Monestir de Pedralbes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monestir de Pedralbes
Façana i torre del monestir
Façana i torre del monestir
Situació
• Territori Catalunya
• Comarca Barcelonès
• Municipi Barcelona
• Localització Plaça del Monestir, 1 (Barcelona)
• Coordenades
Fitxa tècnica
Estil Gòtic
Començament 1326
Consagració 3 de maig de 1327
Diòcesi Barcelona
Arquitecte Desconegut
Estat d'ús Bo
Característiques
Campanar octagonal, amb finestres ogivals al cos superior; acabament en aresta viva
Claustre tres plantes: dues de gòtiques i la superior renaixentista ( Segles XIV-XVI )
Altres Capella de Sant Miquel, amb frescos de Ferrer Bassa ( 1346 )

El Reial monestir de Santa Maria de Pedralbes és un convent de l'orde de les clarisses situat al barri de Pedralbes de Barcelona. Els seus edificis formen un notable conjunt monumental d'estil gòtic.[1] Des del mes de març del 2012, el Monestir de Pedralbes és un centre patrimonial adscrit a l'Institut de Cultura de Barcelona. El 2013 va tenir 64.200 visitants.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Façana lateral del monestir

Edat antiga[modifica | modifica el codi]

Al jardí de les Corts i al carrer de Montevideo es van descobrir estructures que responen a les característiques de la pars rustica d’una vil·la romana del període altimperial. Entre les restes es documenta algun mur i diverses sitges als sondeigs realitzats a l’interior de l’antic dormitori de les monges. Del posterior procés d’interpretació de les restes es desprèn que el conjunt funcionaria com a una zona d’elaboració i emmagatzematge d’algun producte agrícola no precisat. També sembla més o menys clar l’existència d’una possible premsa d’oli o vi que explicaria l’aparició durant l’excavació d’algunes cubetes i un lacus o bassa pavimentat amb opus signinum.[3][4]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.[5] El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.

La mateixa Elisenda va fer construir un palau annex al qual es va traslladar en morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins al moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la mateixa reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.[5] Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.[6]

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys.[7] Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.[5]

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

El 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n féu càrrec la Generalitat[6] i va ser cremat el retaule major. El 1938 s'hi instal·la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment.[8] A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic,[6] i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort[6] per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col·lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent. El 13 de juliol de 2011, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, afirmà que treballaria perquè el seu districte recuperés el monestir en detriment de les Corts.[9]

El 2014 morí Pierrette Prat i Galindo, una religiosa que entrà al Monestir de Pedralbes el 1957, on visqué fins al final de la seva vida. Entre el 1957 i el 1987 fou presidenta federal dels convents de clarisses de Catalunya. Des del 1987 i fins al 2007 fou l'abadessa del Monestir de Pedralbes.[10]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El claustre del monestir amb el jardí de plantes medicinals.
Estàtua jacent d'Elisenda de Montcada a la seva tomba, vista pel costat de l'església.

El perímetre del monestir de Pedralbes va estar en un origen voltat per una muralla. D'aquesta muralla únicament es conserven dues torres de vigilància i dues de les portes que donaven accés al recinte.

Església[modifica | modifica el codi]

L'església de Pedralbes consta d'una única nau, amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal.[7] Entre els contraforts de les tres primeres voltes (o sigui, entre la porta i l'absis) s'hi disposen capelles; el quart tram correspon a la porta, que s'obre a la plaça del Monestir, i els tres darrers al cor, que en el cinquè tram té dos pisos (el cor baix i el cor alt), però que en el sisè i el setè només té el pis alt, ja que el pendent natural del terreny fa que aquests dos trams del cor alt estiguin construïts directament sobre la roca granítica.[7] Fins al segle XIX, el cor havia estat separat de la resta de l'església per una paret que pujava gairebé fins a les voltes, i que tenia al mig una finestra enreixada amb una espessa gelosia a través de la qual les monges podien seguir l'ofici, però el 1894 es va enderrocar la paret, del cor alt i es va doblar la del cor baix, per tal de suportar el pes de l'orgue que es va instal·lar aproximadament al lloc on hi havia hagut la finestra.[7]

A més del cor alt i el cor baix, també hi ha el cor dels frares, situat al mig de l'església i fora de l'àmbit de la clausura, i que en ser de poca alçada (1,3 m) no trenca la unitat espacial de la nau,[6] a diferència del que passa en altres esglésies que tenen cors amb parets o cadirats més alts, com a la catedral de Barcelona.

La simplicitat de les línies de l'església, especialment el campanar octogonal, acabat en aresta viva, infon una acusada modernitat a l'edifici i va provocar l'admiració de Le Corbusier en la seva visita de 1928; en un discurs fet llavors al Saló de Cent de l'Ajuntament, digué: "El Monestir de Pedralbes, quina simplicitat més moderna! És el millor que he vist a la vostra terra durant molts anys".

Claustre[modifica | modifica el codi]

És l'element més important del monestir després de l'església, és l'espai al voltant del qual s'ordena el monestir, té tres pisos d'altura i una longitud de 40 metres. Donen a l'esmentat claustre el sepulcre de la reina Elisenda, el dormitori, l'abadia, la infermeria, el menjador (refetor) i la sala capitular.

Els dos pisos inferiors són del s. XIV amb arcs espaiosos apuntats, sobre columnes amb capitells molt estilitzats, amb escuts dels reis d'Aragó i de la casa de Montcada. El pis superior és sense arcades i amb sostre en vessant.

Hi destaca les pintures de la cel·la de Sant Miquel, obra de Ferrer Bassa que decoren totalment la cel·la de pregària de l'abadessa. Realitzades el 1346, mostren la influència que va rebre aquest artista del pintor italià Giotto i són la millor mostra d'aquest gòtic italianitzant fora d'Itàlia.

El jardí Medieval de plantes medicinals[modifica | modifica el codi]

D'acord amb les tradicions monàstiques, en el claustre dels monestirs es cultivaven diverses plantes medicinals i així ho degueren fer les monges del Monestir. Com a complement a l'exposició "Plantes, remeis i apotecaris", organitzada l'any 2007 pel Museu-Monestir de Pedralbes, es va impulsar la recreació d'un jardí medicinal medieval amb una cinquantena de plantes amb propietats remeieres segons el coneixement medieval.[11] Recentment, i en el marc d'un conveni de col·laboració impulsat per aquest Museu Monestir i la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, s'ha possibilitat fer un passeig virtual[12] per aquest jardí medieval a partir del treball d'un grup d'estudiants assessorats per professors de botànica[13] de la Facultat.

Aquest jardí està relacionat amb la teoria dels humors.[14]

Tomba d'Elisenda de Montcada[modifica | modifica el codi]

Tomba d'Elisenda de Montcada, al monestir de Pedralbes, del costat de l'església
Tomba d'Elisenda de Montcada, del costat del claustre

Entre el claustre i l'església hi ha el panteó de la reina Elisenda. Està situat al mur de separació que hi ha entre les dues dependències, de manera que inclou una tomba bifront, amb una de les seves cares que dóna al claustre i l'altra a l'església. Així, l'estàtua jacent que hi ha sobre el sepulcre pot mostrar la reina en les seves dues facetes: a l'església --recinte públic i accessible a tots els fidels-- es veu Elisenda elegantment vestida i coronada com a reina, amb decoració policroma i escultures de marbre, mentre que al costat del claustre --dintre de la clausura i només accessible a la comunitat monàstica-- se la veu amb l'hàbit franciscà, vestida com a vídua i monja, amb escultures de terracota.[15]

No es conserva documentació sobre el sepulcre: tot i ser una de les obres escultòriques més notables de l'època, se'n desconeix l'autor. Se sap que quan la reina va atorgar testament, el 1364, la tomba ja estava acabada.

El conventet i les cases de la baixada del Monestir[modifica | modifica el codi]

A la cantonada entre el la baixada del Monestir i la plaça del Monestir hi ha l'edifici conegut com el Conventet, que actualment queda fora del recinte del monestir però que fins a la desamortització n'havia format part.[7] Va ser construït el 1329[6] per allotjar la comunitat de frares menors que es cuidaven de l'assistència espiritual de les monges del monestir.[7] És un edifici senzill amb un petit claustre,[6] i l'arquitecte Enric Sagnier el va reformar el 1919 incorporant-hi elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú,[7] molt visibles a l'exterior. El decorador Jaume Llongueres realitzà la decoració interior[16] i els esgrafiats de la façana que dóna al carrer Bisbe Català (l'oposada a la plaça del Monestir).[17] És de propietat privada, pertanyent, de fa ja molts anys, a la família Gòdia.[17]

Les altres cases de la baixada del monestir, davant del conventet, entre l'entrada i la porta inferior de la muralla havien estat la fleca, la carnisseria i d'altres dependències, i posteriorment han seguit pertanyent al monestir dedicades a altres usos.[6]

Comunitat[modifica | modifica el codi]

Actualment hi resideixen dinou monges que es dediquen a l'oració i a fer tasques relacionades amb el monestir. Conserven una tradició molt popular a Barcelona: perquè no plogui quan s'ha de celebrar un casament, la gent porta ous al monestir i diuen aquesta cantarella: ”Santa Clara i Sant Pujol, feu bona escombrada a aquesta nuvolada que tapa el sol”.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sanjust i Latorre, 2010.
  2. Ribas Tur, Antoni. «Visitants a les exposicions i col·leccions de Barcelona». Diari Ara, 3/01/2014 [Consulta: 3 gener 2014].
  3. Vidal Sánchez, Àlex. «Intervenció arqueològica als jardins de la Creu de Pedralbes». Actium, 25 juliol 2003, pàg. 4 i 5 [Consulta: 22 juliol 2014].
  4. «Monestir de Pedralbes». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. 5,0 5,1 5,2 BESERAN, P.; CUBELLES, A.; JULIÀ, J.M. El convent de Santa Maria de Pedralbes dins de L'art gòtic a Catalunya. Vol. I. Barcelona, 2002. Ed. Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-0889-1
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 ESCUDERO, M.A. El Monestir de Santa Maria de Pedralbes; Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1988; Terra nostra, 12 ISBN 84-7327-170-X
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 BASSEGODA, J. Guia del Monestir de Pedralbes. Barcelona, 1978. Ed. Thor. ISBN 84-73-27-012-6
  8. DURAN, A. Els arxius documentals durant la guerra de 1936-39 dins de Barcelona i la seva Història. Vol.3. Barcelona, 1975. Ed. Curial. ISBN 84-7256-072-4
  9. Geraldes, Cristina; Llorens, Montse. «Puigdollers treballarà per la integració del monestir de Pedralbes a Sarrià-Sant Gervasi». BTV.cat, 13 de juliol 2011. [Consulta: 11/10/2011].
  10. Redacció. «Mor l'exabadessa del Monestir de Pedralbes, Pierrette Prat». Europa Press, 5 juliol 2014 [Consulta: 7 juliol 2014].
  11. Plantes, remeis i apotecaris. El jardí Medieval del Monestir de Pedralbes. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona.«PDF».
  12. "passeig virtual"
  13. professors de Botànica
  14. Monestir de Pedralbes, Plantes, remeis i apotecaris, 2007. Catàleg de l'exposició. p.2-3
  15. Els diferents autors discrepen a l'hora de descriure l'abillament de la imatge jacent d'Elisenda de Montcada pel costat del claustre: alguns diuen que va vestida de vídua, d'altres de monja o amb hàbit franciscà, i d'altres diuen ambdues coses.
  16. «Jaume Llongueres i Badia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  17. 17,0 17,1 El Conventet a poblesdecatalunya.cat

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monestir de Pedralbes Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 23′ 44″ N, 2° 6′ 45″ E / 41.39556°N,2.11250°E / 41.39556; 2.11250