Palauet Albéniz

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Palauet Albéniz
Bcn 3530 Palauet Albeniz pp.jpg
Fitxa tècnica
Tipus Palau Reial
Arquitecte Juan Moya
Acabament 1928
Localització Barcelona
Estil Neoclàssic

El Palauet Albéniz, inicialment anomenat Pavelló Reial de Montjuïc, és un palau construït el primer quart del segle XX, situat a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, prop de l'Estadi. Sol ser la residència del rei d'Espanya en les seves visites oficials a la ciutat i s'utilitza en certes recepcions i actes públics.[1]

Després de construcció s'ha anat adaptant a diverses funcions, primer com allotjament de la família reial espanyola durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 i després, com a allotjament de persones il·lustres. El palau està envoltat pels amplis Jardins de Joan Maragall.

Història[modifica | modifica el codi]

Va ser construït amb motiu de la mencionada Exposició Universal, que es va celebrar a Barcelona durant l'any 1929. La família reial disposava llavors del Palau Reial de Pedralbes, de recent construcció, però es va decidir que era més idoni que disposés d'una residència dins el recinte firal, per poder reposar durant les visites a l'exposició i per fer-hi grans recepcions. Es va concedir el projecte a l'arquitecte de la casa reial Juan Moya.[1]

La inauguració oficial, amb presència del rei Alfons XIII, la reina Victòria Eugènia, les infantes i altres autoritats, es féu el 5 d'octubre de 1929.[2]

Acabada l'exposició, es va plantejar d'ubicar-hi el Museu de la Música de Barcelona, projecte que no prosperà però que sí que determinà el nom amb el qual es coneix el palauet: Albéniz.[1] A la dècada de 1930, a proposta de la Junta de Museus, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la realització i col·locació d'un bust en honor del músic, compositor i pianista català Isaac Albéniz al Pavelló Reial de Montjuïc, i en honor d'ell passà a anomenar-se Pavelló Albéniz. L'encàrrec fou adjudicat als escultors barcelonins Enric Casanovas i Roy i Mateu Fernández de Soto.[3]

Dècades després, l'enderrocament de dos pavellons propers, el Palau de les Missions i el d'Art Modern, va permetre d'ampliar els jardins del palauet. Posteriorment l'Ajuntament de Barcelona va decidir de remodelar i ampliar el palauet, i adjudicà el projecte als arquitectes municipals Ros de Ramis, Antoni Lozoya i Ignasi Serra Goday. L'obra finalitzà el 1970 i inclogué una nova decoració, amb pintures de Salvador Dalí que evoquen la cultura i la ciutat.[4]

Estil arquitectònic[modifica | modifica el codi]

Malgrat que els edificis de l'exposició no es caracteritzaren per una homogeneïtat estilística, l'edifici destaca perquè no segueix les pautes de l'arquitectura mediterrània i catalana de la majoria dels palaus i pavellons de l'exposició, sinó que és més proper als gustos borbònics i de la cort madrilenya de principis de segle. És d'estil neoclàssic[1] i s'inspira en l'arquitectura palatina francesa del segle XVIII. La decoració interior és d'estil imperi, i hi destaquen uns tapissos dissenyats per Francisco de Goya i una sala de miralls copiada del Palau de Versalles.

La decoració i ornamentació del pavelló va ser feta pels Srs. Benedito i Benlliure. S'hi instal·laren armadures procedents de l'Armeria Reial, tapissos de la Fàbrica de Toledo, i gerros reproduïts prenent com a model els d'altres palaus reials.[2] També hi treballà el pintor Jaume Llongueras.

Fou construït amb pedra i totxo, amb cobertes de pissarra. Té fortes influències del Palau Reial de La Granja de San Ildefonso i del Monestir de l'Escorial. Malgrat els canvis que ha sofert a causa dels diferents usos, es pot dir que l'edifici conserva les característiques originals, que el feien diferent de la resta de l'exposició.

Els lleons de la façana principal provenen del Palau Reial de Pedralbes.

Capella de Santa Madrona[modifica | modifica el codi]

Capella de Santa Madrona, dins del recinte del Palauet Albéniz

Les relíquies de Santa Madrona, segons la llegenda filla de Barcelona, es quedaren en una capella anomenada de Sant Fruitós i documentada com de Santa Madrona des del 1403. Aquesta capella encara existeix avui al recinte del Palauet Albéniz, en un punt a mig camí entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu Etnològic de Barcelona.

El 1117 la custòdia de la capella i d'un petit convent annex va ser encomanada als monjos benedictins de Sant Pau del Camp. El 1563 va ser oferta als caputxins, que se'n feren càrrec el 1578. Entre 1582 i 1618 ocuparen el recinte els servites i l'any següent hi tornaren els caputxins,[5] que hi edificaren una nova església. La Guerra dels Segadors va afectar l'edifici, ocupat militarment fins al 1660, i el 1664 es va consagrar una nova església, ja reconstruïda, que resultà destruïda el 1713, a causa del combat del Convent de Santa Madrona; durant el segle XVIII es construí l'església actual, que es restaurà el 1907. Les relíquies de la santa van ser portades a la catedral arran de l'esmentat combat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Ajuntament de Barcelona, Jardins de Joan Maragall
  2. 2,0 2,1 La Vanguardia, 6 d'octubre de 1929, Inauguración del Pabellón Real.
  3. gencat.cat, De Montjuïc a la plaça de les Glòries: el trasllat del bust d’Albéniz
  4. Ajuntament de Barcelona: Tríptic "Benvinguts al Palauet Albéniz"
  5. Monestirs.cat Convent de Santa Madrona

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palauet Albéniz Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 22′ 02″ N, 2° 09′ 20″ E / 41.367136°N,2.155642°E / 41.367136; 2.155642