Guerra de Successió Austríaca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra de Successió Austríaca
 Batalla de Fontenoy  per Van Blaerenberghe. Oli sobre tela.
Batalla de Fontenoy per Van Blaerenberghe. Oli sobre tela.
Data 1740-1748
Localitat Europa, Amèrica del Nord i l'Índia
Bàndols
Prússia Prússia
Regne de França França
Regne de les Espanyes Espanya
Regne de les Dues Sicílies Dues Sicílies
Baviera Baviera
Ducat de Mòdena Mòdena
República de Gènova Gènova
Bandera d'Àustria (imperi) Àustria
Imperi britànic Gran Bretanya
Hannover Hannover
República Neerlandesa Províncies Unides
Electorat de Saxònia Saxònia
Savoia Sardenya-Piemont
Comandants en cap
Frederic II de Prússia
Kurt Christoph von Schwerin
Leopold I d'Anhalt-Dessau
Maurici de Saxònia
Duc de Belle-Isle
Príncep de Conti
Carles de Borbó
Felip I de Parma
Francesc de Lorena
Wilhelm Reinhard von Neipperg
Ludwig Andreas Khevenhüller
Carles de Lorena
Jordi II de Gran Bretanya
Duc de Cumberland
Carles Manuel III de Sardenya

La Guerra de Successió Austríaca (o Guerra del rei Jordi en el seu escenari americà) va ser un conflicte bèl·lic que va tenir lloc des de 1740 fins a 1748, desfermat per les rivalitats sobre els drets hereditaris de la Casa d'Àustria a la mort de Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. A Espanya s'entronca amb la ja existent Guerra de l'orella de Jenkins amb el Regne de la Gran Bretanya.[1]

Origen del conflicte[modifica | modifica el codi]

Maria Teresa I d'Àustria, reina d'Hongria i Bohèmia i Arxiduquessa d'Àustria

A causa dels interessos de Prússia, la rivalitat colonial franco-britànica, els problemes italians i l'enemistat anglo-espanyola de 1739, provocada pel contraban dels vaixells anglesos en Amèrica, la Casa d'Àustria es va convertir en el centre de la diplomàcia a la mort a 1740 de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Carles VI i la crisi successòria.

Les estipulacions del Tractat de Westfàlia es van deixar de banda pel que fa a la restricció de no anar contra l'emperador. Abans de la seva mort, França, Prússia, Rússia, Gran Bretanya i les Províncies Unides havien garantit que la filla de Carles, Maria Teresa I d'Àustria, heretaria el tron del Sacre Imperi, però van aparèixer altres aspirants al tron: Carles Albert I de Baviera i August de Saxònia, gendres de Josep I, germà i antecessor al tron imperial de Carles VI. Volien, respectivament, Bohèmia i la Corona imperial i Moràvia. Carles Manuel III de Sardenya reclamava per a si el Milanesat, Felip V d'Espanya reclamava els ducats de Parma i Plasencia. El duc de Belle-Isle, que era el favorit de Lluís XV de França, desacreditar la política de André Hercule de Fleury i donava suport als bavaresos.

Les tensions austro-prussianes s'havien centrat en la negativa de Carles VI a l'annexió per part de Prússia dels ducats de Berg i Cleves. En ascendir al tron, Frederic II el Gran de Prússia es va disposar a executar projectes expansionistes amb la conquesta de Silèsia.[2] Maria Teresa I havia heretat dels estats patrimonials, però amb escassos mitjans financers i militars, i no estava preparada per a una confrontació successòria, al que se sumava l'escassa lleialtat d'alguns dels seus súbdits, entre els quals sobresortien certs nobles d'Àustria, Bohèmia i Hongria. Cap dels reclamants tenia reivindicacions generals, però unides eren suficients com per acabar amb el poder dels Habsburg.

Si l'imperi dels Habsburg haguera format una entitat nacional, la crisi dinàstica s'hagués reduït a una qüestió austríaca exclusivament. Però tal imperi era una juxtaposició de països units només per la dinastia, la qual cosa temptava a les potències imperialistes a destruir l'hegemonia que era obstacle per als seus propis interessos.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

El rei de Prússia Frederic II el Gran va precipitar la guerra a l'envair i ocupar Silèsia a 1740. D'una banda hi havia l'aliança formada per Baviera, Prússia, Saxònia, França, Espanya (que estava en guerra amb Gran Bretanya des de 1739) i Sardenya. D'altra, Àustria, recolzada per les Províncies Unides i Gran Bretanya.

Prússia va conquistar Silèsia en dues campanyes, conegudes com a Primera Guerra de Silèsia (1740-1742) i Segona Guerra de Silèsia (1744-1745), respectivament , cadascuna de les quals va finalitzar amb la signatura de tractats de pau. A la Batalla de Dettingen (juny de 1743), el «Exèrcit Pragmàtic» (Gran Bretanya, Àustria, Hannover i Hessen) va derrotar als francesos. Però en la batalla de Fontenoy (maig de 1745) a Flandes, els francesos, al comandament de Maurici de Saxònia, van derrotar els anglesos i als austríacs, dirigits pel duc de Cumbria, i van iniciar la conquesta dels Països Baixos austríacs, que va acabar amb la victòria francesa a la Batalla de Rocourt a Rocourt (Principat de Lieja) (octubre de 1746).

A Itàlia es van enfrontar espanyols i francesos, d'una banda, i austríacs per un altre. La Guerra del rei Jordi va constituir la fase americana de la Guerra de Successió Austríaca i la primera de les guerres de Carnatic va constituir la fase Índia de la mateixa, ambdues lliurades entre França i Gran Bretanya .

Tractat d'Aquisgrà (1748)[modifica | modifica el codi]

El tractat d'Aquisgrà va posar fi a la Guerra de Successió Austríaca a 1748, així com a l'anomenada Guerra del rei Jordi. Establia que totes les conquestes dutes a terme durant la mateixa fossin retornades als seus propietaris originals. Maria Teresa I conservar els seus territoris, llevat Silèsia, que va ser cedida a Prússia.[3] Felip V d'Espanya, tot i portar dos anys mort, va aconseguir els ducats de Parma, Plasencia i Guastalla. El tractat va tornar Louisbourg (Canadà) a França i va lliurar Madràs (Índia) als britànics.

La decisió d'Àustria de recuperar Silèsia va portar a la Guerra dels Set Anys (1756-1763), que va donar continuació al conflicte entre França i Gran Bretanya per les seves colònies a Amèrica i l'Índia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «guerra de Successió d’Àustria». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Starkey, Armstrong. War in the Age of Enlightenment, 1700-1789 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 45. ISBN 0275972402. 
  3. Holborn, Hajo. A History of Modern Germany. vol.1 (1648-1840) (en anglès). Princeton University Press, 1982, p. 217. ISBN 0691007969. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra de Successió Austríaca