Sacre Imperi Romanogermànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sacrum Romanum Imperium (llatí)
Heiliges Römisches Reich (alemany)

Sacre Imperi Romanogermànic

Monarquia electiva

Ludwig der Deutsche.jpg
Bandera
962 – 1806 Flag of the Habsburg Monarchy.svg
Flag of Prussia 1892-1918.svg
Flag of the Confederation of the Rhine.svg
Flag of Liechtenstein.svg
de}}}Imperi Alemany de}}}Imperi Alemany
Bandera Escut
Ubicació de Imperi Alemany
Capital Aquisgrà
Idioma oficial Llatí
alemany, italià, francès, holandès, romanx, txec, polonès, eslovè i frisó
Religió Cristianisme (a partir de la Pau de Westfàlia de 1648, luterana i catòlica segons els estats
Forma de govern Monarquia electiva
Emperador
 • 962 - 973 Otó I el Gran
 • 973 - 983 Otó II de Saxònia
 • 983 - 1002 Otó III de Saxònia
 • 1002 - 1024 Enric II de Saxònia
 • 1024 - 1039 Conrad II de Francònia
 • 1039 - 1056 Enric III de Francònia
 • 1056 - 1106 Enric IV de Francònia
 • 1106 - 1125 Enric V de Francònia
 • 1125 - 1137 Lotari de Suplimburg
 • 1152 - 1190 Frederic I Barba-roja
 • 1190 - 1197 Enric VI de Hohenstaufen
 • 1197 - 1211 Otó IV de Brunswick
 • 1211 - 1250 Frederic II de Hohenstaufen
 • 1273 - 1291 Rodolf I d'Habsburg
 • 1292 - 1298 Adolf de Nassau
 • 1298 - 1308 Albert I d'Habsburg
 • 1312 - 1313 Enric VII de Luxemburg
 • 1314 - 1347 Lluís IV de Baviera
 • 1347 - 1378 Carles IV de Luxemburg
 • 1378 - 1400 Venceslau de Luxemburg
 • 1400 - 1410 Rupert del Palatinat
Període històric Edat Mitjana
Edat Moderna
 • Coronació d'Otó I 962
 • Batalla de les Nacions 19 d'octubre de 1813
 • Abdicació de Francesc II 1806

El Sacre Imperi Romanogermànic o simplement Sacre Imperi (en alemany: Heiliges Römisches Reich; o Sacrum Romanum Imperium en llatí) va ser la unió política d'un conglomerat d'estats de l'Europa Central, que es va mantenir des de l'edat mitjana fins a finals de l'Edat moderna. Nascut el 962 de la França oriental de les tres partsen les quals es va repartir el regne franc el 843 (Tractat de Verdun), el sacre imperi va ser l'entitat predominant d'Europa central durant gairebé un mil·lenni, fins a la seva dissolució el 1806 per Napoleó I. En el segle XVIII, comprenia la major part de les actuals Alemanya, República Txeca, Àustria, Liechtenstein, Eslovènia, Bèlgica i Luxemburg, així com grans àrees de l'actual Polònia i una porció dels Països Baixos. Anteriorment, n'havien format part la totalitat dels Països Baixos i Suïssa, així com zones de França i Itàlia.

La denominació del Sacre Imperi va variar enormement al llarg dels segles. L'any 1034 s'utilitzava la fórmula Imperi Romà per referir-se a les terres sota domini de Conrad II i no va ser fins al 1157, durant el regnat de Frederic I Barba-roja, que es va començar a utilitzar el terme Sacre Imperi. D'altra banda, l'ús del terme Emperador Romà feia referència als governadors de les terres europees del nord i va començar a usar-se amb Otó II entre 973 i 983. Els emperadors anteriors, des de Carlemany (mort el 814) fins a Otó I el Gran (emperador entre 962 i 973), havien utilitzat simplement el títol d'Imperator Augustus' ("Emperador August"), encara que històricament se'ls coneix també com a emperadors d'Occident. El terme Sacre Imperi Romà comença a ser utilitzat a partir de 1254; i el terme Sacre Imperi Romanogermànic data del 1512, després de moltes variacions en els últims anys del segle XV.

Es diu que la història moderna d'Alemanya està determinada per tres factors principalment: el Reich, la Reforma, i, en la seva etapa final, la bicefàlia entre Àustria i Prússia.[cal citació] Molts han estat els intents d'explicar per què el Reich mai no va arribar a aconseguir un poder fortament centralitzat sobre els seus territoris, en contraposició amb la veïna França. Entre les raons donades s'inclouen:

El Reich va ser des dels seus inicis un ens molt federal: de nou en contraposició amb França, que havia estat, majoritàriament, part de l'imperi romà, en les parts orientals del regne franc, les tribus germàniques eren molt més independents i renuents a cedir poder a una autoritat central. Tots els intents de convertir el càrrec de rei en hereditari van fracassar, mantenint-se el de monarca com un càrrec electiu. Després d'això, cada candidat a la corona havia de realitzar una sèrie de promeses als electors, les crides Wahlkapitulationen (capitulacions electives), garantint als diferents territoris més i més poder al llarg dels segles.

A causa de les seves connotacions religioses, el Reich com a institució va quedar seriosament danyat per les disputes entre el Papa i els reis d'Alemanya, en relació amb la seva coronació com emperadors. Mai no va ser gaire clar sota quines condicions el Papa havia de coronar l'emperador, i especialment com el poder universal de l'emperador depenia del poder del Papa en matèries clericals. Freqüents disputes van tenir aquest punt com a centre, especialment al llarg del segle XI, amb motiu de la querella de les investidures i el Concordat de Worms de 1122.

El fet que el sistema feudal del Reich, on el rei constituïa la cúspide de l'anomenada "piràmide feudal", fos causa o símptoma, de la debilitat de l'imperi, no és clar. En tot cas, l'obediència militar, que —conforme a la tradició germana— estava íntimament lligada a la concessió de terres als vassalls, va ser sempre problemàtica: quan el Reich havia d'anar a la guerra, les decisions eren lentes i fràgils.

Fins al segle XVI, els interessos econòmics del sud i l'oest de l'imperi diferien notablement dels de la part nord, on estava assentada la lliga Hanseàtica. Aquesta estava més vinculada a Escandinàvia i el Bàltic que la resta d'Alemanya.

Caràcter del Reich[modifica | modifica el codi]

Els prínceps electors del Sacre Imperi Germànic. De Bildatlas der Deutschen Geschichte per Dr Paul Knötel (1895).
Bandera del Sacre Imperi del 1200 al 1350

El Sacre Imperi és una institució única en la història mundial i per tant difícil de comprendre.

Mai va ser un estat nació. Malgrat el caràcter germànic de la major part dels seus governants i habitants, des dels seus inicis el Sacre Imperi va estar constituït per diversos pobles. Una part important de la seva noblesa i dels càrrecs electes procedia de fora de la comunitat germano-parlant. En el seu apogeu, l'imperi englobava la major part de les actuals Alemanya, Àustria, Suïssa, Liechtenstein, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, República Txeca, Eslovènia, així com l'est de França, nord de Itàlia i oest de Polònia. I amb ells els seus idiomes, que comprenien no només l'alemany amb els seus múltiples dialectes i variants, sinó les llengües eslaves, i les que més tard conformarien els moderns francès i italià. A més, la seva divisió entre territoris governats per nombrosos prínceps seculars i eclesiàstics, bisbes, comtes, cavallers imperials i ciutats lliures feien de l'imperi, un territori molt menys cohesionat, almenys en l'època moderna, que els emergents estats moderns que tenia al seu voltant.

No obstant això, durant la major part de la seva existència, va ser alguna cosa més que una mera confederació. El concepte de Reich no solament implicava el govern d'un territori específic, sinó que tenia fortes connotacions religioses (d'aquí el prefix 'sacre' '). Fins al 1508, els reis alemanys no eren considerats com a emperadors del Reich fins que el papa, vicari de Crist a la terra, els hagués coronat formalment com a tals.

El Reich podria descriure's potser millor com una conjunció entre un estat i una confederació de caràcter religiós.

Estructura i institucions[modifica | modifica el codi]

Corona del Sacre Imperi (2a meitat del segle X però tradicionalment atribuïda a Carlemany), conservada actualment en la Schatzkammer de Viena.
Part of the imperial coat, 1857

Des de l'Alta edat mitjana el Reich es va caracteritzar per la peculiar coexistència entre l'emperador i els ducs dels territoris locals, en constant pugna per arrabassar-li el poder. En contraposició amb els governants de la França Occidentalis part oest del Regnum Francorum, que més tard es convertiria en França, l'emperador mai no va aconseguir obtenir el control directe sobre els estats que oficialment regentava. De fet, des dels seus inicis es va veure obligat a cedir més i més poders als ducs i als seus territoris. L'esmentat procés començaria en el segle XII, concloent en gran manera amb la pau de Westfàlia (1648).

Oficialment, el Reich es componia del rei, que havia de ser coronat emperador pel Papa (fins a 1508), i els Reichsstände (Estats imperials).

Rei d'Alemanya[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista de reis germànics

La coronació papal de Carlemany com a emperador dels romans en 800 va constituir l'exemple que van seguir els posteriors reis; i va ser l'actuació de Carlemany defensant el papa davant la rebel·lió dels habitants de Roma, el que va iniciar la noció de l'emperador com a protector de l'església.

Convertir-se en emperador requeria accedir prèviament al títol de rei dels alemanys (Deutscher König). Des de temps immemorials, els reis alemanys havien estat designats per elecció. En el segle IX era elegit entre els líders de les cinc tribus més importants (francs, saxons, bavaresos, suabis i turingis), posteriorment entre els ducs laics i religiosos del regne, reduint-se finalment als anomenats Kurfürsten (ducs electors). Finalment el col·legi d'electors va quedar establert mitjançant la Butlla d'Or (1356). Inicialment hi havia set electors, però el seu nombre va anar variant lleugerament a través dels segles. Fins al 1508 els nous reis electes s'havien de traslladar a Roma per ser coronats emperadors pel papa. No obstant això, habitualment el procés es demorava fins a la resolució d'algun conflicte "crònic": imposar-se a l'inestable nord d'Itàlia, resoldre disputes pendents amb el patriarca romà, etc.

Les tasques habituals d'un sobirà, com decretar normes o governar autònomament el territori, van ser sempre, en el cas de l'emperador, summament complexos. El seu poder estava fortament restringit pels diversos líders locals. Des de finals del segle XV, el 'Reichstag' es va establir com a òrgan legislatiu de l'imperi, una complicada assemblea que es reunia a petició de l'emperador, sense una periodicitat establerta i en cada ocasió en una nova seu. En 1663, el Reichstag es va transformar en una assemblea permanent; es vegi Reichstag per a més detalls.

Estats Imperials[modifica | modifica el codi]

Una entitat era considerada com un Reichsstand (estat imperial) si, conforme a les lleis feudals, no tenia més autoritat per sobre que la de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Entre els esmentats estats es comptaven:

  • Territoris governats per un príncep o duc, i en alguns casos reis. (Als governadors del Sacre Imperi, amb l'excepció de la corona de Bohèmia, no se'ls permetia, en un primer moment, ser reis de territoris dins de l'imperi, però alguns van governar regnes fora del mateix, com va ocórrer durant el segle XVIII, amb el regne de la Gran Bretanya, el rei del qual era també Príncep elector de Hannover.)
  • Territoris eclesiàstics dirigits per un bisbe o príncep-bisbe. En el primer cas, el territori era amb freqüència idèntic al de la diòcesi, recaient en el bisbe tant els poders mundans com els clergues. Un exemple, entre molts d'altres, podria ser el de Osnabrück. Per la seva part, un príncep-bisbe de notable importància al Sacre Imperi va ser el bisbe de Magúncia, la seu episcopal del qual es trobava en la catedral d'aquesta ciutat.
  • Ciutats lliures imperials El nombre de territoris era increïblement gran, arribant a diversos centenars en temps de la Pau de Westfàlia, no ultrapassant, molts d'ells, l'extensió d'uns quants quilòmetres quadrats. L'imperi en una definició afortunada era descrit com una "catifa feta de retalls" (Flickenteppich).

Reichstag[modifica | modifica el codi]

El Reichstag reunit a Ratisbona el 1640 (gravat de Matthäus Merian)

El Reichstag o Dieta Imperial era l'òrgan legislatiu del Sacre Imperi Romanogermànic. Es dividia en tres tipus o classes:

  • El Consell dels electors, que incloïa els electors del Sacre Imperi Romanogermànic.
  • El Consell dels prínceps, que incloïa tant laics com clergues.
    • El braç laic o secular: Prínceps (amb títol de príncep, Gran Duc, Duc, Comte Palatí, Marcgravi o Landgrave) tenien dret a vot; alguns tenien diversos vots en tenir el govern de més d'un territori amb dret a vot. Així mateix, el Consell incloïa quatre col·legis que agrupaven Comtes o Graf (compte alemany): Wetterau, Suàbia, Francònia, i Westfàlia. Cada col·legi podia emetre un vot conjunt.
    • El braç eclesiàstic: Arquebisbes, alguns abats i els dos grans mestres de l'orde dels Cavallers Teutons i dels Cavallers de l'Orde de Sant Joan de l'Hospital tenien cada un d'ells un vot. Diversos abats més estaven agrupats en dos col·legis: Suàbia i Rin. Cada col·legi tenia un vot col·lectiu.
  • El Consell de les ciutats imperials va ser: que incloïa representants de les ciutats imperials agrupats en dos col·legis: Suàbia i Rin, amb un vot col·lectiu cada un. El Consell de les ciutats imperials, no obstant això, no era totalment igual a la resta, ja que no tenia dret de vot en diverses matèries com el de l'admissió de nous territoris.

Corts imperials[modifica | modifica el codi]

L'Imperi també comptava amb dues corts: la Reichshofrat (també coneguda com a Consell àulic) en la cort del rei/emperador (posteriorment assentada en Viena), i la Reichskammergericht, establerta mitjançant la Reforma imperial de 1495.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Dels Francs de l'est a la querella de les investidures[modifica | modifica el codi]

L'imperi occidental, tal com es va dividir en el Tractat de Verdun, el 843. De lAtles to Freeman's Historical Geography', edited by J.B. Bury, Longmans Green and CO. Third Edition 1903.

Encara que existeix una certa polèmica en el terreny de les interpretacions, l'any 962 se sol acceptar com el de la fundació del Sacre Imperi. Aquell any Otó I el Gran, era coronat emperador, recuperant de manera efectiva una institució desapareguda des del segle V a Europa Occidental.

Alguns remunten la recuperació de la institució imperial a Carlemany i la seva coronació com a emperador dels romans el 800. Tanmateix, els documents que va generar en vida la seva cort no donen un especial valor a l'esmentat títol i van continuar utilitzant principalment el de rei dels francs. Tot i així en el regne dels francs, s'incloïen els territoris de les actuals França i Alemanya, sent aquest l'origen d'ambdós països.

Molts historiadors consideren que l'establiment de l'Imperi va ser un procés iniciat amb la fragmentació del regne franc en el Tractat de Verdun de 843. Mitjançant aquest tractat es repartia el regne de Carlemany entre els seus tres fills. La part oriental, i base del posterior Sacre Imperi, va recaure en Lluís el Germànic, els descendents del qual regnarien fins a la mort de Lluís IV, anomenat "el Nen", i que seria el seu últim rei carolingi.

Després de la mort de Lluís IV el 911, els líders d'Alemanya, Baviera, França i Saxònia encara van elegir com a successor a un noble d'estirp franca, Conrad I. Però una vegada mort, el Reichstag reunit en 919 a la ciutat de Fritzlar va designar al comte de Saxònia, Enric I l'Ocellaire (919–936). Amb l'elecció d'un saxó, es trencaven els últims llaços amb el regne dels francs occidentals (encara governats pels carolingis) i el 921, Enric I s'intitulava rex Francorum orientalum.

Enric va nomenar al seu fill Otó com a successor, qui va ser elegit rei en Aquisgrà el 936. La seva posterior coronació com a emperador Otó I (més tard anomenat "el Gran") el 962 assenyala un pas important, ja que des de llavors passava a ser l'imperi - i no l'altre regne franc encara existent, el regne franc d'occident - qui rebria la benedicció del papa. No obstant això, Otó va aconseguir la major part de la seva autoritat i poder abans de la seva coronació com a emperador, quan en la Batalla de Lechfeld (955) va derrotar els magiars, amb el que va allunyar el perill que aquest poble representava per als territoris orientals del seu regne. Aquesta victòria va ser capital per al reagrupament de la legitimitat jeràrquica en una superestructura política que estava disgregant-se a la manera feudal des del segle anterior.

Des del moment de la seva celebració, la coronació d'Otó va ser coneguda com la translatio imperii la transferència de l'imperi dels romans a un nou imperi. Els emperadors germànics es consideraven successors directes dels seus homòlegs romans, motiu pel qual es van autodenominar Augustus. Tanmateix, no van utilitzar l'apel·latiu d'emperadors dels "romans", probablement per no entrar en conflicte amb els de Constantinoble, que encara ostentaven l'esmentat títol. El terme imperator Romanorum, només arribaria a ser d'ús comú més tard, sota el regnat de Conrad II (1024 a 1039).

Per aquestes dates, el regne oriental no era tant un regne "alemany", com una "confederació" de les velles tribus germàniques dels bavaresos, alamans, francs i saxons. L'imperi com a unió política probablement només va sobreviure a causa de la determinació del rei Enric i el seu fill Otó, qui malgrat ser oficialment elegits pels líders de les tribus germàniques, de fet tenien la capacitat de designar els seus successors.

Aquesta situació va canviar després de la mort de Enric II el 1024 sense haver deixat descendència. Conrad II, iniciador de la dinastia sàlica, va ser elegit rei llavors només després de successius debats. Com es va realitzar l'elecció del rei, sembla una complicada combinació d'influència personal, picabaralles tribals, herència i aclamació per part d'aquells líders que eventualment formaven part del col·legi de prínceps electors.

En aquesta etapa, es comença a fer evident el dualisme entre els "territoris", en aquell temps corresponents als de les tribus assentades als països francs, i el rei/emperador. Cada rei preferia passar la major part del temps als seus territoris d'origen. Els saxons, per exemple, passaven la major part del temps als palaus al voltant de les muntanyes del Harz, sobretot en Goslar. Aquestes pràctiques sol van canviar sota Otó III del Sacre Imperi (rei al 983, emperador entre <a href="tel:996–1002">996–1002</a>), que va començar a utilitzar els bisbats de tot l'imperi com a seus del govern temporal. A més, els seus successors, Enric II, Conrad II, i Enric III, van exercir un major control sobre els ducs dels diferents territoris. No és casualitat per tant, que en aquest període, canviés la terminologia, apareixent les primeres mencions com "regnum Teutonicum".

El funcionament de l'imperi gairebé va quedar col·lapsat a causa de la Querella de les investidures, per la qual el papa Gregori VII va promulgar l'excomunió del rei Enric IV (Rei el 1056, emperador entre 1084–1106). Encara que l'edicte es va retirar en 1077, després de la marxa de Canossa, l'excomunió va tenir conseqüències de gran abast. A l'any l'interval, els ducs alemanys van elegir un segon rei, Rodolf de Suàbia, a qui Enric IV sol va poder enderrocar el 1080, després de tres anys de guerra. L'halo de misticisme de la institució imperial va quedar irremeiablement fet malbé; el rei alemany havia estat humiliat i, el que era més important, l'església s'havia convertit en un actor independent dins del sistema polític de l'imperi.

L'imperi sota els Hohenstaufen[modifica | modifica el codi]

Conrad III d'Alemanya va arribar al tron al 1138, i va iniciar una nova dinastia, la dels Hohenstaufen. Amb ella l'imperi va entrar en una època d'apogeu sota les condicions del Concordat de Worms de 1122. D'aquest període es pot destacar la figura de Frederic I Barbaroja (rei des del 1152, i emperador entre 1155–1190) que seria el primer a rebatejar l'imperi com "Sacre imperi", i programaria la instauració d'un cos legislatiu unificat.

Sota el seu regnat va prendre força la idea de romanitat de l'imperi, com a manera de proclamar la independència de l'emperador respecte a l'església. Una assemblea imperial al 1158 a Roncaglia va proclamar de forma explícita els drets imperials. Aconsellada per diversos doctors de l'emergent facultat de dret de la Universitat de Bolonya, es van inspirar en el Corpus Iuris Civilis, d'on van extreure principis com el de princeps legibus solutus ("el príncep no està sotmès a la llei") del Digest. El fet que les lleis romanes haguessin estat creades per a un sistema totalment diferent, i que no fossin adequades a l'estructura de l'imperi, era òbviament secundari; la importància raïa en l'intent de la cort imperial d'establir una espècie de text constitucional.

Fins a la Querella de les investidures, els drets imperials eren referits de forma genèrica com "regalies", i no va ser fins a l'assemblea de Roncaglia, que els esmentats drets van ser explicitats. La llista completa incloïa drets de peatge, tarifes, monedatge, impostos punitius col·lectius, i la investidura (elecció i destitució) dels detentors de càrrecs públics. Aquests drets buscaven la seva justificació de forma explícita en el dret romà, un acte legislatiu de profund calat; al nord dels Alps, el sistema també estava lligat al dret feudal. Barba-roja va aconseguir així vincular els tossuts ducs germànics amb el concepte de la institució imperial, com a ens unificador.

Un altre pas constitutiu important que es va realitzar a Roncaglia va ser l'establiment d'una nova pau (Landfrieden), una idea que en aquells temps encara no era universalment acceptada, i que s'assemblaria al concepte modern de l'imperi de la llei.

Per solucionar el problema que suposava que l'emperador (després de la Querella de les Investidures) no pogués continuar utilitzant a l'església com a part del seu aparell de govern, els Staffen van cedir cada vegada més territori als "ministerialia", que formalment eren serfs no lliures, dels quals Frederic esperava fossin més submisos que els ducs locals. Utilitzada inicialment per a situacions de guerra, aquesta nova classe formaria la base de la cavalleria, un altre dels fonaments del poder imperial.

Un altre nou concepte de l'època va ser la sistemàtica fundació de ciutats, tant per part de l'emperador, com pels ducs locals. Aquest fenomen, justificat pel creixement explosiu de la població, també va suposar una forma de concentrar el poder econòmic en llocs estratègics, tenint en compte que les ciutats ja existents eren fonamentalment d'origen romà o antigues seus episcopals. Entre les ciutats fundades el segle XII s'inclouen Friburg de Brisgòvia, model econòmic per a moltes altres ciutats posteriors, o Munic.

El regnat de l'últim dels Staufen va ser en molts aspectes diferent dels dels seus predecessors. Frederic II d'Alemanya va pujar al tron de Sicília sent encara un nen. Mentre, a Alemanya, el nét de Barba-roja Felip de Suàbia i el fill d'Enric el Lleó Otó IV, li van disputar el títol de rei dels alemanys. Després de ser coronat emperador en 1220, es va arriscar a un enfrontament amb el Papa en reclamar poders sobre Roma; sorprenentment per a molts, va aconseguir prendre Jerusalem en la Sisena Croada de 1228 quan encara pesava sobre ell l'excomunió papal.

Alhora que Frederic elevava l'ideal imperial a les seves cotes més altes, va iniciar també els canvis que portarien a la seva desintegració. D'una banda, es va concentrar a establir un estat de gran modernitat a Sicília, en serveis públics, finances o legislació. Però alhora, Frederic va ser l'emperador que va cedir majors poders davant dels ducs germànics. I això ho va fer mitjançant la instauració de dues mesures de llarg abast que mai no serien revocades pel poder central.

En la Confoederatio cum princibus ecclesiasticis de 1220, Frederic va cedir una sèrie de regalies a favor dels bisbes, entre elles impostos, encunyació, jurisdiccions i fortificacions, i més tard, el 1232 el Statutem in favorem principum va ser fonamentalment una extensió d'aquests privilegis a la resta de territoris (els no eclesiàstics). Aquesta última cessió la va fer per acabar amb la rebel·lió del seu propi fill Enric, i malgrat que molts d'aquests privilegis ja havien existit anteriorment, ara es trobaven garantits d'una forma global, d'una vegada i per a tots els ducs alemanys, en permetre'ls ser els garants de l'ordre al nord dels Alps, mentre que Frederic es restringia a les seves bases a Itàlia. El document de 1232 assenyala el moment en què per primera vegada els ducs alemanys van ser designats domini terrae senyors de les seves terres, un canvi terminològic molt significatiu.

Ressorgiment dels territoris en l'imperi després dels Stauffen[modifica | modifica el codi]

En morir Frederic II el 1250, es va iniciar un període d'incertesa, cap de les dinasties susceptibles d'aportar un candidat a la corona no es va mostrar capaç de fer-ho, i els principals ducs electors van elevar a la corona diversos candidats que competien entre si. Aquest període se sol conèixer com Interregnum i va del 1246 (amb l'elecció de Enric I Raspe i el comte Guillem d'Holanda) fins al 1273, quan coronen a Rodolf I d'Alemanya.

Les dificultats en l'elecció d'emperador van portar a l'aparició d'un col·legi d'electors fix, els Kurfürsten, la composició del qual i procediments van ser establerts mitjançant la Butlla d'or del 1356. La seva creació és amb tota probabilitat el que millor simbolitza la creixent dualitat entre Kaiser und Reich emperador i regne, i amb això, el final de la seva identificació com una sola cosa. Una mostra d'això la tenim en la forma en la qual els reis del període post-Stauffen van aconseguir mantenir el seu poder. Inicialment, la força de l'imperi (i les seves finances) tenien la seva base en gran manera als territoris propis de l'Imperi, també anomenats Reichsgut que sempre van pertànyer al rei (i incloïen diverses ciutats imperials). Després del segle XIII, la seva importància va disminuir (Encara que algunes parts es van mantenir fins al final de l'imperi el 1806). Al seu lloc, els Reichsgut van ser empenyorats als ducs locals, amb objecte, a vegades, d'obtenir diners per a l'imperi però, amb més freqüència, per recompensar lleialtats o com a manera de controlar els ducs més obstinats. El resultat va ser que el govern dels Reichsgut va deixar d'obeir a les necessitats del rei o els ducs.

Per la seva banda, els reis, començant per Rodolf I d'Alemanya, van confiar de forma creixent en els seus territoris o estats patrimonials com a base per al seu poder. A diferència dels Reichsgut, que majoritàriament estaven escampats i eren difícilment administrables, els seus territoris eren comparativament compactes i per tant més fàcils de controlar. D'aquesta manera, el 1282, Rodolf I posava a disposició dels seus fills Àustria i la Steiermark.

Amb Enric VII, la Dinastia Luxemburg va entrar en escena i el 1312 va ser coronat com el primer emperador del Sacre Imperi des de Frederic II. Després d'ell, tots els reis i emperadors es van sostenir gràcies als seus propis estats patrimonials (Hausmacht): Lluís IV de Baviera, de Wittelsbach, (rei el 1314, emperador entre 1328–1347) als seus territoris de Baviera; Carlos IV de Luxemburg, nét d'Enric VII, va fundar el seu poder en els estats patrimonials de Bohèmia. És interessant constatar com, arran d'aquesta situació, augmentar el poder dels estats i territoris de l'imperi es va convertir en un dels principals interessos de la corona, ja que amb això disposava de major llibertat en els seus propis estats patrimonials.

El segle XIII també va veure un canvi molt més profund tant de caràcter estructural com en la forma en la qual s'administrava el país. En el camp, l'economia monetària va anar guanyant terreny davant el canvi i el pagament en jornades del treball. Cada vegada més es demanava als camperols el pagament de tributs per les seves terres; i el concepte de "propietat" va anar substituint a les anteriors formes de jurisdicció, encara que van continuar molt vinculades entre si. Als diferents territoris de l'imperi, el poder es va anar concentrant a unes quantes mans: els detentors dels títols de propietat també ho eren de la jurisdicció, de la qual derivaven altres poders. És important remarcar, no obstant això, que jurisdicció no implicava poder legislatiu, que fins al segle XV va ser virtualment inexistent. Les pràctiques legislatives s'assentaven fonamentalment en usos i costums tradicionals, recollits en costumaris.

Durant aquest període, els territoris comencen a transformar-se en els precedents dels estats moderns. El procés va ser molt diferent entre territoris, sent més ràpid en aquelles unitats que mantenien una identificació directa amb les antigues tribus germàniques, com Baviera, i més lent en aquells territoris dispersos que es fonamentaven en privilegis imperials.

Reforma imperial[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'imperi amb la divisió de Cercles de 1512

La construcció de l'imperi estava encara lluny del seu final a inicis del segle XV, encara que algunes de les seves institucions i procediments havien estat establerts per la Butlla d'or de 1356, les regles sobre com el rei, els electors i els altres ducs havien de cooperar en l'imperi, depenien de la personalitat de cada rei. Això va resultar fatal, quan Segimon de Luxemburg (rei el 1410, emperador 1433–1437) i Frederic III (rei el 1440, emperador 1452–1493) van defugir els territoris tradicionals de l'imperi, residint preferentment en els seus estats patrimonials. Sense la presència del rei, l'antiga institució del Hoftag, l'assemblea dels dirigents del regne, va caure en la inoperància, mentre el Reichstag encara no exercia com a òrgan legislatiu de l'imperi, i encara pitjor, els ducs amb freqüència s'embolicaven en disputes internes, que sovint desembocaven en guerres locals.

A la mateixa època, l'església vivia també temps de crisi. El conflicte entre diferents papes que competien entre si sols va poder resoldre's en el Concili de Constança (14141418) i després del 1419 les energies se centrarien a lluitar contra l'heretgia hussita. La idea medieval d'un únic Corpus christianum, en el que papat i imperi eren les institucions principals, iniciava el seu declivi.

Arran d'aquests dràstics canvis, van emergir fortes discussions sobre el propi imperi durant el segle XV. Les regles del passat ja no s'ajustaven de forma correcta a l'estructura del present, i augmentava el clamor que demanava un reforçament dels antics Landfrieden. Durant aquest temps, el concepte de "reforma" va emergir, en el sentit del verb llatí reformes recuperar la forma pretèrita que s'havien perdut.

Quan Frederic III va necessitar als ducs per finançar la guerra contra Hungria el 1486 i, alhora, perquè el seu fill, el futur Maximilià I d'Habsburg, fora elegit rei, es va trobar amb la demanda unànime dels ducs de participar en una Cort imperial. Per primera vegada, l'assemblea d'electors i altres ducs prenia el nom de Reichstag (a la que més tard s'afegirien les ciutats imperials). Mentre que Frederic sempre va rebutjar la seva convocatòria, el seu fill, més conciliador, finalment va convocar el Reichstag en Worms el 1495, després de la mort del seu pare el 1493. El rei i els ducs van acordar diverses lleis, comunment conegudes com la Reforma imperial: un conjunt d'actes legislatives per donar de nou una estructura a un imperi en desintegració. Entre d'altres, aquestes actes van establir els Estats del Cercle Imperial i el Reichskammergericht, (Cort de la Cambra imperial); estructures ambdues que, en diferent grau, persistirien fins al final de l'imperi el 1806.

De tota manera, es van necessitar algunes dècades més fins que la nova reglamentació fou universalment acceptada i la nova cort va començar a operar. Tan sols al 1512 s'acabaren de formar els Cercles imperials. El rei a més es va assegurar que la seva pròpia cort, el Reichshofrat, continués funcionant en paral·lel a la Reichskammergericht. Es pot remarcar que aquell any, l'imperi va rebre també el seu nou títol, Heiliges Römisches Reich Deutscher Nation ("Sacre Imperi Romanogermànic").

Crisi després de la Reforma[modifica | modifica el codi]

Quan Martí Luter va iniciar al 1517 el que més tard es coneixeria com Reforma Protestant, molts ducs locals van veure l'oportunitat d'oposar-se a l'emperador. L'imperi es va veure fatalment dividit per les disputes religioses, amb el nord i l'est, així com moltes de les seves majors ciutats, com Estrasburg, Fràncfort i Nuremberg, en el costat protestant, mentre les regions meridionals i occidentals es mantenien majoritàriament en el catolicisme. Després d'un segle de disputes el conflicte —junt a altres disputes—; va derivar en la Guerra dels trenta anys (1618–1648), que devastaria l'imperi. Les potències estrangeres, incloses França i Suècia, van intervenir en el conflicte, reforçant el poder dels contendents de l'imperi, i apoderant-se de considerables zones de territori imperial.

Després de la Pau de Westfàlia[modifica | modifica el codi]

Després de la Pau de Westfàlia de 1648, es va iniciar el declivi de l'imperi. Va suposar la pèrdua de la major part del poder real de l'emperador i una major autonomia dels tres-cents cinquanta estats resultants, permetent fins i tot la formació d'aliances amb altres estats de forma independent. A tots els efectes, el Sacre Imperi Romà va passar a ser una confederació d'estats.

La implosió de l'imperi[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Carles VI (1711-1740) l'imperi es va veure sacsejat per una crisi que va posar en evidència la seva decadència final. L'aparició de Prússia sota el regnat de Frederic II el Gran i les successives guerres: Successió Austríaca i dels Set Anys, serien les més importants.

Finalment, el 6 d'agost de 1806 l'Imperi desapareixia formalment quan el seu últim emperador Francesc II (des de 1804, emperador Francesc I d'Àustria) renunciava, després de la derrota militar a les mans de l'exèrcit francès de Napoleó. Els successors de Francesc II van continuar titulant-se emperadors d'Àustria fins al 1918.

Primer Reich alemany[modifica | modifica el codi]

Després de la unificació d'Alemanya com a un estat nació al 1871 (vegeu Imperi Alemany), el Sacre Imperi Romanogermànic va passar a conèixer-se com el primer Reich. L'Alemanya nazi va passar a referir-se a si mateixa com el Tercer Reich, comptant l'imperi de 1871 com el segon, per a d'aquesta manera vincular-se amb un passat idealitzat i presentar-se a si mateix com a continuïtat d'un ens de tradició ancestral.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Heinrich August Winkler, Der lange Weg nach Westen, Vol. 1: Deutsche Geschichte vom Ende des Alten Reiches bis zum Ende der Weimarer Republik, ISBN 3-406-46001-1, p. 5.
  • James Bryce, The Holy Roman Empire, ISBN 0-333-03609-3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: el Sacre Imperi Romanogermànic