Antíoc III

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Antíoc III de Commagena».
Moneda amb la imatge d'Antíoc.

Antíoc III dit «el gran» (vers 241 aC187 aC) fou rei selèucida del 223 aC al 187 aC. El 204 aC adoptà el títol de Megas Basileos (gran rei) propi dels perses i per això se'l coneix com "el gran".

Era fill de Seleuc II Cal·línic i germà petit de Seleuc III Ceraune. A la mort d'aquest darrer fou proclamat rei pel seu cosí Aqueos, cap de l'exèrcit, quant tenia 18 anys. Aqueos era fill d'Andromac, net d'Aqueos (germà d'Antíoc I Soter) i besnét de Seleuc I Nicàtor. Aquest va nomenar a Moló com a sàtrapa de Mèdia, i al seu germà Alexandre com a sàtrapa de Pèrsia. El ministre Hermeias va ordenar un atac a Celesíria que va fracassar.

Aqueos va iniciar una ofensiva contra Pèrgam i va derrotar a Àtal, deixant reduït el seu regne als límits del 228 aC. Moló no va tardar a revoltar-se i es va proclamar Basileus de Mèdia, i el seu germà Alexandre se'l hi va unir i el va reconèixer com a sobirà. Els rebels controlaren aviat des Babilònia fins a Bactriana, i van rebutjar una expedició enviada contra ells per ordre d'Hermeias (222 aC), però el 221 aC Antíoc hi va anar personalment i els soldats de Moló van desertar. Moló i Alexandre (i altres caps rebels) es van suïcidar i els seus territoris van tornar a l'obediència del rei selèucida; la Mèdia Atropatene, independitzada sota Artabazanes, va quedar també sotmesa. Mentre Antíoc feia la guerra a Pèrsia, el general Aqueos, pensant que el rei seria derrotat, es va revoltar al seu govern de l'Àsia Menor i va anar a Antioquia on va entrar (221 aC), però al conèixer la victòria de Antíoc va fingir que romania lleial i finalment Antíoc el va perdonar i li va deixar el seu govern, però el prestigi d'Aqueos guanyat a la guerra contra Pèrgam es va esvair. Hermeias fou assassinat poc després per ordre d'Antíoc III.

Antíoc va decidir que havia de recuperar Celesíria als egipcis aprofitant l'eufòria per les darreres victòries, i va atacar Selèucia de Piera que va ocupar, i després va avançar cap al sud on el governador egipci, un etoli anomenat Teodot, li va entregar sense lluita Tir i Tolemaida (Acre) el que va permetre a Antíoc dominar gran part de Fenícia. El 220 aC Antíoc va assetjar Dora, però davant el temor del gran nombre de soldats egipcis concentrats a Pelusium, es va signar una treva de quatre anys. Aquesta guerra fou anomenada "Quarta Guerra Síria".

El 217 aC es va reiniciar la guerra i Antíoc va entrar a Egipte i va enfrontar-se als Làgides a Rafah en una batalla en la que els egipcis van fer servir 70 elefants de Líbia (i tenien setanta mil soldats) i els selèucides 120 elefants de l'Índia (i vuitanta mil soldats). Si bé l'ala esquerra dels egipcis fou desfeta, els egipcis van aconseguir la victòria (22 de juny del 217 aC). Es va signar la pau per la qual Antíoc va retornar la Celesíria a Egipte.

El 216 aC Antíoc va considerar que era hora de castigar el seu cosí Aqueos, que a més a més estava actuant com un sobirà independent a Sardes, i va envair l'Àsia Menor. Aqueos fou derrotat i es va entregar (214 aC). Va restar presoner un temps (214 aC) fins que fou executat i la seva viuda Laodice es va mantenir a la ciutadella fins al 213 aC en què es va rendir.

El 212 aC Armènia, nominal selèucida i de fet independent, apareixia dividida entre dos reis teòricament ambdós vassalls d'Antíoc: l'Armènia pròpia i l'Armènia Sofene o Armènia Menor. El rei de Sofene, Xerxes, tenia per capital a Arsamosata (armeni Shimshat) i el regne comprenia bàsicament el país de Kharpurt (Hanzith o Anzitene). Antíoc III el gran, decidit a suprimir les dinasties locals, va assetjar Arsamosata el 212 aC. Xerxes es va rendir i va implorar la clemència del rei, que va acceptar que conservés el tron, i li va donar com a muller a la seva germana Antiochis. Aquesta princesa no va tardar a assassinar al seu espòs i així la Sofene va tornar als dominis directes selèucides. La dinastia d'Armènia fou deposada per Antíoc el 200 aC. Antíoc va nomenar dos estrategs: Artaxies (Artaxes) per l'Armènia major, i Zariadris per l'Armènia Sofene o menor.

El 211 aC Antíoc va fer una brillant campanya contra els parts, i va ocupar la seva capital Hekatompilos, però finalment va acceptar per mitjà d'un tractat la seva independència amb unes certes obligacions envers el rei selèucida.

El 210 aC Antíoc va dirigir el seu exèrcit contra Bactriàna. Els bactrians el van anomenar Antimac Nicèfor (el victoriós). Com que els parts van incomplir els acords de l'any anterior, Antíoc va deixar Bactriàna i es va dirigir altra vegada contra els parts, i el 209 aC va tornar a ocupar la capital Hekatompilos i va obligar al rei Artaban I de Pàrtia (Arsaces III) a reconèixer la sobirania selèucida. El 208 aC Antíoc va tornar a Bactriàna, va ocupar Tambrax, va derrotar els bactrians a Sirynx i altre cop al riu Arios (Hara Rud) i va assetjar la capital Bactra (208 aC a 206 aC) fins que es va fer la pau per la qual Eutidem de Bactriàna fou reconegut rei en perpetua aliança amb el regne selèucida i el fill d'Eutidem, Demetri, es va casar amb una filla d'Antíoc. Després va seguir cap a la Vall de Kabul i va rebre l'homenatge del rei Sofagasenos, retornant en direcció a Babilònia per Kerman i Sistan (205 aC). Des Selèucia del Tigris va dirigir una expedició al golf pèrsic contra el Gerrhis de la costa d'Aràbia.

El 205 aC o 204 aC Antíoc va fer un acord secret amb Filip V de Macedònia per repartir-se el regne d'Egipte (les possessions gregues, les illes i Cirene per Macedònia, i la resta pels selèucides). L'acord va començar a fer-se efectiu al 202 aC quan les ciutats gregues sota influència egípcia van començar a declarar-se independents amb ajut de Macedònia i dels selèucides, posant-se sota protecció dels regnes veïns. Les ciutats de Tràcia (Lisimàquia, Calcedònia, Cios, Tasos, i altres) van passar a Macedònia (el rei de Macedònia va cedir Cios a Bitínia) i les de Jònia (com Efes) al regne Selèucida. El 201 aC els selèucides van envair Celesíria i va arribar fàcilment fins a Gaza on van trobar resistència. Una flota egípcia fondejada a Samos va caure en mans dels macedonis, que van haver de combatre seguidament a la flota de Pèrgam que s'havia aliat a Egipte; la batalla es va lliurar en aigües de Quios i fou de resultat incert; la flota dels rodis (també aliats d'Egipte, junt amb Quios, Cízic i Bizanci) fou derrotada enfront de Milet però es va poder retirar cap al sud i reorganitzar-se, i els macedonis van desembarcar a Milet i van avançar cap a Pèrgam que no van poder ocupar; els macedonis van anar a passar l'hivern a Cària.

El 200 aC l'etoli Skopas, al servei d'Egipte, va envair la Celesíria i la va recuperar però en el contraatac selèucida Skopas fou derrotat a la muntanya Panion i va quedar assetjat a Sidó. Pèrgam i Rodes van dirigir-se al Senat romà demanant ajut; el senat va dubtar però finalment va decidir enviar un cos expedicionari dirigit per Sulpici Galba Màxim II (que era cònsol amb el seu col·lega Aureli Cotta) que va operar bàsicament a Grècia contra Macedònia.

El 199 aC Skopas va capitular a Sidó i quasi tota la Celesíria amb Fenícia va retornar a mans dels selèucides. El mateix Egipte fou amenaçat però els egipcis eren ara també aliats de Roma, i els romans van enviar una ambaixada a Antíoc que va haver de prometre no atacar el país però va veure confirmada per Roma la seva possessió de Celesíria, i en els mesos següents Antíoc es va assegurar el domini complert de la regió (198 aC). Tot seguit va atacar a Pèrgam, però aquest regne va demanar ajut a Roma, que va enviar una ambaixada, i Antíoc va haver de renunciar a l'atac i retirar les tropes. El 197 aC les possessions que Egipte encara conservava al Àsia Menor (la costa de Lícia i de Pamfília, Samos i algunes illes) van passar a mans dels selèucides, després d'un acord d'Antíoc amb Roma. Algunes ciutats gregues (Esmirna i Lampsacos), es van declarar lliures acollint-se a la declaració romana que restaurava la independència i llibertat de totes les ciutats gregues després de la batalla de Cinoscèfals. Antíoc es va establir a Efes i va atacar a les dues ciutats gregues que foren ocupades. Esmirna va demanar ajut a Roma i Lampsacos a Pèrgam (196 aC). Antíoc va ocupar també Sestos i va reconstruir Lisimàquia, i Roma el va convidar a evacuar Tràcia i retornar al Àsia Menor. Antíoc no va acceptar i va sotmetre la qüestió de Lampsacos i Esmirna a l'arbitratge de Rodes. Un acord amb Egipte va establir que Cleòpatra, filla d'Antíoc III es casaria amb Ptolomeu V d'Egipte (l'enllaç es va fer el 193 aC).

El 195 aC el cartaginès Aníbal es va refugiar a territori selèucida, el que va provocar la inquietud de Roma. Una ambaixada romana (194 aC) va demanar a Antíoc que evacues les seves possessions de Tràcia i a canvi obtindria mans lliures per l'Àsia Menor; però els delegats d'Antíoc no havien rebut poders per acceptar o rebutjar aquesta proposta i l'oportunitat de la pau es va esvair. El 193 aC va morir el fill gran i hereu d'Antíoc III.

Guerra Romano-Síria[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Romano-Síria

El 192 aC la Lliga Etòlia va demanar l'ajut d'Antíoc III que es va presentar a Demetríade, des on va ocupar part de Tessàlia, Calcis i tota la resta de l'illa d'Eubea, on es va casar per segona vegada amb grans festes. La captura d'uns soldats romans a Delio va provocar l'esclat de la guerra contra Roma, que tenia com aliats a Macedònia, Egipte i Pèrgam). Antíoc va considerar prudent reforçar les seves aliances i la seva filla es va casar amb el rei Ariarates IV de Capadòcia, i es va establir una aliança amb Galàcia. El 191 aC Antíoc va ocupar la resta de Tessàlia i va atacar Acarnània on només va poder ocupar una ciutat. Filip V de Macedònia va envair Tessàlia i allí es van reunir amb ell les forces enviades per Roma sota comandament de Marc Acili Glabri. Antíoc va prendre posició a les Termòpiles però fou sorprès pels romans pel mateix pas que van usar el perses contra Leònides d'Esparta, i etolis i sirians foren aplanats. Antíoc III va fugir a Calcis i des allí a Efes, i els romans van ocupar Eubea. La flota selèucida fou derrotada pels vaixells romans, pergamides i rodis a Cap Corico (o Koryko). El etolis van ser derrotats (vegeu Etòlia).

El 190 aC els vaixells selèucides van destruir una flota ròdia en aigües de Samos (primavera) i moltes ciutats gregues es van passar a Antíoc. Els selèucides, sota comandament de Seleuc, fill d'Antíoc, van atacar la ciutat de Pèrgam defensada per Àtal, germà del rei Èumenes. La flota romana va derrotar a la flota selèucida a Side (estiu, juliol o agost) i altre cop al Cap Mioneso (setembre) aconseguit alliberar Pèrgam del setge. Els romans es van dirigir a Tràcia que ja havia estat evacuada pels selèucides, van franquejar l'estret i van prendre posicions a Àsia. Antíoc va demanar la pau oferint la renúncia a Tràcia, deixar lliures a les ciutats gregues de l'Àsia Menor, i pagar la meitat del cost de la guerra, però el consol romà Luci Corneli Escipió[1] va rebutjar l'oferta, i va oferir la pau només a canvi de l'evacuació selèucida de l'Àsia Menor fins al Taure i el pagament de totes les despeses de la guerra, condicions que Antíoc va rebutjar. El 189 aC es va lliurar la decisiva batalla de Magnèsia del Sipilos en què Cneu Domici Aenobarb va derrotar a Antíoc que va perdre uns cinquanta mil homes, i es va haver de retirar amb les restes de l'exèrcit més enllà del Taure, havent d'acceptar la pau. Va enviar una ambaixada per negociar la fi de la guerra i les negociacions es van allargar sobretot degut a les peticions de Rodes i Pèrgam (que demanava Tràcia i gran part de l'Àsia Menor inclosa Capadòcia). En aquest període Armènia es va fer independent; Capadòcia va formar les seves pròpies aliances; i Psídia va esdevenir independent de fet. En el tractat d'Apamea l'imperi selèucida va perdre l'Àsia Menor, va haver de renunciar a tenir elefants i a reclutar mercenaris i va haver de pagar una forta indemnització de guerra i a més el segon fill d'Antíoc quedaria com hostatge de Roma; Aníbal, refugiat a la cort selèucida, fou expulsat i es va refugiar a Bitínia; Galàcia va esdevenir un tetrarcat sota protecció romana; Pèrgam va rebre el Quersonès traci, Frígia, Licaònia, Pamfília i nominalment Psídia; Rodes va obtenir el protectorat sobre Cària i Lícia; moltes ciutats gregues van esdevenir ciutats lliures.

Per pagar la indemnització Antíoc va haver de recórrer a tota classe d'excessos com el saqueig dels temples. Durant el saqueig d'un temple de Belo a Elimaida, va resultar mort (187 aC) i li va succeir el seu fill gran Seleuc IV Filopàtor.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Livi, Tit; Buckney, T. A.. Scipio Africanus: The Conqueror of Hannibal, Selections from Livy (en anglès). Bolchazy-Carducci Publishers, 1958, p.55. ISBN 0865162085. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antíoc III
Precedit per:
Seleuc III Ceraune
Imperi Selèucida Succeït per:
Seleuc IV Filopàtor