Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Banner of the Holy Roman Emperor (after 1400).svg Segimon
Rei d'Alemanya, Itàlia, Bohèmia i Hongria
Emperador
Pisanello 024b.jpg
Segimon amb uns 50 anys, a l'únic retrat contemporani que es conserva.
Dinastia Dinastia Luxemburg
Nascut 1368
Mort 1437 (69 anys)
Rei d'Hongria
Regnat 1387-1437
Predecessor Maria d'Hongria (esposa)
Successor Albert II (gendre)
Rei dels Romans (Rei d'Alemanya)
Regnat 1410-1437
Predecessor Robert (Dinastia Wittelsbach)
Successor Albert II (gendre)
Rei de Bohèmia
Regnat 1419-1437
Predecessor Venceslau IV (Dinastia Luxemburg)
Successor Albert II (gendre)

Segimon de Luxemburg[1] (Nuremberg, 15 de febrer de 1368 - Znojmo (Moràvia), 9 de desembre de 1437) fpu emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1433- 1437), rei d'Hongria (1387- 1437), dels Romans i de Germània (1411-1433), d'Itàlia (1431- 1437) i de Bohèmia (1419- 1437) i elector de Brandenburg (1378-1488).[2]

El 1396 va liderar l'exèrcit europeu que va enfrontar-se als turcs a la batalla de Nicòpolis i fou derrotat. Durant el seu regnat va impulsar i participar en el concili de Constança (1414-1418) que va acabar amb el Cisma d'Occident, i va posar fi a les guerres hussites (1419-1436).

Família[modifica | modifica el codi]

Estàuta de Sigimon. A l'escut, les armes de l'Imperi, Bohèmia i Hongria.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric VI de Luxemburg
 
 
 
 
 
 
 
Enric VII del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I de Bohèmia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I de Brabant
 
 
 
 
 
 
 
Margarida de Brabant
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Carles IV del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ottokar II de Bohèmia
 
 
 
 
 
 
 
Venceslau II de Bohèmia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Elisabet de Bohèmia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rodolf I d'Alemanya
 
 
 
 
 
 
 
Judit d'Habsburg
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Segimon I del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Wartislau IV de Pomerània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bogislau V de Pomerània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Elisabet de Pomerània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ladislau I de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
Casimir III de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Elisabet de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gediminas de Lituània
 
 
 
 
 
 
 
Aldona de Lituània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Segimon es va casar el 1385 amb la reina Maria I d'Hongria (1375-1395), amb qui compartí el govern del regne magiar, que va heretar a la mort d'ella. Maria morí d'una caiguda de cavall quan es trobava en avançat de gestació d'un nen que tampoc sobrevisqué.

Vers l'any 1406 Segimon es casà en segones núpcies amb Bàrbara de Celje (1392-1451), filla del comte Hermann II de Celje i cosina de la seva primera esposa. Tingueren una filla, Elisabet de Luxemburg (1409-1442), que es casaria el 1421 amb Albert d'Habsburg.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Segimon va néixer el 1368 a Nuremberg, fill de l'emperador Carles IV i la seva quarta esposa Elisabet de Pomerània, néta del rei Casimir III de Polònia. El 1374 el seu pare la va prometre amb Maria d'Hongria, la segona filla del rei Lluís I d'Hongria i de Polònia. La intenció de Lluís era que Maria i el seu futur marit heretessin el regne de Polònia. El jove Segimon va anar a viure a la cort hongaresa, i es convertí en gran amant del seu país adoptiu.

El 1378 va morir el seu pare, i li llegà el Marcgraviat de Brandenburg. El seu germà gran Venceslau va succeir-lo com a rei d'Alemanya i es va convertir en el tutor de Segimon.

El 1381 Venceslau va enviar a Segimon, aleshores amb sols 13 anys, a aprendre polonès a la cort polonesa a Cracòvia. Després de la mort de la seva germana gran, la seva promesa Maria hauria heretat tant Polònia com Hongria. Però els polonesos no desitjaven que la unió amb el regne hongarès continués. Quan va morir el rei Lluís I el 1382, van presentar com a candidata al tron a Eduvigis, la germana petita de Maria. Segimon va ser expulsat de Polònia, acusat d'intrigues i conspiracions.

Rei d'Hongria[modifica | modifica el codi]

Si bé el regne d'Hongria va acabar en mans de la seva germana petita, Maria va esdevenir reina d'Hongria amb la mort del seu pare. Segimon s'hi va casar el 1385 a Zvolen. L'any següent Maria i la seva mare Elisabet de Bòsnia, que actuava com a regent del regne, van ser segrestades pels germans Horvat. Aparentment aquest segrest hauria estat orquestrat pel mateix Segimon, de disset anys, per obtenir el control del regne. Elisabet va morir estrangulada amants dels segrestadors, i Maria només va ser rescatada gràcies als venecians per intermediació del seu oncle Tvrtko I de Bòsnia. Maria mai va perdonar Segimon per la mort de la seva mare, i tot i que Segimon manà fer executar els segrestadors, des d'aleshores la parella va viure separada.

Però Segimon hauria aconseguit el seu objeciu, ja que ara s'havia fet amb el govern del regne i no tenia intenció de tornar-lo a la seva esposa. Segimon es va fer coronar rei d'Hongria el 21 de març de 1387, i va hipotecar el marcgraviat de Brandenburg al seu cosí Jobst de Moràvia per disposar de fons per mantenir-se al tron hongarès. Segimon hagué de fer front a nou anys de conflictes, comprant les lleialtats dels nobles i dispuntant el tron a Ladislau I de Nàpols, que havia estat proclamat rei per les províncies meridonals del Save i el Drave, amb el suport del rei Tvrtko I de Bòsnia. No va ser fins al 1395 que va aconseguir el control d'Hongria. Aquell mateix any la seva dona Maria va morir el 1395 en un estrany accident de cavall quan es trobava en avançat estat de gestació.

Il·lustració idealitzada de Segimon (s. XIX).

L'Imperi Otomà havia aprofitat la desestabilització d'Hongria per expandir-se cap a les ribes del Danubi. El papa Bonifaci IX va predicar una "Última Croada", que fou molt popular entre la noblesa hongaresa. El 1396 Segimon va liderar els exèrcits cristians contra els turcs, i va acampar davant la fortalesa de Nicòpolis. El soldà Baiazet I va aixecar el setge de Constantinople i va dirigir els seus 140.000 homes per presentar batalla. Del 25 al 28 de setembre es va disputar la batalla de Nicòpolis en la que els l'exèrcit de Segimon patí una severa derrota a mans dels turcs.

Veient perillar la seva posició a Hongria, va intentar assegurar-se la successió del seu germà Venceslau a Alemanya i Bohèmia. Venceslau, que no tenia fills, el va nomenar hereu en agraïment al suport que li va donar en el conflicte amb el seu cosí Jobst de Moràvia. Però el 1400 Segimon no va poder fer res per impedir que Venceslau fos deposat com a rei d'Alemanya i expulsat del país. L'elector palatí Robert de Wittelsbach va ser coronat rei i Venceslau es va retirar al regne de Bohèmia.

L'any següent Segimon va donar suport a una revolta a Bohèmia contra el seu germà. Els revoltats van empresonar a Venceslau i van nomenar regent a Segimon, que va governar Bohèmia durant dinou mesos. El 1403 va alliberar Venceslau.

Posteriorment va dirigir la seva atenció cap als Balcans. Segimon podria haver estat darrere de la mort del rei Tvrtko de Bòsnia el 1391, i va liderar un exèrcit de 50.000 homes contra croats i bosnians. Durant l'ocupació, sovint amb traïdoria, Segimon va massacrar centenars de nobles locals. Molts d'ells, que havien estat victoriosos de nombroses batalles contra els turcs, van convertir-se a l'Islam i es van unir a l'Imepri Otomà per fugir de l'opressió de Segimon. En 1408, després de la seva victòria a la batalla de Dobor, contra els bosnians, va fundar l'Orde del Drac per defensar les fronteres dels atacs otomans i posar final a l'heretgia hussita i garantir-se la fidelitat dels nobles..[3]

També va acceptar 300.000 ducats dels cavallers teutònics a canvi d'atacar els polonesos de Ladislau Jagelló, vidu de la germana de la seva difunta esposa. Però els seus vassalls no van voler participar en la campanya.

Rei d'Alemanya[modifica | modifica el codi]

Segimon presidint el concili de Constança, segons la Crònica contemporània d'Ulrich Richental.

A la mort del rei Robert d'Alemanya el 1410 els set prínceps electors es van tornar a reunir per escollir un successor. Les demandes de Venceslau per recuperar el tron van ser ignorades, i Segimon rebé tres vots que el deixaren per darrere del seu cosí Jobst de Moràvia, que en rebé quatre. Però Jobst va morir el 18 de gener de 1411 i finalment Venceslau va renunciar als seus drets en favor del seu germà, de manera Segimon va ser escollit Rei dels Romans en una segona votació el 21 de juliol del mateix any.

Aprofitant les dificultats per les que passava el papa Joan XXIII de Pisa va aconseguir forçar la convocatòria d'un concili a Constança per posar fi al Cisma d'Occident. Segimon va prendre part en les deliberacions del concili, que va acabar el 1418 amb la deposició dels tres papes (Benet XIII, Gregori XII, i Joan XIII) i l'elecció d'un de nou. El Papa Benet es va negar a acceptar la seva deposició i va fugir a Peníscola, on es quedà a viure fins a la seva mort.

Durant el concili, un dels cardenals va atrevir-se a corregir el llatí de Segimon (havia declinat "cisma" com un mot femení en lloc de neutre). Segimon li respongué amb una rèplica que es féu famosa:

« Ego sum rex romanus et super grammaticam ("Jo sóc rei dels romans i estic per sobre de la gramàtica")[4] »

Durant el concili, el juliol de 1415, el reformador religiós txec Jan Hus va ser cremat a la foguera. Posteriorment s'acusaria a Segimon, que li havia garantit un salconduit i havia protestat quan fou empresonat, de ser còmplice de l'execució.

Rei de Bohèmia[modifica | modifica el codi]

Segimon amb els escuts dels seus regnes: l'àguila bicèfala imperial, el lleó bohemi, el mont amb la creu i les barres hongareses, i el lleó luxemburguès. (Albrecht Dürer, v. 1512)

La mort del seu germà Venceslau el 1419 el va convertir en rei de Bohèmia. Els txecs, però, en desconfiaven acusant-lo d'haver traït a Jan Hus, i esclatà una revolta. Segimon va declarar la seva intenció de perseguir els heretges i s'iniciaren les guerres hussites.

Segimon va deixar a Sofia de Baviera, la vídua de Venceslau, com a regent del regne. Però les diferents faccions hussites, amb molt suport entre la noblesa, van prendre el poder.

Les tres campanyes que Segimon va dur a terme tres campanyes per tal de derrotar els hussites i obtenir el control del regne van fracassar. Els prínceps alemanys no tenien interès a ajudar a Segimon a establir-se a Bohèmia, i mentrestant l'imperi Otomà tornava a atacar Hongria. El 1428 va liderar una nova campanya contra l'Imperi Otomà, amb resultats minsos.

Tot i que els títols de rei dels Romans, d'Hongria i de Bohèmia li donaven gran prestigi, el poder real de Segimon era molt limitat i les seves finances precàries. Només al regne d'Hongria va aconseguir establir-s'hi com a monarca amb autoritat.

L'any 1431 va anar a Milà on el 25 de novembre va rebre la Corona de Ferro d'Itàlia. Es passà un temps a Siena des d'on negocià amb el papa Eugeni IV la seva coronació com a emperador. Finalment va ser coronat a Roma el 31 de maig de 1433.

El títol d'emperador, i un compromís doctrinal assolit entre l'Església i els hussites, van permetre a Segimon fer efectiu el seu títol de rei de Bohèmia. El 1436, disset anys després de la mort del seu germà, va aconseguir els txecs el reconeguessin com a sobirà. Tot i el reconeixement, però, el seu poder era poc més que nominal.

Va morir el 19 de desembre de 1437 a Znaim (Moràvia), i va ser enterrat a Nagyvárad (Hongria). Havia nomenat com a successor al duc d'Àustria Albert V, el marit de la seva única filla. Com que ni ell ni el seu germà havien tingut fills mascles, la Casa de Luxemburg es va extingir amb la seva mort.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. En alemany: Sigismond von Luxemburg, en hongarès: Luxemburgi Zsigmnond, en italià: Sigismondo del Lussemburgo, en txec: Zikmund Lucemburský, en croat: Žigmund Luksemburški.
  2. Enciclopèdia Catalana: Segimon I (accés el 5-12-09)
  3. Molnár, Miklós. A Concise History of Hungary (en anglès). Cambridge University Press, 2001, p. 57. ISBN 0521667364. 
  4. Thomas Carlyle (1858): Història de Frederic II de Prússia, anomenat Frederic the Gran (Volum II).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • S. Wefers: Das politische System Kaiser Sigmunds (El sistema polític de l'emperador Segimon), Verlag Steiner, Stoccarda 1989, ISBN 3-515-05236-4.
  • H. Horváth: Zsigmond király és kora (El rei Segimon i el seu temps), Budapest, 1937.
  • W. Baum: Císař Zikmund (L'emperador Segimon), Praha, 1996.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic Modifica l'enllaç a Wikidata