Imperi Selèucida

Arche Seleukeia
Imperi Selèucida

← ← 312 aC — 63 aC → → → →
Mapa de l'Imperi Selèucida
Capital	Selèucia del Tigris (305 aC-240 aC) Antioquia de l'Orontes (240 aC-64 aC)
Idioma oficial	Grec
Religió	Religió grega
Forma de govern	Monarquia
Emperador
• 305 aC-281 aC	Seleuc I Nicàtor
• 65 aC-63 aC	Felip II Philoromaeus
Història
• Establiment	312 aC
• Antioquia de l'Orontes capturada per Gneu Pompeu Magne	64 aC
• Abdicació del darrer rei, Síria esdevé província de l'Imperi romà	63 aC

L'Imperi Selèucida fou un dels estats sorgits de la descomposició de l'imperi d'Alexandre el Gran. Després de la seva mort es va donar un període de guerres i conflictes entre els diàdocs, els quals lluitaren per preservar algunes porcions del gran imperi. L'imperi Selèucida va ser fundat per Seleuc I Nicàtor, després de la derrota i mort del general Antígon Monòftalmes. L'imperi fou establert a l'any 305 aC, en plena edat hel·lenística.

Després de la mort d'Alexandre el Gran els seus generals es varen repartir l'Imperi, aquest fet va donar lloc a vint anys de lluites per obtenir el poder. Aquests generals, van ser coneguts com a diàdocs (διαδοχος), successors o hereus. Després d'aquests antics generals, hi van governar els anomenats epígons (επιγονος), els nascuts després o successors. La lluita entre ells per aconseguir el poder i l'hegemonia que es va perllongar durant gairebé cinquanta anys fins al 281 a. C. Any en que va morir Seleuc I Nicàtor, l'últim dels diàcocs.

L'enorme imperi d'Alexandre el Gran es va repartir a la seva mort de la següent manera:

• Àsia per Antígon Monòftalmes. Era el que tenia més poder i més extensió de terres. Els seus successors donarien lloc posteriorment a la Dinastia Antigònida a Macedònia.

• Egipte per a Ptolomeu que va esdevenir la dinastia més estable de totes, (Dinastia Ptolemaica).

• Tràcia i Àsia Menor per a Lisímac.

• Babilònia i Síria per a Seleuc, (dinastia Selèucida). S'entenia per Síria a una enorme extensió de terres que arribaven fins a les fronteres amb l'Índia.

• Grècia i Macedònia per a Casandre, fill del veterà general Antipatre.

Història

Partició de l'Imperi d'Alexandre

Alexandre el Gran va conquerir l'Imperi Persa de la Dinastia Aquemènida en un breu espai de temps i va morir jove, deixant un extens imperi parcialment helenitzat sense un hereu adult. L'imperi es va posar sota l'autoritat d'un regent en la persona de Pèrdiques al 323 a. C., i els territoris van ser dividits entre els generals d'Alexandre, que es van convertir en sàtrapes per la partició de Babilònia.

Ascens de Seleuc

Moneda de Seleuc I Nicàtor.

Els generals d'Alexandre es van enfrontar per la seva supremacia sobre parts de l'Imperi, i Ptolemeu, un dels generals i sàtrapa d'Egipte, va ser el primer desafiament al nou govern, el que va portar a la desaparició de Pèrdiques. La seva revolta va conduir a una nova partició de l'Imperi, el 320 a. C. Seleuc, que havia estat el "comandant en cap del campament" de Pèrdiques des del 323 a. C., va col.laborar més tard en el seu assassinat, rebent Babilònia en el 312 a. C., i des d'aquell punt va continuar ampliant els seus dominis sense pietat. Seleuc es va establir a Babilònia aquest mateix any, prenent aquesta data com la de la fundació de l'Imperi selèucida. I no només es va fer amb Babilònia, sinó també va rebre tota l'enorme part oriental de l'Imperi alexandrí:

Sempre a l'aguait de les nacions veïnes, fort en armes i persuasiu en consells, Seleuc va adquirir Mesopotàmia, Armènia, Capadòcia 'selèucida', Persis, Pàrtia, Bactriana, Aràbia, Tapúria, Sogdiana, Aracòsia, Hircània, i altres pobles adjacents que havien estat subjugats per Alexandre, tan llunyans com el riu Indus, de manera que les fronteres del seu imperi eren les més extenses d'Àsia després de les d'Alexandre. La totalitat de la regió des de Frígia a l'Indus va ser sotmesa per Seleuc.

Apià, Les Guerres Sirianes

Seleuc va estar en llocs tan llunyans com l'Índia, on va arribar a un acord amb Chandragupta Maurya, amb el qual va canviar els seus territoris orientals per una considerable força de 500 elefants de guerra, que van jugar un paper decisiu a Ipsos:

Els indis van ocupar en part alguns dels països situats al llarg de l'Indus, que anteriorment pertanyien als perses: Alexandre va privar d'ells als Arià, i va establir allà els seus propis assentaments. Seleuc Nicàtor se'ls va donar a Sandrokottos com a conseqüència d'un contracte de matrimoni, i va rebre a canvi cinc-cents elefants.

Expansió cap a l'oest

Regnes dels Diàdocs i altres abans de la Batalla d'Ipsus, al 303 a.C.

Regnes dels Diàdocs després de la Batalla d'Ipsus, al 301 a.C.

•  Regne de Seleuc
• Altres Diàdocs
•  Regne de Cassandre
•  Regne de Lisímac
•  Regne de Ptolemeu I Sòter
•  Regió d'Epir

Després de la seva victòria al costat de Lisímac sobre Antíoc Monòftalmes a la batalla d'Ipsos a l'any 301 a. C., Seleuc va prendre el control de l'Anatòlia oriental i el nord de Síria. En aquesta última zona fundaria una nova capital, anomenada Antioquia, en honor al seu pare. Una capital alternativa va ser establerta a la Selèucia del Tigris, al nord de Babilònia. L'Imperi de Seleuc va aconseguir la seva màxima expansió a conseqüència de la derrota de Lisímac, el seu antic aliat, a Corupedi (281 aC), amb la qual Seleuc va ampliar el seu control sobre Anatòlia occidental. Seleuc va abrigar l'esperança de prendre el control de les terres de Lisímac a Europa, principalment Tràcia i la pròpia Macedònia, però va ser assassinat per Ptolomeu Ceraune en el moment del desembarcament a Europa. El seu fill i successor, Antíoc I Sòter, va quedar amb un enorme regne que consistia en gairebé totes les porcions asiàtiques de l'Imperi, però amb Antígon II Gònates a Macedònia i Ptolemeu II Filadelf a Egipte, no va poder arribar a continuar on havia deixat el seu pare la conquesta de la part europea de l'Imperi d'Alexandre.

Sense això, fins i tot abans de la mort de Seleuc, li era difícil assegurar el control sobre els vasts dominis selèucides de la zona oriental. Seleuc va envair l'Índia (el modern Panjab pakistanès) al 305 a. C. per enfrontar-se a Chandragupta Maurya (Sandrokottos), fundador de l'Imperi Maurya. Es diu que Chandragupta va disposar sobre el terreny un exèrcit de 600.000 homes i 9.000 elefants de guerra (Plini, Naturalis Historiæ, VI.22.4). Els dos monarques finalment van signar un tractat, pel qual Seleuc cedia els vasts territoris de l'Indus a l'Afganistan. Chandragupta a canvi li va donar 500 elefants, una ajuda al seu exèrcit que anava a exercir un important paper en la seva victòria a Ipsos. La pau es va complementar amb una "aliança matrimonial" (epigamia a les fonts antigues), el que implica o bé una aliança dinàstica (en la qual una princesa selèucida va poder haver estat promesa a la dinastia Maurya) o el reconeixement del matrimoni entre grecs i indis.

Seleuc també va enviar un ambaixador anomenat Megástenes a la cort de Chandragupta, que en repetides ocasions va visitar Pataliputra (moderna Patna, Bihar), capital de Chandragupta. Megàstenes va descriure detalladament l'Índia i el regnat de Chandragupta, descripcions que s'han conservat gràcies a Diodor de Sicília. Posteriorment va enviar a Dimac a la cort del fill de Chandragupta, Bindusara.

Altres territoris es van perdre abans de la mort de Seleuc, com Gedròsia, al sud-est de l'altiplà iranià, i al nord-est, l'Aracòsia, a l'oest del riu Indus.

Antíoc I (281-261 aC) i el seu fill i successor Antíoc II Theos (261-246 aC) van trobar desafiaments a l'oest, incloses repetides guerres amb Ptolomeu II i una invasió celta d'Àsia Menor, disminuint així el domini de la part oriental de l'Imperi. Cap al final del regnat d'Antíoc II, diverses províncies van proclamar simultàniament la seva independència, com Bactriana sota Diodot I, Pàrtia sota Arsaces i la Capadòcia sota Ariarates III.

A Bactriana, el sàtrapa Diodot I va assegurar la independència per fundar el Regne Grecobactrià al 245 a.C.

A Bactriana, el sàtrapa Diodot va assegurar la independència per a fundar el Regne Grecobactrià al 245 a. C.. Diodot, governador del territori bactrià, va afirmar la seva independència al voltant del 245 a. C., encara que la data exacta està lluny de ser coneguda, per fundar el Regne Grecobactrià. Aquest regne es va caracteritzar per una rica cultura helenística, i va continuar la seva dominació de Bactriana fins al voltant del 125 a. C., quan va ser envaït per una invasió de nòmades del nord. Un dels reis grecobactrians, Demetri I, va envair l'Índia al voltant del 180 a. C. per a formar el Regne Indogrec, que va durar fins aproximadament l'any 20.

El sàtrapa selèucida de Pàrtia, Andràgores, va ser el primer a proclamar la seva independència, en paral.lel a la secessió del seu veí bactrià. No obstant això, poc després, un cap tribal part anomenat Arsaces es va fer amb el territori part al voltant del 238 a. C. per formar la dinastia arsàcida, el punt de partida del que seria el poderós Imperi Part.

En el moment que el fill d'Antíoc II, Seleuc II Calínic, va arribar al tron al voltant del 246 a. C., els selèucides van semblar entrar en una veritable decadència. Seleuc II aviat va ser dramàticament derrotat a la Tercera Guerra Síria contra Ptolemeu III i després va haver de lluitar una guerra civil contra el seu propi germà, Antíoc Hierax. Prenent avantatge d'aquestes dificultats, Bactriana i Pàrtia es van separar de l'Imperi. També a Àsia Menor la dinastia selèucida va perdre el control, els gals es van establir plenament a la Galàcia, i van sorgir regnes semi-independents i semi-helenitzats a la Bitínia, al Pont i a la Capadòcia, i a la ciutat de Pèrgam, a l'oest, va reafirmar la seva independència sota la dinastia atàlida.

Ressorgiment

Moneda de plata d'Antíoc III el Gran.

L'Imperi Selèucida al 200 a.C. (després de la derrota d'Antíoc contra els romans).

Un renaixement començaria quan el fill petit de Seleuc II, Antíoc III el Gran, va pujar al tron el 223 a. C. Encara que inicialment va ser vençut a la Quarta Guerra Síria contra Egipte, que va portar a la vergonyosa derrota a la batalla de Ràfia (217 aC), Antíoc resultaria ser el millor governant selèucida després del mateix Seleuc. Després de la derrota de Ràfia, va passar els propers deu anys a la seva pròpia Anàbasis per la part oriental dels seus dominis, restaurant vassalls rebels com Pàrtia i Bactriana a almenys a una obediència nominal, i fins i tot emulant a Alexandre amb una expedició a l'Índia, on es va reunir amb el rei Sofagasè.

Quan va tornar a l'oest al 205 a. C., Antíoc va considerar que amb la mort de Ptolemeu IV, la situació semblava propícia per a una altra campanya occidental.

Antíoc i Filip V de Macedònia van signar llavors un pacte en dividir les possessions ptolemàiques fora d'Egipte, i a la Cinquena Guerra Síria els selèucides van expulsar Ptolemeu V de Celesíria. La batalla de Pani (198 aC) va significar la transferència definitiva de la regió dels Ptolomeus als selèucides. Antíoc semblava ser el restaurador de la glòria del Regne Selèucida.

Nova desintegració

La glòria d'Antíoc no havia de durar molt de temps. Després que el seu antic aliat Filip fos derrotat a mans de Roma el 197 a. C., Antíoc va veure l'oportunitat d'expandir-se per Grècia. Encoratjat per l'exiliat general cartaginès Aníbal, i aliat amb la descontenta Lliga Etòlia, Antíoc va envair Grècia. Aquesta lamentable decisió va conduir a la seva caiguda: va ser derrotat pels romans a les batalles de les Termòpiles (191 aC) i Magnèsia (190 aC), i es va veure obligat a signar la pau amb els romans per l'humiliant tractat d'Apamea (188 aC), que el va obligar a abandonar tots els territoris europeus, cedir tota l'Àsia Menor al nord de les Muntanyes Taure a Pèrgam i pagar una enorme suma de diners com a indemnització. Antíoc va morir el 187 a. C. durant una altra expedició a l'est, destinada a obtenir diners per pagar la indemnització.

Moneda d'Antíoc IV Epífanes.

El regnat del seu fill i successor Seleuc IV Filopàtor (187-175 aC) va ser en gran mesura l'intent de pagar la gran indemnització, i Seleuc va ser finalment assassinat pel seu ministre Heliodor. El germà menor de Seleuc, Antíoc IV Epífanes, va ocupar llavors el tron. Va tractar de restablir amb èxit el prestigi selèucida amb una guerra contra Egipte, però tot i que va perseguir a l'exèrcit egipci durant la seva retirada a Alexandria, es va veure obligat a retirar-se per l'enviat romà Gai Popili Laenes, que va dibuixar el famós cercle a la sorra al voltant del rei i li va advertir que havia de decidir si volia o no retirar d'Egipte (la qual cosa portaria a la guerra amb Roma) abans de sortir del cercle. Antíoc va optar per retirar-se.

L'última part del seu regnat va veure la major desintegració de l'Imperi. Les zones orientals es van tornar incontrolables, que va ser aprofitat pels parts per apropiar-se d'elles, i les agressives polítiques helenitzants a Judea van portar a una revolta armada, la Revolta dels Macabeus. Els esforços per fer front a parts i jueus van resultar infructuosos, i el mateix Antíoc va morir durant una expedició contra els parts al 164 a. C.

Guerres civils i decadència

Moneda de plata d'Alexandre Bales.

Després de la mort d'Antíoc IV Epífanes, l'Imperi Selèucida es va tornar cada vegada més inestable. Les freqüents guerres civils van fer cada vegada més tènue l'autoritat central. El jove fill d'Epífanes, Antíoc V Eupàtor, va ser enderrocat pel fill de Seleuc IV, Demetri I Sòter al 161 a. C. Demetri va tractar de restablir el poder selèucida particularment a Judea, però va ser enderrocat el 150 a. C. per Alexandre Bales, un impostor que amb el suport d'Egipte, deia que era fill d'Epífanes. Bales va regnar fins al 145 a. C., quan va ser enderrocat per Demetri II Nicàtor, fill de Demetri I. Demetri II va demostrar ser incapaç de controlar la totalitat del regne, però mentre ell governava Babilònia i l'est de Síria des de Damasc, les restes dels partidaris de Bales, primer donant suport a Antíoc VI, fill de Bales, i després la usurpació del general Diodot Trifó, van aconseguir expulsar-lo d'Antioquia.

Mentrestant, la decadència de les possessions territorials de l'Imperi Selèucida va continuar a gran velocitat. Cap al 143 a. C., els jueus, governats pels macabeus, havien establert plenament la seva independència, alhora que continuava l'expansió dels parts. El 139 a. C. Demetri II va ser derrotat a una batalla contra els parts i va ser capturat. A partir d'aquest moment, el control de tot l'altiplà iranià s'havia perdut en favor dels arsàcides. El germà de Demetri Nicàtor, Antíoc VII, va ser finalment capaç de restaurar una fugaç unitat i un cert vigor en els dominis selèucides, però també va resultar inútil davant l'amenaça dels parts: va ser assassinat en una batalla contra els parts al 129 a. C., cosa que va significar la desintegració definitiva del domini selèucida a Mesopotàmia. A la mort d'Antíoc VII el govern efectiu dels selèucides havia desaparegut i múltiples pretendents lluitaven pel control del regne en una quasi interminable guerra civil.

Col.lapse final de l'Imperi Selèucida

Cap al 100 a. C., l'abans formidable Imperi Selèucida abastava poc més d'Antioquia i algunes ciutats sirianes. Malgrat l'evident caiguda del seu poder i el declivi dels seus dominis, els nobles van seguir exercint la funció d'executors de reis regularment, amb la intervenció ocasional de l'Egipte ptolemaic i altres poders forans. Els selèucides van continuar existint únicament perquè cap altra nació va desitjar absorbir-la, ja que constituïen un útil estat tap entre la resta dels seus veïns. A les guerres anatolianes entre Mitridates VI Eupator del Pont i Luci Corneli Sul·la de la República Romana, els selèucides van ser aïllats pels dos bàndols combatents.

L'ambiciós gendre de Mitridates, Tigranes II el Gran, rei d'Armènia, va veure però una oportunitat d'expansió en la constant lluita civil del sud. El 83 a. C., per invitació d'una de les faccions de la interminable guerra civil, va envair Síria, i aviat es va establir com a governant de la regió, posant pràcticament fi a l'Imperi seléucida.

Però el Regne Selèucida no estava encara acabat. Després de la derrota de Mitridates i Tigranes pel general romà Lúcul al 69 a. C., el Regne Selèucida va ser restaurat sota el rei Antíoc XIII. Fins i tot ara, no va poder evitar la guerra civil, doncs un altre selèucida, Filip II, va disputar el tron a Antíoc. Després de la conquesta del Pont, els romans es van alarmar cada vegada més per la constant font d'inestabilitat dels selèucides a Síria. Un cop derrotat Mitridates al 63 a. C., Pompeu es va dedicar a la tasca de refer l'Orient helenístic mitjançant la creació de nous regnes clients i l'establiment de noves províncies. Si bé a les nacions client com Armènia i Judea se'ls va permetre un cert grau d'autonomia sota els reis locals, Pompeu i la República Romana van trobar els selèucides massa molestos per deixar-los continuar existint i van acabar amb el problema dels dos prínceps rivals convertint Síria en una província romana.

Intercanvis culturals

Bagadates I (290 a.C.-280 a.C.) fou el primer sàtrapa indígena nomenat pels selèucides.

Bagadates I (290-280 aC) va ser el primer sàtrapa indígena nomenat pels selèucides. L'Imperi Selèucida va ocupar un gran espai geogràfic, des del mar Egeu fins al que avui són l'Afganistan i el Pakistan, creant un gresol de pobles diversos, com grecs, perses, medes, assiris, jueus, etc. L'immensa mida de l'Imperi, seguit de la seva naturalesa aglutinadora, va fer que els governants selèucides s'interessessin a aplicar la política d'unitat racial iniciada per Alexandre. La helenització de l'Imperi selèucida es va aconseguir mitjançant la creació de ciutats gregues en tot l'Imperi. Els pobles i ciutats històricament importants, com Antioquia, es van crear o van ser anomenats amb noms grecs més apropiats. La fundació de noves ciutats i pobles es va veure beneficiada pel fet que la Grècia continental es trobava superpoblada, cosa que va fer al vast Imperi Selèucida idoni per a la colonització. La colonització es va utilitzar per als interessos grecs alhora que facilitava l'assimilació de molts grups nadius. Socialment va conduir a l'adopció de les pràctiques i costums grecs per les classes cultes natives va ser el voler seguir en la vida pública, i la classe governant macedònia va aprovar gradualment algunes de les tradicions locals. El 313 a. C., les idees helèniques havien començat els seus gairebé 250 anys d'expansió sobre el Pròxim Orient, Orient Mitjà i les cultures centreasiàtiques. Van ser aquestes idees les que van moure al sistema governamental de l'Imperi el que va establir centenars de ciutats per al comerç i usos laborals. Moltes de les ciutats existents van començar, o van ser obligades per la força, a adoptar els pensaments filosòfics, polítics i religiosos helènics. La síntesi de les idees culturals, religioses i filosòfiques helèniques i indígenes va trobar diversos graus d'acceptació, resultant en ocasions en temps de pau i revolta simultanis en diverses parts de l'Imperi. Tal va ser el cas de la població jueva de l'Imperi selèucida, doncs plantejava un important problema que finalment va portar a la guerra. Contraris a la naturalesa tolerant de l'Imperi ptolemaic cap a les religions i costums natives, els selèucides gradualment van tractar d'obligar a helenitzar al poble jueu en el seu territori proscrivint el judaisme. Això eventualment va conduir a la revolta dels jueus del domini selèucida, que culminaria amb la independència jueva.

L'exèrcit selèucida

Com molts dels estats helenístics formats després de la mort d'Alexandre el Gran, els exèrcits selèucides eren professionals, basats en el model macedoni. Les seves tropes eren principalment d'origen grec, suplementat per orientals, ja que l'Imperi Selèucida cobria gran part de l'est de l'antic Imperi Persa. Quan s'enfrontaven a altres diàdocs les victòries completes o l'aniquilació dels exèrcits oponents s'evitaven, ja que era més fàcil derrotar i reclutar als soldats enemics que entrenar més, sobretot pels costos de contractació. L'objectiu d'una batalla era convèncer l'oponent que no podia vèncer el combat, i molts enfrontaments van acabar amb una negociació. Factors molt petits, com ara l'import pagat pel rescat dels presoners, van demostrar clarament als selèucides i altres estats successors d'Alexandre el que era vèncer.

Les seves tropes es basaven en la falange macedònia, arquers i cavalleria orientals, sobresortint en l'última els catafractes (cavallers "coberts") i la famosa cavalleria macedònia de Companys com a guardaespatlles del general i tropes de xoc d'èlit. Així mateix, els selèucides comptaven en ocasions amb elefants de guerra indis, que utilitzaven per provocar la por entre els seus enemics, i amb carros, per trencar la seva cohesió. Igual que els Ptolomeus, amb la seva riquesa, els reis selèucides van aconseguir reclutar tota classe de persones com a mercenaris, des d'indis fins a cretencs, i en particular gàlates. En la seva guerra contra la República Romana, els selèucides van tractar de crear unitats de tropes copiades de les legions romanes. El 63 a. C., el regne selèucida, juntament amb el seu exèrcit, va ser dissolt. Es va dir llavors que molts catafractes es van unir als exèrcits romans a Àsia.

Emperadors

• Seleuc I Nicàtor, satràpa 311 aC-301 aC, rei 301 aC-281 aC)
• Antíoc I Sòter associat 291 aC-281 aC, rei 281 aC-261 aC
• Antíoc II Theós o Teos 261 aC-246 aC
• Seleuc II Cal·línic 246-225 aC
• Seleuc III Ceraune (o Soter) (225 aC-223 aC
• Antíoc III el gran 223 aC-187 aC
• Seleuc IV Filopàtor 187 aC-175 aC
• Demetri el jove 175 aC-174 aC, rei nominal (absent)
• Antíoc IV Epífanes 174 aC-164 aC
• Antíoc V Eupator 164 aC-162 aC
• Demetri I Soter 161 aC-150 aC
• Alexandre I Balas 154 aC-147 aC
• Demetri II Nicàtor 147 aC-138 aC
• Antíoc VI Dionisi (o Epífanes) 145 aC-140 aC
• Diodot Trifó 140 aC-138 aC
• Antíoc VII Sidetes (o Evergetes) 138 aC-129 aC
• Demetri II Nicàtor (segona vegada 129 aC-126 aC
• Alexandre II Zabinas 129 aC-122 aC
• Cleòpatra Thea 126 aC-125 aC
• Seleuc V Filomètor 126 aC-125 aC
• Antíoc VIII Grypos 125 aC-96 aC
• Antíoc IX Cyzicenos 114 aC-96 aC
• Seleuc VI Epífanes Nicàtor 96 aC-95 aC)
• Antíoc X Eusebios Filopàtor 94 aC-90 aC (o 83 aC)
• Demetri III Eucàros (o Filopàtor) (95 aC-87 aC
• Antíoc XI Epífanes Filadelf 95 aC-92 aC) (associat)
• Felip I Filadelf 95 aC-83 aC (associat 95 aC-88 aC)
• Antíoc XII Dionisi (88 aC-84 aC) (a Damasc)
• Tigranes I rei d'Armènia (83 aC-69 aC
• Seleuc VII Kybiosaktes o Filomètor, vers 83 aC-vers 70 aC
• Antíoc XIII Asiàtic (69 aC-64 aC
• Felip II Philoromaeus (65 aC-64 aC)

Llegiu també

• Regne de Macedònia
• Alexandre el Gran
• Dinastia Ptolemaica

Bibliografia

• Historia Universal Oriente y Grecia, Ch. Seignobos. Editorial Daniel Jorro, Madrid 1930.
• Grecia cuna de Occidente de Peter Levi. Ediciones Folio S.A. (ISBN 84-226-2616-0).
• La Historia y sus protagonistas, Ediciones Dolmen, 2000.