Mehmet II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Osmanli armasi.svg Mehmed II
en turc otomà محمد, Meḥmed;
en turc modern II. Mehmet
o, amb el sobrenom i el títol, Fatih Sultan Mehmet
Sultà Otomà
Califa
Gentile Bellini 003.jpg
Mehmet II per Gentile Bellini
Regnat 14441446 i 1451-1481
Predecessor Murat II
Successor Baiazet II

Mehmet II (Edirne 30 de març de 14323 de maig de 1481) va ser soldà de l'imperi Otomà entre el 1444 i el 1446 i, posteriorment, entre el 1451 i el 1481. És conegut com el Conqueridor (en turc otomà الفاتح, Fatih; en àrab الفاتح, al-Fatih). A l'edat de 21 anys va conquerir Constantinoble. La caiguda de Constantinoble significà la fi de l'imperi Bizantí. A partir d'aquest moment va afegir el de Cèsar a la resta dels seus títols.

Era fill de Murat II i d'una esclava de l'harem. El 1443, amb 11 anys, fou nomenar governador d'Amasya i fou cridat pel seu pare i proclamat sultà a l'any següent (juliol de 1444). Murat II volia assegurar la seva successió en contra d'Orkhan, un germà de Mehmet, pretendent al tron, que era a Constantinoble. El seu regnat formal va durar fins a l'agost de 1446 i durant el mateix es va produir una forta rivalitat entre els dos lala (tutor) del jove (Zaganos i Ibrahim) i el gran visir Çandarlı Halil Pasha, aquest partidari de la pau mentre Zaganos (a vegades Zaghanos) era partidari de la guerra. El 22 de setembre de 1444 es van revoltar a Esmirna els Hurufis i al mateix temps (18 a 22 de setembre) un exèrcit croat travessava el Danubi provocant que els vassalls dels Balcans miressin de recuperar la independència.

Però Orkhan va fracassar en l'intent d'atreure a les tropes de frontera d'Edirne (estiu de 1444). El novembre de 1444 els croats van assetjar Varna i el gran visir va cridar a Murad II a dirigir l'exèrcit aconseguint una gran victòria el 10 de novembre de 1444. Això va portar confusió, ja que no estava clar si Murad II havia abdicat realment o seguia sent el sultà, però oficialment Mehmet II restava al tron.

El 2 d'agost de 1446 un cop d'estat dels geníssers, instigats pel gran visir, va posar fi a la dualitat i va retornar a Murad II al tron i Mehmet II fou enviat a governar Manisa. Murad II que volia assegurar la successió al seu fill, el va cridar per les campanyes balcàniques a Kosovo (contra els hongaresos) el 1448 i Albània (estiu del 1450). Mehmet fou casat amb Sitti Khatun, filla de l'emir de Dhu l-Kadr considerat tradicionalment aliat dels otomans contra els karamànides.

A la mort de Murad II el 3 de febrer de 1451, Mehmet fou proclamat sultà (18 de febrer). Tot seguit l'emperador bizantí el va amenaçar d'alliberar a Orkhan mentre el karamànida Damad II İbrahim Bey envaïa el territori disputat d'Hamid-Ili. El gran visir va calmar a Bizanci (i a Sèrbia) amb cessions territorials i Mehmet va poder fer una campanya contra Karaman, però quan va arribar a la zona l'emperador va intentar noves concessions amenaçant altre cop amb alliberar a Orkhan i Mehmet va signar un acord amb Damad II İbrahim Bey i va retornar a la capital Edirne i va decidir conquerir Constantinoble. Primer va signar acords amb Venècia (10 de setembre de 1451) i Hongria (20 de novembre de 1451) i va construir la fortalesa de Boghaz-Kesen al Bòsfor (1452); un expert hongarès va ser contractat per construir els cànons més potents. El setge va començar el 6 d'abril de 1453. La marina no va aconseguir evitar l'avituallament de la capital per mar i per això el setge va estar a punt de llevar-se a proposta del gran visir, però Zaganos va imposar la continuació; l'artilleria va ensorrar les muralles en poc temps i la ciutat fou ocupada el 19 de maig.[1] Mehmet va concedir l'aman als habitants grecs i llatins (1 de juny). Orkhan fou arrestat i executat i el gran visir arrestat i Zaganos Mehmed Pasha[2] fou nomenat gran visir.

Entrada de Mehmet II a Constatinoble per Fausto Zonaro

En els següents anys va fer diverses campanyes als Balcans:

El 1459 va ocupar Amstris als genovesos. El 1461 va ocupar Sinop i tot el principat dels Djandar-oghlu amb Kastamonu i el mateix any l'imperi de Trebisonda. El 1462 Valàquia (Eflak), sota Radu III el Bell va renovar la seva submissió a l'Imperi però Moldàvia (Boghdan) sota Esteve el Gran, va presentar resistència el 1476. Al final de la Guerra turcoveneciana, Venècia, pel Tractat de Constantinoble va haver de signar una pau humiliant que va haver de pagar un tribut de 10.000 peces d'or (25 de gener de 1479) i la important plaça veneciana de Scutari va passar al otomans.[3] Aprofitant l'agitació contra els genovesos, va ocupar Feodòssia[4] i Azak (1475) i després Anapa i Copa (1479). El 1480 la flota, considerablement reforçada, va atacar Rodes i Òtranto. Davant la primera el setge (maig a agost) va fracassar) però la segona fou ocupada (11 d'agost de 1480).

Al front oriental Uzun Hasan dels aq qoyunlu va intentar una aliança amb la República de Venècia, però la victòria de Mehmet a Bashkent en la batalla d'Otluqbeli l'11 d'agost de 1473 va salvar la situació.[5] Des de 1468 el territori de Karaman va quedar sota influència de Mehmet II (però no fou annexionat fins al 1486), provocant un conflicte amb els mamelucs que reclamaven drets sobre Karaman. Contra els mamelucs va haver de fer Mehmet la seva darrera campanya el 1481, durant la qual va morir el 3 de maig de 1481. El va succeir el seu fill Baiazet II.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Mehmet II

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641. 
  2. era un grec convers, i gendre del sultà
  3. Harkavy, Robert E. Strategic Basing and Great Powers 1200-2000 (en anglès). Routledge, 2007, p.38. ISBN 0415701767. 
  4. İskit, Server Rifat. Resimli-haritalı mufassal Osmanlı tarihi: Bir heyet tarafından yazılmıştır (en turc), 1957, p.571. 
  5. Har-El, Shai. Struggle for domination in the Middle East: the Ottoman-Mamluk War, 1485-91. BRILL, 1995, p. 149. ISBN 978-90-04-10180-7 [Consulta: 6 octubre 2010]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]