Santa Maria del Mar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Santa Maria del Mar (desambiguació)».
Santa Maria del Mar
Façana principal amb les dues torres
Façana principal amb les dues torres
Situació
• Estat Espanya
• Territori Catalunya
• Regió Metropolità
• Província Província de Barcelona
• Comarca Barcelonès
• Municipi Barcelona
• Localització Pça. de Sta. Maria (barri de la Ribera)
• Coordenades 41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 55″ E / 41.38361,2.18194Coord.: 41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 55″ E / 41.38361,2.18194
Fitxa tècnica
Estil gòtic català
Començament 1329
Consagració 1383
Diòcesi Bisbat de Barcelona
Categoria Basílica i església parroquial
Festivitat Santa Maria (15 d'agost)
Arquitectes Berenguer de Montagut
Ramon Despuig
Material pedra de Montjuïc

Santa Maria del Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, és una església gòtica de Barcelona, al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada,[1] tot i que un dels campanars no s'acabà fins al segle XIX.

Història[modifica | modifica el codi]

La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.[2]

El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).

La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.

Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.

L'1 d'agost de 1708 es casaren a Santa Maria del Mar l'Arxiduc Carles i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.[3]

Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins al 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.

El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila. [cal citació]

Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.[4]

Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.

La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.

Exterior[modifica | modifica el codi]

Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.

La porta del Born

La façana principal queda ritmada per les dues torres octogonals (forma que es repetirà a les columnes de l'interior) i els dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l'amplada de la volta interior. Horitzontalment podem veure-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l'horitzontalitat queda subratllada una vegada més pels terrats en lloc de pinacles o agulles. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dos finestrals que l'acompanyen entre els contraforts i les torres.

Làpida commemorativa de la construcció de Santa Maria del Mar.

L'austeritat general és encara més manifesta als laterals, formats per una paret plana sense decoració que tanca l'espai entre els contraforts i permet la presència de capelles interiors. La concepció és doncs molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès, que mai no foren un element destacat al gòtic català i aquí han desaparegut totalment. Horitzontalment es marquen amb claredat tres pisos. A l'inferior, corresponent a les capelles laterals, s'obren estrets finestrals, relativament petits, que ritmen la paret i corresponen cada un a una capella interior i cada tres a l'espai entre contraforts. Als laterals s'obren també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s'obrí una nova porta a l'absis, la porta del Born.

A banda i banda de la Porta de la Passioneria o de les Moreres de Santa Maria del Mar hi ha la inscripció commemorativa del començament de les obres. A la part esquerra hi ha la versió en llatí, mentre que a la dreta hi ha la versió en català. El text diu: «En nom de la Santa Trinitat a honor de Sancta Maria fou començada l'obra d'aquesta església lo dia de Sancta Maria de Març de l'any MCCCXXIX regnant Nanfós per la gràcia de Déu Rey d'Aragó qui conques lo regne de Sardenya»

Interior[modifica | modifica el codi]

Interior de la nau central
Claus de volta

Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.

La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.

Val la pena subratllar l'austeritat, aconseguida, una vegada més per panys de paret llisos; per les columnes octogonals netes, ja que els nervis s'aturen a nivell dels capitells en lloc d'arribar a terra; pel fet que els arcs de les naus laterals i els de la central arrenquen de la mateixa alçada (la línia d'impostes, als capitells) que dóna una major impressió d'igualtat de les naus, etc. Tot i això, l'austeritat que percebem actualment és molt més gran que l'original, abans que la crema de 1936 despullés l'església de retaules i ornaments.

Cripta[modifica | modifica el codi]

Lauda de Pere de Portugal.

Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. En ella es conserva l'arqueta amb les restes de sant Cugat, provinent de la desapareguda església de Sant Cugat del Rec, i on havien arribat des del Monestir de Sant Cugat del Vallès després de la desamortització. En aquesta cripta va ser soterrat Pere el Conestable de Portugal proclamat comte de Barcelona (Pere IV), rei d'Aragó (Pere V ) i de València (Pere III), durant la guerra contra Joan II d'Aragó. A una de les capelles del costat l'Epístola es conserva la làpida sepulcral de marbre blanc, amb la seva figura en relleu.

Vitralls[modifica | modifica el codi]

Interior en direcció als peus i la rosassa

Durant les obres de restauració de l'any 1922, que l'arquitecte Bonaventura Bassegoda duia a terme a les capelles laterals de l'església, aparegueren fragments dels vitralls amb escenes de l'Ascensió i del Lavatori, que semblen realitzats entre 1341 i 1385, i que es conserven al museu de l'església junt amb resta de fragments més tardans del segle XV.

  • Rosassa de la façana. És d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzada l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes, en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.
  • Finestrals. Llueixen vitralls de l'època gòtica, un dels quals representa la Mare de Déu amb el Nen i Sant Miquel, al finestral de la capella de Sant Pere, de mitjan del segle XV, se'n conserva la part superior, que correspon a la traceria, i quatre dels catorze plafons que constituïen el finestral complet. L'altre vitrall és el del Judici Final, realitzat per Severí Desmasnes d'Avinyó el 1494, i format per quatre llancetes de sis plafons cadascuna, amb una traceria de quatre trilobats a la base amb querubins vermells i una rosassa remodelada que presenta l'escut de l'església. El Judici Final es representa de manera continuada en els quatre plafons amb una composició de diversos personatges en colors bastant intensos de to aconseguint un gran contrast entre clars i obscurs.

Santa Maria del Mar en obres de creació[modifica | modifica el codi]

La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, L'església del mar, amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües. També hi ha referències al temple a l'obra de Carlos Ruiz Zafón, El joc de l'àngel i a la novel·la juvenil Thesaurus d'Àfrica Ragel.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ajuntament de Barcelona,Santa Maria del Mar
  2. La Arena de Barcino: La investigación de una historiadora sitúa un anfiteatro en el lugar donde ahora se alza Santa Maria del Mar pàgines 1-3 del suplement Vivir en Barcelona. La Vanguardia, 20 de març de 2011
  3. León Sanz, Virginia. «Jornada a Barcelona de Isabel Cristina de Brunswick, esposa del archiduque Carlos (1708)» (en castellà). Estudis, n.33, 2007, pàg. 109.
  4. FRA VALENTÍ SERRA, caputxí: Explicació del títol de basílica (IV),

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria del Mar