestes galeres també hi navega el cardenal Isidor, amb 300 arquers napolitans com a guàrdia personal.

Aquest ajut, a totes llums, era insuficient perquè les forces disponibles per a la defensa de Constantinoble eren poques: la població tot just arribava als 50.000 habitants; quan en la seva màxima esplendor, al segle V, havia arribat a 500.000 habitants. En conseqüència, hi havia entre 5.000 a 7.000 soldats per a la seva defensa. Bizanci només té un poder i una força, les seves muralles.

Com a reforços, la capital bizantina va rebre l'ajut dels ciutadans de Pera i dels genovesos, entre els quals destacava el seu Condottiere Giustiniani, qui s'encarregaria de les defenses de la muralla, i comptava amb una guarnició catalana comandada pel militar Pere Julià.

Els otomans van iniciar el setge construint ràpidament una muralla de deu quilòmetres al nord de Constantinoble. Mehmet sabia que els setges anteriors havien fracassat perquè la ciutat rebia subministraments a través del mar. Per això va tractar de bloquejar les dues entrades, la del Mar Negre, amb una fortalesa armada amb canons en el punt més estret de la riba del Bòsfor, i amb cent cinquanta vaixells ocupant el Mar de Màrmara i l'oest del Bòsfor.

Mehmet coneix la solidesa dels murs. Sap que cal construir canons més grans, més potents i de més abast. Per assaltar aquella muralla mil·lenària cal una nova artilleria pesant. En aquest context, a principis de 1452, un enginyer d'artilleria hongarès, anomenat Urbas o Orbas, ofereix els seus serveis al sultà. Mehmet el fa responsable de la fabricació d'un immens canó de nou metres de longitud, el més gran que el món hagués vist, a Adrianòpolis. Tres mesos després el canó destrueix, amb el primer tret de prova, un mur. Immediatament, Mehmet ordena fabricar una artilleria sencera seguint el model.

Una nova dificultat és el transport de l'immens tub per tot Tràcia fins a les muralles de Bizanci. Una caravana formada per mig centenar de bous, i auxiliat per un exèrcit, avança a la velocitat de dos quilòmetres per dia.

A tots aquests se'ls sumaven els pregoners oficials, els tellals, que animaven a la batalla amb els cops de timbal i al so de la fanfara i que proclamaven "El setge de la ciutat ha començat".

Mehmet va reunir un exèrcit estimat en més de cent mil soldats. La majoria, uns vuitanta mil, eren combatents turcs professionals. Dotze mil més eren geníssers (infanteria) i quinzè mil soldats de cavalleria, l'elit de l'exèrcit otomà. La resta eren reclutes capturats en campanyes anteriors, mercenaris, aventurers, voluntaris de l'Anatòlia, els bashi-bazuks i renegats cristians. Els bashi-bazuks eren les tropes inexpertes, que amb seus cossos mig nus, estaven destinats a fatigar i debilitar l'enemic cristià abans que les tropes principals comencessin l'atac decisiu.

El sultà, per enfortir els ànims, va prometre als seus homes que donaria tres dies de saqueig i botí; a més assegurà que qui coronés primer la muralla seria nomenat governador (bey) d'una de les províncies de l'Imperi de Bizanci.

L'atac otomà[modifica | modifica el codi]

Pintura de Fausto Zonaro (1854-1929), representant a Mehmet cap al setge de la ciutat amb l'artilleria
Setge de Constantinoble, pintura realitzada l'any 1499

El setge va començar oficialment el 6 d'abril de 1453, quan el gran canó va disparar el primer tret al costat de la porta de Sant Romà, que penetrava a Constantinoble per una depressió sota de la muralla, la qual cosa possibilitava el posicionament del canó en una part més alta.

La muralla no havia estat construïda per suportar atacs d'artilleria, i en poc més d'una setmana va començar a cedir, malgrat ser la millor arma contra els otomans, ja que constava de tres anells gruixuts de muralles amb fossars de 30 a 70 metres de profunditat. Tots els dies, al fosquejar, els bizantins s'escapolien fora de la ciutat amb l'objectiu de reparar els desperfectes causats pel canó amb sacs i barrils de sorra, pedres caigudes de la pròpia muralla i empallissades de fusta, mentre els arquers i els ballesters protegien als defensors.

Els otomans van evitar l'atac per la costa perquè les muralles estaven reforçades per torres amb canons i artillers que podien destruir ràpidament tota la flota. En conseqüència, inicialment, l'atac es va restringir gairebé al front terrestre. Aquest fet donà temps i mà d'obra suficient als bizantins per aguantar el setge.

Al començament del setge, els bizantins van aconseguir victòries encoratjadores. El 12 d'abril, l'almirall búlgar, al servei del sultà, Suleiman Baltoghlu va ser rebutjat per l'armada bizantina quan volia forçar el pas del Corn d'Or. Sis dies després, el sultà va intentar un atac a la muralla danyada a la vall del riu Lico, però va ser derrotat per un contingent menor, encara que millor armat, de bizantins, al comandament de Giustiniani.

El 20 d'abril els soldats bizantins atalaien tres grans vaixells genovesos i un quart bot, més petit. Aquest darrer portava gra de Sicília. Mentre el poble de Constantinoble s'aplega a les muralles per rebre als salvadors, el soldà Mehmet dóna ordres d'impedir que els quatre galions entrin al Corn d'Or. La flota turca, amb cent cinquanta caravel·les, molt més petites que els galions, ataca als genovesos. Baltoghlu intenta interceptar als quatre galions, però va veure que la seva flota podia ser destruïda pels atacs de foc grec llançat sobre les seves embarcacions i, finalment, els galions van arribar amb èxit al Corn d'Or. Com a resposta al fracàs de les pròpies tropes, el soldà humilià i executà Baltoghlu.

Mapa de les ciutats de Pera i de Constantinoble el 1422

Dos dies després, el 22 d'abril, el soldà realitzà un cop estratègic a les defenses bizantines. Impossibilitats per travessar la cadena que tancava el Corn d'Or, el soldà va ordenar la construcció d'un camí de ferradura al turó de Pera, per on els seus vaixells podrien ser empesos per terra, evitant la cadena protectora. Amb els vaixells posicionats en un nou front, els bizantins no tindrien recursos per reparar després les seves muralles. Així, la nit del 22 d'abril, setanta vaixells són transportats d'un mar a l'altre per damunt de la muntanya i de la vall, travessant vinyes, camps i boscos. Amb aquest cop estratègic, tot el Corn d'Or, a excepció del reduït espai neutral de Gàlata, pertany al soldà i al seu exèrcit.

Sense elecció, els bizantins es van veure forçats a contraatacar. El 25 d'abril van intentar un atac sorpresa als turcs al Corn d'Or, però van ser descoberts per espies i executats. Els bizantins, llavors, decapitaren a 260 turcs captius i van llançar els seus cossos sobre les muralles del port.

Bombardejats diàriament en dos fronts, els bizantins rarament eren atacats pels soldats turcs. El 7 de maig, el soldà va intentar un nou atac a la vall del riu Lico, però, novament, fou repel·lit. Al final del dia, els otomans van començar a moure una gran torre d'assetjament, però durant la nit, els soldats bizantins van aconseguir destruir-la abans que fos emprada. Els turcs també van intentar obrir túnels per sota les muralles, però els grecs cavaven pel costat intern i atacaven per sorpresa amb foc o aigua. En canvi, els impactes d'artilleria dels canons eren efectius car les muralles patien grans bretxes per on penetraven els geníssers, que per a salvar els fosos es dedicaven a recollir branques, a més dels blocs de pedra de les muralles derruïdes, per a emplenar els fosos i poder penetrar per a lluitar cos a cos amb els bizantins.

La mà d'obra estava sobrecarregada, els soldats cansats i els recursos escassejaven. El mateix Constantí coordinava les defenses, inspeccionava les muralles i animava les tropes per tota la ciutat.

Mals presagis[modifica | modifica el codi]

La resistència de Constantinoble va començar a decaure, farcida de presagis dolents. La nit del 24 de maig va haver-hi un eclipsi de lluna, recordant als bizantins una antiga profecia que la ciutat només resistiria mentre la Lluna brillés en el cel. L'endemà, durant una processó, una de les icones de la Verge Maria va caure a terra. Després, de sobte, una tempestat de pluja i calamarsa va inundar els carrers. Els vaixells promesos pels venecians encara no havien arribat i la resistència de la ciutat estava al límit.

Al mateix temps, els turcs otomans afrontaven els seus propis problemes. El cost de mantenir un exèrcit de més de cent mil homes era molt gran i els oficials comentaven la ineficiència de les estratègies del Sultà fins al moment. Mehmet es va veure obligat a llançar un ultimàtum a Constantinoble: els turcs perdonarien les vides dels cristians si l'emperador lliurava la ciutat. Com a alternativa va prometre aixecar el setge si Constantí pagava un pesant tribut. Com els tresors estaven buits des del saqueig de la Quarta Croada, Constantí es va veure obligat a rebutjar l'oferta i Mehmet a llançar un atac ràpid i decisiu.

L'última missa a Santa Sofia[modifica | modifica el codi]

Mehmet va ordenar que les tropes descansessin el dia 28 de maig per a preparar-se per a l'assalt final l'endemà, car els seus astròlegs li havien profetitzat que el dia 29 seria un dia nefast per als infidels. Per primera vegada en gairebé dos mesos, no es va escoltar el soroll dels canons ni de les tropes en moviment.

Per trencar el silenci i aixecar la moral en el moment decisiu, totes les esglésies de Constantinoble van tocar les seves campanes durant tot el dia. L'emperador i el poble van resar junts a Santa Sofia, encara la catedral més esplendorosa del cristianisme romà d'Orient. Fou la darrera vegada.

L'assalt final[modifica | modifica el codi]

Restes de les muralles de la ciutat.

A la una de la matinada del dia 29 de maig de 1453, el soldà Mehmet dóna el senyal d'atac. Al crit d'"Allah, Allah-il-Allah" cent mil homes amb armes i escales, amb cordes i ganxos, es llancen contra les muralles. Primer són llançades contra les muralles les tropes inexpertes, principalment mercenaris i presoners. Durant dues hores, el contingent principal de mercenaris i presoners va ser repel·lit pels soldats bizantins sota el comandament de Giustiniani, proveïts de millors armes i armadures i protegits per les muralles. Després de dues hores de lluita, comença a clarejar i avança la segona tropa d'assalt, la dels anatòlics. El combat es torna més perillós perquè aquests són guerrers disciplinats, duen cotes de malla i, a més a més, estan descansats, mentre les tropes assetjades estan ja fatigades.

L'exèrcit turc ataca durant més de dues hores, sense poder vèncer la resistència bizantina. Llavors entra en escena el gran canó, que obre una bretxa a la muralla on els turcs han concentrat el seu atac. Constantí en persona coordina una cadena humana per mantenir als turcs ocupats mentre la muralla és reparada. El Sultà fa entrar en acció a les seves darreres reserves: els geníssers, la guàrdia d'elit de l'exèrcit otomà. El soldà es posa al capdavant dels dotze mil soldats, els millors que hi havia a Europa. Tanmateix, després d'una hora de combats, els geníssers encara no han aconseguit entrar a la ciutat.

Kerkaporta, la porta oblidada[modifica | modifica el codi]

Aleshores, un tràgic incident decideix el destí de la ciutat: no gaire lluny de la zona d'atac, uns pocs turcs s'han esquitllat per una de les nombroses bretxes de les muralles exteriors. Mentre erren a l'atzar entre els primers i els segons murs de la ciutat, descobreixen que una de les portetes de la muralla interior, la porta de la muralla nord-oest, anomenada Kerkaporta, està oberta.

Un destacament dels geníssers hi penetra i envaeix l'espai entre les muralles externa i interna. Es diu que el primer combatent que va arribar fou un gran soldat anomenat Hassan, que va morir per una pluja de fletxes bizantines. En aquest moment, el comandant Giustiniani és ferit i demana ser evacuat a corre-cuita cap a un vaixell. Constantí, avisat immediatament, va anar-hi i li va parlar de la importància de mantenir-se, com fos, en el camp de batalla, però el genovès hauria intuït la gravetat de la situació i es va mantenir ferm en el seu desig de retirar-se per a ser atès. Quan la resta dels soldats genovesos van veure que es duien al seu capità va passar allò que es podia esperar: es desmoralitzen i se'n van cap als vaixells del port per salvar-se a temps, just en el precís moment en què ataquen les forces dels geníssers.

Els soldats grecs lluiten desordenadament contra els disciplinats turcs, mentre Constantí es llança contra els invasors amb uns pocs fidels. El darrer emperador de la Roma oriental perd la vida honrosament, ja que va lluitar fins a la mort en la defensa de les muralles, tal com havia promès a Mehmet quan aquest li va oferir el govern de Mistra a canvi de la rendició de Constantinoble. El seu cap va ser decapitat i capturat pels turcs, mentre que el seu cos fou enterrat a Constantinoble amb tots els honors.

Pel que fa a Giustiniani, també moriria més tard a causa de les ferides, a l'illa grega de Quios, on es trobava ancorada la promesa esquadra veneciana a l'espera de vents favorables.

El saqueig i el domini turc[modifica | modifica el codi]

Mehmet havia jurat als seus homes el saqueig de la ciutat i compleix la paraula donada. La situació és terrible:

"Sense ordre ni concert, després de la primera matança, [Mehmet] lliura als seus guerrers cases i palaus, esglésies i monestirs, homes, dones i nens. I, com diables de l'infern, els milers d'homes corren pels carrerons per arribar abans que els altres. Primer assalten les esglésies, on brillen els atuells daurats, on les joies centellegen. I quan irrompen en una casa, hi arboren de seguia el seu estendard perquè els propers que vinguin sàpiguen que allà el botí ja ha estat confiscat. Però aquest botí, a més a més de pedres precioses, teles, diners i béns mobles, també inclou les dones per als serralls i els homes i els nens per al mercat d'esclaus. Els infeliços que s'han refugiat a les esglésies són trets a cops de fuet en ramats sencers; els vells, que només mengen i no serveixen per a res i representen una càrrega invendible, són assassinats; els joves, se'ls enduen lligats com bèsties. I al mateix temps que es produeix la rapinya, esclata la destrucció sense sentit. El que va quedar de les precioses relíquies i obres d'art després del saqueig probablement igual de terrible dels croats, ara, els vencedors enfurismats ho aixafen, esmicolen i derrueixen".[4]

A la tarda, un cop ha acabada la carnisseria, entra Mehmet a la ciutat, duu al seu costat els generals. Va directe a la catedral, i hi passa una bona estona en silenci, resant en direcció a La Meca. Després ordena que la catedral sigui consagrada com mesquita. És la fi del darrer vestigi de l'Imperi Romà.

Constantinoble va ser anomenada Istanbul i va passar a ser la capital d'un nou imperi, l'Imperi Otomà que arribaria fins a les mateixes portes de Viena.

Implicacions[modifica | modifica el codi]

La caiguda de Constantinoble va causar una gran commoció a Occident, car es creia que era el principi de la fi del cristianisme. Els cronistes de l'època confiaven en la resistència de les muralles i creien impossible que els turcs poguessin superar-les. Es van arribar a iniciar converses per formar una nova creuada que alliberés Constantinoble, però cap estat va voler cedir tropes. Els mateixos genovesos es van apressar a presentar els seus respectes al Sultà i d'aquesta forma mantenir els seus negocis a la ciutat de Pera. Amb Constantinoble, i per tant el Bòsfor, sota domini musulmà, el comerç entre Europa i Àsia va declinar ràpidament. Ni per terra ni per mar els mercaders cristians aconseguirien passatge per a les rutes que duien a l'Índia i a Xina, llocs on es provenien d'espècies per conservar els aliments i d'articles de luxe, i cap on es destinaven les seves mercaderies més valuoses.

D'aquesta manera, els estats europeus van iniciar projectes per a l'establiment de rutes comercials alternatives. Els portuguesos van tractar d'arribar a Àsia circumnavegant Àfrica, intent que va culminar amb el viatge del navegant Vasco da Gama entre 1497-1498. Mentre els Reis Catòlics van finançar l'expedició del navegant Cristòfol Colom, qui veia una possibilitat d'arribar a Àsia per l'oest, a través de l'oceà Atlàntic, fet que va culminar l'any 1492 amb l'arribada a Amèrica i l'ocupació del Nou Món. Els dos estats es van convertir durant el segle XVI en nacions poderoses.

Una altra important conseqüència de la caiguda de Constantinoble va ser la fugida de nombrosos savis grecs a les corts italianes de l'època, fet que va afavorir en gran mesura el Renaixement.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641. 
  2. Garcia, M. [et al.]. Albada. Història de les civilitzacions i de l'art. Barcelona: Editorial Barcanova, 1985, p. 103-104. ISBN 8475332706. 
  3. Zweig 2004, p. 36
  4. Zweig 2004, p. 60-61

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Caiguda de Constantinoble
  • Runciman, Steven. The Fall of Constantinople, 1453. Cambridge [etc.] : Cambridge University Press, 1990. ISBN 0-521-39832-0
  • Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona: Quaderns Crema, 2004 (D'un dia a l'altre; 19). ISBN 8477274215. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]