Guerra dels Trenta Anys

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra dels trenta anys
Batalla de la Muntanya Blanca, el 8 de novembre de 1620
Batalla de la Muntanya Blanca, el 8 de novembre de 1620
Dates 16181648
Escenari Europa (bàsicament l'actual Alemanya)
Resultat Pau de Westfàlia
Bàndols
Suècia Regne de Suècia
Bohèmia Regne de Bohèmia
Dinamarca Regne de Dinamarca
República Neerlandesa Províncies Unides
França Regne de França
Escòcia Regne d'Escòcia
Saxònia Regne de Saxònia
Kurpfalz Kurpfalz
Anglaterra Regne d'Anglaterra
Brandenburg Brandenburg-Prússia
Transilvània Transilvània
Sacre Imperi Sacre Imperi
Lliga lliga catòlica
Àustria Arxiducat d'Àustria
Baviera Regne de Baviera
Hongria Regne d'Hongria
Bandera de la Creu de Borgonya Imperi espanyol
Comandants
Bohèmia Frederic V del Palatinat
Suècia Gustau II Adolf
Regne de França Cardenal Richelieu
Dinamarca Cristià IV de Dinamarca
Electorat de Saxònia Joan Jordi I de Saxònia
Sacre Imperi Romanogermànic Joan 't Serclaes de Tilly
Sacre Imperi Romanogermànic Albrecht von Wallenstein
Sacre Imperi Romanogermànic Ferran II
Sacre Imperi Romanogermànic Ferran III
Creu de Borgonya Gaspar de Guzmán
Baviera Maximilià I de Baviera
Forces
495.000 aproximadament 450.000 aproximadament

La Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) fou un conflicte europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es prolongà entre França i la monarquia hispànica fins al 1659.

Causes de la Guerra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reforma protestant

La Reforma Protestant fou una sèrie de moviments religiosos que van sorgir el segle XVI, amb la intenció de renovar l'Església Catòlica a l'Europa Occidental. Tot i que la intenció inicial era la renovació, els moviments van acabar amb l'escissió dels grups reformistes i amb l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme. La crisi del protestantisme s'allargà fins a principis del segle XVII.

L'emperador Rodolf II va ser educat en la cort espanyola i en el seu castell de Praga, on va traslladar la seva cort va viure envoltat d'alquimistes i astrònoms, com Johanes Kepler, lliurant les tasques de govern als funcionaris de la Cort. Sense descendència, va deixar el govern de l'Arxiducat d'Àustria al seu germà Mateu, el forjador de la Contrareforma que es va anar fent amb tot el poder a poc a poc

Els hongaresos es revoltaren a Hongria i Bohèmia contra Rodolf II amb el suport dels otomans, i aquest va demanar al seu germà que signés la Pau de Viena el 1606, cosa que va suposar l'augment de poder de la noblesa hongaresa i la llibertat de culte en l'Hongria protestant. Els càrrecs públics i el control de les finances deixaren d'estar en mans dels alemanys, i els nobles aconseguiren una legislació anti-camperola atorgant una submissió total dels camperols. Després de la signatura de pau, Mateu va aconseguir el 1608 que la Dieta destituís a Rodolf com rei per ser-ho ell. Rodolf II va ser obligat a cedir Hongria, Àustria i Moràvia i les terres austríaques, tot i que conservava Bohèmia, l'Alta i la Baixa Lusàcia i Silèsia al seu germà Mateu.

La petita ciutat de Donauwörth es rebel·là en 1608 produint-se enfrontaments entre catòlics i protestants fins que el Maximilià I de Baviera entrà en la ciutat amb les seves tropes i restablí el culte catòlic. En aquest mateix any es va celebrar a Ratisbona la Dieta General per a recaptar diners, car l'imperi s'havia vist minvat amb tantes revoltes, i els protestants es negaren a donar diners i abandonaren la Dieta. Dies després els sis prínceps protestants signaran la Unió Protestant, liderada per Frederic V, elector del Palatinat. Enfront de la Lliga protestant es va crear la lliga catòlica, liderada pel Maximilià I, elector de Baviera.

Buscant el suport dels txecs va concedir la Carta de Majestat el 1609 per la que el rei dóna una sèrie de concessions com llibertat religiosa, càrrecs públics per als bohemis, control de les finances i legislar que la Dieta podrà reclutar tropes i declarar la guerra. A més en les terres de la corona es podien edificar esglésies protestants. Perquè això es complís es va crear una comissió permanent de la Dieta per a fer complir la Carta de Majestat. Sis mesos abans de morir Rodolf, Mateu va enviar Leopold V d'Habsburg amb un exèrcit i va ocupar part de Praga el 1611, arrabassant la corona de Bohèmia tot i que els prínceps electors van evitar que Mateu fos declarat emperador i Rodolf va haver d'abandonar el país el maig per morir el gener de 1612.

Transcurs de la guerra[modifica | modifica el codi]

Revolta de Bohèmia[modifica | modifica el codi]

Ferran II, Sacre Emperador Romà i Rei de Bohèmia. La seva intolerància de la causa protestant, va ser la primera causa de la guerra

Mateu I tancà la cort de Praga, on deixà un consell format per 10 representants, dels quals 7 d'ells eren catòlics, i la traslladà a Viena, limitant l'autonomia de Praga i posaran més funcionaris alemanys. Però el que més molestarà als bohemis és que el rei deixarà terreny real als catòlics per construir-ne esglésies. La comissió permanent de la Dieta va enviar delegats a Viena però Mateu no els va fer cas i a Praga els deu representants del Consell insistiren a dissoldre la comissió de la Dieta.

En 1618 la destrucció de dues esglésies protestants, ordenada pels representants de l'emperador a Praga, va provocar la rebel·lió dels nobles txecs que s'apoderin del palau real i va tenir lloc la defenestració de Praga, en la que dos ministres imperials i el seu secretari van ser llançats per una finestra de palau, tot i que sense greus danys per a ells. Després els nobles revoltats es van apoderar de la ciutat amb el suport de la població, van expulsar als jesuïtes i van iniciar converses amb l'emperador amb la intenció de salvaguardar els seus privilegis. Després de la revolta de Praga, van seguir mesos de tibants negociacions i preparatius militars entre els nobles txecs i el vell emperador Mateu. La mort d'aquest va precipitar els esdeveniments.

Els territoris que formaven la corona de Bohèmia van constituir una confederació que va triar com rei a Frederic V, elector del Palatinat, calvinista i líder de la Unió Protestant, cosa que suposava incomplir els pactes als que s'havien arribat dos anys abans quan els nobles txecs van acceptar a Ferran d'Estiria com successor del difunt Mateu, i Ferran es disposà a recuperar la seva autoritat sobre Àustria i Bohèmia.[1] Els bohemis buscaran l'ajut dels enemics tradicionals dels Habsburg: les Províncies Unides, la República de Venècia i Hongria, però només van trobar el suport del Palatinat.

L'emperador Ferran III, que va prometre que les terres secularitzades no serien reclamades,[1] comptava amb el suport dels membres de la lliga catòlica i de la seva poderosa dinastia, de la qual formava part Felip III d'Espanya. Espanya va actuar com aliada de l'imperi en defensa de la fe catòlica i per a demostrar que tenia un lloc destacat a Europa pel que per ordre de Felip III, els Terços de Flandes, a les ordres d'Ambrosi Spinola van envair el Palatinat. Les Províncies Unides no van prendre part en el conflicte per a no trencar la Treva dels Dotze Anys que havia signat amb Espanya, en 1609 per interrompre temporalment la Guerra dels Vuitanta Anys, però quan aquesta va concloure un canvi de poder en les Províncies Unides va propiciar que Holanda reprengués la guerra contra les Espanyes.

Al mateix temps que els terços provinents de Flandes envaïen el baix Palatinat, altres dos contingents de tropes obrien dos fronts, un a Lusàcia i altre al sud de Bohèmia, intentant obrir-se camí cap a Praga. En la batalla de la Muntanya Blanca, el novembre de 1620, les tropes imperials van obtenir una ràpida victòria sobre l'exèrcit del rei de Bohèmia, que va fugir davant a l'atac enemic. Les conseqüències de la victòria imperial van ser molt importants, els nobles txecs a més de perdre els seus privilegis polítics i part de les seves possessions van sofrir una dura repressió, ja que calvinistes i luterans van ser obligats a abjurar de la seva fe o exiliar-se i els territoris de la Corona de Bohèmia van passar a la Casa d'Àustria. Espanya, en canvi de la seva ajuda, va obtenir una part del Palatinat i va ocupar la Valtellina, zona de passada entre les possessions italianes i els territoris d'Àustria, a través de Suïssa.

La revolta txeca va passar de ser un incident local a convertir-se en un problema que va aixecar en armes a tota Europa: la guerra dels Trenta Anys va començar en 1618.[2]

Intervenció danesa[modifica | modifica el codi]

El rei Cristià IV de Dinamarca, General de l'exèrcit luterà

L'aliança entre els Habsburg alemanys i els espanyols, la Lliga Catòlica va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa: el Regne de Suècia i el seu rei Gustau II Adolf, el Regne de Dinamarca amb Cristià IV, les Províncies Unides dels Països Baixos i, sobretot, el Regne de França amb Lluís XIII. El primer capdavanter protestant, Frederic del Palatinat, voldrà ocupar les terres ocupades pels hongaresos i espanyols, a més de recuperar el títol d'elector, no ho aconseguirà i la seva dinastia desapareixerà amb ell. El segon capdavanter protestant, Cristià IV de Dinamarca, que també era un rei elector (duc de Holstein), va avançar-se al rei de Regne de Suècia per temor que aquest dominés el mar Bàltic després de la guerra fent participar el seu regne en la guerra contradient a les opinions dels seus nobles.

Anteriorment Regne de Suècia i el Regne de Dinamarca ja s'havien enfrontat en la Guerra de Kalmar pel domini del Bàltic en la que els danesos van ser els guanyadors, i els suecs van haver de pagar uns imposts duaners.[3] Els danesos van entrar en un mal moment en la guerra, ja que l'emperador Ferran va aconseguir un exèrcit de 30.000 homes, i al comandament de les tropes imperials hi va situar un noble catòlic de Bohèmia Albrecht von Wallenstein, a més de comptar amb l'exèrcit espanyol i el de Baviera. L'exèrcit de Wallestein era molt nombrós, saquejava i robava tant en els territoris enemics com en els amics i, a més, cobrava impostos fent que els mateixos catòlics n'estiguessin farts.

La Batalla de Lutter va ser un desastre per als protestants, els catòlics acabaran per entrar en el regne de Dinamarca i s'apoderaran dels regnes independents de Mecklemburg i la Pomerània i Baremburg. Els imperials no van marxar d'aquesta zona fins que es va signar el Tractat de Pau de Lübeck (1629). Al rei danès li va costar recuperar les seves possessions, ja que va haver de pagar un gran impost de guerra. Aquesta multa suposarà l'endeutament del país, a més de la pèrdua de prestigi de Dinamarca en la seva intenció de dominar el mar Bàltic.

La victòria de l'emperador serà total, encara que començarà tot un seguit de victòries dels protestants a nivell intern. Hi haurà una violenta recatolizació per part de l'emperador Ferran III. En el 1629 "l'edicte de Restitució" va suposar una dura repressió a la població protestant i la devolució a l'Església de tots els territoris que havien passat a poder dels protestants a partir de l'edicte de Nassau (1552). Aquest edicte serà el gran error de l'emperador, ja que posarà en peu de guerra els principals principats alemanys.

Intervenció sueca[modifica | modifica el codi]

En aquest moment els prínceps alemanys estan molt afectats econòmicament i Ferran III continua amb la seva línia dura. L'emperador convoca reunió pels prínceps electors (catòlics) per demanar més diners per a l'exèrcit, la guerra i el suport del seu edicte de restitució. D'aquesta forma aconsegueix mantenir l'edicte però no hi haurà acord amb els diners de l'exèrcit, el pressupost d'Albrecht von Wallenstein havia de quedar reduït a una quarta part. La intervenció de Suècia, que ara és una potència militar, fa que l'emperador s'espanti i cregui que ha de rebaixar la tensió. Suècia continua tenint motius per intervenir, d'una banda religiosos i d'altre el seu interès per l'hegemonia del Bàltic.

Polònia era catòlica i el seu cap era parent de l'emperador, a més els Habsburg no volien que Suècia aconseguís el Bàltic. Al segle XVI Segimon III de la dinastia Vasa, rei de Polònia i Suècia, es trobà amb una conspiració. Carles, oncle de Segimon i pare de Gustau II Adolf es proclamà rei de Suècia, amb aliats a Stradsurd que és una ciutat amb 15.000 habitants, el Duc de Mecklemburg i altres ducats petits amb problemes successoris recolzen Suècia per aconseguir terres. D'altres se sentien amenaçats com Magdeburg que estava interessada en els ports de la part polonesa i prussiana i va recolzar Suècia,[4]

La primera victòria per part protestant arribà al 1631 a la batalla de Breitenfield, una victòria sueca en la que Baviera perdé gran part de l'exèrcit i tota l'artilleria. Els suecs avançaren cap a Brandenburg i van capturar Frankfurt i Küstrin,[5] defensades per guarnicions imperials, però sense poder prendre Magdeburg, que els imperials saquejaren com avís pels protestants, però que féu que Brandenburg s'aliés amb els suecs.[6]

El 1632 continuen les derrotes a Baviera, els suecs destrueixen Munic, i entre 1632 i 1635 Baviera resta ocupada pels suecs que intenten un acostament a Viena però no arriben a assetjar-la, la causa imperial està realment molt tocada sobretot per la guerra amb els Països Baixos. Els imperials llavors tornaren a cridar a Wallenstein a qui donaren plens poders i envaí Saxònia, i en la batalla de Lützen Gustau II Adolf mor. El succeirà Cristina de Suècia amb uns objectius menors de no marxar de l'enclavament del Bàltic i quedar-se els ports de Prússia i Pomerània. Les forces imperials es van reforçar i Wallenstein va conspirar per canviar de bàndol a canvi del tron de Bohèmia, obrint converses amb França i Suècia. En saber-ho, l'emperador va ordenar el seu arrest amb el càrrec d'alta traïció, i de camí a Eger, on s'havia d'unir als suecs, fou capturat i mort el 25 de febrer de 1634.[7]

L'emperador posà l'exèrcit en mans del seu fill Ferran, i reapareixé Espanya, aconseguint la victòria a la batalla de Nördlingen el 1634, que serví per pactar condicions més favorables amb els protestants moderats i fer fora als suecs. La Pau de Praga el 1635 aconseguí la pau amb la majoria d'estats protestants amb la cessió de Lusàcia a Saxònia,[8] però la guerra continuà a causa de la intervenció en terrenys alemanys d'Espanya, Suècia i França.

Intervenció francesa[modifica | modifica el codi]

Encara que era catòlic, el Cardenal Richelieu va aliar els francesos amb els protestants

Encara que França era un país majoritàriament catòlic (a excepció dels hugonots, per exemple), era un rival del Sacre Imperi Romanogermànic i d'Espanya, i entrà a la guerra al costat protestant. El Cardenal Richelieu, Ministre en Cap del Rei Lluís XIII de França, trobava que els Habsburg eren massa poderosos, ja que dominaven una sèrie de territoris a l'est de la frontera francesa i tenien influència sobre les Províncies Unides, de tal manera que la seva àrea d'influència rodejava França.

França es va aliar amb els holandesos i Suècia, atacant les Avins.

França es va veure atacada per tres fronts simultàniament: Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic atacà a través de la Picardia destruint Xampanya i Borgonya mentre un exèrcit imperial comandat per Matthias Gallas atacava pels Vosges i Felip IV de Castella atacaria pel sud,[9] i les illes Lerins, que havien de servir com a base d'operacions per atacar la costa de Provença.[10] Ferran d'Àustria va arribar a amenaçar Paris però Bernhard de Weimar-Saxònia va derrotar els imperials a la batalla de Compiègne, fent retirar Gallas i l'atac de Felip IV no va reixir. Ferran d'Àustria no va poder mantenir la seva empenta i ell també es va allunyar de París.[11]

El 1637 la flota francesa va atacar Oristany[12] i recuperar les illes Lerins.[13]

Un exèrcit francès conduït per Charles de Schomberg,[14] i el príncep de Condé va prendre Salses en juliol de 1639, que fou recuperada per Dalmau III de Queralt,[15] que va decretar un edicte de sometent general,[16] el 6 de gener de 1640.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Després de la caiguda de Salses en mans franceses s'ordenà la mobilització catalana,[17] amb un rebuig total, i Olivares va manar que es prescindís de les Constitucions catalanes. La Diputació del General, el Consell de Cent i altres institucions mantingueren una tropa equipada i sostinguda d'uns 12.000 catalans durant el 1639: Tercios de la Diputació, Ciutat de Barcelona, Duc de Cardona, Marquès de Aytona, 1r Provincial (Mestre de Camp Lluís de Peguera), 2n Provincial (Mestre de Camp Josep de Rocabertí), 3r Provincial (Mestre de Camp Gabriel de Llupià), 4t Provincial (Mestre de Camp Ramón Xammar) i 5e provincial (Mestre de Camp Agustí de Guilla), amb les companyies de cavalleria de Bernard Oms, Melcior Gallart, Alfons Gastany, Joan de Pelaynich i Lluís Sitjà. Finalmentper es va aconseguir la reconquesta del castell de Salses i la resta del Rosselló a principis del 1640, cosa que fa pensar que en realitat hi foren destinats més de 20.000 homes. Els rossellonesos alçaren el sometent per tal d'ajudar les tropes reials. Molts hi moriren a causa, principalment, de malalties com la pesta[18]

En 1643 les tropes de Felip IV d'Espanya, que també plantava cara a la península a la rebel·lió de Catalunya coneguda com la Guerra dels Segadors eren derrotades en la batalla de Rocroi i a la Batalla naval de Cartagena. El 1645, el mariscal suec Lennart Torstensson va derrotar a un exèrcit imperial en la batalla de Jankau, prop de Praga, i Lluís II de Borbó-Condé va derrotar a l'exèrcit bavarès en la batalla de Nördlingen de 1645. En 1647 França i Suècia van envair Baviera i al duc de Baviera, a signar el 14 de març de 1647 la Treva d'Ulm i renunciar a la seva aliança amb el Sacre Imperi Romanogermànic. A la tardor va trencar la treva i va tornar amb els imperials. En 1648 els suecs i els francesos van derrotar a l'exèrcit imperial en les batalles de Zusmarhausen i Lens. Únicament els territoris de la pròpia Àustria van romandre segurs en mans dels Habsburg.

Les baixes i les malalties[modifica | modifica el codi]

Tan gran va ser la devastació provocada per la guerra que s'estima la reducció de la població en els estats alemanys fou del voltant del 15%-30%. En algunes regions es varen veure molt més afectades que altres. Per exemple, Württemberg perdé tres quartes parts de la seva població durant la guerra. En el territori de Brandeburg, les pèrdues ascendiren fins a la meitat, mentre que en algunes zones es calcula que van morir dos terços de la població. La població masculina dels estats alemanys es va reduir en gairebé la meitat. La població dels territoris txecs es va reduir en un terç a causa de la guerra, les malalties, la fam i l'expulsió dels protestants txecs. Gran part de la destrucció de les vides dels civils i propietat va ser causat per la crueltat i la cobdícia de soldats mercenaris, ja que, en molts dels casos els comandants eren rics i els soldats pobres. L'exèrcit suec tot sol podria haver destruït fins a 2.000 castells, 18.000 vil·les i 1.500 ciutats a Alemanya, un terç de totes les seves ciutats. La guerra va causar greus trastorns a les economies i poblacions d'Europa central, però podria no haver fet més que aguditzar encara més els canvis que s'havien iniciat amb anterioritat.

Diversos tipus d'epidèmies feien estralls entre els combatents i els civils a Alemanya i a les terres del voltant des de 1618 fins a 1648. Moltes de les característiques de la guerra propagaven les malalties. Entre aquests s'inclouen els moviments de tropes, l'arribada de soldats de països estrangers, i el canvi d'ubicació dels fronts de batalla. A més, el desplaçament de la població civil i l'amuntegament dels refugiats a les ciutats va incrementar les malalties i la fam. La informació sobre nombroses epidèmies es troba en les cròniques, així com als registres parroquials i fiscals, que sovint són incomplets i poden ser exagerats. Les cròniques mostren que les epidèmies no són una condició exclusiva de la guerra, sinó que també van estar presents a moltes parts d'Alemanya des de diverses dècades abans de 1618.

Tanmateix, quan els exèrcits imperials i danès es va reunir a Saxònia i Turíngia el 1625 i 1626, les malalties i les infeccions en les comunitats locals augmentaren. En les cròniques locals que es fa referència en repetides ocasions a la "malaltia principal", "malaltia hongaresa", i una malaltia "tacada" identificada com el tifus. Després de la guerra de Màntua, entre França i els Habsburg a Itàlia, la meitat septentrional de la península italiana es trobà enmig d'una epidèmia de pesta bubònica. Durant el fallit setge de Nuremberg, el 1632, els civils i soldats en els exèrcits imperials i suecs sucumbiren a la febre tifoide i l'escorbut. Dos anys més tard, quan l'exèrcit imperial persegueix els suecs derrotats al sud-oest d'Alemanya, les morts per epidèmies són alts al llarg del riu Rin. La pesta bubònica va continuar sent un factor clau de la guerra. A partir de 1634, Dresden, Munic, i altres comunitats més petites, com Oberammergau registren un gran nombre de víctimes de la pesta. En les últimes dècades de la guerra, tant el tifus com la disenteria s'han convertit en endèmiques a Alemanya.

La Pau de Westfàlia[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Europa de 1648, després de la Pau de Westfalia.
Article principal: Pau de Westfalia

La Pau de Westfàlia, signada a Münster el 1648 va posar fi a la guerra dels Trenta Anys i va comportar el reconeixent la independència de les Províncies Unides per part de la monarquia hispànica després d'una intensa activitat diplomàtica. Entre altres coses, els Països Baixos guanyaven la independència d'Espanya, junt amb Portugal que va aprofitar la guerra per declarar-se independent, i Suècia guanyava la Pomerània Occidental, Wismar, Bremen i Verden. El poder de l'emperador es trencava, i els governants dels estats alemanys podien determinar una altra vegada el protestantisme com la religió oficial de les seves terres. El tractat també donava reconeixement legal als calvinistes. Tres noves grans potències internacionals sorgiren d'aquesta pau: Suècia, les Províncies Unides Holandeses i França. Tot i que el temps de Suècia com a gran potència seria breu. Un altre resultat important del tractat és que va posar fi a la dominació secular del Sacre Imperi Romà sobre tot el món cristià, l'estat nació passava a ser el nivell més alt de govern sense estar subordinat a cap altre.

Conseqüències de la guerra[modifica | modifica el codi]

Les conseqüències demogràfiques d'aquesta guerra suposen una davallada important de la població entre un 15% i un 20% tot i que algunes zones com per exemple la zona del Rin, Alsàcia, Lorena, Frankfurt o Gutenberg va baixar fins a un 50%. Per exemple Berlín passa de tenir 12 000 habitants a uns 7000.

El comerç desapareix a causa dels constants saqueigs durant la guerra, hi ha pobles han estat saquejats fins a 18 vegades, fet que agreujarà en bona part la crisi europea del segle XVII. La destrucció d'Alemanya per la zona del Rin i el nord, Viena serà altres de les ciutats afectades, provocarà que de 3.000 explotacions agrícoles que havia en el nord d'Alemanya al final de la guerra en quedin 265, provocant fam entre la població.

La desaparició de molts camperols en la zona de Bohèmia, Pomerània i Brandenburg farà que els senyors tornin a fer-se amb una sèrie de terres que estaven en mans dels camperols provocant així una nova supeditació de la pagesia al senyor. Aquesta segona servitud es farà molt més intensa en la zona de Bohèmia.

Fites principals[modifica | modifica el codi]

  • 1630-1635.-Període suec
    • 1630 (6/7).-Desembarcament de Gustau Adolf I, a Usedom
    • (agost).-Dieta electoral a Ratisbona. Ferran II és obligat per Maximilià I a destituir en Wallenstein
    • (25/12).-Victòria de Gustau Adolf II sobre l'exèrcit imperial a Pomerània
    • 1631 (13/4).-Els suecs saquegen Frankfurt de l'Oder
    • (25/5).-Ocupació saqueig i destrucció de Magdeburg, ciutat protestant, per Joan 't Serclaes de Tilly
    • (Setembre).-Joan Jordi I de Saxònia s'alia amb Gustau Adolf I
    • (16/9).-Leipzig es rendeix a Tilly
    • (17/9).-Gustau Adolf I derrota en Tilly a Breitenfeld
    • (15/11).-Les tropes saxones ocupen Praga
    • (18/11).-Els suecs prenent la fortalesa de Marienberg (Würzburg). El rei estableix la seva caserna d'hivern a Magúncia
    • (15/12).-Wallenstein pren a títol provisional l'alt comandament de l'exèrcit imperial
    • 1632 (13/4).-Wallenstein, definitivament reconegut com a cap
    • (15/4).-Victòria de Gustau Adolf I a Rain. Tilly, ferit
    • (24/4).-Gustau Adolf I entra a Augsburg
    • (30/4).-Mort d'en Tilly a Ingolstadt
    • (17/5).-Els suecs entren a Munic** (25/5).-Wallenstein recupera Praga
    • (Jul./set.).- Gustau Adolf I i Wallenstein convergeixen vers Nuremberg
    • (3/9).-Gustau Adolf I s'apresta aprendre per assaltar les posicions imperials. Fracassa contínuament
    • (18/9).-Després d'alguns oferiments de pau, Gustau Adolf I es dirigeix envers el Sud. Wallenstein penetra en la Saxònia.
    • (18/10).-Els suecs, cridats pel rei de Saxònia, comencen la persecució de Wallenstein
    • (1/11).- Presa de Leipzig per Wallenstein
    • (16/11).-Batalla de Lützen: victòria sueca, però mort del rei Gustau Adolf I
    • (29/11).- Mort de Frederic V del Palatinat
    • 1633 (23/4).-Axel Oxenstierna conclou l'aliança de Heibronn amb els protestants del sud d'Alemanya
    • (7/6).-Wallenstein conclou un armistici amb Arnim
    • (2/7).-Wallenstein denuncia l'armistici** (11/10).-Victòria de Wallenstein sobre les tropes saxones de Thurn a Steinau Silèsia
    • (14/11).-Bernhard de Weimar, aliat dels suecs, presa de Ratisbona** 1634 (18/2).-Destitució de Wallenstein per alta traïció.
    • (25/2).-Assassinat de Wallenstein a Eger
    • 1634 (26/7).-Ratisbona, recuperada pels imperials
    • (5 i 6/9).-L'exèrcit espanyol i imperial, reunit i dirigit pel cardenal-infant Ferran i per Gal·las, desfà a l'exèrcit suec i saxó dirigit per Horn i Bernard de Weimar a Nördlingen
    • 1635 (30/5).-Joan Jordi de Saxònia signa la pau de Praga amb l'emperador
    • (27/10).-Tractat de Saint-Germain entre Richelieu i Bernard de Weimar
  • 1636-1648.-Període francès
    • 1636 (18/9).-L'emperador declara la guerra França
    • (4/10).-Victòria dels suecs dirigits per Baner sobre l'exèrcit imperial i saxó a Wittstock
    • 1637 (15/2).-Mort de Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic. Emperador Ferran III
    • 1638 (3/3).-Bernard de Weimar venç a l'exèrcit imperial enviat en ajuda de la ciutat de Rheinfelden i ocupa aquesta plaça
    • (9/8).-Derrota a Wittenweiler
    • (17/12).- Bernard de Weimar ocupa Brisach
    • 1639 (14/4).-Baner desfà a l'exèrcit imperial i saxo a Chemnitz i entra a la Bohèmia
    • (18/7).-Mort de Bernard de Weimar a Neuenburg del Rin
    • 1640 (23/9).-Dieta de Ratisbona: possibilitat d'un compromís entre les diferents confessions
    • (1/12).-Frederic Guillem, elector de Brandenburg (el "Gran Elector")
    • 1641 (20/5).-Mort de Baner: Lennart Torstensson li succeeix
    • 1642 (14/6).-Torstensson ocupa Olmütz
    • (2/11).-Torstensson desfà als imperials a breitenfeld
    • 1643 (24/11).-Els bavaresos vencen als francesos a Tuttlingen
    • 1644.-Principi de les negociacions imperials amb França (Münster) i Suècia (Osnabrück)
    • (28/7).-Els bavaresos, dirigits per Mercy, ocupen Friburg de Brisgòvia
    • 1645 (6 i 7/3).-Torstensson venç als imperials a Jankau (Bohèmia)
    • (5/5).-Mercy desfà en Turenne a Mergentheim-Herbsthausen
    • (3/8).-Batalla indecisa d'Allerheim entre els francesos, suecs i Hesse, per una banda, i els imperials, dirigits per Mercy per l'altra. Mort de Mercy
    • (6/9).-Armistici de Joan Jordi de Saxònia amb Suècia
    • 1647 (14/3).-Maximilià de Baviera conclou l'armistici amb França a Ulm
    • 1648 (5/8).-Els suecs, dirigits per Königsmark, prenen el Hradschi de Praga
    • (24/10).-Pau de Westfalia entre l'Imperi i França (Münster) i Suècia (Osnabrück). Fi de la guerra dels Trenta Anys.[19]

Conseqüències de la guerra a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels Segadors

El Regne de Castella, que s'alineà amb l'Arxiducat d'Àustria contra el Regne de França, ocasionà tota una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Gaspar de Guzmán y Pimentel, Comte-duc d'Olivares respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava el Principat de Catalunya i en la que s'ataca Leucata, es revolta Palafrugell el 1638, s'assetja Salses, que és conquerida pels francesos i reconquerida el 1640 pels catalans.

Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a que l'assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu president, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat. Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors (1640-1652) que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que suposà que la part de Catalunya coneguda actualment com a Catalunya del Nord passés a sobirania del Regne de França.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Whaley, Joachim. Germany and the Holy Roman Empire: Volume I: Maximilian I to the Peace of Westphalia, 1493-1648 (en anglès). Oxford University Press, 2011, p.573. ISBN 0198731019. 
  2. MATA, Jordi. «La primera guerra moderna». Sàpiens [Barcelona], núm. 72 (octubre 2008), p. 22-23. ISSN 1695-2014
  3. Nolan, Cathal J. The Age of Wars of Religion, 1000-1650 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2006, p.496. ISBN 0313337330. 
  4. Wilson, Peter Hamish. The Thirty Years War: Europe's Tragedy (en anglès). Harvard University Press, 2009, p.467-470. ISBN 0674036344. 
  5. Parker 1997: p.112
  6. Parker 1997: p.113
  7. Tucker, Spencer C. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p.874. ISBN 1851096728. 
  8. Ronen, Dov. The Challenge of Ethnic Conflict, Democracy and Self-determination in Central Europe (en anglès). Routledge, 1997, p.14. ISBN 0714647527. 
  9. Sánchez Fernández, Fernando. «Regimiento Inmemorial» (en castellà). Arxivat de l'original el 2002-10-11.
  10. (en anglès) David Parrott, Richelieu's army: war, government, and society in France, 1624-1642, p.117
  11. Brnardic, Vladimir. Imperial Armies of the Thirty Years' War (1): Infantry and artillery (en anglès). Osprey Publishing, 2009, p.9. ISBN 1846034477. 
  12. Antoni Jordà i Fernández, Església i poder a la Catalunya del segle XVII
  13. Corbett, Julian Stafford. England in the Mediterranean: A Study of the Rise and Influence of British Power Within the Straits, 1603-1713 (en anglès). England in the Mediterranean: A Study of the Rise and Influence of British Power Within the Straits, 1603-1713, 2007, p.145-146. ISBN 1602062676. 
  14. (castellà) Francisco Castrillo Mazeres, Asitio del Castillo de Salsa «www.ucm.es». [Enllaç no actiu]
  15. (castellà) Ingenieros del Rey, Ataque del rey Luis XIV de Francia en respuesta a la derrota de Fuenterrabía
  16. Recasens i Comes, Josep María. El Municipi I El Govern Municipal de La Ciutat de Tarragona: Segles XVI I XVII. Arola, 1998, p. 242. ISBN 8495134020. 
  17. Jesús Mestre i Godes, Breu història de Catalunya
  18. Histocat, Apunts ruta 1640 «www.histocat.cat». [Enllaç no actiu]
  19. Tom 8, pàg. 16 de Historia del Mundo, Diposit Legal, B. 36.601-1969 de Salvat Editores S. A.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra dels Trenta Anys Modifica l'enllaç a Wikidata

References[modifica | modifica el codi]