Miquel VIII Paleòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hyperpyron de Miquel VIII veient-lo agenollat (esquerra) davant Crist i sota una inscripció de l'Arcàngel Miquel.
Moneda de Miquel VIII amb la representació de la Verge Maria.

Miquel VIII Paleòleg (Μιχαὴλ ὁ Παλαιολόγος) (1234-1282) fou emperador de Nicea de Bitínia i després de Constantinoble del 1260 al 1282. Era fill d'Andrònic Ducas Comnè Paleòleg i la seva esposa Teodora Paleologina (néta de l'últim emperador bizantí Aleix III Àngel). Ambdós descendien directament d'emperadors bizantins i formaven una família d'origen noble molt influent.

Va néixer el 1234 i aviat va destacar pel seu talent. Perseguit pels seus enemics es va haver de refugiar a la cort del soldà d'Iconium. Després fou nomenat governador de Durazzo, d'eon fou tret en cadenes i portat a Nicea per una denúncia, però es va poder justificar davant l'emperador Teodor II Làscaris. Aquest li va concedir el seu favor i quan va morir l'agost del 1259, va deixar només un fill, Joan IV Ducas Làscaris, de 9 anys, sota custòdia del patriarca Arseni de Constantinoble i del domèstic Muzaló, que no eren molt impopulars per ser amics dels llatins.

Al cap de nou dies, durant el funeral de Teodor a la catedral de Magnèsia, la guàrdia imperial va entrar a l'església i va matar a Muzaló, als seus germans i als principals partidaris. Miquel Paleòleg, al que Teodor havia nomenat magnus dux, fou escollit per la guàrdia com a regent, i poc després va agafar el títol de dèspota. Amb el tresor imperial va guanyar a la guàrdia varega, va subornar al clergat i fou finalment proclamat emperador juntament amb Joan IV; els dos foren coronats a Nicea el 1 de gener de 1260.

La guerra contra l'Imperi de Nicea[modifica | modifica el codi]

Balduí II, l'emperador llatí va exigir la cessió de les zones de Tràcia i Macedònia que pertanyien a l'Imperi de Nicea a canvi de reconèixer com emperador a Miquel VIII. Després els llatins ja es conformaven amb Tessalònica i després amb Serres però Miquel va dir que no a tot. Miquel va fer a l'altre Miquel, dèspota de l'Epir, propostes per mantenir la pau entre els dos estats, però l'epirota va preferir l'aliança amb Acaia o Morea, i amb el rei normand de Sicília. Quan els francs van atacar als llatins foren derrotats a la batalla de Pelagònia, on Guillem II d'Acaia, el príncep sobirà d'Acaia, fou fet presoner i portat a Constantinoble. Els epirotes pel seu costat foren derrotats a Tricorifa. Després d'això Miquel VIII Paleòleg va dubtar d'atacar Constantinoble, però finalment ho va fer i el mateix 1260 Balduí II de Constantinoble va quedar assetjat, però com que no podia conquerir la ciutat va retornar a Nicea.

La recuperació de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Es va aliar amb els genovesos i el 1261 va tornar a enviar un exèrcit al Bòsfor, i seguia els seus progressos des de la seva residencia al Nimfeum, proper a Esmirna. Alexios Strategopoulos dirigia les forces gregues i com que la ciutat tenia defenses molt fortes es va establir el bloqueig. Així estaven les coses quan un comandant grec de nom Cutrizacos, va tenir coneixement de l'existència d'un pas subterrani entre l'exterior i una casa de l'interior de la ciutat. Va enviar a 50 homes per aquest passatge que van aconseguir obrir una porta propera i els grecs van entrar per allí; era de nit i els grecs de la ciutat donaven de fet suport als assetjadors; els llatins es van dispersar. Balduí va sortir de palau i va fugir en una galera veneciana cap a Itàlia. El matí del 25 de juliol del 1261 la ciutat estava en mans dels grecs, després de 57 anys, 3 mesos i 13 dies de domini llatí.

La notícia fou portada al Nimfeum i fou inesperada. Miquel quasi no la creia. El 14 d'agost de 1261 Miquel feia l'entrada a la capital que, si bé havia entrat en franca decadència durant el domini llatí, conservava encara força importància. Miquel va confirmar privilegis a pisans, venecians i genovesos i ens hi va donar de nous. Miquel va ser recoronat a la catedral de Santa Sofia i en aquesta coronació no hi era el jove Joan IV, sinó el seu fill Andrònic. Amb aquest acte, l'imperi de Nicea i l'imperí Llatí es van unir per formar de nou l'imperi Bizantí.

El Nadal d'aquell any Miquel va fer cegar al seu jove col·lega i el va enviar a una llunyana fortalesa vora el Mar de Màrmara, i les seves germanes foren obligades a casar-se amb prínceps estrangers, per tal d'evitar futures reclamacions del tro. Això li va fer perdre suport popular, ja que tothom ho va considerar un crim inacceptable. El patriarca Arseni. guardià del jove, el va excomunicar immediatament i van passar anys fins que fou readmès a la comunió pel seu successor Josep I Galesiotes.

Una mica després els epirotes van atacar altre cop i van derrotar a Alexios Strategopoulos al que van fer presoner. Mentre Guillem II d'Acaia havia estat alliberat a canvi de la cessió de part dels seus territoris, i de restar quiet en endavant, però ràpidament va reunir un exèrcit i va avançar cap a Constantinoble instigat pel papa Urbà IV que esperava que una croada llatina portaria a la unió de les dues esglésies, i que li va aixecar el seu jurament. Guillem II d'Acaia va obtenir algunes victòries per terra i mar però Miquel va evitar més problemes amb la promesa al papa de discutir la futura unió de les dues esglésies, i Urbà va fer la mediació entre les dues parts i es va acordar la pau (1263).

El 1264 es va fer la pau amb el Despotat d'Epir i poc després el dèspota Miquel va morir i va repartir els seus dominis: al fill gran Nicèfor, casat amb Eulògia, la germana de l'emperador, li va deixar l'Epir, a al segon fill Joan li va deixar Tessàlia (que era la part més gran i més rica, ja que era el fill favorit).

El 1265 el patriarca Arseni fou deposat al no voler revocar l'excomunicació de Miquel i els seus seguidors, els arsenites, van constituir una església cismàtica que va existir fins al 1312.

L'aliança amb els mongols[modifica | modifica el codi]

Miquel VIII va intentar tenir bones relacions amb els khanats, i Hulagu havia estat negociant que una de les membres de la família imperial en convertís en una de les seves esposes, i Miquel va seleccionar la seva filla il·legítima Maria Paleologina, que finalment es casaria el 1265 amb perquè Hulagu va morir mentre Maria anava a reunir-se amb el seu futur espòs. També va prometre una altra de les seves filles Eufrosina Paleologina per Nogai Noyan, un dels caps de l'Horda d'Or. Tots dos khanats havien mantingut una actitud de tolerància cap als cristians.

Guerra contra el Regne de Sicília[modifica | modifica el codi]

El 1269 Miquel va entrar en guerra contra Carles I d'Anjou, rei de Sicília, que al·legava que volia restaurar al tron a Balduí II, i que va obtenir l'aliança de Joan de Tessàlia. Joan, germà de l'emperador, va marxar contra Joan de Tessàlia i fou derrotat (1271) i el tessali va avançar cap a Constantinoble. Però mentre els bizantins van ocupar Negroponte (Eubea) i van destruir la seva flota de manera que es haver de retirar. Aquesta guerra fou només el preludi d'una croada generals de prínceps contra Bizanci. Miquel va tractar d'evitar-la amb les promeses d'unió de les esglésies i va enviar a Vec (Veccus) i altres eclesiàstics al Concili de Lió II el 1274 on es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al papa. Però com que els grecs no volien aquesta unió, fou de fet totalment boicotejada pel clergat i el poble. Miquel va deposar al patriarca Josep que s'oposava a la unió i va nomenar a Vec; els opositors a la unió foren castigats severament i tot Grècia va estar un temps en commoció religiosa, però la unió efectiva mai es va produir i a la mort de Miquel fou totalment oblidada.

Balduí havia mort i el seu fill Felip (nominalment Felip I emperador llatí) va assolir el títol imperial i va aconseguir una aliança entre el papa Martí IV, Carles I d'Anjou, i la República de Venècia, amb l'objectiu de reconquerir Constantinoble i repartir-la entre els aliats. El comandament de les forces aliades fou donat a Soliman Rossi, un cavaller francès que va entrar a l'Imperi pel nord i es va trobar amb els grecs a Belgrad; els grecs estaven manats pel domèstic Tarcaniotes; va seguir una sagnant batalla en què els invasors foren derrotats (1281); Tarcaniotes va fer una entrada triomfal a Constantinoble. L'emperador va prendre la seva revenja ajudant al rei Pere el Gran a equipar una flota per atacar als angevins en la Guerra de Sicília (1282-1289).

La tardor del 1282 Miquel va atacar a Joan de Tessàlia però abans de cap combat es va posar malalt i va morir el 11 de desembre del 1282 als 58 anys. El va succeir el seu fill Andrònic II Paleòleg.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es va casar el 1253 amb Teodora Ducas Vatatzaina (neboda-néta de Joan III Ducas Vatatzés). Van tenir els següents fills:

Va tenir dues filles il·legítimes, fruit de la relació amb la seva amant Diplobatatzaina:

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel VIII Paleòleg
  1. (anglès) Nevra Necipoğlu, Byzantine Constantinople, P.334


Precedit per:
Joan IV Ducas
Emperador de Nicea
1260-1261
Succeït per:
Annexió a l'imperi Bizantí
Precedit per:
Constantí XI
el 1205
Emperador bizantí
1261-1282
Succeït per:
Andrònic II Paleòleg