Consell de Cent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Carrer del Consell de Cent».
Saló de Cent

El Consell del Cent era una institució de govern durant l'antic règim a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII i va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l'origen al nombre dels seus membres, que eren cent. El Carrer del Consell de Cent un important carrer a la ciutat de Barcelona. La importància del Consell de Cent es veu en molts exemples, com ara que l'any 1464 va proclamar comte de Barcelona a Pere el Conestable de Portugal.

Un altre exemple és la negativa del Consell de Cent d'acceptar la concessió feta pel rei d'un estudi general. Martí l'Humà, el 10 de gener de 1401, va atorgar el privilegi reial de la fundació de l'Estudi General de Medicina i Arts, amb les mateixes prerrogatives que el de Montpeller i que finalment donà origen a la Universitat de Barcelona, l'any 1450.

Fins i tot disposava d'atribucions militars per a la defensa de la ciutat, en la força de la Coronela, que va jugar un paper heroic en la resistència contra els atacs borbònics de 1713.

Orígens[modifica | modifica el codi]

El conseller i almirall Galzeran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.

En els seus orígens, el govern local corresponia a agents (el veguer o el batlle) que representaven el poder reial o senyorial a cada lloc, amb jurisdicció i facultats coercitives per a poder mantenir la pau i l'ordre. Aquests agents presidien les assemblees de veïns, que els assessoraven. Per concessió reial, durant el segle XIII van aparèixer les primeres formes autònomes de govern municipal en algunes viles i ciutats del reialenc. Llavors, l'antiga assemblea veïnal va desaparèixer i va ser substituïda per un consell restringit format pels veïns més rellevants (prohoms o consellers), que s'encarregaven d'assessorar el grup reduït de magistrats responsables del govern municipal (cònsols, paers, jurats, consellers).

El 1238 s'establí un Consell de Cent a la ciutat reial aragonesa de Jaca[1] i el 1265 Jaume I d'Aragó donà la seva aprovació reial al Consell de Cent de Jaca,[2] model implantat també a Barcelona i a altres capitals dels estats de la Corona d'Aragó. El nou consell restringit el règim municipal de Barcelona es va anar configurant al llarg del segle XIII per successius privilegis de Jaume el Conqueridor (1249, 1258, 1265):

  • Jaume el Conqueridor va crear l'any 1249 l'estructura fonamental del govern municipal de Barcelona: un consell de 4 magistrats (paers). De renovació anual per cooptació, que designaven un nombre imprecís de consellers assessors i que col·laboraven amb els oficials reials (el batlle i el veguer).[3]
  • L'any 1258 els 4 paers van ser substituïts per 8 consellers, també de renovació anual per cooptació, amb la missió de designar un consell o parlament de 200 prohoms assessors i col·laborar, així mateix, amb els oficials reials.
  • Després de diverses modificacions, l'any 1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada: un nou privilegi, de l'any 1265, va reforçar l'estructura ciutadana i la va simplificar: els consellers van passar de 8 a 4, també de renovació anual per cooptació, i l'assemblea consultiva de 200 a 100 membres. El veguer i el batlle eren assessorats pels consellers, que passaven a exercir funcions de control, deliberants i resolutives. L'autoritat municipal va recaure sobre el Conseller en Cap elegit per un Consell de cent personalitats.

Una darrera disposició, del 1274, fixava en 5 el nombre de consellers, elegits cada any el dia de Sant Andreu per una comissió de 12 membres del Consell de Cent. Al seu torn, els 5 consellers, en començar el seu mandat elegien els 100 prohoms del nou Consell de Cent. A causa de la dificultat de reunir el Consell de Cent, cap al 1325 es creà un consell restringit format per una quarta part dels prohoms (primer de 25 membres i després de 30) anomenat Trentenari.[4] Pere el Cerimoniós va donar permís al Consell de Cent per utilitzar el Senyal Reial.

El Trentenari[modifica | modifica el codi]

Al segle XV, i davant de les tensions internes entre les dues faccions del Consell de Cent (la Biga i la Busca) Alfons el Magnànim concedí un nou privilegi de regulació de la ciutat (1455) que repartia d'una manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els diversos estaments.

Els jurats del Consell de Cent sempre serien 128, i el formaven 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). El Trentenari era un instrument de preparació de les propostes que haurien de ser decidides pel Consell i estava format per 32 membres, vuit de cada estament. Finalment, el poder executiu dels consellers es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

Abolició[modifica | modifica el codi]

El Consell de Cent, que durant la guerra de successió espanyola s'havia posicionat en favor de la causa austriacista, aixecant un regiment,[5] i la Generalitat de Catalunya van ser abolits pel Mariscal James Fitz-James Stuart, primer duc de Berwick, el 15 de setembre de l'any 1714.[6][7]

Actualment el Consell de Cent és l'única de les institucions abolides que no ha estat recuperada després de la reinstauració de la democràcia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mercedes Lasaosa Sánchez, «Jaca: un municipio de Felipe IV (1626-1652)», Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, n.º 104, 1990, pág. 102. ISSN 0518-4088: Antes de la fundación del consejo barcelonés en 1249, había sido creado en Jaca el Consejo de Ciento en septiembre de 1238, formado por un consejo de cien personas que participaban en las decisiones de los jurados de la ciudad.
  2. Tomás Buesa Oliver, «Aspectos de Jaca Medieval», Archivo de Filología Aragonesa, vol. 26-27, 1980, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», C.S.I.C., págs. 99-134. ISSN 0210-5624
  3. Valls i Taberner, Ferran; Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 146. 
  4. J. M. Font i Rius (1985). Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
  5. Balcells, Albert. Histōria de Catalunya. La Butxaca, 2011, p. 692. ISBN 8499302238. 
  6. «Historia de Catalunya. La caida de Barcelona y la abolición de la Generalitat (1714-1716)». Societat Catalana de Genealogia (extraída de la web oficial de la Generalitat de Catalunya).
  7. Aguilera, Genna. «La nació espoliada». Sàpiens [Barcelona], núm. 108 Monogràfic Especial 1714, setembre 2011, p.48-52. ISSN: 1695-2014.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Consell de Cent Modifica l'enllaç a Wikidata