Segona Croada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segona Croada
Croades
La caiguda del comtat d'Edessa, que apareix a la dreta d’aquest mapa (c.1140), fou la causa de la Segona Creuada.
La caiguda del comtat d'Edessa, que apareix a la dreta d’aquest mapa (c.1140), fou la causa de la Segona Creuada.
Dates 1147-1149
Localitat Península Ibèrica, Pròxim Orient, Egipte
Resultat Fracas en la reconquesta del Comtat d'Edessa.
Increment de les hostilitats entre els Estats croats i els Imperis musulmans.
Reconquesta de Lisboa, Tortosa i Almeria.
Caiguda dels almoràvit i ascens dels Almohades.
Tractat de pau entre l’Imperi bizantí i els turcs Selèucides.
Augment de la tensió entre l’Imperi Bizantí i els Croats.
Primers avenços creuats cap a Egipte.
Bàndols
Croats: Sarraïns:
Comandants
Regne de Jerusalem Melisenda de Jerusalem
Regne de Jerusalem Balduí III de Jerusalem
Trípoli Raimon II de Trípoli
Raimon de Poitiers Raimon de Poitiers
Imperi bizantí Manel I Comnè
Thoros d'Armènia Thoros II d’Armenia
Regne de Portugal Alfons I de Portugal
Regne de Castella Alfons VII de Lleó
Casa dels Habsburg Conrad III d'Alemanya
Estíria Ottokar III d'Estiria
França Lluís VII de França
Nord-Pas-de-Calais Thierry d’Alsacia
Esteve de Blois Esteve de Blois
Normandia Godofred V d’Anjou
Masud I
Imperi almoràvit Tashfin Ibn Alibr
Imperi almoràvit Ibrahim ibn Tashfin
Imperi almoràvit Ishaq ibn Ali
Imperi almoràvit Abd Al-Mumin
Islam Imad ad-Din Zengi
Islam Saif ad-Din Ghazi I
Afganistan Al-Muqtafi
Califat fatimita Al-Hafiz
Forces
Alemanys: 20.000 homes[1]
Francesos: 15.000 homes[1]
Concili de Jerusalem

La Segona Croada (1147-1149) va ser la segona de les croades a Terra Santa. Va ser convocada el pel Papa Eugeni III el 1145 com a resposta a la caiguda del Comtat d'Edessa l'any anterior, escoltant a les peticions d'auxili que li arribaven des dels estats croats de llevant fundats durant la Primera Croada.

Va ser la primera croada a ser liderada per monarques europeus, comptant amb Lluís VII de França i Conrad III d'Alemanya entre les seves files. Els exèrcits dels dos reis van marxar per separat a través d'Europa, van creuar el territori bizantí (on sorgiren conflictes amb l'emperador Manel I Comnè) i van penetrar a Anatòlia, on tots dos exèrcits foren derrotats pels turcs seljúcides. Lluís i Conrad van arribar amb les restes dels seus exèrcits a Jerusalem, on van participar en un atac desastrós contra Damasc. La segona croada fou un fracàs per als croats i una victòria important pels musulmans, que acabaria portant a la caiguda de Jerusalem el 1187.

L'únic èxit de la croada tingué lloc lluny del Mediterrani, quan un grup de croats flamencs, frisis, normands, anglesos, escocesos i alemanys es van aturar a Lisboa navegant cap a Terra Santa, i van ajudar als portuguesos a la captura de Lisboa el 1147.

Caiguda d'Edessa[modifica | modifica el codi]

Zengi de Mossul va prendre la ciutat d'Edessa el 24 de desembre de 1144. Era la primera victòria dels musulmans després dels seus desastres de la primera croada, i eliminava un dels quatre estats llatins (Jerusalem, Antioquia, Trípoli i Edessa)

Eugeni III va publicar la butlla Quantum praedecessores, cridant la nova croada per recobrar els territoris perduts. Bernat de Claravall va predicar-la, prometent el perdó dels pecats, i Conrad III d'Alemanya i Lluís VII de França van abraçar la creu, com els comtes de Xampanya, de Tolosa, de Nevers, Surrey, Lusignan, Flandes, Savoia o Alsàcia.

Bernat de Claravall predicant la segona croada

La croada passa per Portugal, Castella i Catalunya[modifica | modifica el codi]

A mitjans de maig de 1147 salpa una flota anglo-flamenca en ruta cap a Palestina; s'atura pel juny a Porto i el bisbe els anima a ajudar el rei Alfons I de Portugal a prendre Lisboa als musulmans.[2] Després de quatre mesos de setge, la vila cau, i la majoria de croats reprenen la ruta.

El Papa Eugeni III va convocar a l'ajut a Alfons VII de Castella per prendre Almeria i Ramon Berenguer IV a prendre Tortosa,[3] que fou escoltada pels genovesos que assetjaven Maó per lluitar contra la pirateria dels musulmans de l'Emirat de Granada basats en les Balears, aliats de la República de Pisa contra Gènova des de 1137.[4]

L'expedició francesa i l'alemanya[modifica | modifica el codi]

Lluís VII de França surt de Metz el juny de 1147 i s'uneix a les tropes alemanyes. Hi ha combats pels Balcans contra els bizantins, i finalment arriben l'octubre a Constantinoble, on l'emperador Manel I Comnè els rep amb hostilitat per l'amenaça dels sicilians, suposats croats, però que es dediquen a atacar terres de l'Imperi.

No volent mantenir la tensa situació, Conrad III d'Alemanya passa a Anatòlia i és derrotat a Dorilea pels turcs seldjúcides.[5] Les restes del seu exèrcit es van unir als francesos i Conrad va seguir per mar.

Les tropes franceses són vençudes a la batalla del mont Cadmos,[6] i han de seguir per mar. Reunits els supervivents dels dos exèrcits a Antioquia, decideixen l'atac de Damasc,[7] malgrat que el seu emir era aliat dels llatins contra Nur al-Din d'Alep. L'onze de juliol de 1148 comença el setge i dura cinc dies.[8] Els croats abandonen, mentre Nur al-Din aprofita per conquerir Damasc, i el rei Balduí III de Jerusalem, que després del fracàs de Damasc va començar a perdre el suport dels seus aliats ataca Ascaló, afegint Egipte als enemics dels croats, però en veure que els seus aliats no es presentaven com havien promés, Conrad III d'Alemanya i Lluís VII de França van tornar als seus regnes.[5]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La croada va acabar sense aconseguir més que fomentar la unió entre els musulmans sota el poder dels successors de Nur al-Din.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 J. Norwhich, Byzantium: The Decline and Fall, pp. 94/95
  2. Buggenhoudt, H. Thiry-van. Biographie nationale (en francès). Académie royale des sciences, des lettres et des beaux-arts de Belgique, 1866. 
  3. DE CAPTIONE ALMERIE ET TORTUOSE (en llatí). Anubar, 1973. 
  4. «STORIA DELLA CITTA’ DI GENOVA DALLE SUE ORIGINI ALLA FINE DELLA REPUBBLICA MARINARA» (en italià). Storia dei Giustiniani di Genova. [Consulta: 17/8/2014].
  5. 5,0 5,1 Nicolle, David. The Second Crusade 1148: Disaster outside Damascus (en anglès). Osprey Publishing, 2009, p.47. ISBN 1846033543. 
  6. Runciman, Steven. A History of the Crusades: The Kingdom of Jerusalem and the Frankish East, 1100–1187 (Vol. 2). Cambridge: Cambridge University Press, 1952, p. 272. ISBN 0-521-34771-8. 
  7. Henderson, Ernest Flagg. A History of Germany in the Middle Ages (en anglès). Haskell House, 1894, p.242. 
  8. Janin, Hunt. Four Paths to Jerusalem: Jewish, Christian, Muslim, and Secular Pilgrimages, 1000 BCE to 2001 CE (en anglès). McFarland, 2002, p. 104. ISBN 078641264X. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segona Croada