Primera Guerra Balcànica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera Guerra Balcànica
Guerres Balcàniques
Situació dels participants abans de la Guerra
Situació dels participants abans de la Guerra
Dates 8/10/191230/05/1913
Escenari Península Balcànica
Resultat Victòria de la Lliga Balcànica
Bàndols
Imperi Otomà Imperi otomà Lliga Balcànica:
Regne de Sèrbia Regne de Sèrbia
Montenegro Regne de Montenegro
Grècia Regne de Grècia
Bulgària Regne de Bulgària
Comandants
Imperi Otomà Nazim Pasha
Imperi Otomà Zekki Pasha
Imperi Otomà Essad Pasha
Imperi Otomà Abdullah Pasha
Imperi Otomà Ali Rizah Pasha
Imperi Otomà Hasan Tahsin Pasha
Bulgària Mihail Savov
Bulgària Ivan Fichev
Bulgària Vasil Kutinchev
Bulgària Nikola Ivanov
Bulgària Radko Dimitriev
Bulgària Georgi Todorov
Grècia Príncep Constantí
Grècia Panagiotis Danglis
Grècia Pavlos Kountouriotis
Montenegro Nicolau I
Montenegro Príncep Danilo Petrović
Montenegro Mitar Martinović
Montenegro Janko Vukotić
Regne de Sèrbia Radomir Putnik
Regne de Sèrbia Petar Bojović
Regne de Sèrbia Stepa Stepanović
Regne de Sèrbia Božidar Janković
Forces
350.000 670.000
Grècia: 115.000
Bulgària: 300.000
Sèrbia: 220.000
Montenegro: 35.000

La Primera Guerra Balcànica va ser un conflicte armat entre l'imperi otomà i els països que conformaven la Lliga Balcànica (Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària). S'inicià el 8 d'octubre de 1912 i acabà parcialment el 30 de maig de 1913, amb la Batalla d'Adrianòpolis (1913) i el Tractat de Londres, que concedí considerables guanys territorials als països de la Lliga. Entre el tractat i la pau definitiva, però, es produïren diferents enfrontaments que s'han anomenat Segona Guerra Balcànica.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Després de la independència dels diversos estats balcànics respecte a l'imperi otomà, durant el segle XIX, Sèrbia, Grècia i Montenegro anaren aconseguint guanys territorials. A començaments del segle XX tots aquests estats desitjaven incorporar parts importants de l'imperi otomà a la zona de Rumèlia, Albània, Macedònia i Tràcia. Les tensions entre els mateixos estats balcànics per les seves aspiracions contraposades sobre aquests territoris havien disminuït i d'altra banda, la revolució dels Joves Turcs de juliol de 1908 havia imposat al soldà Abdul Hamid II la constitució de 1876. Això fou aprofitat per Grècia per annexionar-se Creta, per l'imperi austrohongarès per annexionar-se Bòsnia i per Bulgària per declarar-se independent.

El setembre de 1911 Itàlia decidí annexionar-se la zona de la Tripolitània, territori ambicionat des de feia temps, que envaí amb una ràpida ocupació, tot i que la resistència de diverses poblacions allargà el conflicte. Per desencallar-ho Itàlia decidí atacar Turquia directament, amb el bombardeig naval de Beirut i l'ocupació de les illes Espòrades. El govern turc demanà la pau i cedí algunes de les illes a Itàlia i donava autonomia a la Tripolitània i la Cirenaica, que tot i així foren ocupades poc després per Itàlia sense oposició. Els èxits italians davant de Turquia animaren als estats balcànics, amb el suport de Rússia,[1] que volia recuperar la seva influència als Balcans. Durant l'any 1912 es firmaren tractats de col·laboració entre Bulgària i Sèrbia (el març), Bulgària i Grècia (el maig) i entre Montenegro i Sèrbia i Bulgària (octubre). Tots aquests passos semblaven dur cap a un enfrontament armat.

La guerra[modifica | modifica el codi]

El 8 d'octubre de 1912 fou Montenegro qui inicià les hostilitats, i immediatament els exèrcits búlgar, serbi i grec seguiren els mateixos passos. Els països de la Lliga aconseguiren unes victòries ràpides: els búlgars guanyaren les batalles de Kirk Kilisse i Lule-Burgas, els serbis la batalla de Kumanovo i els grecs aconseguiren ocupar Tessalònica. Les forces aliades avançaren cap a Constantinoble, però les potències occidentals els avisaren que no permetrien una ocupació de la capital i els turcs aconseguiren crear una línia de defensa al voltant de la ciutat.

La força aèria búlgara va bombardejar posicions turques a Edirne mentre que la Força Aèria Grega actuava sobre els Dardanels, la primera missió de cooperació aèria naval en la història.[2] En aquestes condicions, el 3 de desembre Turquia demanà l'armistici i es convocà una reunió a Londres. Malgrat tot, el derrocament del govern turc per part d'Enver Bei el gener de 1913 trencà les negociacions, ja que Enver es mostrà decidit a prosseguir la guerra. Les operacions militars posteriors tampoc afavoriren els turcs, i Bulgària i Sèrbia ocuparen Adrianòpolis i Grècia ocupà Janina. El maig de 1913 Turquia tornà a demanar la pau. Aquesta es redactà a Londres i Grècia obtenia Tessalònica, Creta, Lesbos, Quios, i el sud de Macedònia; Sèrbia obtenia el nord de Macedònia i Bulgària obtenia Tràcia i la costa del Mar Negre.

Aquests acords s'havien de signar en una conferència de pau posterior, però aprofitant aquest interval de temps, Bulgària decidí atacar els seus aliats per obtenir guanys territorials que pogués reclamar en la conferència de pau. Així les tropes búlgares atacaren els serbis a Macedònia i els grecs a Tessalònica, iniciant l'anomenada Segona Guerra Balcànica.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primera Guerra Balcànica Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Sondhaus, Lawrence. World War One: The Global Revolution (en anglès). Cambridge University Press, 2011, p.19. ISBN 0521736269. 
  2. Hellenic Air Force History: Balkan Wars.