Fossar de les Moreres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 56″ E / 41.38361°N,2.18222°E / 41.38361; 2.18222

Vista general
Amb la basílica de Santa Maria del Mar al fons.
Acte independentista l'11 de setembre de 2006

El Fossar de les Moreres és actualment una plaça de la ciutat de Barcelona on hi ha un memorial de guerra pels morts que hi va haver en el Setge de Barcelona (1713-1714), en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. El motiu pel qual hi ha el memorial de guerra és que aquest indret era un dels dos històrics cementiris de l'adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar, i que durant el setge esdevingué fossa comuna on foren soterrats molts dels defensors de la ciutat.[1]

Els cementiris de Santa Maria[modifica | modifica el codi]

Durant l'edat mitjana el «fossar major» estava situat tot just davant la porta principal de la basílica, mentre que el «fossar menor» o «fossar de les moreres» estava situat al lateral. A finals de l'edat mitjana s'edificaren algunes cases que donen al carrer Caputxes, situació que limità el «fossar major», el qual gradualment passà a ser el menor i viceversa. El 1402 Arnau Bargués edificà la font pública que enmarca l'entrada a la plaça de Santa Maria per Argenteria.

Eliminació del cementiri i pavimentació[modifica | modifica el codi]

El 1775 el bisbe Climent inaugurà el cementiri del Poblenou, primer cementiri extramurs de la ciutat; fou construït per raons de salut pública avançant-se a la Reial Cèdula promulgada el 3 d'abril de 1787 pel rei Carles III, que suprimia els cementiris parroquials. Malgrat la reial cèdula els barcelonins foren reticents a deixar d'enterrar-se als històrics cementiris parroquials sentint com una extravagància el nou cementiri fora de la ciutat. El 1802, amb motiu de la visita del rei Carles IV a la basílica de Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres fou clausurat i dissimulat, per bé que la necessitat impel·lí a continuar usant-lo doncs el 1813 el cementiri del Poblenou fou destruït per les tropes napoleòniques. Acabada la guerra el capità general de Catalunya el general Castaños ordenà imperativament el 17 de març de 1816 que tots els cementiris parroquials de Barcelona fossin empedrats. Tot i així la decisió no s'implementà immediatament i no seria fins al 1819 quan, amb la reconstrucció del cementiri del Poblenou, foren completament enllosats els tradicionals cementiris parroquials donant lloc a una sèrie de places empedrades com les de Sant Josep Oriol, Sant Just, Sant Miquel, Sant Cugat del Rec, Sant Pere de les Puelles, Sant Felip Neri o la del Fossar de les Moreres.

La supressió del cementiri i la construcció de la plaça propicià que la Junta d'Obres llogués la planta baixa de la plaça, així com tot el mur de l'abadia fins a la façana del Born, on germinaren barracons adossats a l'església amb parades de roba, menjar i quincalla. La degeneració i dessacralització de l'espai va continuar fins que la poesia de Frederic Soler Pitarra va cridar l'atenció sobre la significació històrica del lloc. A la poesia s'explica[2] que un fosser i el seu nét hi enterren els defensors morts a la Barcelona de 1714, quan els porten el cadàver d'un soldat dels assetjadors, fill del fosser i pare del noi, es neguen a enterrar-lo:

« Al fossar de les moreres / no s'hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes /serà l'urna de l'honor. »

Aquesta és la inscripció que es pot llegir, amb grans lletres, al fossar, realment un lloc de memòria dedicat als combatents anònims, una veritable tomba del soldat desconegut però pensada abans de la primera guerra mundial que en va difondre el model.

En una làpida al fons de la plaça hi ha una placa de marbre posada el 1915 pel Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers on hi ha inscrits els primers versos de la poesia de Pitarra.[3]

Reformes de l'espai i conversió en plaça[modifica | modifica el codi]

Peveter de la flama eterna en memòria dels morts durant el setge de Barcelona (1713-1714).

El 1966 l'alcalde de Barcelona José Maria Porcioles va projectar obres de millora per a Santa Maria, així com el despeje «Fossar de les Moreres» enderrocant el pont i diverses construccions adjacents a la basílica a fi de convertir l'espai en plaça.[4][5] Les obres no es varen dur a terme i l'espai va patir un acusat procés de degradació fins al 1977, any en què es recol·locà la placa commemorativa. El juny de 1978, a instàncies d'Òmnium Cultural i amb la voluntat de dignificar l'espai, ja que fins aleshores s'estava utilitzant com a aparcament de cotxes, es creà la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714, que treballà amb la voluntat que es pavimentés la plaça, s'impedís el tràfic rodat, i es declarés l'enclau com a monument històric artístic per part de la Generalitat. El portaveu de l'Associació de Veïns del Barri de la Ribera manifestà la voluntat que l'enclavament fos recuperat com a símbol per a Catalunya.[6] El 1979 es tornà a pavimentar la plaça i el 1981 l'Ajuntament de Barcelona redactà un pla especial de rehabilitació de tota la zona de la Ribera. Pel Fossar de les Moreres es projectà la recreació del cementiri original de la Ribera a efectes commemoratius, així com la restauració del pont aixecat el 1700 al bell mig de l'actual Fossar de les Moreres per Jordi de Hessen, i que connectava la llotja reial de Santa Maria del Mar amb el Palau Reial situat al Pla de Palau. La remodelació del pont elevat es destinaria a acollir exposicions i mostres divulgadores sobre l'Onze de Setembre. Els arquitectes Lluís Doménech i Roser Amador argumentaren que la conservació i restauració del pont del segle XVIII s'aconseguiria mitjançant un estructura de suport de fusta, ja que el pont entroncava amb la tradició de balcons voladissos pròpia de l'arquitectura del barri de la Ribera. El cementiri reconstruït quedaria tancat per totes bandes, però unes reixes laterals en permetrien la visió del conjunt. El 1983 la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714 proposà un pla alternatiu elaborat per l'arquitecte Jesús Rocañin i Serrano; aquest projecte descartava el retorn a l'estat de cementiri previ a la pavimentació de 1821, i apostava per mantenir-lo com una plaça pública, així com la restauració del pont, la plantació d'unes moreres, i la incorporació d'elements commemoratius com ara una flama eterna. La Comissió apel·là a la Generalitat, però els responsables municipals es reafirmaren en la seva intenció de retornar el fossar a l'aspecte original de l'antic cementiri de Santa Maria del Mar. L'apel·lació arribà al Síndic de Greuges, que aconseguí un principi d'acord entre el tinent d'alcalde d'urbanisme Jordi Parpal i director del Patrimoni artístic de la Generalitat Esteve Mas.

Memorial de guerra[modifica | modifica el codi]

Salves d'honor pels caiguts en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya durant la Guerra dels Catalans (1713-1714) durant els actes de la Diada Nacional de Catalunya.

Les obres, no exemptes de polèmica, s'iniciaren el 1986 segons el projecte de Lluís Doménech i Roser Amador, i foren adjudicades a l'empresa Huarte; malgrat que la idea inicial era la de consolidar i restaurar el pont, aquest acabà totalment enderrocat. Els tècnics al·legaren aleshores que la vista de la façana de la basílica que ara es podia contemplar era un element a tenir en compte, i que el pont no tenia cap interès històric ni patrimonial. La Crida a la Solidaritat i la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714 anunciaren accions de protesta si no s'aturava la destrucció d'elements patrimonials i s'aturava la reforma. Els membres del Memorial es reuniren amb l'ajuntament per reclamar que el Fossar esdevingués una plaça pública que albergués un memorial del 1714. Finalment els tècnics de l'ajuntament aprovaren aturar el projecte de remodelació que tan sols havia servit per destruir el pont.

Tres anys després, el 1989, es reprengué la reforma i s'executà un projecte de l'arquitecta Carme Fiol que creà una senzilla plaça de totxana vermella, quedant pendent la restauració de les façanes; el projecte de Fiol no s'assemblava a cap dels anteriors, sinó que es basava en la idea de construir una plaça per a l'ús quotidià, però que al mateix temps tingués un caràcter monumental; el projecte es completava amb la plantació de moreres i l'obertura de la plaça al carrer Malcuinat, un accés que fins aleshores restava tapiat. El projecte s'havia de completar amb la restauració de les façanes de les edificacions adjacents i l'habilitació d'un museu dedicat a l'11 de setembre i la història del cementiri i plaça, així com acollir les restes del pont enderrocat que es conservaven en un magatzem municipal. El 1998 es remodelaren les façanes dels edificis de la plaça. El 1999 la Generalitat declarà el Fossar de les Moreres, conjuntament amb el Llibre de Privilegis de Cervera, Béns culturals d'Interès Nacional; fins aleshores el Fossar havia tingut la consideració de conjunt històric. El 2001 s'hi construí el memorial de guerra del 1714, on cada 11 de setembre es commemora la Diada Nacional de Catalunya i es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d'Espanya. Des de l'abril de 2002, l'associació Memorial 1714 col·loca un ram de flors amb la bandera catalana cada diumenge al migdia al recipient que es troba al peveter. Des del 1915 les associacions patriòtiques i catalanistes hi commemoren els morts haguts durant el setge del 1714. També és on acaba la manifestació de l'Esquerra Independentista i al passeig del Born, després dels parlaments polítics, hi cremen una bandera espanyola i una de francesa.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008, p. 15. 
  2. Balcells, Albert. Llocs de memòria dels catalans. Proa, 2008, p. 85-86. ISBN 978-84-8437-319-3 [Consulta: 27 juliol 2013]. 
  3. Memòries d'un militant catalanista
  4. El templo de Santa Maria del Mar, en un momento crucial de su historia
  5. Proyectos sobre Santa María del Mar
  6. La restauración del «Fossar de les Moreres». El histórico lugar se utilizaba ahora como aparcamiento
  7. Borràs, Jordi. Warcelona, una història de violència. Barcelona: Pol·len edicions, juliol 2013. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fossar de les Moreres Modifica l'enllaç a Wikidata