Abaqa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Abaqa a cavall, miniatura del Jami al-Tawarikh de Rashid al-Din (segle XIV)

Abaqa (1234 - 1282) fou el segon khan mongol de Pèrsia (il-khan), successor del seu pare Hulegu. El seu nom vol dir "oncle patern".[1]

En el khanat il-khànida, on la majoria de la població era musulmana, Abaqa privilegià els interessos dels budistes (ell mateix era budista com el seu pare) i també menà una política procristiana (la seva mare era nestoriana). En l'aspecte exterior, aquesta orientació es traduí per un intent d'apropament amb l'Occident, amb la tramesa d'ambaixades al papa de l'època, Gregori X, i als sobirans europeus (entre altres el rei català Jaume I) per tal dur a terme una acció comuna contra les potències musulmanes (en particular els mamelucs de Síria i d'Egipte), però aquestes iniciatives van resultar infructuoses.

Durant el seu regnat, Abaqa va patir diverses derrotes en les seves temptatives successives de conquesta de Síria i d'Egipte. També van causar-li força dificultats les altres potències mongoles veïnes, és a dir, els khanats Kiptxak (l'Horda d'Or) i el Txagatai. Aquests li discutien un cert nombre de territoris i van anar fins a aliar-se amb els mamelucs contra els il-khànides.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Mongòlia i va acompanyar al seu pare en l'expedició a l'oest. En esclatar la guerra amb Berke de l'Horda d'Or (1261-1262) fou enviat a l'est amb el khan dels djagàtides, Algu. A la mort d'Hulegu el febrer de 1265 Abāqā era governador del Gran Khorasan i del Mazanderan; es va dirigir a l'Azerbaidjan i fou proclamat khan liquidant un intent del seu germà petit Yosmut, i fou coronat el 19 de juny a Tuzlu Gol i es va casar amb Maria Paleologina, filla de Miquel VIII Paleòleg, i que havia estat enviada a casar-se amb Hulegu per enfortir els lligams entre el khanat i l'Imperi Bizantí.[2] Va establir la seva capital a Tabriz encara que a l'estiu generalment era al Mazanderan.

El mateix 1265 Yosmut va rebutjar un atac de l'Horda d'Or dirigit per Nogai, i Abaqa va creuar llavors el riu Kura (Kor) però es va haver de retirar en acostar-se Berke. Durant un temps els dos exèrcits es van observar i finalment la mort sobtada de Berke va posar fi al conflicte. El successor de Berke, Mengku Timur va fer la pau amb Abaqa.

En cartes al Papa Climent IV el 1267 i 1268 demanava que els exèrcits croats i els bizantins s'uniren als mongols contra els mamelucs, però aquestes propostes mai van arribar a bon final.

El 1268 els mamelucs del soldà Bàybars I van ocupar Antioquia, que era vassalla dels il-khan, però això va quedar sense resposta. El 1269 els mamelucs van envair Armènia Menor i van fer presoner al príncep hereu Lleó, fill del rei Hatum I, vassall fidel dels il-khan, i tampoc aquesta vegada hi va haver resposta probablement perquè ja havia començat la lluita amb els Djagatai.

El 1269 com a molt tard, el khan Barak de Txagatai, va envair Khorasan i va derrotar un exèrcit ilkhànida dirigit per Tubsin, germà d'Abaqa. Teguder (conegut com a Teguder de Turan), parent de Barak, que havia estat al servei d'Hulagu, va intentar desertar ara amb les seves tropes i va marxar cap al Caucas, però Abaqa el va empaitar i el va fer presoner. Llavors Abaqa va derrotar a l'exèrcit de Barak a Herat (22 de juliol de 1270) i Barak va morir poc després. A Herat governava la dinastia dels Kurt o Kurtídes, que va donar suport a Barak, i el seu Malek (sobirà) fou enverinat per ordre d'Abaqa el 1278.

Kubilai khan de Xina, el gran khan, li va enviar el seu reconeixement el 1270 i llavors Abaqa va fer una segona cerimònia de coronació, també a Tuzlu Gol.

El 1271 Abaqa va enviar un exèrcit a Síria contra els mamelucs egipcis, va ocupar la fortalesa ismaïlita de Gerdku, i es va dirigir a la fortalesa de Bira, a l'Eufrates, però fou derrotat a Rahba (1272).

Aprofitant la mort de Barak va enviar un exèrcit a Djagatai que va saquejar Bukhara el 670 de l'hègira (1272/1273). El 1275 Baybars va tornar a atacar Armènia Menor i dos anys després convidat pel seljúcida Moin al-Din Sulayman va envair el sultanat de Rum (Anatòlia) i va derrotar els mongols a Elbistan o Albostan (23 d'abril de 1277) i quan Abaqa va arribar amb reforços els mamelucs ja s'havien retirat. Només va poder saquejar els territoris seljúcides.

En aquestos darrers anys les províncies ilkhànides orientals patien els atacs dels negudaris o karaunes, que el 1278 van arribar fins a Fars. Abaqa va haver de fer contra ells una expedició al Khorasan el 1279, i encara que els va derrotar van tornar al 1281/1282 a Kirman i a Fars i encara es van acostar durant uns anys més a aquestes regions.

El seu germà Mengku Timur s'havia casat per odre d'Abaqa amb la princesa Abes de la dinastia Salghúrida, que governava a Fars (quan va morir el 685 de l'hègira o 1286 o 1287, el Fars va passar a govern directe dels il-khan). El 1281 va enviar contra els mamelucs un potent exèrcit dirigit per Mengku Timur i els armenis s'hi van afegir, però aquest fou derrotat greument a Homs el 30 d'octubre de 1281.

Durant tot el seu regnat el seu Sah-ed-divan fou Xams-ad-Din Juwayní però al final del regnat Maj al-Mulk va aconseguir guanyar posicions i a la mort del khan, va fer empresonar al germà del Sah-ed-divan, l'historiador Alà-ad-Din Juwayní, governador de Bagdad, acusat de malversació.

Poc abans de morir va confirmar com a Catolicós nestorià a Mar Yabalaha III, amb el que tenia bones relacions. Tot i així se sospita que Abaqa no tenia simpaties cristianes sinó budistes.

Abaqa va morir pocs mesos després a Hamadan d'una borratxera. Fou enterrat com el seu pare a una illa de la mar Càspia. Va deixar dos fills, Argun i Gaikhatu, que foren ambdós khans il-khànides, però el va succeir el seu germà Teguder que com que era musulmà va adoptar el nom d'Ahmad.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Abaqa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. (anglès) Nevra Necipoğlu, Byzantine Constantinople, P.334