Absolutisme

L'absolutisme fou una filosofia política característica de l'Europa d'època moderna, que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de govern com a monarquia absoluta.

Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle XVI i XVII. Un dels primers fou Jean Bodin (1530-1596) que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques (però sí les religioses) a qui tots els súbdits havien de retre obediència (però admetia que aquest sistema podia degenerar en una tirania). El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès Thomas Hobbes (1588-1679). Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue Bossuet (1627-1704) va aportar la teoria de l'orígen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el Papa de Roma sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies (i posteriorment algunes dictadures, admiradores de l'absolutisme). Alguns pensadors sostenien que, com que el rei és escollit per Déu, el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.

Tot i que l'absolutisme teòric no va imposar-se plenament, les monarquies van utilitzar els seus diversos arguments i les necessitats creades per les guerres continuades de l'època moderna per reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics. Paral·lelament els corrents jurídics admiradors del dret romà justificaren també la monarquia absoluta en nom del dret públic, en contraposició dels vells drets feudals privats.

L'oració "Tot pel poble però sense el poble" fou el lema que adoptaren els intel·lectuals partidaris de la monarquia absoluta que creien sincerament en un bon govern incontestable que apliqués les mesures més convenients pel bé general, però sense que la societat tingués drets polítics per evitar les lluites entre grups. Aquest corrent de pensament s'anomenava despotisme il·lustrat.

Particularitats de l'absolutisme polític

L'absolutisme -un dels pals de paller de la societat d'antic règim- donà nom al concepte de Monarquia absoluta (o autoritària) que va ser la forma de govern característica de les monarquies europees dels segles XVI, XVII i XVIII. Els trets característics i fonamentals de tota monarquia absoluta són dos:

• La creença en una monarquia de dret diví: Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva voluntat. Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a qui el rei havia de retre comptes.
• L'existència d'un poder il·limitat dels reis, pel qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona (els quals posteriorment Montesquieu classificaria en el legislatiu (fer lleis), l'executiu (dirigir el govern) i el judicial (aplicar justícia).

Per tot plegat és habitual que els historiadors es refereixin a aquestes monarquies com a Monarquies absolutes de dret diví atès que amb aquesta designació es recullen alhora les dues característiques bàsiques que acabem de citar. Tradicionalmen s'ha considerat que el monarca absolut per excel·lència fou Lluís XIV, anomenat el Rei Sol.

La complexitat organitzativa de les monarquies absolutes féu del tot necessària la creació d'una complexa xarxa diplomàtica i burocràtica connectada al monarca per fer complir les seves decisions. Aquest fet establia el precedent de la centralització de l'estat modern.

Oposició a l'absolutisme

La filosofia absolutista sorgí com a contraposició a les monarquies medievals tradicionals europees en què el rei havia de compartir el poder amb altres institucions (Corts, Parlaments i altres) on hi havia representats els estaments que aglutinaven els membres més poderosos de la societat: la noblesa (el poder militar i territorial), el clergat (el poder ideològic i també territorial) i la burgesia (que tenia poder finançer liquid), amb els quals sovint havia de pactar les lleis dels seus dominis o els hi havia de demanar diners per tirar endavant les campanyes militars. Aquest fet evitava que la monarquia governés en solitari amb la seva única agenda i depengués del consens d'un ampli grup de persones influents, sobretot en allò referent a la recaptació de tributs. A més a més cada monarquia podia estar sotmesa a més d'una institució d'aquest tipus ja que poques vegades la totalitat dels seus dominis feudals configuraven una sola unitat política tradicional: Per exemple, la monarquia espanyola moderna era reina de diversos països diferents: Castella, Aragó, València, Balears, Catalunya, etc. cadascun amb les seves pròpies corts, lleis i funcionaments. Això provocava, al seu torn, que la monarquia governés no un sinó diversos estats diferenciats que el rei havia d'anar visitant amb la seva cúria itinerant. L'absolutisme, en canvi, advocava per concentrar i centralitzar tot el poder (legislatiu, executiu i judicial) en una sola persona per regnar un sol país.

Per aquests motius al llarg de l'edat moderna es desencadenaren constantment conflictes socials i polítics. Les permanents revoltes pageses sorgien per les conseqüències negatives que tenien per a ells les noves pràctiques de les monarquies absolutes, que no respectaven les lleis tradicionals vigents fins a llavors: nous impostos per pagar, lleves d'homes per anar lluitar fora dels seus països en comptes de treballar la terra, l'obligació d'allotjar les tropes del rei a la pròpia casa, etc. S'arribaren a produir autèntiques guerres entre els països amb una concepció pactista o contractualista del poder i llurs monarques amb voluntat absolutista.