Tessalònica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Tessalònica (desambiguació)».
Tessalònica
Θεσσαλονίκη
Bandera de Tessalònica
(En detall)
Localització
Tessalònica situat respecte Grècia
Tessalònica
Municipi de Grècia
Torre Blanca de Tessalònica
Torre Blanca de Tessalònica
Estat
• Perifèria
• Unitat perifèrica
Grècia
Macedònia Central
Tessalònica
Gentilici Tessalònic, tessalònica
Superfície 111'703 km²
Altitud 250 msnm
Població (2011)
  • Densitat
790,284 hab.
Coordenades 40° 38′ 21″ N, 22° 56′ 40″ E / 40.63917°N,22.94444°E / 40.63917; 22.94444Coord.: 40° 38′ 21″ N, 22° 56′ 40″ E / 40.63917°N,22.94444°E / 40.63917; 22.94444
Organització
Nuclis
• batlle:

7
Yannis Butaris
Codi postal 53xxx, 54xxx, 55xxx, 56xxx
Web

Tessalònica o Salònica (grec Θεσσαλονίκη, Thessaloníki o Σαλονίκη, Saloníki, originalment Salonikion, àrab Salunik, búlgar Solon, turc Selanik, Salonique en francès) és una ciutat de Grècia, capital de la regió de Macedònia Central i cap del nomós de Tessalònica. Té una població (inclosos els afores) d'1.104.460 habitants i és situada al centre del Golf Thermaic o Termaic (antigament Thermaicus Sinus), prop de la desembocadura de l'Axiós.[1] És el primer centre industrial de Grècia, i té un port important, obert el 1901. Té universitat. És seu d'un arquebisbe. L'aeroport es troba a la rodalia de la ciutat i és de categoria internacional. Al punt més alt hi ha la ciutadella d'Heptapurgion.

Història[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Therme o Therma ja s'esmenta durant la invasió persa de Xerxes, que es va aturar a aquesta ciutat, i les forces de terra van acampar entre Therme i el riu Axiós, mentre els vaixells romanien al golf Thermaic (480 aC).

El 421 aC la ciutat fou ocupada pels atenencs però dos anys després fou cedida a Perdicas. Uns anys després, vers els inicis del segle IV, fou ocupada pel rei espartà Pausanies. No s'esmenta després fins que ho fa Polibi amb el seu nou nom de Tessalònica.

Tessalònica fou fundada (segons Estrabó) per Cassandre el 315 aC (el mateix any que va fundar la ciutat de Cassàndria) al lloc (o pròxima) de l'antiga Therme o Therma, al districte anomenat Mygdònia o Migdònia, i li va donar el nom de la seva muller Thessalònica, germana d'Alexandre el gran. Una altra versió (recollida per Constantí Porfirogènit) diu que la fundar Filip, el pare d'Alexandre, per commemorar una victòria sobre els tessalis; i una tercera versió diu que fou fundada per Filip però que li va donar el nom de la seva filla. La ciutat fou poblada amb la gent de Therme i de tres ciutats més petites de la seva rodalia (Anèia, Cissos i Calastra). No consta que Therme hagués estat destruïda, i no se sap tampoc si va perdre immediatament la seva condició de ciutat en favor de la nova o van restar ambdues, o bé si fou més aviat un reanomenament.

Aviat va esdevenir un port militar i la ciutat es va fer més gran. Es va rendir als romans després de la batalla de Pidna i va esdevenir capital d'un dels quatre districtes de Macedònia (el districte segon). Quan Macedònia fou convertida en província romana Tessalònica va esdevenir capital provincial tot i que fins més tard no fou esmentada com a metròpolis. Ciceró es va refugiar a la ciutat, a la casa del qüestor romà, durant el seu exili. A la primera guerra civil fou el quarter general del partit pompeià i del senat. A la segona guerra civil va prendre partit per Octavi August i Marc Antoni i va obtenir la condició de ciutat lliure. S'han trobat algunes monedes amb la inscripció Eleutherias que deu fer referència a aquest fet.

Durant l'imperi va continuar creixent i va esdevenir encara més important per la seva situació estratègica i d'enllaç entre Roma i les províncies orientals. Fou el lloc de sortida de l'anomenada Via Egnàtia entre la mar Adriàtica i l'Hel·lespont i estava a uns 50 km de Pella i a uns 100 km de [Amfípolis]. La ciutat fou governada per sis magistrats que es deien Politarques. El sistema polític era la democràcia. El segle III va esdevenir colònia romana

Sota els emperadors orientals va conservar la seva importància i fou de fet la capital de Grècia i Il·líria. Va ser una posició essencial per fer front als atacs dels gots (que van atacar la ciutat el 252, 262 i 269) i d'altres pobles. El port fou ampliat suposadament per Constantí que va passar allí un temps després d'una victòria sobre els sarmates. Després, el 390 es va revoltar contra Teodosi, que en represàlia va ordenar una matança. Va començar llavors una certa decadència que es va accentuar amb els atacs d'huns, avars i sobretot els eslaus; els atacs dels búlgars i altres eslaus van afectar a la regió des de la meitat del segle VI fins al segle VIII (foren les sis guerres anomenades Guerres Esclavoniques).

El 29 de juliol del 904 fou ocupada pels àrabs que havien enviat una flota des de Trípoli del Líbam, després de pocs dies de lluita. Milers de ciutadans (uns 22.000) foren fets presoners i venuts com esclaus. Llavors devia tenir una població d'uns dos-cents mil habitants.

El 1185 fou capturada pels normands de Sicília dirigits per Tancred d'Hauteville que havien desembarcat al Peloponès i van avançar cap al nord per la Via Egnàtia, en direcció a Dyrrachium i Tessalònica. La ciutat fou capturada el 15 d'agost del 1185 i els grecs foren tractats bàrbarament pels conquistadors segons descriu Nicetes Coniates i l'arquebisbe de la ciutat Eustatios. Els normands no van romandre a la ciutat.

Després del 1204 fou atribuïda a Bonifaci I de Montferrat com a regne de Tessalònica junta amb tota la Macedònia bizantina i la Tessàlia. Bonifaci, però, era feudatari pel seu regne de l'Emperador Llatí de Constantinoble i al seu torn va repartir feus als barons llatins. Bonifaci va morir el 1207 i li va succeir el seu fill Demetri sota regència de la seva mare Maria d'Hongria, fins que el 1224 el regne fou conquerit pel dèspota bizantí del Epir Teodor Àngel Comnè que va crear un nou regne de Tessalònica que van regir el seu germà Manel I (1230-1241) i els seus fills Joan I (que va acceptar la sobirania de l'emperador de Nicea) i Demetri I. El 1246 va passar a l'emperador de Nicea Joan III Ducas Vatatzes. L'imperi bizantí fou restaurat el 1261 en la persona de Miquel VIII Paleòleg. En aquest període fou anomenada Salonichi o Saloniki pels italians (llatí Salonícia) i Salnek pels germans, però el nom tradicional es va mantenir.

Els almogàvers van ser a la ciutat de l'estiu del 1307 fins a la primavera del 1309. Els almogàvers van atacar el monestir d'Athos per apoderar-se de les seves riqueses però el rei aragonès Jaume el Just va fer gestions amb Bernat de Rocafort i va aconseguir que es respectessin els monestirs. El setge de la ciutat (1309) fou alçat i els catalans es van retirar cap a Tessàlia. Durant el segle XIV els serbis es van apoderar de Macedònia i vers la meitat del segle la ciutat va quedar com un enclavament bizantí comunicat amb Constantinoble només per mar.

El 1380 la ciutat fou ocupada pels otomans (els otomans la van anomenar Selanik) i saquejada, i el 1387 els otomans la van tornar a ocupar i s'hi van establir. La van abandonar més tard i va retornar als bizantins però altre cop fou ocupada per Baiazet el 1394 fins a la batalla d'Ankara el 1402, en que mort Baiazet I el seu fill Suleyman I la va retornar als bizantins el 1403. Andrònic Paleòleg, governador de la ciutat (que llavors tenia 40.000 habitants), la va vendre als venecians (1423), cessió reconeguda pels otomans el 1428, però finalment els otomans la van ocupar el 1429 o 1430 i s'hi van establir definitivament, els fets són explicats per Joannes Anagnostes que diu que set mil persones foren fetes presoneres pels turcs (entre els quals ell mateix). Sota els turcs la ciutat va decaure encara més i la població fou substituïda progressivament per turcs i jueus (encara hi resta una important colònia sefardita). El 1487 tenia uns 10.000 habitants i posteriorment fluctuava entre 18.000 i 30.000. Al segle XVIII potser va arribar a 60.000 o 70.000 encara que Evliya Çelebi considera que un segle abans (quan la va visitar) eren més de 150.000 (però no té el suport d'altres fonts). Al segle XVIII uns 30.000 dels seus habitants eren turcs. Els jueus eren un nombre considerable i al segle XVII hi va haver un moviment messiànic dirigit per Sabbatai Sevi (1626-1676) que pretenia ser el Messies, i va tenir suport en diverses comunitats jueves de la Mediterrània oriental i Europa oriental; Sabbatai fou enviat pels otomans en residència forçada a Gelibolu el 1666 però després de diverses pressions se'l va portar a la cort d'Edirne on se li va donar l'opció de convertir-se a l'islam o ser executat; es va convertir i una part dels seus seguidors van fer el mateix.

La supressió dels geníssers el 1826 va tenir molta repercussió a la ciutat. Des de llavors es van deixar de fabricar teles de llana pels artesans jueus i la població es va empobrir. Durant el segle els jueus van intentar nous negocis com el tabac i després els cigarrets. A l'inici del segle XX era el centre del Comitè Unió i Progrés on el nucli principal el formaven oficials frustrats per la manera en com es portava la guerra contra els rebels macedonis que el 1903 havien arribat a atacar edificis a la mateixa Salònica. Mustafà Kemal era nadiu de Salònica i va anar a la ciutat des de Síria fundant una branca de la Othmanli Hurriyet Jemiyyeti que va tenir un paper clau en la restauració de la constitució el 1908. Amb la primera Guerra Balcànica (1912-1913) els grecs i serbis van entrar a Macedònia i els primers van ocupar Salònica el 8 de novembre de 1912. La pau de Bucarest del 10 d'agost de 1913 la va assignar a Grècia (tot i que els jueus s'oposaven a aquest canvi de sobirania) i fou confirmat el 1914.

Després del gran incendi de 1917 la ciutat fou reconstruïda i cada cop fou una ciutat més grega. Molts grecs d'Anatòlia s'hi van establir en l'intercanvi de poblacions després de les guerres.

Religió[modifica | modifica el codi]

La ciutat fou aviat poblada per alguns jueus després de la seva refundació per Cassandre el 315 aC i formaven una bona part de la població al segle I. Fou Sant Pau qui hi va predicar el cristianisme i, de fet, el text cristià més antic conegut és la primera carta de Sant Pau als fidels de Tessalònica, datada a l'hivern de l'any 50 o \d1 dC. Teodosi fou batejat pel bisbe de la ciutat. El segle VII encara s'esmenta la comunitat jueva quan ja la població era cristiana i era seu patriarcal. El patró local és des de llavors Sant Demetri de Tessalònica. Es torna a fer esment dels jueus en segles posteriors. Eustatios era arquebisbe el 1185 i la llista d'arquebisbes llatins del 1205 al 1408 fou recopilada per Le Quien a "Ofriens Christianus". Simó de Tessalònica, un mestre de ritus ortodoxes, va morir a la ciutat el 1429. De la ciutat era natural Teodor de Gaza, que va fugir el 1429 vers Itàlia.

El segle XV els jueus foren expulsats de Castella i Aragó i molts es van establir allí (es diu que uns trenta mil amb 22 sinagogues, però probablement foren només la meitat). Una comunitat sefardita va viure allí molts anys, però fou delmada pels nazis i després del 1945 una bona part va emigrar a Israel.

Edificis i monuments[modifica | modifica el codi]

Panoràmica de l'Ano Poli (ciutat vella) de Tessalònica

Resten dos arcs connectats amb la Via Egnàtia i restes d'aquesta via. A la part oest hi ha la porta anomenada Vardár que es diu així per estar a la riba del Vardár o Axiós, un arc que potser fou erigit en honor d'Octavi i Antoni. L'arc conté el nom dels politarques de la ciutat. Un altre arc més a l'est es creu que commemora la victòria de Constantí sobre Licini o sobre els sarmates. Entre els dos arcs hi ha quatre columnes corínties damunt les quals hi ha les Cariàtides, i són les restes de la casa d'un jueu (els sefardites l'anomenen Las Incantadas i els turcs Sureth-Maleh).

Una antiga mesquita coneguda com la Rotunda fou abans un temple cristià (Eski-Metròpoli) i abans un temple construït de forma similar al Panteó de Roma. Una altra mesquita es diu Eskí-Djumà i es creu que abans fou un temple dedicat a Venus.

Queden restes de les muralles una part de les quals foren portades a Constantinoble el 1430. Una de les torres (la Torre de l'Estàtua) té una figura colossal de Tessalònica.

Hi ha també un castell en part grec i en part venecià. Algunes restes antigues al castell semblen ser l'antic temple d'Hèrcules, amb un arc triomfal erigit en temps de Marc Aureli en honor d’Antoní Pius i la seva filla Faustina.

L'església cristiana principal, Santa Sofia, obra de l'arquitecte Antemios, fou reconvertida a mesquita durant l'època otomana. L'església de San Demetri (que també fou mesquita) és encara més gran i es creu que data del segle VII però d'altres la situen al segle XIII.

Clima[modifica | modifica el codi]

La ciutat té un clima mediterrani de tendència continental. La neu hi fa acte de presència esporàdicament durant l'hivern però són excepcionals les grans nevades.

Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des
Temperatura màxima (°C) 9 10 13 18 23 28 31 30 26 21 14 10
Temperatura mínima (°C) 1 2 5 7 12 16 18 18 15 11 6 2
Precipitacions (mm) 40 38 43 35 43 30 22 20 27 45 58 50
Rècord de temperatura (°C) 20 22 25 31 36 39 42 39 36 32 27 26

Personatges destacats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Tessalònica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tessalònica



Precedit per:
DinamarcaCopenhaguen
Capital Europea de la Cultura
1997
Succeït per:
SuèciaEstocolm