Història de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista nocturna del Port de Barcelona al segle XXI, les drassanes, el monument a Colom i l'edifici de la Duana

La història de Barcelona s'estén al llarg de 4.000 anys, des de finals del neolític, amb les primeres restes trobades en el territori de la ciutat, fins a l'actualitat. El substrat dels seus habitants uneix als pobles ibers (de la tribu dels laietans), cartaginesos, romans, jueus, visigots, musulmans i cristians. Malgrat els vestigis d'assentaments ibers i cartaginesos, el veritable naixement de la ciutat es va produir en època romana, del primer moment d'esplendor anirà evolucionant fins a convertir-se en un dels principals ports del Mediterrani occidental, arribant a l'edat mitjana la primacia sobre la resta de comtats catalans i convertint-se en capital de la Corona d'Aragó. Després de la unió de la Corona d'Aragó i la Corona de Castella, tot i perdre la capitalitat, Barcelona sempre ha gaudit d'una posició de gran rellevància en el desenvolupament polític, social i econòmic de l'estat espanyol. En l'actualitat, esdeveniments com els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures el 2004 han situat Barcelona com una ciutat mundialment reconeguda i lloada, important focus turístic i cultural, així com a centre financer i de congressos de reconegut prestigi.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Territori dels laietans.

Els orígens de la ciutat de Barcelona són confusos. Abans de la conquesta romana de la península Ibèrica, l'àrea del pla de Barcelona i zones confrontants conserva restes de finals del neolític i principis del calcolític. Posteriorment es va desenvolupar la cultura dels laietans, un poble iber. Es té constància de dues poblacions veïnes, Barkeno, situada sobre el mont Tàber (Ciutat Vella) i Laie (o Laiesken), la localització es creu en les faldes de la muntanya de Montjuïc (segles III i II aC), amb certa activitat comercial.[1] Pel que sembla també hi va haver un petit establiment grec, de nom Καλλίπολις (Kallípolis, "ciutat bella") encara que no està clara la seva localització. S'han trobat dues seques d'aquest període. Entre els segles III i II aC van circular dracmes d'imitació emporitana, amb la llegenda ibera Barkeno. Laiesken va encunyar també monedes que van prevaler durant el primer període romà.[2]

Durant la Segona Guerra Púnica (218-202 aC), Cartago, liderat per Anníbal Barca, va ocupar la població en el transcurs de la seva marxa cap als Pirineus, havent traspassat l'Ebre, que era fins aleshores el límit del domini cartaginès. En molts casos, aquesta ocupació (218 aC) és assenyalada com a data de fundació de la ciutat.

Llegendes sobre la fundació[modifica | modifica el codi]

Dues llegendes principals donen compte de l'origen de la ciutat:

La d'origen romà atribueix la fundació a Hèrcules (Heracles en la seva versió grega), 400 anys abans de la fundació de Roma. En aquesta versió, Hèrcules, després del quart treball, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or, creuant la Mediterrània mitjançant nou vaixells. Una tempesta dispersa la flota prop de la costa catalana, encara que aconsegueixen reagrupar totes excepte una nau. Jàson s'encarrega llavors a Hèrcules la recerca del novè navili. Va trobar el naufragi de la Barca Nona (novena) al costat d'una suau turó (Montjuïc). Als tripulants els va agradar tant el lloc que amb l'ajuda d'Hèrcules i Hermes van fundar una ciutat amb el nom de la Barca Nona, Barcanona. Aquesta història representa una variació del mite original en què el velló es trobava a la Còlquida, un territori situat al Caucas i actualment part de Geòrgia. D'acord amb l'adaptació mitològica romana d'Heracles a Hèrcules, es relocalitzar els fets al vessant occidental de la Mediterrània.

La llegenda de l'origen cartaginès atorga a Amílcar Barca, pare d'Anníbal, la fundació de la ciutat, cap al 230 aC amb el nom de Barkenon, Barcelino o Barcia Nova en relació al seu llinatge. Aquesta etimologia també és referida sovint respecte a Anníbal Barca. Una altra versió relaciona les dues llegendes mitjançant una fundació d'Hèrcules i una reconstrucció posterior per part de Amílcar.

En qualsevol cas, aquests orígens s'han basat en conjectures sense base arqueològica ni històrica, proposats per crèduls historiadors medievals del segle XV com Pere Tomic o Jeroni Pau. L'origen etimològic està ben fonamentat en el topònim laietà i ibèric, i és defensat per lingüistes i etimològic de renom com Joan Coromines.

Barcelona romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bàrcino
Plànol de Barcino superposat al pla actual del barri Gòtic

Des de l'any 218 aC fins al segle I aC la informació és escassa. L'entrada de l'Antiga Roma, per llavors una República, a la península Ibèrica per contrarestar el poder dels cartaginesos va acabar per esdevenir en l'inici de la conquesta del territori, que duraria fins al 19 aC, any en què August donaria per conclòs el control de la península. La prolongació d'aquesta conquesta es va deure a la forta resistència que van exposar els pobles de l'interior i del nord (Guerres Càntabres). Les ciutats ja dominades del nord-oest peninsular van servir de base per dur a terme l'empresa. Barcino es va beneficiar d'aquests fets, encara que amb discreció, sota la superioritat d'altres ciutats com Tarraco o Caesaraugusta.

Durant el control de Roma per August (27 aC - 14 dC), que va convertir els seus dominis a imperi, es va formalitzar el nom de Barcino (entre el 15 i 10 aC), forma reduïda de l'oficial Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino, o la més comunament estesa Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (Inscr. ap. Gruter, p. 426, ens. 5, 6).[3] És amb el nom de Barcino que apareix en el cèlebre mapamundi de Claudi Ptolemeu. La menció de Colònia fa referència a una ciutat fundada per distribuir terres entre els soldats romans retirats de l'exèrcit, en aquest cas després de les Guerres Càntabres. Era també coneguda en forma reduïda com Colonia Faventia (Plini el Vell, iii. 3. Segle 4). El geògraf romà Pomponius Mela (II. 6) fa referència a la població, entre altres petits poblats de la zona, sota l'ombra de Tàrraco. El paper estratègic de Barcino, punt d'arribada dels grans eixos nord (ramal de la Via Augusta) i mediterrani, va atorgar a la ciutat des de molt aviat un actiu desenvolupament comercial i econòmic (Ruf Fest Aviè, Or. Mar 520: Et Barcilonum amoena seus ditium). Des de molt aviat també va gaudir d'exempció d'impostos.

A la refundació d'August, Barcino va prendre la forma urbana de castrum inicialment, i oppidum després, amb els habituals eixos organitzadors Cardo i Decumanus i un espai central o fòrum, assentat sobre el turó Mons Taber (25 m), ja ocupat per la presència laietana. El conjunt estava emmurallat, amb un perímetre d'1,5 km que protegia un recinte de 12 ha. Una part significativa de l'antiga ciutat romana es pot visitar al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona.

El màxim esplendor de l'època romana es va donar durant el segle II, amb una població que devia oscil·lar entre els 3.500 i 5.000 habitants. Un personatge destacable d'aquesta època va ser Luci Minici Natal, que juntament amb el seu pare va fer construir les termes de la ciutat. La població va ascendir a entre 4.000 i 8.000 habitants durant el segle III. La principal activitat econòmica era el cultiu de terres circumdants (especialment la vinya), que tenia bona fama i s'exportava a altres àrees de l'imperi com la Gàl·lia, a Itàlia, al nord d'Àfrica i fins i tot a la frontera germànica. Pel valor de les restes arqueològiques (mida del temple, abundància d'escultures, mosaics, àmfores) s'ha determinat que els habitants van gaudir d'un bon nivell de vida. Fins fa poc semblava que la ciutat no va disposar mai de teatre, amfiteatre ni circ, però estudis recents de l'arqueòloga Jordina Sales sustenten la hipòtesi d'una arena o amfiteatre a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria del Mar, fora, per tant, de les muralles. A aquest amfiteatre s'accediria per l'actual carrer de l'Argenteria, que arrencava davant de la porta de llevant de la muralla romana.[4]

Sistema de govern[modifica | modifica el codi]

El govern de la ciutat seguia les formes que l'imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i sobre l'àrea rural que l'envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l'Antiga Roma, es podien dividir entre els ciutadans (cives), nascuts a la ciutat o que n'havien obtingut la ciutadania; els domiciliats sense ciutadania (incolae), els residents transitoris (hospitales) i els esclaus, sense drets. Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els ciutadans de ple dret podien ocupar llocs de govern. Només a partir de l'any 212, després de l'aprovació de la Constitutio Antoniana de Caracal·la, els domiciliats i la resta d'homes lliures de les províncies van poder exercir els drets de ciutadania.

La cúria municipal (ordo decuriorum), formada per un centenar de membres (curials), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada 5 anys, encara que per poder exercir-hi es requeria ser home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i tenien poder civil, criminal i fins i tot militar. Els regidors (ædiles) vigilaven els carrers i les institucions públiques. Altres funcionaris, elegibles cada 5 anys, s'encarregaven del cens, els patrimonis, les finances i els cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

Muralles[modifica | modifica el codi]

Com a ciutat d'origen castrense, la fortificació de la plaça es protegia mitjançant una muralla. La primera muralla de Bàrcino, de fabricació senzilla, es va començar a construir quan la població va rebre la denominació de colònia, al segle I aC. Tenia poques torres, només en els angles i a les portes del perímetre emmurallat. Les primeres incursions de francs i alamans a partir dels anys 250 va fer pensar en la necessitat de reforçar les muralles. Sota el mandat de l'imperi, ja decadent, de Claudi II, Bàrcino inicia la construcció d'una millor fortificació entre els anys 270 i 300. La nova muralla es va construir sobre les bases de la primera, i estava formada per un mur doble de dos metres (fins a 8 metres en alguns trams), amb espai al mig farcit de pedra i morter (modernes mostres arqueològiques demostren que també es van utilitzar de farciment escultures, inscripcions i altres elements arquitectònics). El mur constava de 81 torres d'uns 18 metres d'alçada, la majoria de base rectangular (deu amb base semicircular, situades a les portalades). Les obres de millora van ser de les més importants fetes durant el Baix Imperi a la Tarraconense, i constitueixen una de les causes per les quals Bàrcino va prendre rellevància i va començar a comparar-se amb Tàrraco.

Fòrum[modifica | modifica el codi]

El fòrum era la plaça central dedicada a la vida pública i als negocis. Es situava a la confluència entre el cardus maximus i el decumanus maximus, aproximadament al centre del recinte emmurallat. En el fòrum es concentraven les construccions dedicades als negocis, la justícia, les termes o banys públics, etc., i era el lloc on les autoritats es reunien a la Cúria i la Basilica. El recinte del fòrum no ha estat clarament delimitat, però sembla coincidir aproximadament amb l'actual plaça de Sant Jaume.

Temple[modifica | modifica el codi]

Restes actuals de les columnes del Temple d'August.

El temple de Barcino estava dedicat a August, primer emperador i fundador de la Barcino romana. Va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, probablement a principis del segle I dC. Era un edifici de planta rectangular, sobre pòdium, hexàstil i perípter, d'uns 35 metres de llarg per 17,5 d'amplada, unes dimensions considerables per a la ciutat. Entre la columnata d'ordre corinti se situava la cella, un habitacle que contenia la imatge o escultura de l'emperador August, accessible des del fòrum. Les cerimònies no es feien a l'interior del temple sinó a l'exterior, en el mateix fòrum, cap a la façana principal del temple. Sembla que, a més del Temple d'August, el conjunt estava presidit per un o dos temples menors més.

Aqüeductes[modifica | modifica el codi]

Necròpolis romana, Plaça Vila de Madrid (Barcelona).

Dos aqüeductes conduïen les aigües cap a Barcino. Un d'ells portava l'aigua que queia des Collserola, al nord-oest, i un altre des del nord, prenent aigua del riu Besòs. Tots dos aqüeductes s'unien davant de la porta Decumana de la ciutat (orientada cap al nord-oest, i actual Plaça Nova). L'aigua era utilitzada tant per a usos domèstics com per als banys públics, que exigia gran quantitat d'aquest recurs. Transcorregut el seu ús, una xarxa de canonades i clavegueram expulsava l'aigua cap al mar.

Necròpolis[modifica | modifica el codi]

S'han trobat diversos conjunts de tombes o necròpolis a l'exterior de l'àrea emmurallada, tal com era costum a l'època. La necròpolis més important descoberta compta amb més de 70 tombes dels segles II i III, en la via que es dirigia al Vallès. A la Plaça de la Vila de Madrid hi ha exposats els restes de nom, esteles i cupas disposades a banda i banda d'una via sepulcral romana, descobertes casualment el 1954.

Termes[modifica | modifica el codi]

Les termes van ser edificades per Luci Minici Natal i el seu pare, que les van pagar amb el seu propi capital en el segle II. Per desgràcia, Luci és un personatge poc conegut, tot i ser l'únic barceloní conegut que va participar i va guanyar els antics Jocs Olímpics, a més de ser una de les persones més pròsperes políticament parlant de la història antiga de la ciutat.

Barcelona paleocristiana[modifica | modifica el codi]

Martiri de Sant Cugat , Aine Bru.

Les primeres comunitats cristianes van començar a establir aviat a la regió: a 259 es va crear la diòcesi de Tàrraco. A Barcino, hi ha constància d'una primitiva comunitat i bisbe propi entre 260 (primeres incursions francoalamanas al voltant del 270) i principis del segle IV.

A principis del segle IV sorgeixen les veneracions a cristians martiritzats durant la persecució de Dioclecià. És el cas de sant Cugat, personatge d'origen africà que havia estat evangelitzant en diverses àrees de l'actual Catalunya (Barcino, Egara, Illuro, Emporion), i que va ser assassinat al voltant del Castrum Octavium (actual Sant Cugat del Vallès). Altres veneracions, com les de Santa Eulàlia o Sant Sever, són de referències més confuses, la santa Eulàlia de Barcino sembla ser un desdoblament de la santa Eulàlia d'Emerita Augusta. No és fins a l'Edicte de Milà, de l'any 313, que es va deixar de perseguir i sancionar creences alienes a l'Imperi, especialment el cristianisme.

Cal suposar que alguna comunitat jueva estava establerta a la ciutat durant el segle IV. Caracal·la va permetre a partir de 212 la llibertat per a construir edificis de culte de jueus a l'Imperi al considerar-los ciutadans. Algunes troballes a la Sinagoga Major de Barcelona fan creure en un temple primitiu jueu en el mateix emplaçament, i possiblement afirmar que es tractaria de la primera sinagoga de la península Ibèrica, segregada d'activitats pròpiament cristianes.

El primer bisbe conegut de la diòcesi de Barcino va ser Pretextat, que l'any 347 va assistir al sínode antiarrià de Sárdica (o Serdica, actual Sofia, Bulgària), amb Hosi de Corduba (Còrdova). El va seguir el bisbe Lampi (393-400). En aquesta època es va iniciar la construcció d'un temple paleocristià, la basílica de la Santa Creu, origen de l'actual catedral.

Sembla que el segle IV fou una època tranquil·la i pacífica. Per les necròpolis s'ha establert que la ciutat emmurallada estava bastant poblada. Es dedueix un bon nivell econòmic pels escrits del bisbe Pacià. Posteriorment conegut com a sant Pacià, va dirigir la diòcesi entre el 360 i 390, i és conegut pels seus escrits contra els errors dels novacians i sobre el baptisme i la penitència. El bisbe també va advertir dels perills morals d'una vida massa luxosa i còmoda, i de practicar ritus pagans al final d'any. A finals de segle, els municipis sota el poder de Roma van començar a perdre poder, per demanar més recursos econòmics per l'Imperi, el que finalment va derivar en la ruralització de part de la població i un moderat autogovern de la ciutat.

Finalment, després de la mort de Teodosi I (379-395), es produeix la separació definitiva de l'Imperi romà a dos, l'Imperi romà d'Orient i l'Imperi romà d'Occident. Teodosi I va convertir el cristianisme en la religió oficial de l'estat.

Barcelona visigoda[modifica | modifica el codi]

Ataülf, rei visigot que va situar la capital del seu regne a Barcelona

L'inici del segle V va representar el principi de la ja difícil existència de l'Imperi d'Occident. Els visigots, una branca dels pobles gots, van irrompre en l'Imperi pels Balcans i es van establir cap a l'oest. Altres pobles bàrbars, com els vàndals, els sueus i els alans, van entrar a la península Ibèrica pel Pirineu Oriental a 409, prenent diverses províncies l'oest i sud de la Hispània. Posteriorment, al comandament d'Alaric I, els visigots van saquejar Roma l'agost de 410.

El successor d'Alaric, el seu germanastre Ataülf -arrià-, es va casar amb Gal·la Placídia el 414 després d'haver-la segrestat a Roma, i va dirigir als visigots entre 410 i 415. Després del saqueig de Roma, els visigots es van assentar al sud de la Gàlia, però amb la constant pressió dels exèrcits romans (410-414, derrota a Narbona) van haver de creuar els Pirineus, entrant a la Tarraconense i establint a Barcino una modesta cort. La capitalitat a penes va durar uns mesos, ja que Ataülf va morir assassinat al seu palau de la ciutat per l'esclau dubius de Sigeric (o Barnolfo), enemics de Ataülf.[5] El va seguir Sigeric (per 7 dies) i després Walia. Cap al 416 se'ls va permetre entrar a Hispània per controlar els altres pobles bàrbars establerts, en qualitat de Foederatio de Roma. Walia va reconquerir gran part de la Hispània, de manera que l'emperador Flavi Honori va permetre als visigots, força romanitzats ja (o "civilitzats"), accedir a l'Aquitània i la Gallia Narbonensis a partir de 417 per establir el seu territori. Walia establir la cort estable el 417 a Tolosa.

Alguns usurpadors de Roma, com Màxim d'Hispània (409-411 i/o c. 418-422) i Sebastià (444), van triar com a capital Barcelona. Màxim va arribar a encunyar moneda de caràcter imperial (i no provincial).[6] Durant el regnat d'Euric (466-484) es va declarar el regne dels visigots independent de Roma. Finalment, va prendre la Tarraconense (470-475, i va forçar amb Odoacre deposar l'últim emperador romà d'Occident, Ròmul August a 476.

A la mort d'Alaric II lluitant contra els francs a 507, el seu fill il·legítim i successor Gesaleic replegar seu regne i el va concentrar a Hispània. El seu regne va durar fins a 511 i va fer capital del territori a Barcelona. El va succeir Amalaric i la regència de Teodoric el Gran, que van establir cort a Narbona. El seu successor, Teudis, va tornar a establir la cort a Barcelona, fins a l'any de la seva mort el 548. Finalment, després seus poc estables, Leovigild va fixar capital estable a Toledo a 573. Una revolta iniciada pel duc Flavius Paulus per prendre el poder a títol de rei a Narbona a 673 va incloure aproximadament els territoris de Septimània i Catalunya i, per tant, Barcelona, encara que va ser apaivagada pel rei visigot Wamba. El seu regnat va durar fins a 680 i el va seguir Ervigi, que va reformar el Liber Iudiciorum i promulgar reformes contra els jueus. L'estat visigot es va ensorrar amb la invasió musulmana d'Hispània (711-714).

La ciutat durant el període visigot[modifica | modifica el codi]

Ja des del final de l'Imperi la ciutat havia destacat en la Tarraconense, i sembla que va tenir força importància entre els visigots per establir cort i capital en diversos períodes (Ataülf, Màxim, Gesaleic, Teudis). Les causes semblen ser la fortalesa de la seva muralla, els eixos de comunicacions i un posicionament fronterer de la Hispània proper de la Galia, i dels ostrogots en els territoris que anaven restant de l'Imperi en l'actual Itàlia.

En general, el període visigot en Barchinona és bastant desconegut. Sembla que l'ocupació del territori pels visigots va ser pacífica i que els ciutadans no van abandonar la forma de vida romana i paleocristiana de forma agressiva, en part perquè els visigots també estaven força romanitzats. A la ciutat, els visigots no van constituir una població important, i només van ocupar llocs de poder com la guarnició militar i les autoritats. Aquestes autoritats van ser el comte (comes civitatis) i el seu vicarius, que va exercir el poder civil i militar tant a la ciutat com en el territorium (considerat una àrea més gran que el territorium romà), així com el bisbe, responsable de l'àmbit religiós. Es considera un període de prosperitat econòmica (especialment a finals del segle VI), a causa de la influència que va mantenir i a les monedes encunyades a la ciutat. Va ser seca de Leovigild, de monedes d'or d'imitació bizantina, i d'altres successors fins Vítiza, que van derivar en monedes pròpiament visigodes.

Els primers visigots que van ocupar la ciutat eren arrians, mentre que la ciutat, per tradició hispanoromana, era catòlica. Als indígenes se'ls va tolerar la religió, tot i que els van obligar a traslladar del seu temple més gran, la Basílica, per oficiar a l'església de Sant Just. Els visigots van transformar la basílica en catedral arriana. Fins i tot durant el bisbat de Nebridi es va celebrar un concili catòlic de la província eclesiàstica de la Tarraconense (540). Leovigild va perseguir als catòlics per convertir-los a la seva fe arriana, tot i que posteriorment el seu fill Recared va fer de la religió catòlica l'oficial del Regne de Toledo el 589. Un Segon Concili catòlic es va celebrar a Barchinona en 599, a l'Església de la Santa Creu, sota el bisbat d'Ugne.

Hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. La majoria de les que es conserven són visibles al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona. Es coneixen restes d'un palau edificat al segle V sobre l'antic fòrum romà, posteriorment palau episcopal. Un altre palau, potser on fos assassinat Ataülf, es va descobrir sota l'actual Saló del Tinell, en l'actual Plaça del Rei (Ciutat Vella), on també es va descobrir una necròpolis de l'època (segles VI-VII). També és possible veure la planta de la basílica paleocristiana del segle IV, al costat de la catedral actual.

Durant el període es parlava un llatí vulgar, possiblement amb petites variants autòctones, i hebreu per part dels jueus. Diverses lleis i ordenances van atemptar contra la població jueva durant l'època visigoda, en alguns moments, segons el rei, es van prohibir matrimonis amb cristians, es va obligar a que fossin batejats, van ser objecte d'escarni públic o desproveïts de les seves propietats. Fins i tot durant el regnat de Wamba (672-680) la població jueva va haver de ser considerable com per demanar al rei un edicte d'expulsió dels sefardites.

Durant el període visigot el nom de la ciutat va prendre diverses formes possibles, sorgides de la veu llatina Barcino: seguint les declinacions llatines, es troben textos amb les grafies Barcinona, Barcinonem, Barcinonam, Barcinona. De vegades apareix amb una hac intercalada, com en l'italià actual, per representar el so /k/, seguint l'antiga pronunciació llatina original. Així, apareix com Barchinona, Barchinonam, Barchinone. Amb el temps, les declinacions van anar desapareixent, però es van mantenir aquestes formes, en detriment de l'original romana Barcino com a nom de la ciutat. Actualment, per referir-se a aquell període de la ciutat, sol referir també pel genèric Barchinona.

Barcelona musulmana[modifica | modifica el codi]

Els musulmans van entrar a la península el 711. Durant aquest any, a la part nord de la Tarraconense era al poder Àquila II, un líder enemic del també visigot Roderic, pel que es va servir dels musulmans per combatre-la, fet que va evitar la conquesta de la ciutat en el primer moment de l'entrada musulmana a la península. El va seguir Ardó, que va fixar residència a Narbona i, després oposar resistència als musulmans, aquests, sota el comandament d'Al-Hurr, van conquerir definitivament el territori entre 717 i 718. Mentre que Tarraco (طرخون, Tarrakuna) va ser devastada, l'entrada a Barchinona va ser pactada i sense resistència.

El valí de Barcelona Sulayman ben al-Arabí, al costat d'altres valís contraris a Abderraman I, van buscar l'ajuda de Carlemany per contrarestar el poder de l'Emirat de Còrdova a 777. L'acord no va prosperar, i Sulayman va ser capturat a Saragossa. Durant la Batalla de Roncesvalls va ser alliberat i, de tornada a Saragossa, va enviar al seu fill Matruh ben Sulayman al-Arabí a controlar Barcelona i Girona. A la mort del seu pare el 780 pel valí Husayn de Saragossa va disposar la ciutat a favor de l'emirat de Còrdova, a qui va ajudar assetjant Saragossa a 781. En 789 es va revoltar de nou i va prendre el control de Saragossa i Osca. A la mort de Matruh a 792 va prendre el poder a Barcelona Sadun al-Ruayni.

Sadun va viatjar a Aquisgrà el 797 per demanar ajuda contra l'Emirat de Còrdova, llavors sota el control d'Al-Hakam I, a Carlemany, a qui va oferir la ciutat. Aquest va enviar al seu fill Lluís I el Pietós que, juntament amb altres nobles pretenia prendre la ciutat pacíficament, ja a la tardor de 801. Sadun no va complir la seva paraula i es va negar a lliurar la ciutat, de manera que els francs van atacar Barcelona. El setge va ser llarg, i Sadun va escapar a la recerca d'ajuda de Còrdova. Va ser capturat, i va prendre el poder Harun, el darrer valí de Barcelona. Partidari de seguir defensant l'atac franc, va ser destituït per les seves familiars i lliurat als francs probablement el 3 d'abril de 801.

El poder musulmà a la ciutat durar una mica més de 83 anys. Durant l'ocupació musulmana, la ciutat va ser coneguda com a برشلونة, Barshiluna (entre altres transliteracions com Medina o Madinat [مدين] Barshaluna, Bargiluna, Barxiluna). La presència musulmana no va intentar convertir la població local, permetent la llibertat de culte, i generalment els ciutadans van rebre un tracte bastant favorable. Els valís musulmans van habilitar una guarnició militar a la ciutat i van cobrar impostos especials als no musulmans, però probablement van ser menors que durant l'època visigoda. El principal temple cristià, la catedral, va ser convertida en mesquita. El govern civil va ser respectat i la ciutat va conservar les autoritats tradicionals (comte i bisbe cristià, i cap de la comunitat jueva).

Barcelona carolíngia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Edat mitjana de Catalunya

El període històric de la ciutat sota dependència de la dinastia carolíngia abasta des de l'entrada a la ciutat de Lluís el Pietós el 801 fins a l'ofensiva dirigida per Almansor el 985. El final d'aquest període coincideix amb un declivi important de l'Imperi carolingi que, entre guerres internes, va ser incapaç de controlar els territoris perifèrics o marques. La primera meitat dels pràcticament dos segles que va durar aquest període de dependència de l'imperi franc, la ciutat va restituir les seus de la majoria cristiana i va viure amb el constant temor dels atacs promoguts des de l'Emirat de Còrdova. Ja a principis del segle X el perill va baixar, i la ciutat es va recloure en si mateixa. Aquest període més pacífic va promoure una posterior obertura comercial i econòmica. A finals de segle, la ciutat i el comtat van tendir a un deslligament cap als francs mentre les relacions amb Còrdova i Roma van anar en augment.

Entrada i poder dels francs[modifica | modifica el codi]

Després de l'entrada solemne i pacífica a la ciutat el 28 de desembre, Lluís va designar a un got local, Berà, com a comte (menges) de Barcelona. Va rebre també el títol de marquès en fer-se càrrec del territori fronterer o marca (Marca Hispànica). El bisbat va passar a dependre de la seu metropolitana de Narbona. Tot i aquests canvis, la ciutat va poder mantenir un règim en el qual es va mantenir el dret propi visigot. El 815, un exèrcit comandat per Ubayd Allah, oncle d'Al-Hakam I, es va disposar a conquerir la ciutat, però abans d'atacar un exèrcit got reclutat per Berà va frustrar l'intent i va obligar als atacants a retirar-se. A la mort d'Odiló, comte de Girona (que incloïa els pagus de Besalú i Empúries), Berà va rebre el poder sobre aquests territoris. Cap al 820 Berà i els seus seguidors gots es van revoltar contra el poder carolingi, i finalment deposat i passant els seus territoris a mans del comte Rampó.

El 827 tropes musulmanes van tornar a assaltar la ciutat sense èxit. No obstant això, diversos anys després, el 852, els musulmans, probablement sota el mandat d'Abd al-Karim ben Mugith van prendre la ciutat com a represàlia per la mort a càrrec de ciutadans barcelonins del seu aliat Guillem de Septimània, enemic d'Aleran, comte durant la presa de la ciutat. La batalla va devastar la ciutat i, probablement, Aleran morí en aquests combats.[7] De nou el 861, amb el comte Humfrid, tropes musulmanes van atacar Barcelona després d'un temps de treva. Van conquerir territoris propers i van assetjar la ciutat, tot i que Humfrid va haver negociar i va aconseguir renovar la treva -encara que sota el consentiment de Carles el Calb, rei de França-, que va ser acceptada per Muhàmmad I, emir de Còrdova.

La unió del comtat a l'Imperi carolingi ja estava debilitada a finals de segle. Després de ser deposat el comte Bernat II, el títol el va rebre Guifré I, anomenat Guifré el Pilós, fill de Sunifred I, que també havia posseït el títol. Aquest canvi va orientar el comtat de nou a un llinatge hispanogot en lloc de franc. Al comte Guifré sovint se li demanava, fos el bisbe o la creixent comunitat ciutadana, un compromís per a la seva seguretat. Guifré es va mostrar més interessat en els assumptes de poder que en la defensa ciutadana, i les seves enemistats amb els dirigents de Lleida va comportar un atac el 897 per part del valí d'aquesta ciutat Llop ibn Muhàmmad. Barcelona va ser evacuada per la població civil a causa de l'atac, i el comte va morir poc després contra el mateix valí als voltants de Navès. Després de Guifré, el comtat va ser heretat pels seus fills Guifré II Borrell i Sunyer I, ja sense designació real franca. El 988, el fill de Sunyer, Borrell II va fer efectiva la independència respecte als reis francs, i va refusar rendir vassallatge a Hug Capet, després de la nul·la ajuda que l'anterior rei, Lotari, va atorgar al comtat per combatre l'atac d'Almansor.

Atac d'Almansor[modifica | modifica el codi]

Article principal: Saqueig de Barcelona

Després de diverses incursions per altres regnes i comtats cristians del nord de la península Ibèrica, Almansor va arribar a la rodalia de Barcelona a finals de juny de 985.[8] El primer dia de juliol, els musulmans van arribar a les muralles, que van resistir el ferotge setge fins a accedir a la ciutat el 6 de juliol, després de 8 dies d'atacs intensos i acompanyat pel bloqueig del port dut a terme per una important flota dirigida per l'almirall Abd al-Rahman ibn Rumahis.[9] L'objectiu de les campanyes d'Almansor era doble: d'una banda, sostreure diners i possessions valuoses i, d'altra, sotmetre a la població local, fins i tot convertint alguns com esclaus, que van ser portats a Còrdova, pels que potser poder exigir tributs als cristians. La ciutat va ser saquejada i presa en foc, juntament amb els monestirs, esglésies i la catedral (tot i que es van poder conservar alguns documents). Molts dels habitants de la ciutat o del comtat que es van protegir entre les muralles van ser fets presoners, esclaus o assassinats. L'ocupació va durar uns sis mesos. Entre els presoners hi va haver ciutadans rics i importants, com el vescomte de Barcelona Udalard, l'ardiaca Arnulf, el jutge Orús i el mercader Marcús. El seu rescat va ser llarg i difícil.

La ciutat durant els primers comtes[modifica | modifica el codi]

El comtat era dirigit i governat directament pel comte, que ajudava per un vescomte, mentre que les qüestions de govern local de la ciutat les administrava un vicari o veguer, que també regia sobre l'àmbit militar i la direcció de la policia. El bisbe, que sovint assumia la representació de la ciutat, s'encarregava dels desvalguts i vetllava pel compliment de les capitulars comtals. Cap al 874 es va trobar a Santa Maria del Mar un cos atribuït a santa Eulàlia, i es va traslladar el cos a la catedral. La catedral paleocristiana del segle IV va ser restaurada després de l'arribada dels francs, i en les obres intervenir el bisbe Frodoí (cap al 877).[10] Durant els aproximadament dos segles que va durar la influència carolíngia a Barcelona, la ciutat comptava més de la catedral amb les esglésies urbanes de Sant Just, Sant Miquel i Sant Jaume, a més de les localitzades extramurs de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, el monestir benedictí de Sant Pau del Camp i de monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les.

Els jueus formaven una comunitat important que s'assentava en el Call, i disposaven d'un cementiri a Montjuïc. Ells constituïen un nucli actiu que es dedicava a la medicina, el comerç, la petita indústria, i potenciar les relacions amb al-Àndalus. L'àmbit marítim estava a mans dels cristians, i es va desenvolupar comerciant entre diversos ports mediterranis musulmans.

El desenvolupament de l'agricultura en el pla de Barcelona es va forjar en la construcció, a mitjan segle X -i segurament pel comte Miró-, de dos canals d'aigua que dirigien les aigües del riu Llobregat i del Besòs als voltants de la ciutat: la del Besòs era coneguda com a Rec Comtal o Regomir, i era paral·lela a la strata francisca, una via que suposava una variant de l'antiga Via Augusta romana, i que va ser construïda pels francs per aproximar millor la ciutat al centre de l'imperi carolingi.

Ciutat comtal[modifica | modifica el codi]

Origen de l'escut del comtat de Barcelona , oli de Claudi Lorenzale (1843-1844), Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Amb el pas del temps, el comtat va anar adquirint una independència política pràctica respecte del Regne de França, que s'oficializaria l'any 988, amb el comte Borrell II.[11] L'establiment de l'estat feudal a Catalunya al llarg del segle XI no va impedir que el Comtat de Barcelona adquirís preeminència sobre la resta de comtats de la Marca. Així, Barcelona es convertiria en el centre polític, econòmic, social, cultural i comercial d'un territori que comprenia no només l'actual Catalunya, sinó el conjunt de dominis que conformarien Corona d'Aragó (Principat de Catalunya, Regne d'Aragó, Regne de València, Balears, Comtat del Rosselló, Regne de Sardenya, Regne de Nàpols, Ducat d'Atenes i Neopàtria). Barcelona arribaria a ser una de les principals potències mediterrànies en els segles XIII, XIV i XV, en competència amb les repúbliques de Gènova i Venècia. Durant el transcurs d'aquests segles d'esplendor la Bandera de Barcelona va néixer com un símbol de la ciutat.

En el context del feudalisme medieval, Barcelona va gaudir d'uns notables privilegis (franqueses), concedits primer pels reis francs i, posteriorment, pels comtes catalans. Els barcelonins eren homes lliures, i es podien dedicar sense traves a les seves activitats artesanals i comercials. Aquest fet, juntament amb el factor protector de la seva muralla i una envejable situació geogràfica, van convertir la ciutat en motor del Principat de Catalunya i, més endavant, de la Corona d'Aragó.

Al llarg del segle XI el Comtat de Barcelona va efectuar una ràpida expansió territorial amb els territoris guanyats als musulmans, el que va atorgar una gran prosperitat a la ciutat amb els tributs d'aquests terrenys feudataris. El cercle defensiu de la ciutat es va ampliar a les poblacions confrontants, i exemple d'això la construcció del castell d'Eramprunyà, a la localitat de Gavà. El comte de Barcelona va adquirir la primacia sobre la resta de comtes (principatus, d'on vé la denominació Principat de Catalunya). Els matrimonis de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença (1112) i de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó (1137) van assentar les bases d'un ampli territori, la Corona d'Aragó. Els seus successors van ampliar el regne amb les conquestes de València i Balears, així com diversos territoris pel mar Mediterrani (Sardenya, Nàpols, Atenes, etc.) que forjarien un autèntic imperi, hegemònic a la Mediterrània occidental durant l'Edat Mitjana.[12]

La tranquil·lització bèl·lica de la frontera amb Al-Àndalus del segle XI va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (vila nova), generalment al voltant d'esglésies i monestirs: Així va ocórrer al voltant de l'església de Santa Maria del Mar, on es va crear un barri de caràcter portuari, igualment a l'església de Sant Cugat, a la zona del Besòs, de caràcter agrari, el barri de Sant Pere al voltant de Sant Pere de les Puel·les, el barri del Pi va sorgir al voltant de l'església de Santa Maria del Pi, el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major o el de la Vilanova dels Arcs al voltant dels antics aqüeductes d'època romana provinents de Collserola i Montcada. La creació d'aquests nous barris va culminar amb la creació de la muralla medieval de Barcelona, construint a 1260 una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a la línia de la costa. El nou tram era de 5.100 metres, englobant una àrea d'1,5 km². El recinte comptava amb vuit noves portes, entre les quals hi havia diversos enclavaments de rellevància en l'actualitat, com el Portal de l'Àngel, la Portaferrissa o la Boqueria. El perímetre comptava amb vuitanta torres. Les antigues muralles romanes, inútils, havien estat engolides per l'acció de propietaris privats que les havien utilitzat per a formar part de les seves edificacions (Palau Episcopal, Palau Requesens, Palau Reial Major)

La ciutat va anar guanyant durant la baixa edat mitjana pes comercial, tant per la seva situació entre el regne de França i els dominis musulmans (que va anar disminuint a mesura que avançava la Reconquesta), com en la seva projecció cap al mar. A l'àrea portuària era corrent la ubicació de mercaders de variada procedència, sobretot genovesos, pisans, grecs i egipcis. Així mateix, mercaders barcelonins van establir delegacions comercials amb Gènova, Nàpols, Sardenya, Alger, Tunísia, Alexandria i Constantinoble.

El 9 d'agost de 1391 durant el Pogrom de Barcelona, el populatxo va envair el call i les cases dels jueus van ser assaltades, i molts d'ells assassinats. Els supervivents es van refugiar al castell Nou, abandonant les seves cases als assaltants que van atacar el castell, i els jueus allà refugiats van poder salvar la seva vida a canvi del baptisme que es van afanyar a rebre. Quan les autoritats van poder restablir l'ordre, es van trobar tres-cents cadàvers.[13]

Noves institucions[modifica | modifica el codi]

Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

El creixement econòmic i social de la ciutat va propiciar des del segle XII l'establiment de diversos òrgans d'autogovern i de fonts pròpies de legislació urbana. Així, el 1228, es van promulgar els Usatges de Barcelona, codi legislatiu que seria la base jurídica per al govern de la ciutat, regit fins aleshores pels vells codis romà i visigot. Els Usatges van passar posteriorment de la ciutat a la resta del territori, establint les bases del dret català. Es conserva un manuscrit en llatí, del segle XII, apareixent en versió catalana al segle XIII.

El govern de la ciutat estava en mans del veguer, ajudat pel batlle (agutzil), i assessorat per un consell de notables, així com-de vegades-, una assemblea de veïns, el Consell de ple. Però en anar creixent la ciutat, va augmentar la representació ciutadana, fins que el 1258 Jaume I va crear una nova estructura de govern municipal, composta per quatre veguers, que estaven assistits per vuit consellers i una assemblea de jurats (ciutadans que representaven els diversos estaments i gremis de la ciutat). Inicialment, aquesta assemblea comptava amb 200 jurats, però el 1265 va ser reduïda a 100, donant nom al govern municipal des de llavors: Consell de Cent, que va perdurar fins a 1714.[14]

Portada de les Usatges de Barcelona.

A nivell comercial, el 1258 es va crear el Consolat del Mar (Consolat del Mar), agrupació d'armadors i comerciants que regulava el comerç marítim i la reglamentació portuària. Aquesta associació va crear la seva pròpia legislació mercantil, recollida al segle XIV al Llibre del Consolat de Mar, el primer codi marítim conegut a nivell mundial, que va establir les bases del comerç marítim a tota la Mediterrània.[15]

El 1364 va establir la seva seu a Barcelona la Generalitat, fundada la Diputació del General de Catalunya el 1289, era l'organisme encarregat de recaptar tributs i supervisar el compliment dels acords presos en Corts; el que en la pràctica equivalia al govern executiu del regne-. Encara que el seu àmbit era tot el territori català, la seva ubicació a Barcelona va comportar un cert control sobre els assumptes urbans. Entre altres funcions de la Generalitat figuraven comesos militars vinculats a la defensa, ordre públic i mediació en disputes judicials (una cosa semblant a un Tribunal Suprem).

Finalment, el 1401 es va crear la Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic creat a Europa. La Taula tenia per objectiu afavorir el canvi de moneda per a les transaccions comercials, alhora que servia de dipòsit de tots els cabals públics i judicials. Estava regida per dos administradors elegits per dos anys, que havien de dipositar una fiança de 6.000 florins d'or per garantir la seva bona gestió. La Taula va mantenir les seves funcions amb èxit fins a ser dissolta per Felip V a 1714.

Esplendor medieval[modifica | modifica el codi]

“Missal de Santa Eulàlia”, Ramon Destorrents (1401-1905, Catedral de Barcelona).

Des del segle XIII Barcelona, en paral·lel a la Corona d'Aragó, va gaudir d'un període de gran esplendor, motivat per l'expansió territorial (conquesta de València, Balears, Sicília, Sardenya, el Regne de Nàpols i els ducats d'Atenes i Neopàtria després de la Batalla del riu Cefís), així com l'expansió comercial per la Mediterrània: campanyes de Tunis i Alguer, on es comerciava amb or i esclaus, Sicília i Sardenya, que aportaven blat i sal; Constantinoble, on s'obtenia cotó i espècies; Xipre, Damasc i Alexandria, una altra font d'espècies.

El continu creixement urbanístic va propiciar una nova prolongació del recinte emmurallat, amb la construcció de la muralla del Raval, a la zona occidental de la ciutat, que englobar una superfície de 218 ha, amb un perímetre de 6 km. Les obres van durar al voltant d'un segle, des de mitjan segle XIV fins a mitjans del XV. El nou recinte urbà partia de les Drassanes, seguint les actuals rondes (Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere), baixant per l'actual Passeig Lluís Companys fins al monestir de Santa Clara (en l'actual Parc de la Ciutadella), fins al mar (per l'Avinguda Marquès d'Argentera). Actualment només es conserva el Portal de Santa Madrona, a les Drassanes.[16]

A nivell artístic és l'època d'esplendor del gòtic, iniciant-se les remodelacions de la Catedral de Barcelona, les esglésies de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sants Just i Pastor, la construcció del Monestir de Pedralbes, etc. També es va desenvolupar notablement l'arquitectura civil, sobretot en palaus i edificis públics, com el Palau Reial Major, el Palau de la Generalitat, l'Hospital de la Santa Creu, les Drassanes Reials, la Llotja i la Casa de la Ciutat.[17]

Declivi en favor de València i Nàpols[modifica | modifica el codi]

Amb l'extinció de la Casal de Barcelona i l'adveniment dels Trastàmara, que van traslladar la cort, Barcelona va entrar en un declivi, accentuada per la Pesta Negra i les epidèmies de fam. Des de mitjans del segle XIV Barcelona va viure una crisi demogràfica motivada per l'escassetat d'aliments i una prolongada successió de pestes que van delmar la població. El comerç va decaure a causa de la pirateria i l'obertura de la ruta a Orient per l'Atlàntic, fet que, juntament amb l'endeutament de la monarquia i les revoltes camperoles, va generalitzar un ambient de crisi econòmica.

Des de lo mal any primer (1333), primer any de fam a causa d'unes males collites, es van succeir els desastres: El 1348 la pesta negra va assolar la ciutat, reapareixent de forma cíclica fins a finals del segle XV: 1363, 1371, 1396, 1410, 1429, 1439, 1448, 1466, 1476, 1483, 1494 i 1497. El 2 de febrer de 1428 la ciutat va patir un terratrèmol, que va deixar una vintena de morts, a part de danys materials importants.[18]

Des de finals del segle XIV i al llarg del segle XV València havia patit una "eclosió" que va desplaçar el focus cultural de Barcelona cap a València.[19] A més a més, el rei Alfons el Magnànim va traslladar la cort a Nàpols, iniciant una política imperial, que va fer girar el focus cap a les Itàlies. Aquest focus continuaria fins al segle XVI quan Ramon Folch de Cardona funda la primera Acadèmia de Ciències (laica) del món (després de la del Vaticà).[20] Aquests fets i l'arribada dels Borja al papat van accentuar aquest declivi de Barcelona en favor de València i Nàpols.[19]

Es van succeir les revoltes populars, propiciant la creació de dues faccions enfrontades: la Biga, grup lligat a l'oligarquia noble i eclesiàstica, i la Busca, estament de les classes populars, mercaders i artesans. L'any 1453 la Busca va accedir al govern municipal, propulsant una sèrie de reformes com la democratització del govern municipal, la devaluació de la moneda i el proteccionisme comercial. Després de set anys de govern, la Biga, recolzada per la Generalitat, va reprendre el poder municipal, iniciant una política revengista que va comportar l'execució de diversos dirigents de la Busca.

En aquesta època també destaca la fundació per part del rei Alfons el Magnànim de l'Estudi General de Barcelona, germen de l'actual Universitat de Barcelona, unificant d'aquesta manera els diferents centres d’ensenyament superior existents a la ciutat.[21]

Guerra civil catalana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil catalana

El motiu va ser l'afer del Príncep de Viana, la reina, Joana Enríquez, (que havia estat vinculada a la Busca), va haver de fugir a Girona, on va ser assetjada per les tropes de la Generalitat. En ser ajudada pel rei Joan II-que en entrar militarment a Catalunya va transgredir una acta constitucional-, es va iniciar una guerra civil entre el rei i la Generalitat (1462-1472), que va acabar amb la presa de Barcelona per l'exèrcit reial el 1472. La Pau de Pedralbes va preservar els privilegis del govern municipal, però deu anys de guerra van suposar l'enfonsament econòmic de la ciutat.[22]

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Gravat de Barcelona del 1563
Vegeu també: Edat moderna de Catalunya

La decadència de l'època baixmedieval es perllongaria al llarg dels segles següents: les tensions derivades de la unió dinàstica amb Castella, iniciada amb el matrimoni entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, va assolir el seu moment àlgid amb la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1651 i, més tard, amb la Guerra de Successió (1706-1714), que va significar la desaparició de les institucions pròpies de Catalunya.

Barcelona gremial[modifica | modifica el codi]

Durant els segles XVI i XVII van adquirir cada vegada més rellevància en l'activitat econòmica de la ciutat-i, consegüentment, en el govern municipal-els gremis i confraries, institucions d'origen medieval però que van cobrar protagonisme en aquest període de la història en què, tot i que Espanya floria amb el descobriment i posterior conquesta d'Amèrica, Catalunya -i, per tant, Barcelona-van patir un període de cert letargia. Els gremis, sorgits a partir del segle XIII, eren associacions professionals que regulaven la pràctica dels diversos oficis artesanals de l'època, tant a nivell professional com econòmic i social, instaurant un estricte reglament per controlar la producció i els preus, així com per evitar la competència i el monopoli. També controlaven la formació i la graduació dels seus membres (per ordre jeràrquic: aprenents, oficials i mestres). Amb el temps van anar adquirint pes en el govern municipal, aconseguint el 1641 una representació de dues consellers al consistori.

És de remarcar que durant l'edat moderna, al contrari que a la resta d'Europa, on predominaven les classes aristocràtiques, a Barcelona destacava la classe mitjana, que gaudia de prestigi i prosperitat, i on un simple artesà podia arribar a regir el govern de la ciutat. L'humanista italià no Lucio Marineo Sículo, de visita a Barcelona a finals del segle XV, va escriure el següent:

« Les persones de qualsevol edat es donaven a les arts, ja fossin liberals o mecàniques, que registraven un gran floriment. No hi havia vianants, és a dir, gent ocioses i sense ofici, ja que totes tenien la seva ocupació i per això no hi havia homes de mala vida ni pobres, i els ciutadans vivien correctament i els sobrava cabal ".[23] »

Durant els segles XV i XVI es va construir un port artificial que cobrís per fi les necessitats de l'important centre mercantil que era Barcelona: paradoxalment, durant l'època d'esplendor del comerç català per la Mediterrània, Barcelona no comptava amb un port preparat per al volum portuari que era habitual a la ciutat. L'antic port al peu de Montjuïc havia estat abandonat, comptant la ciutat únicament amb la platja per rebre passatgers i mercaderies, els vaixells de gran calat havien de descarregar mitjançant barques i mossos de corda. Per fi, el 1438 es va obtenir el permís reial per construir un port: en primer lloc, es va enfonsar un vaixell carregat de pedres per a servir de base al mur que va unir la platja amb l'illa de Maians; reforçat el mur a 1477, es va allargar en forma de espigó a 1484. A mitjans del segle XVI es va ampliar el port davant la campanya iniciada per Carles I contra Tunísia. A finals de segle, el moll comptava amb una longitud de 180 metres per 12 d'ample. Noves obres de millora en el segle XVII van donar per un fi un port en condicions per a la ciutat.

Corpus de sang[modifica | modifica el codi]

Article principal: Corpus de Sang

Des de la unió de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics, Catalunya va ser marginada per la nova casa regnant, els Àustria, sobretot des del regnat de Felip II, que va impedir la total recuperació del principat després dels desastres econòmics i demogràfics del segle XV. Aquest clima d'enfrontament entre la monarquia espanyola i les classes dirigents catalanes va tenir el seu apogeu durant el regnat de Felip IV: fastiguejats dels abusos comesos per les tropes mercenàries del rei establertes a Catalunya, i sufocats per els impostos abusius dictats pel comte-duc d'Olivares, el 7 de juny de 1640 es va produir a Barcelona una revolta popular-coneguda com el Corpus de sang -, origen de l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1651) -anomenada així per comptar majoritàriament entre els seus membres de la pagesia catalana-. Dirigida pel president de la Generalitat, Pau Claris, i sota el lema visca la terra i Muir el mal govern, els rebels catalans, ajudats per França, van combatre contra les tropes de Felip IV. Tanmateix, el descontentament amb l'ajuda prestada per França, i l'avanç de les tropes castellanes, van provocar la capitulació de Barcelona el 1652. El rei va promulgar una amnistia general i va acatar la constitució catalana, encara que la guerra amb França va continuar fins a la Pau dels Pirineus (1659), per la qual Catalunya va perdre el Rosselló i el nord de la Cerdanya.[24]

La Guerra de Successió[modifica | modifica el codi]

Assalt final de les tropes borbòniques sobre Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Representació d'una de les últimes cargues l'Onze de Setembre de 1714.

La pau momentània amb la monarquia hispànica va durar poc temps: la mort sense descendència del rei Carles II va provocar un conflicte successori que va donar origen a la Guerra de Successió (1701 - 1714), on van intervenir les principals potències europees (França en defensa del pretendent Felip de Borbó-futur Felip V -, i Alemanya, Gran Bretanya, Països Baixos i Portugal a favor de Carles d'Àustria-futur emperador Carles VI-). A la península Ibèrica, Castella es va posar a favor de Felip, mentre la Corona d'Aragó va optar per Carles, que el 1705 va ser proclamat rei Carles III per les Corts Catalanes. No obstant això, l'èxit de l'ofensiva francesa, i la retirada del pretendent austríac després de la seva entronització com a emperador el 1711, van deixar sola a Catalunya, que, després d'un setge de gairebé tretze mesos, va ser presa a l'assalt de l'11 de setembre de 1714, data que ha estat apropiada pel catalanisme del segle XIX com la Diada Nacional de Catalunya. Cal destacar el paper efectuat en la defensa de la ciutat per la Coronela, milícia gremial que comptava amb uns 3.000 efectius, que van lluitar de manera disciplinada i amb sorprenent valentia.[25]

La Barcelona borbònica[modifica | modifica el codi]

Plànol francès de 1698 de la ciutat de Barcelona, amb indicacions per a un pla de setge.

La derrota va suposar per a Barcelona la pèrdua dels seus fur i els seus òrgans d'autogovern: Amb els Decrets de Nova Planta (1716) es va abolir la Generalitat, així com el Consell de Cent, passant el govern de la ciutat a una junta de 24 regidors de designació real i per temps indefinit, la Taula de Canvi es va convertir en un banc privat, el Consolat de Mar va continuar com a entitat, però perdent gairebé tots els seus recursos financers. El canvi de moneda va comportar un greu perjudici a l'economia ciutadana, provocant la caiguda de preus i salaris. Per tal de controlar militarment la ciutat i sufocar possibles disturbis, es va reconstruir el castell de Montjuïc i es va aixecar una nova fortalesa, la Fortalesa de la Ciutadella, per la qual es van derruir 1.200 cases del barri de ribera (quedant 4.500 persones sense casa i sense indemnització), així com els convents de Sant Agustí i Santa Clara, i es va desviar el Rec Comtal. Per a la seva construcció es va emprar els presoners que havien participat en la defensa de la ciutat.[26]

Tot i això, el segle XVII s'associa a Catalunya i Barcelona amb el creixement demogràfic (de 30.000 habitants el 1717 a 130.000 a finals de segle) i en els nous procediments industrials que va posar els fonaments per a la Revolució Industrial, de la qual Catalunya va ser pionera a l'estat espanyol. Es va obrir el comerç amb Amèrica, que va resultar molt fructuós per a la ciutat (a 1745, la fragata Nostra Senyora de Montserrat va ser la primera nau catalana a recalar a Amèrica). El 1756 es va fundar la Reial Companyia de Comerç de Barcelona, que va obtenir el monopoli comercial amb Puerto Rico, Santo Domingo i l'illa de Margarita. El 1765 Carles III va signar un reial decret que autoritzava al port de Barcelona a comerciar directament amb el Carib i, el 1778, amb tota Amèrica, donant origen a una intensa relació comercial sobretot amb l'illa de Cuba, on molts comerciants catalans (coneguts com a indianos) es van fer rics, riquesa que van portar de tornada a la ciutat. Barcelona s'exportava sobretot vi, aiguardent, fruits secs i manufactures tèxtils (indianes), i importava sucre, cafè, cacau, cotó i tabac.

A nivell urbà, cal remarcar la construcció a 1753 del barri de la Barceloneta, promoguda pel marquès de la Mina seguint el projecte d'urbanització de Joris Prosper Van Verboom de 1719.[27] el qual també va reparar i ampliar el port i fomentar la instal·lació del primer enllumenat públic. Entre 1776 i 1778 es va realitzar la urbanització de la Rambla, i es van crear els passejos de Gràcia i de Sant Joan. Com edificis, cal destacar la construcció de la nova seu de la Llotja i el Palau de la Virreina, així com la nova Duana i, a nivell religiós, la construcció de la Basílica de la Mercè (patrona de la Diòcesi de Barcelona). Pel que fa a l'educació, destaca la creació de la primera escola de disseny d'Espanya, l'Escuela gratuita de diseño, coneguda popularment com a l'Escola de la Llotja. Finalment, a nivell cultural, convé recordar la data de l'1 d'octubre de 1792 com la de l'aparició del primer diari editat a la ciutat, el Diari de Barcelona.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Vista del port de Barcelona amb la muntanya de Montjuïc al fons (1850).

El segle XIX va ser d'un gran creixement per a la ciutat, tant a nivell demogràfic com econòmic i urbanístic. El 1802 la família reial fa una estada a Barcelona durant els mesos d'octubre i novembre de Carles IV d'Espanya i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, que celebraven la doble boda del Príncep d'Astúries i la Infanta Maria Isabel amb prínceps italians, provocant 'execució de nombroses obres d'infraestructura i l'acabament d'altres iniciades el segle anterior.,[28] El pla d'eixample i l'annexió de diversos municipis confrontants van suposar una gran ampliació del perímetre urbà. El procés d'industrialització i modernització de les infraestructures i els serveis urbans van comportar un canvi radical en el nivell de vida (electrificació, enllumenat públic, canalitzacions, transports), que va guanyar en confort i qualitat de vida. No obstant això, a nivell social, es va viure una època de gran conflictivitat social, provocada per la lluita de classes originada per la gran diferència de nivell de vida entre la classe obrera i la burgesia. La cultura va experimentar una gran revitalització, ressorgint l'idioma català a nivell literari, mentre que el modernisme va ser l'expressió artística per excel·lència de la nova societat barcelonina.

Guerra del Francès i fi de l'Antic Règim[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Francès
Plànol de Barcelona (1806).

Els successos de la Revolució Francesa van tenir àmplia difusió a la capital catalana, propera a la frontera amb el país gal. La guerra contrarevolucionària iniciada per Carles IV va afectar la bona marxa de l'economia barcelonina. Després de l'ocupació de la península per les tropes de Napoleó el 1808, que va donar origen a la Guerra de la Independència (aquí anomenada Guerra del Francès), Barcelona va ser declarada capital del Departament de Montserrat. La ciutat fou intentada reprendre en 1808, i en absència de l'exèrcit francès en 1809 per Joan Clarós i Preses,[29] però una riuada va impedir creuar el Besòs.[30] Després de la derrota de les tropes napoleòniques i l'acord signat en el Tractat de Valençay, el regnat de Ferran VII va suposar la reinstauració de l'absolutisme.[31]

No obstant això, les idees liberals aportades pels francesos van calar en la població, i des de llavors Barcelona va ser un important centre difusor del liberalisme. El 1820, una revolta popular a la Plaça del Palau va obligar el general Castaños a proclamar la Constitució. Tanmateix, el 1823, amb l'ajuda francesa de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el rei va retornar de nou a l'absolutisme, encara que aquesta nova singladura, que es va perllongar per deu anys, va evidenciar el caduc d'un sistema superat per nous factors socials com l'auge de la burgesia i l'inici de l'era industrial, que succeïa al sistema preferentment agrari en què es basava l'Antic Règim. Finalment, l'adveniment d'Isabel II, recolzada pels sectors liberals enfront dels més conservadors de la facció carlí que es va oposar a la seva entronització, va afavorir l'avenç social i la democratització del sistema polític.[32]

Bombardeig des del castell de Montjuïc (3 de desembre de 1842).

Tot i això, les disputes entre els sectors moderats i progressistes dins del partit liberal van provocar diversos enfrontaments. A Barcelona, aquest clima de tensió va produir nombrosos disturbis, que solien traduir en una oberta hostilitat cap a la noblesa i el clergat: a 1835, arran d'una protesta popular per la mala qualitat dels bous d'una correguda, els revoltats van cremar els convents de Santa Caterina, Sant Josep, Sant Francesc, Sant Agustí, els Trinitaris i el Carme, així com l'assassinat del general Bassa. El 1842, a causa de la disputa pel poder entre la reina Isabel i el general Espartero, es va produir una revolta que va ser sufocada per aquest últim amb un bombardeig[33] des del castell de Montjuïc (3 de desembre de 1842), que va durar dotze hores i va destruir 400 cases. Igualment, el 1843, hi va haver diversos bombardejos des del 7 de setembre fins al 19 de novembre, a càrrec del general Prim,[34] que no va cessar fins que es va rendir la Junta que havia pres el poder a la ciutat.[35]

Industrialització[modifica | modifica el codi]

Tramvia de la línia Barcelona-Gràcia el 1872
Vegeu també: Revolució Industrial de Catalunya

La Revolució Industrial va tenir una ràpida implantació a Catalunya, sent pionera en el territori nacional en la implantació dels procediments fabrils iniciats a Gran Bretanya en el segle XVIII. El 1737 es va crear a Barcelona la primera fàbrica de manufactures tèxtils, la d'Esteve Canals. A aquesta van succeir diverses fàbriques instal·lades al Raval i extramurs, com la d'Erasme de Gònima, que va arribar a tenir mil treballadors. A finals de segle es van introduir noves màquines mogudes per energia hidràulica. El 1800 hi havia a Barcelona 150 fàbriques del ram tèxtil, destacant El Vapor, fundada per Josep Bonaplata. El 1849 es va obrir a Sants el complex L'Espanya Industrial, propietat dels germans Muntadas. La indústria tèxtil va tenir un continu creixement fins a la crisi de 1861, motivada per l'escassetat de cotó deguda a la Guerra de Secessió nord-americana.

També va anar cobrant importància la indústria metal·lúrgica, potenciada per la creació del ferrocarril i la navegació a vapor. El 1836 va obrir la fosa Nova Vulcano, a la Barceloneta, i el 1841 va arrencar La Barcelonesa, antecedent de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855), una de les més importants fàbriques de la història de Barcelona. Cal destacar que de Barcelona va partir la primera línia de ferrocarril de l'estat espanyol, que comunicava la ciutat comtal amb la vila de Mataró. El viatge inaugural va ser el 28 d'octubre de 1848. Posteriorment es van crear les línies a Granollers (1854), Sabadell-Terrassa (1855) i Martorell (1859) .[36]

Els nous processos industrials van suposar un augment de la conflictivitat laboral, ja que els treballadors temien ser substituïts per les noves màquines. Així, per exemple, el 14 de juliol de 1854, a l'abric d'una nova revolta liberal, diversos obrers van saquejar fàbriques i van cremar maquinària industrial. A poc a poc va anar guanyant terreny un nou sentiment de classe que va propiciar l'associacionisme obrer: a 1840 es va fundar l'Associació Mútua de la Indústria Algodonera, primera entitat que tenia per objectiu millorar les condicions de vida i laborals dels treballadors. El 1854 es va crear la Unió de classes, primera associació que va promoure l'ús de la vaga com a mesura de pressió. La primavera del mateix any es va iniciar el conflicte de les selfactines, una crisi laboral dels teixidors en contra de la industrialització. El 1855, amb motiu de l'execució del dirigent obrer Josep Barceló, es va declarar la primera vaga general, alhora que una revolta ciutadana va ser violentament sufocada pel governador militar. Durant la vaga, el director de la fàbrica del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, va ser mort a trets.

Un període destacat en la vida econòmica de la ciutat fou la «Febre d'Or», que es va donar després de la restauració d'Alfons XII al tron espanyol, una vegada fracassada la I República. Es va iniciar un clima d'especulació financera a través de les societats de crèdit, alhora que va continuar l'expansió de la indústria tèxtil i metal·lúrgica, van sorgir noves empreses energètiques (gas i electricitat) i grans navilieres com la Transatlàntica (1881). El 1886 es va fundar la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, que fomentava els interessos dels empresaris i industrials catalans. Al mateix temps, es van anar introduint les noves ideologies obreres, el comunisme i l'anarquisme: a 1873 es va celebrar a l'Ateneu Obrer de Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, que va suposar el triomf de la doctrina anarquista i va comportar la creació del sindicat Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors.

Transformacions urbanes[modifica | modifica el codi]

Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació , Ildefons Cerdà (1859)
Article principal: Pla Cerdà

Paral·lelament als processos industrials, Barcelona va viure al llarg del segle XIX una àmplia sèrie de transformacions urbanes: es va reordenar el centre amb la remodelació de la Plaça de Sant Jaume i els carrers Ferran, Jaume I i Princesa, i es van obrir les places Reial i Duc de Medinaceli. Es va condicionar el port, cada cop més important com arribada de matèria primera (sobretot cotó i carbó), amb la construcció d'un nou moll i el dragatge del port. Una fita en la urbanització de la ciutat va ser l'enderrocament de les muralles a 1854 amb l'aprovació del projecte Abajo las murallas, després de molts recels per part del govern central, però que era indispensable pel creixement de la població i per salvaguardar la salut pública. També cal destacar la generalització de l'enllumenat de gas des de 1842, i la instauració d'un sistema de transport públic amb l'aparició dels primers tramvies des 1872.

Però sens dubte el gran esdeveniment urbà de la Barcelona del segle XIX va ser el projecte d'Eixample de l'enginyer Ildefons Cerdà: el 1859 l'Ajuntament va nomenar una comissió per fomentar un concurs de projectes d'eixample de la ciutat. El concurs va ser guanyat per Antoni Rovira, però el Ministeri de Foment va intervenir i va imposar el projecte de Cerdà, autor d'un plànol topogràfic del pla de Barcelona i un estudi demogràfic i urbanístic de la ciutat. El Pla Cerdà instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest-sud-est, de 20 metres d'amplada, tallades per altres d'orientació sud-oest-nord-est paral·leles a la costa i a la serra de Collserola. Quedaven així delimitades una sèrie de mansanes de planta octogonal, de 113,3 metres de costat. El pla preveia la construcció de diverses avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana, el Paral·lel, la Gran Via i el Passeig de Sant Joan, així com diverses grans places en les seves interseccions: Tetuan, Glòries, Espanya, Jacint Verdaguer, Letamendi i Universitat.[37]

Vista general de l'Exposició Universal de 1888.

Un altre gran esdeveniment urbanístic i social va ser la celebració de l'Exposició Universal de 1888, gràcies a la qual es va urbanitzar una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella (després de l'enderrocament de la fortalesa militar i la cessió dels terrenys a la ciutat el 1869 amb motiu de la revolució la Gloriosa) a la Barceloneta, i va millorar infraestructures a tota la ciutat. L'exposició es va poder veure des del 8 d'abril fins al 9 de desembre, i va comptar amb l'assistència de 400.000 visitants. Estava formada per diversos edificis oficials i nombrosos estands, amb una àmplia representació internacional i de les principals empreses de la ciutat comtal. Després del tancament, van quedar en peu diversos edificis, com el Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Zoologia), l'Hivernacle i l'Umbracle, així com l'Arc de Triomf que servia d'entrada a l'exposició i el Monument a Colom. També es van construir altres edificis com el Palau de Justícia, el Mercat del Born, el Moll de la Fusta i la seu de Correus. Amb aquesta celebració, Barcelona va aprendre que l'organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.

Ressorgiment cultural[modifica | modifica el codi]

Cartell de la III Exposició de Belles Arts, d'Alexandre de Riquer (1896)
Article principal: Renaixença catalana

La prosperitat econòmica i la puixança social de la capital catalana van afavorir un ressorgiment de la cultura catalana, l'anomenada Renaixença. La literatura va ser incentivada amb la creació dels Jocs Florals, concurs de poesia promogut per l'Ajuntament de Barcelona, que es van començar a celebrar a 1859. A causa de la influència del romanticisme, es va revalorar la llengua catalana com a vehicle d'expressió propi, el que va comportar un nou sentiment de consciència nacional i d'especificitat de la cultura catalana. Autors com Aribau, Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull van establir les bases del ressorgiment literari català. Un altre esdeveniment cultural de gran rellevància va ser la construcció del Teatre del Liceu, acabat el 1847, promogut per la societat Liceo Filarmónico-Dramático Cultural Barcelonès.

Aquesta nova inquietud cultural necessitava un vehicle d'expressió: el modernisme. En els seus inicis, el modernisme va trobar la inspiració en l'arquitectura historicista, ja que per als artistes modernistes la tornada al passat suposava una reacció contra les formes industrials imposades pels nous avenços tecnològics produïts amb la Revolució Industrial. La utilització dels estils del passat suposa una regeneració moral que permet a la nova classe dirigent, la burgesia, identificar-se amb uns valors que identifiquen com les seves arrels culturals. Així mateix, el ressorgir de la cultura catalana amb la Renaixença va portar a adoptar les formes gòtiques com a estil "nacional" de Catalunya, amb la pretensió de conjugar nacionalisme i cosmopolitisme, d'integrar-se en el corrent modernitzadora europea.[38] L'obra d'Antoni Gaudí (Parc Güell, Casa Batlló, Casa Milà, cripta de la Colònia Güell, Temple Expiatori de la Sagrada Família), Lluís Domènech i Montaner (Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Palau de la Música Catalana) o Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller, Casa Terrades) suposarà un gran impuls per a la imatge de la ciutat. En aquest context de dinamisme de la societat barcelonina, el 1860 va néixer l'Ateneu Català, entitat creada amb la voluntat de contribuir al ressorgiment de la cultura catalana.[39] El 1872 fou fusionada amb el Casino Mercantil Barcelonès per formar l'Ateneu Barcelonès.

El 1871 es va instaurar la festa major de Barcelona, la Mercè, per celebrar la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè.

Fi de segle: inestabilitat política i expansió territorial[modifica | modifica el codi]

Bomba a la processó de Corpus (7 de juny de 1896).

A nivell social, a finals del segle XIX els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, lleure i relació social que tenien en l'esport i la pràctica d'activitat física la seva màxima expressió. En els últims anys del segle la ciutat va veure néixer una gran quantitat de clubs de natació, tennis o futbol, que tindran una gran importància en el segle XX en la vida social dels barcelonins i en la projecció exterior de la ciutat. Clubs com el Futbol Club Barcelona (fundat el 1899), el RCD Espanyol (fundat el 1900), el Reial Club de Tennis Barcelona o el Club Natació Barcelona van cobrar de seguida una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital de l'esport espanyol de principis del segle XX.

No obstant això, a nivell polític, la fi de segle va ser una època turbulenta i de gran agitació social: es va consolidar el catalanisme, amb la publicació del Diari Català per Valentí Almirall (1879), la celebració a 1880 del Primer Congrés Catalanista, el lliurament el 1885 al rei Alfons XII del Memorial de greuges, la fundació a 1887 de la Lliga de Catalunya, a 1891 de la Unió Catalanista i, finalment, a 1901, de la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba. Aquesta tendència política va ser mal vista pels sectors conservadors espanyols i, sobretot, l'exèrcit: a 1905 un grup d'oficials va assaltar la seu del diari La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-Cut ! i, en comptes de ser reprès per la seva acció fora de l'ordre social, el govern central va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya.[40]

Entre finals del segle XIX i principis del XX es van succeir les revoltes i proliferar la realització d'atemptats amb bomba. El 24 de setembre de 1893 un anarquista va atemptar contra el general Martínez Campos, que resultar ferit, alhora que moria un guàrdia civil. L'autor de l'atemptat, Paulí Pallàs, va ser afusellat, fet que va comportar la represàlia d'un altre anarquista, Santiago Salvador Franch, que el 7 de novembre de 1893 va llançar una bomba a l'interior del Teatre del Liceu, causant 20 morts. Igualment, el 7 de juny de 1896, l'anarquista Tomàs Ascheri va ser acusat de fer explotar una bomba a la processó de Corpus,[41] amb un resultat de sis morts.

Plànol actual dels districtes de Barcelona, després l'annexió dels municipis limítrofs.

Un altre factor de consideració a finals de segle va ser el creixement demogràfic: es va passar de 272.481 habitants el 1887 a 533.000 el 1900, fet propiciat per l'augment de la immigració a causa de la demanda de mà d'obra per a l'Exposició Universal. El 1897, per una Reial ordre de 27 d'abril, Barcelona es va annexionar sis poblacions limítrofes, fins llavors independents: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals. Igualment, el 1904 va ser annexionat un nou municipi independent: Horta. Finalment, el 1921 es va unir Sarrià. També cal destacar la urbanització de la muntanya del Tibidabo a partir de 1901. En total, el terme municipal va passar de 15,5-77,8 km², amb una població en el canvi de segle propera a 750.000 habitants.[42]

L'annexió dels nous municipis va plantejar la necessitat d'un pla d'enllaços de la ciutat, que va sortir a concurs públic el 1903, sent guanyat pel urbanista francès Léon Jaussely. El Pla Jaussely, realitzat parcialment, preveia uns cinturons de ronda i l'obertura d'espais verds, directrius que van marcar l'expansió urbanística barcelonina durant el segle XX.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Vista de la Plaça de Catalunya (1900).

El segle XX va començar amb les mateixes agitacions polítiques amb què va acabar el segle anterior, que cristal·litzaria en la Guerra Civil. La dictadura franquista va significar un període de certa decadència en l'evolució de la ciutat, encara que la posterior arribada de la democràcia i la reinstauració dels drets propis dels catalans rellançar la tradicional vitalitat barcelonina. El continu progrés tant econòmic com social han portat a la ciutat a ser una urbs de gran rellevància tant en el context espanyol com europeu, mentre que diversos esdeveniments socials com els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures han situat Barcelona com una metròpoli de reconegut prestigi internacional.

Barcelona durant la Setmana Tràgica

La Setmana Tràgica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setmana Tràgica

El segle es va iniciar en el mateix ambient de confrontació social que havia caracteritzat la societat barcelonina dels anys anteriors. El 1909 es va produir un succés d'especial rellevància: la Setmana Tràgica. Les successives derrotes de l'exèrcit espanyol en Marroc obligar al govern a reclutar noves lleves per enviar al capdavant, que es van nodrir sobretot de gent humil, ja que les classes afavorides podien comprar la dispensa per una mòdica quantitat de diners. Aquest fet va provocar un aixecament popular a la ciutat comtal, que va canalitzar la ira i frustració de la classe obrera per la seva situació marginal. Entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909 els revoltats van aixecar barricades i es van dedicar a la crema d'esglésies i convents. Finalment, la revolta va ser sufocada per l'exèrcit, amb un saldo de 2.500 detinguts, dels quals 1.725 van ser jutjats militarment. Es van dictar 59 sentències de cadena perpètua i 17 de mort, de les quals es van efectuar cinc, entre ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va servir d'imatge del cap de turc.[43]

Els anys que van seguir van ser novament d'agitació social: l'1 de novembre de 1910 es va celebrar a Barcelona un congrés obrer que va suposar la unificació d'anarquistes i sindicalistes, naixent la Confederació Nacional del Treball (CNT). La força de la CNT va poder constatar en la vaga de La Canadenca (com era coneguda l'empresa elèctrica Barcelona Traction Light & Power), motivada per l'acomiadament de diversos obrers únicament per estar sindicats. El 5 de febrer de 1919 es va declarar la vaga del ram de gas i electricitat, quedant Barcelona a les fosques i paralitzant l'activitat industrial. L'exèrcit va intervenir reprenent el subministrament, de manera que la vaga es va generalitzar. Es va declarar l'estat de guerra, i detinguts 3.000 vaguistes. El conflicte va continuar, fins que el 14 d'abril es va arribar a un acord en el que, entre altres coses, el govern va acceptar la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, la patronal, descontenta, va realitzar un tancament de dotze dies, que va afectar cent mil obrers que van quedar a l'atur. Des de llavors es va exasperar l'enfrontament entre obrers i empresaris, iniciant una sèrie d'atemptats i assassinats que van portar el terror als carrers. En poc temps van haver 230 morts violentes a Barcelona, entre ells l'advocat sindicalista Francesc Layret i el dirigent anarquista Salvador Seguí.[44]

En l'escena internacional, l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola faria que Barcelona es convertís en «una gran ciutat internacional, on canvien els costums i les modes, i a la qual van a parar espies, desertors i gent que fuig del conflicte».[45]

Dictadura de Primo de Rivera[modifica | modifica el codi]

Aquest ambient de conflictivitat-especialment l'assassinat del cap de govern, Eduardo Dato, assassinat a Madrid per anarquistes catalans-va propiciar un cop d'estat el 13 de setembre de 1923, realitzat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que va comptar amb el suport del rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera va eliminar les institucions democràtiques, i va iniciar una ferotge repressió de les organitzacions sindicals. Suprimir la Mancomunitat (institució fundada el 1914 a instàncies de la Lliga Regionalista, que tenia competències sobre certs àmbits administratius i de foment cultural), i prohibir l'ús de l'idioma català i de la bandera catalana. Es van clausurar institucions com l'Orfeó Català, i fins i tot el FC Barcelona va ser suspès per sis mesos.

Un dels grans esdeveniments d'aquesta època va ser l'Exposició Internacional de 1929, celebrada a Montjuïc. Per aquest esdeveniment es va urbanitzar tota la zona de la plaça d'Espanya, i es van construir els pavellons que més tard acollirien la Fira de Barcelona. L'Exposició va tenir lloc entre el 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, sobre una superfície de 118 Ha, i va tenir un cost de 130 milions Pts.[46] A més del recinte firal, la mostra va deixar nombrosos edificis i instal·lacions, alguns dels quals s'han convertit en emblemes de la ciutat, com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l'Estadi Olímpic. També es va construir el Metro de Barcelona, inaugurat inicialment el 1924 i ampliat el 1926 amb el servei del Metro Transversal entre la Bordeta i Plaça Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat amb el recinte de l'exposició. Igualment, es va construir el Funicular de Montjuïc per accedir fins a dalt de la muntanya, així com el Transbordador aeri per accedir-hi des del Port de Barcelona (encara que va ser inaugurat posteriorment, el 1931).

Les Quatre Columnes, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, representant la bandera catalana. Ubicades on posteriorment es va situar la Font Màgica, van ser manades enderrocar per Primo de Ribera.[47]

Com va passar el 1888, l'Exposició del 1929 va suposar un gran impacte per la ciutat de Barcelona a nivell urbanístic, no només a la zona de Montjuïc, per tota la ciutat es van realitzar obres de millora i condicionament: s'enjardinaran les places de Tetuan, Urquinaona i Letamendi, es va construir el pont de Marina, es va urbanitzar la Plaça de Catalunya, i es van prolongar la Diagonal cap a l'oest i la Gran Via de les Corts Catalanes cap al sud-oest. També es van realitzar diverses obres públiques: es va millorar l'asfaltat de carrers i el clavegueram, es van instal·lar lavabos públics i es va substituir l'enllumenat de gas per l'elèctrica. Així mateix, es van remodelar diversos edificis, com la seu de l'Ajuntament o el Palau de la Generalitat -on es va construir el pont flamíger que creua el carrer Bisbe-. Es van acabar l'edifici de Correus i l'Estació de França, que portaven diversos anys en obres. Així mateix, es va construir el Palau Reial de Pedralbes com a residència de la família reial. Durant aquesta època es va construir així mateix el primer gratacel de Barcelona, l'edifici de Telefónica a la cantonada Fontanella/Portal de l'Àngel, obra de Francesc Nebot. També destaca la fundació de Ràdio Barcelona l'any 1924, l'emissora de ràdio més antiga d'Espanya.

Finalment, es van millorar les comunicacions de la ciutat, amb la construcció en els anys 1920 del Aeroport del Prat, la supressió dels passos a nivell dins de la ciutat, la millora dels enllaços amb els barris perifèrics de la ciutat, el soterrament del tren de Sarrià (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) i l'electrificació dels tramvies públics. Totes aquestes obres públiques van comportar una forta demanda d'ocupació, provocant un gran augment de la immigració cap a la ciutat comtal, provinent d'arreu d'Espanya. Així mateix, l'augment de població va comportar la construcció de diversos barris obrers de "cases barates", com el Grup Aunós a Montjuïc i els Grups Milans del Bosch i Baró de Viver a Besòs.[48]

Segona República i Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil a Catalunya
Arrel de l'Estatut de Núria.

En el context de la crisi econòmica internacional (crac del 1929), la dictadura de Primo de Rivera va trontollar, presentant la dimissió al rei el 28 de gener de 1930. El 12 d'abril de 1931 es van celebrar eleccions municipals, que van suposar la fi de la monarquia. A Barcelona, va guanyar majoritàriament el partit nacionalista Esquerra Republicana de Catalunya, amb un total de 25 regidors. El 14 d'abril, el president de la reinstaurada Generalitat, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana com a part integrant de la Federació Ibèrica. Així mateix, el 9 de setembre de 1932 es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Els primers anys de la Segona República significar una profunda transformació social, aprovant-se nombroses lleis de signe progressista que van millorar les condicions de les classes més desfavorides. Tanmateix, el triomf de la dreta en les eleccions de 1933 va suposar un nou retrocés en el desenvolupament social. Després de diverses disputes amb el govern central, el 6 d'octubre de 1934 el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català, pronunciament que va ser ràpidament sufocat per l'exèrcit. Es va suspendre l'Estatut, i el govern autonòmic va passar directament a mans de l'administració central. No obstant això, el canvi de govern amb el triomf del Front Popular en les eleccions del 16 de febrer de 1936 va comportar la restauració de la Generalitat i del president Companys .[49]

L'estiu de 1936 Barcelona es disposava a organitzar un altre gran esdeveniment internacional: l'Olimpíada Popular. Per a això, es va reformar l'Estadi Olímpic i es va condicionar la muntanya de Montjuïc. No obstant això, tot i que tot estava preparat, els Jocs no es van poder celebrar, ja que en el mes de juliol l'exèrcit va iniciar el seu cop militar contra la II República, donant origen a la Guerra Civil. El 19 de juliol diverses columnes militars es van dirigir al centre de la ciutat amb la intenció de prendre els punts més estratègics per aconseguir el control de la població. No obstant això, la ferma resistència organitzada per les tropes de la Generalitat, la guàrdia civil-que es va mantenir fidel a la República-i les milícies urbanes, van provocar el fracàs de l'aixecament a la ciutat comtal. El general Manuel Goded, que havia volat des de Mallorca per fer-se càrrec del govern rebel a Catalunya, va ser detingut i posteriorment afusellat.[50]

A Barcelona es va viure un procés revolucionari mitjançant el qual gran part de les empreses i serveis van ser col·lectivitzats per sindicats com la CNT i la UGT. L'autoritat del Govern de la República i la Generalitat era teòrica, controlant de forma efectiva els carrers els anarquistes. No obstant això, a partir dels Fets de maig de 1937, que van enfrontar als comunistes prosoviètics del PSUC-partidaris de guanyar primer la guerra-amb els anarquistes i els comunistes de tendència Trotskista del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-defensors de realitzar primer la revolució social-, la influència dels anarquistes va decréixer i el POUM fou il·legalitzat al mes de juny del mateix any. Aquesta petita guerra civil dins de la més gran a nivell estatal va deixar un saldo de 200 morts, i va provocar una forta repressió contra els membres de la CNT i sobretot el POUM, que va significar la detenció i mort del líder del POUM, Andreu Nin.

George Orwell, va comentar sobre la Barcelona dels mesos previs als Fets de Maig en Homenatge a Catalunya:

« Per primera vegada en la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava les regnes. Gairebé tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes, les parets ostentaven la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; gairebé tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per tot arreu, quadrilles d'obrers es dedicaven sistemàticament a enderrocar esglésies. En tota botiga i en tot cafè es veien rètols que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els enllustradors havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com a un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deia senyor, o do i tampoc vostè; tots es tractaven de «camarada» i «tu», i deien ¡Salut ! en lloc de bon dia. »
— George Orwell, Homenatge a Catalunya
Bombardeig de Barcelona el 17 de març de 1938, fotografiat des d'un bombarder italià.

Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada en 194 ocasions per l'exèrcit colpista que fou ajudat per l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini i que convertiren Espanya en un banc de proves per a la Segona Guerra Mundial, essent la primera gran capital bombardejada per l'aviació moderna, sobretot per l'Aviazione Legionaria italiana.[51] El primer bombardeig va ser del creuer italià Eugenio di Savoia el 13 de febrer de 1937, que va deixar 18 morts. El primer bombardeig aeri va tenir lloc el 29 de maig (60 morts), al qual es van succeir nombroses rèpliques a tot el llarg de la contesa (amb especial virulència de l'1 al 30 de gener de 1938 i del 16 al 18 de març de 1938 en què es calcula que van morir la meitat de les víctimes dels dos anys de bombardeigs). El balanç final va ser d'unes 2.500 víctimes, la majoria civils. Arran dels bombardeigs, els ciutadans construïren més de 1400 refugis arreu de la ciutat per poder-se protegir.[52]

La ciutat va ser ocupada per l'exèrcit facciós el 26 de gener de 1939,[53] que va abolir l'autonomia catalana i les seves institucions polítiques, com la Generalitat, i va prohibir l'ús de la llengua catalana i les seves manifestacions culturals. Barcelona es va veure sumida, durant els gairebé quaranta anys de la dictadura franquista, en una gran decadència social i cultural.

Dictadura franquista[modifica | modifica el codi]

Article principal: Franquisme a Catalunya

El suport de la ciutat a les forces de la República li va costar car a Barcelona, no només durant els tres anys de guerra, sinó durant els trenta-sis anys de dictadura (1939-1975). El nou règim va realitzar una purga política que va relegar a qualsevol persona vinculada a la República, al comunisme o al catalanisme. Moltes persones van optar per l'exili, mentre que altres van ser empresonades i algunes executades -com el president Companys, afusellat a Montjuïc a 1940-. La postguerra va ser un període de gran penúria econòmica, pel col·lapse patit durant la guerra i el posterior aïllament del règim franquista a nivell internacional. Fins als anys 1950, amb l'aliança amb Estats Units i l'arribada del Pla Marshall, no es va reactivar l'economia. Llavors va començar un progressiu desenvolupament, plasmat en la implantació a la Zona Franca barcelonina de l'empresa SEAT, primera gran factoria d'automòbils construïda a Espanya.[54]

L'últim part de guerra signat pel general Franco, l'1 d'abril de 1939.

D'aquesta època cal ressenyar que, el 1952, Barcelona va acollir el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que va permetre la urbanització d'un nou barri conegut com El Congrés. D'altra banda, els anys de la dictadura es van caracteritzar pel desenvolupament urbà, que va consistir en la construcció desenfrenada d'habitatges barates per absorbir la immigració procedent, sobretot, de comunitats espanyoles com Andalusia, Múrcia o Galícia. La construcció d'habitatges es va dur a terme, en molts casos, sense una planificació urbanística prèvia, i utilitzant materials barats que, amb els anys, provocarien problemes diversos com l'aluminosi. La febre constructora va provocar un notable increment demogràfic i la creació de nous barris, tant a l'interior de la ciutat, com El Carmel, Nou Barris, Guinardó, Vall d'Hebron, La Sagrera, Clot, Verneda, Poblenou, etc., com a poblacions adjacents a Barcelona com a Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o Badalona, que van multiplicar la demografia de l'àrea metropolitana de Barcelona, també anomenada "cinturó".[55]

L'increment de població i la irrupció del cotxe en la dècada de 1960 va obligar a desenvolupar la xarxa de metro, d'una banda, i l'asfaltat massiu de carrers, la instal·lació de semàfors i la construcció de les primeres rondes de circumval de la ciutat.

Des del punt de vista sociocultural, l'arribada massiva d'immigració va multiplicar el nombre de castellanoparlants en una ciutat on, fins als anys 1930, el català era la llengua clarament preponderant. A això també va contribuir el poder dels nous mitjans de comunicació de masses, la ràdio i la televisió, que s'emetien únicament en castellà, i el fet que el castellà fos l'única llengua oficial reconeguda pel règim, i per tant l'única utilitzada en la vida pública.

Durant els últims anys del règim es va iniciar un ampli moviment social que, alhora que demanava la democràcia i l'amnistia política, reivindicava de nou l'ús del català i la normalització de la cultura catalana. L'activitat de moviments com Els Setze Jutges (compost per cantants com Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, etc.), van crear un front de batalla de reivindicació catalanista i democràtica. Al mateix temps, es van succeir diversos actes reivindicatius, com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un Sindicat Democràtic d'Estudiants (1966), la tancada a Montserrat en protesta contra el procés de Burgos (1970) o la primera Assemblea de Catalunya, celebrada el 7 de novembre de 1971 a la parròquia de Sant Agustí. D'aquesta Assemblea va sorgir la consigna llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia.[56]

Democràcia[modifica | modifica el codi]

La platja de la Barceloneta i les torres bessones (Torre Mapfre i Hotel Arts), símbol de la Villa olímpica.

Amb la restauració democràtica retornar les institucions catalanes, com la Generalitat, reinstaurada a 1977 amb el retorn del president a l'exili, Josep Tarradellas. L'11 de setembre de 1977 es va produir una multitudinària manifestació a Barcelona a favor de l'Estatut. L'aprovació de la Constitució de 1978 va afavorir l'estat de les autonomies, sent aprovat l'Estatut el 18 de desembre de 1979. Així, Barcelona tornava a ser capital de la Catalunya autonòmica i seu del nou parlament i del govern autònom. Les primeres eleccions municipals van ser el 3 d'abril de 1979, donant a la ciutat el seu primer consistori democràtic: va ser triat alcalde el socialista Narcís Serra, a qui va succeir a 1982 Pasqual Maragall, promotor dels Jocs Olímpics. Des de la investidura de Serra, i fins al 2011, el PSC va estar encapçalant el govern de la ciutat: Joan Clos va substituir a Maragall el 1997, i Jordi Hereu a Clos el 2006.[57] Actualment, Xavier Trias (CDC) n'és l'alcalde.

Barcelona va iniciar un nou desenvolupament cultural i urbanístic que l'ha convertit en la ciutat atractiva que és en l'actualitat. En això va tenir molt a veure la designació de Barcelona, el 17 d'octubre de 1986, com a ciutat organitzadora dels XXV Jocs Olímpics de 1992 (i IX Jocs Paralímpics). Els set anys que van transcórrer entre 1986 i 1992 van constituir anys de gran transformació per a la ciutat: no només es van construir els complexos esportius necessaris (remodelació del Estadi Olímpic, construcció del Palau Sant Jordi, etc.), sinó que es van dur a terme obres tan importants com la construcció de les Rondes de circumval de la ciutat, la recuperació de les platges i tot el front marítim (zona del Maremàgnum), la construcció de nous barris com la Vila Olímpica, la millora del sistema de transport i modernització del metro, la instal·lació de la nova torre de telecomunicacions de Collserola, la renovació i ampliació de l'Aeroport de Barcelona, la renovació de la flota de taxis, la neteja de façanes dels edificis de la ciutat (campanya Barcelona posa't guapa), modernització d'hospitals, construcció de poliesportius municipals, la multiplicació de places hoteleres, etc. Els Jocs, a més, van internacionalitzar definitivament la imatge d'una moderna Barcelona davant tot el món, i van recuperar la il·lusió dels barcelonins, orgullosos de la seva ciutat.[58]

Barcelona actual[modifica | modifica el codi]

La Barcelona del segle XXI és una ciutat pròspera i confiada del seu futur, amb projecció internacional, que aposta per la cultura, la qualitat de vida, la innovació, la solidaritat i la sostenibilitat. La celebració d'un nou esdeveniment l'any 2004, el Fòrum Universal de les Cultures, va permetre uns canvis urbanístics encara més grans: es va recuperar tota la zona del Besòs, fins llavors poblada d'antigues fàbriques en desús, regenerant tot el barri del Poblenou i construint el nou barri de Diagonal Mar. També es va poder construir el port esportiu de Sant Adrià, i va permetre fer arribar l'avinguda Diagonal fins al mar. A més, el Fòrum va llegar a la ciutat nous parcs i amplis espais per al lleure dels ciutadans, noves places hoteleres d'alta categoria, i dos nous edificis per a exposicions i congressos que van donar noves possibilitats al perfil econòmic de la ciutat. Després de l'esdeveniment del Fòrum, l'Ajuntament ha buscat utilitzar el recinte per a concerts, exhibicions i esdeveniments per tal d'atraure més gent al lloc i evitar que la zona quedi en abandonament. Tot i així, igual que durant la seva vigència, durant l'any següent el lloc no ha estat tan visitat com estava previst.

Els profunds canvis experimentats gràcies a la celebració d'esdeveniments com els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum del 2004 van deixar una ciutat nova, cosmopolita i de gran atractiu cultural tant per als ciutadans adinerats com per al turisme internacional. El preu que van pagar els barcelonins va ser el desorbitat increment del preu del sòl, que va provocar una espectacular alça en el preu dels pisos, situant a Barcelona com una de les ciutats més cares d'Europa, amb pisos al mateix nivell de preus que ciutats com Madrid o París.

En aquests anys també s'han guanyat nous equipaments culturals, com el MACBA, el Centre de Cultura Contemporània, el Teatre Nacional i l'Auditori, o les noves instal·lacions de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, també s'ha reconstruït el Liceu després de l'incendi patit el 1994. El perfil de la ciutat ha canviat novament després de la construcció d'un gran gratacel de forma cilíndrica, la Torre Agbar.[59]

Les comunicacions han millorat amb l'arribada de l'AVE, que uneix la ciutat catalana amb la capital del país. No obstant això encara no s'ha completat la xarxa, que ha de enllaçar també Barcelona amb París, alhora que queda pendent l'eix de la Mediterrània amb València. S'han ampliat el port i l'Aeroport del Prat, amb l'objectiu de convertir Barcelona en el centre logístic del sud d'Europa. També s'està ampliant la xarxa de metro, construint actualment la línia 9, que enllaçarà les poblacions de Badalona i Santa Coloma amb la Zona Franca i l'aeroport, quan estigui finalitzada serà la línia de metro més llarga d'Europa. També està prevista la construcció d'un nou cinturó de ronda per millorar les comunicacions de l'àrea metropolitana.

Entre les darreres actuacions del consistori cal destacar la candidatura de Barcelona-al costat de les estacions catalanes d'esquí dels Pirineus - per als Jocs Olímpics d'Hivern de 2022.[60] En l'aspecte urbanístic, es va celebrar entre el 10 i el 16 de maig de 2010 una consulta popular per decidir sobre la futura remodelació de la Diagonal, amb tres opcions: bulevard, rambla o no fer cap intervenció. Va guanyar la tercera opció per un 79,84% dels vots, cosa que ha suposat un dur revés per al govern de Jordi Hereu, partidari de la reforma.[61]

Evolució demogràfica[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica de la ciutat de Barcelona, 1900-2005, segons dades de l'INE
Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
6.166 6.613 - 35.928 100.160 235.060 353.853 405.913 544.137 595.732
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
721.869 1.005.565 1.081.175 1.280.179 1.557.863 1.745.142 1.754.900 1.707.286 1.630.635 1.630.867
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
1.508.805 1.505.581 1.496.266 1.527.190 1.578.546 1.605.602 1.615.908 1.619.337 1.620.943[62] -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El gràfic i la taula reflecteixen el sostingut increment inicial, per efecte del creixement de la indústria i de l'absorció de nuclis propers, la forta tendència a l'alça fins al màxim dels anys 1970 i 1980 i un posterior decrement de la població, que ha estat absorbida sobretot per la zona metropolitana (en el sentit ampli de l'expressió, que abastaria fins a les poblacions del "segon cinturó"). La tendència més actual sembla ser cap a un repunt moderat (+5,8% entre 2001 i 2005).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de Catalunya

Portal

Portal de la història militar de Catalunya

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roig (1995), p. 2-3.
  2. seques ibèriques a la zona catalana [Consulta: 2010.06.13]. 
  3. Hernàndez (2001), p. 40.
  4. La Vanguardia, 20 de març de 2011, "La Arena de Barcino: La investigación de una historiadora sitúa un anfiteatro en el lugar donde ahora se alza Santa Maria del Mar" (pàgines 1-3 del suplement Vivir)
  5. Hernàndez (2001), p. 49.
  6. seques provincials d'Hispània: Tarraconensis I [Consulta: 2010.06.13]. 
  7. Població pre-comtal al Penedès
  8. Hernàndez (2001), p. 57.
  9. La marina de l' -Andalus [Consulta: 2010.06.13]. 
  10. Antonio Díaz Arnau. Història de la Catedral de Barcelona [Consulta: 2010.06.13]. 
  11. Hernàndez (2001), p. 58.
  12. Roig (1995), p. 15.
  13. Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, p.166 (castellà)
  14. Roig (1995), p. 19.
  15. Hernàndez (2001), p. 82.
  16. Roig (1995), p. 44-45.
  17. Xavier Ripoll. Edat Mitjana [Consulta: 2008.12.14]. 
  18. «El terratrèmol de Catalunya de 1428». Sàpiens, març 2011. [Consulta: 13 març 2011].
  19. 19,0 19,1 Historia de España del Marqués de Lozoya
  20. Enciclopedia Espasa (1934)
  21. Estudi General de Barcelona www.ub.edu
  22. Roig (1995), p. 54-57.
  23. Roig (1995), p. 71.
  24. Hernàndez (2001), p. 116.
  25. Hernàndez (2001), p. 120.
  26. Roig (1995), p. 86-87.
  27. Cortada i Colomer, Lluís. Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial. Institut d'Estudis Catalans, 1998, p. 50. ISBN 1998. 
  28. Montaner i Martorell, Josep Maria. La Modernitzacio de L'Utillatge Mental de L'Arquitectura a Catalunya (1714-1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, p.418-420. ISBN 8472831582. 
  29. Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, escrita para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadat por Victor Balaguer (en castellà). Salvador Manero, 1860, p. vol.5, p.465-466. 
  30. Ferrer, Ramon. Barcelona Cautiva (en castellà). Oficina de Antonio Brusi, 1816, p.157. 
  31. Hernàndez (2001), p. 136-138.
  32. Roig (1995), p. 90.
  33. (castellà) Celia Romea Castro, Barcelona romántica y revolucionaria: una imagen literaria de la ciudad, p.121-122
  34. Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat, p.55
  35. Hernàndez (2001), p. 165.
  36. Roig (1995), p. 104.
  37. Roig (1995), p. 120.
  38. Francesc Fontbona. L'avantguardisme d'un tradicionalista [Consulta: 2008.08.03]. 
  39. Història de l'Ateneu www.bcn.cat
  40. Roig (1995), p. 146-147.
  41. Martínez, Guillem. Barcelona rebelde: guía histórica de una ciudad. Debate Editorial, 2009, p. 223. ISBN 848306815X. 
  42. Hernàndez (2001), p. 181.
  43. Roig (1995), p. 162.
  44. Hernàndez (2001), p. 193-194.
  45. Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), Edicions 62, 1999, p. 269
  46. Exposició Internacional de Barcelona de 1929 (BIE Web Site) [Consulta: 23 d'octubre de 2009]. 
  47. Quatre columnes [Consulta: 25 d'octubre de 2008]. 
  48. Hernàndez (2001), p. 202.
  49. Roig (1995), p. 206-207.
  50. Hernàndez (2001), p. 209.
  51. Villaroya, Joan, Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, 1936-1939 (1999)
  52. Pujadó, Judit, Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris de Barcelona 1936-1939 (1998)
  53. «Barcelona para la España invicta de Franco» (en castellà). La Vanguardia, 27/1/1939. [Consulta: 22/10/2011].
  54. Roig (1995), p. 222-223.
  55. Hernàndez (2001), p. 233-234.
  56. Hernàndez (2001), p. 237.
  57. Hernàndez (2001), p. 243.
  58. Roig (1995), p. 270-271.
  59. Hernàndez (2001), p. 263.
  60. Barcelona intentarà organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern de 2022 [Consulta: 2010.06.13]. 
  61. Revista Barcelona Informació, núm. 139 (juny de 2010).
  62. «Barcelona». Idescat. [Consulta: 2/3/2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier. Barcelona, Història d'una ciutat. Llibres de l'Índex, Barcelona, 2001. ISBN 84-95317-22-2. 
  • Roig, Josep L. Historia de Barcelona : desde su fundación al siglo XXI. Ed Primera Plana SA, Barcelona, 1995. ISBN 84-8130-039-X. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Barcelona