Casa Milà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«La Pedrera» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Pedrera (desambiguació)».

Coord.: 41° 23′ 43″ N, 2° 09′ 42″ E / 41.39528°N,2.16167°E / 41.39528; 2.16167

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Casa Milà
Pedrera.jpg
Informació
Tipus Habitatge immoble
Arquitecte Antoni Gaudí
Començament 1906
Acabament 1910
Localització Barcelona, Catalunya Catalunya
Estil modernisme català
Materials utilitzats pedra, maó, ceràmica i ferro forjat
Pedrera-PlanolFaçana.jpg
Alçat presentat al projecte
Gaudi-casaMila-planol.jpg
Planta pis

Tipus Cultural
Criteris (i), (ii), (iv)
ID 320
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1984 (8a sessió)
* Segons les regions de la UNESCO.

La Casa Milà, també coneguda com «la Pedrera», és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer de Provença. Va ser la darrera obra civil dissenyada per Antoni Gaudí i fou construïda entre l'any 1906 i el 1910. L'any 1912 Gaudí i el matrimoni Milà i Segimon van signar el contracte de finalització de les obres de la casa Milà.[1]

Va ser un encàrrec de l'empresari Pere Milà i Camps i de la seva dona Roser Segimon i Artells, natural de Reus i vídua de l'acabalat indià Josep Guardiola i Grau. En el seu moment fou molt polèmica a causa de les agosarades formes ondulades de la façana de pedra i els ferros forjats retorts que en decoren les balconades i finestres, dissenyats en gran part per Josep Maria Jujol, qui també va projectar alguns dels cels rasos de guix.

Arquitectònicament està considerada una obra innovadora en comptar amb una estructura de columnes i plantes lliures de murs de càrrega. De la mateixa manera, la façana –totalment de pedra– és autoportant, és a dir, no ha de suportar càrregues de les plantes. Un altre element innovador va ser la construcció del garatge soterrat.

L'any 1984 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Actualment és la seu de la Fundació Catalunya-La Pedrera,[2] la qual en gestiona les diverses exposicions i activitats que s'hi fan i les visites del públic.

Història de l'edifici[modifica | modifica el codi]

Pere Milà i Camps era un home de negocis, interessat en les arts i els espectacles, propietari de la plaça de Toros Monumental, que acabaria entrant en política. Era de família burgesa, esnob i força ric, especialment pel seu matrimoni amb Roser Segimon i Artells. Milà volia destacar entre la burgesia barcelonina i això passava per ser al passeig de Gràcia i comptar amb un arquitecte de moda. Visitant el soci del seu pare en un negoci de cànem –en Josep Batlló– quan aquest s'estava construint la Casa Batlló, va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.[3]

Certificat fi obres de Gaudí

Milà va comprar a la cantonada de passeig de Gràcia i Provença una casa unifamiliar propietat de José Antonio Ferrer-Vidal el 9 de juny de 1905. El setembre van contractar Gaudí per fer la seva nova casa, i el 2 de febrer de 1906 es va presentar el projecte a l'Ajuntament de Barcelona i van començar les obres, enderrocant l'edifici preexistent en comptes de reformar-lo, com en el cas de la casa Batlló.[4]

L'edifici es va acabar d'aixecar el desembre de 1910 i la propietària va demanar a Gaudí que fes un certificat per habitar l'entresòl, cosa que l'Ajuntament va autoritzar l'octubre de 1911, traslladant-se a viure-hi els Milà. Finalment, el 31 d'octubre de 1912 Gaudí va emetre el certificat final per poder llogar la resta de pisos de la finca.[4]

Crítiques i polèmiques[modifica | modifica el codi]

Visió satírica del futur de la Pedrera a L'Esquella de la Torratxa (4 de gener de 1912)
Fase de construcció

L'edifici no respectava cap norma d'estil convencional, motiu pel qual va rebre moltes crítiques. Per començar, el nom «la Pedrera» és de fet un malnom assignat pels ciutadans que censuraven la seva heterodòxia.[5] Les revistes satíriques eren el principal espai de difusió de les crítiques. Junceda la presentava en un acudit com una «mona de Pasqua» i en un altre de paella fent caricatures a En Patufet. Ismael Smith Marí insinuava que havia patit un terratrèmol com a Messina, Picarol l'assimilava a un imaginari Valhalla wagnerià o amb una defensa antibèl·lica de la guerra del Marroc, o amb un hangar per a dirigibles. Joaquim Renart i Garcia, al seu Diari feia un acudit sobre la dificultat de posar domassos als balcons de ferro forjat.[5] Altres propietaris del passeig de Gràcia es varen enfadar amb els Milà i els varen deixar de saludar, argumentant que la genialitat de Gaudí faria baixar el preu de sòl a la zona.[6] Des del punt de vista administratiu també va provocar alguna polèmica quan el desembre de 1907 l'Ajuntament va aturar les obres perquè un pilar ocupava una part de la vorera no respectant l'alineament de les façanes. El 17 d'agost de 1908 se li obrí un nou expedient perquè superava l'alçada prevista i excedia el volum construït en uns 4.000 m2. L'Ajuntament reclamava una multa de 100.000 pessetes (aproximadament el 25% del cost de l'obra) o bé enderrocar les golfes i el terrat. La polèmica es va solucionar un any i mig més tard, el 28 de desembre de 1909, quan la Comissió de l'Eixample va certificar que es tractava d'un edifici monumental i no es requeria que s'ajustés estrictament a les ordenances municipals.[4]

El seu propietari el va presentar al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona on aquell any optaven dues obres de Sagnier (carrer Mallorca, 264 i a Còrsega amb Diagonal); la Casa Gustà, que era un habitatge particular de l'arquitecte Jaume Gustà i la casa Pérez Samanillo, obra d'Hervás i Arizmendi. Tot i que la més espectacular i clarament favorita era la casa Milà, el jurat la va descartar manifestant que «tot i estar acabades les façanes, falta molt perquè estigui totalment completada, ultimada i en perfecte estat d'apreciació». La guanyadora de 1910 va ser la Pérez Samanillo, actual seu del Círculo Ecuestre.[7]

Els Milà i Gaudí[modifica | modifica el codi]

Pere Milà  
Roser Segimon  

Les relacions de Roser Segimon amb Antoni Gaudí no van ser gaire bones, per diferència de criteris sobre la construcció i sobre la decoració i els acabats de la casa. Un exemple era la imatge monumental en bronze d'una marededéu del Roser, amb què Gaudí volia encapçalar la façana, en homenatge al nom de la propietària (que havia d'esculpir l'artista Carles Mani i Roig). La imatge no es va arribar a fer ni a col·locar, si bé roman la inscripció mariana Ave gratia M plena Dominus tecum a la part superior de la façana.[8] Les contínues discrepàncies varen fer que Gaudí portés els Milà als tribunals per una discussió d'honoraris. El plet el va guanyar Gaudí, el 1916, donant les 105.000 pessetes que va guanyar a la beneficència per deixar clar que «l'importaven més els principis que els diners». Els Milà varen haver d'hipotecar la Pedrera per poder pagar.[5]

Després de la mort de l'arquitecte el 1926, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat Gaudí i va fer tapar diversos elements decoratius originals, redecorant el seu habitatge a l'estil Lluís XVI. Quan la Pedrera va ser adquirida per la Caixa de Catalunya, els elements amagats van tornar a veure la llum després de la restauració feta el 1990.[8]

La Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Quan va començar la Guerra Civil el juliol de 1936, els Milà estaven de vacances a Blanes. Alguns locals de la planta baixa de la Pedrera varen ser col·lectivitzats pel PSUC i els Milà van fugir a la zona franquista, abandonant casa seva després de salvar algunes obres d'art.

Al pis dels Milà a l'entresòl de la Pedrera va instal·lar el seu habitatge particular en Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat durant bona part de la guerra. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva.[5]

Canvis de propietat[modifica | modifica el codi]

Aspecte de l'edifici i la ciutat el 1940
Pintura decorativa de Iu Pascual al sostre del vestíbul d'accés i que varen ser recuperades a la restauració del 1987

L'any 1940 va morir Pere Milà i l'any 1946 la seva esposa Roser Segimon va vendre el seu patrimoni, la Monumental a l'empresari d'espectacles Pere Balañá i la finca a Josep Ballvé i Pellisé en societat amb la família de Pío Rubert Laporta, conegut pels seus magatzems comercials de la ronda Sant Antoni. L'operació va suposar 18 milions de pessetes per l'edifici i es va constituir la Compañía Inmobiliaria Provenza, SA (CIPSA) per a administrar-la.[5] Roser Segimon va continuant vivint al pis principal fins a la seva mort el 1964.[4] La nova propietat va dividir la primera planta del carrer de Provença en cinc pisos en lloc dels dos originals. L'any 1953 varen encarregar a Francisco Juan Barba Corsini la construcció de 13 apartaments a les golfes, on fins aleshores hi havia hagut els safareigs, cada cop menys utilitzats i que havien esdevingut un espai insalubre, ple de deixalles i rampoines. Barba Corsini va respectar la volumetria i estructura original de Gaudí, elogiant la llibertat que donava el plantejament d'espai diàfan i sense angles rectes. Els apartaments estaven situats a la banda exterior de l'espai, deixant com a passadís de distribució la part corba dels arcs que donen als patis centrals, deixant la zona més fosca que hi ha entre els dos patis com a distribuïdor de planta. Eren apartaments de 2 o 3 peces, alguns d'ells amb un altell habitable, amb un disseny i un mobiliari propi de la dècada del 1950, amb materials com el maó, la ceràmica o la fusta i un mobiliari de disseny similar al d'Eero Saarinen,[9] com la Cadira Pedrera, entre d'altres. Les obres varen suposar la instal·lació d'unes xemeneies inadequades al costat de les d'en Gaudí.

A la dècada del 1960 es varen instal·lar algunes activitats barrejades amb els habitatges de veïns, la qual cosa va produir importants pèrdues en l'obra de Gaudí, especialment en els elements decoratius. L'any 1966 al principal es va instal·lar la companyia d'assegurances Northern, després de la qual es va instal·lar un conflictiu bingo que romandria fins al 1985. També es va instal·lar una acadèmia, les oficines de ciments Molins o d'Inoxcrom, entre d'altres.[5] Els costos de manteniment eren molt elevats i els seus propietaris, a banda de densificar més els habitatges, va deixar envellir l'edifici provocant algun despreniment de pedres l'any 1971. Van fer unes reparacions d'urgència a càrrec de Josep Anton Comas, poc respectuoses amb l'obra original, especialment retocant la pintura dels patis.[10]

Recuperació de la dignitat[modifica | modifica el codi]

El 24 de juliol de 1969 l'obra de Gaudí havia rebut el reconeixement oficial de Monument historicoartístic. Era un primer pas per a evitar una major destrucció. Però no seria fins al 1984, amb el nomenament de Patrimoni de la Humanitat, quan s'iniciaria un canvi en la seva protecció. Primer l'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per a instal·lar l'oficina de la candidatura olímpica per als jocs de 1992. Finalment, el dia abans de Nadal de 1986, la Caixa de Catalunya va comprar la Pedrera per 900 milions de pessetes.

El 19 de febrer de 1987 varen començar les obres més urgents, com la restauració i neteja de la façana. L'encàrrec va ser dut a terme pels arquitectes Josep Emili Hernández-Cros i Rafael Vila.

L'any 1990, dins del marc de l'Olimpíada Cultural, es va inaugurar al restaurat pis noble dels Milà l'exposició el Quadrat d'or dedicada a l'arquitectura modernista del centre de l'eixample barceloní.[5]

Aparicions cinematogràfiques[modifica | modifica el codi]

L'any 1975 Michelangelo Antonioni va fer servir La Pedrera com a escenari de la pel·lícula El reporter amb Jack Nicholson i Maria Schneider. Posteriorment s'hi han rodat Últimas tardes con Teresa, de Gonzalo Herralde (1983), Gaudí, de Manuel Huerga (1988), Los mares del sur, de Manuel Esteban (1992).[5] El 2001 també es van filmar algunes escenes de la pel·lícula Gaudi Afternoon, una comèdia de Susan Seidelman.

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Visió de la Pedrera en construcció amb la barana de mostra dissenyada per Jujol i forjada al taller dels germans Badia
Planta del soterrani
« L'arquitectura és art; la mecànica és l'esquelet, però li falta la carn que dóna harmonia, o sigui, la forma que embolica, i un cop obtinguda, l'harmonia tindrà art. »
— Antoni Gaudí[11]

L'edifici té 1.323 m² construïts per planta en un solar de 1.620 m². Gaudí va començar els primers esbossos al seu obrador de la Sagrada Família, on va concebre la casa com una corba constant, tant a l'exterior com a l'interior, incorporant-hi múltiples solucions de geometria reglada, així com elements de caràcter naturalista.

La Casa Milà és el resultat de dos edificis que s'estructuren entorn de dos patis que il·luminen els nou nivells: soterrani, planta baixa, entresòl, la planta principal (o noble), quatre pisos superiors i unes golfes. El soterrani estava destinat a garatge, la planta principal a residència dels senyors Milà, un pis de 1.323 m², i la resta distribuït en 20 habitatges per a llogar. La planta resultant té forma de «8» asimètric per la diferent forma i mida dels patis. Les golfes, que allotjaven els safareigs i els estenedors, configuren un espai aïllant de l'edifici i determinen alhora els diferents nivells del terrat.

Una de les parts més destacades és el terrat, coronat de badalots o sortides d'escala, ventiladors i xemeneies. Tots aquests elements, construïts amb maó de pla recoberts amb calç, trencadís de marbre o de vidre, tenen una funció arquitectònica específica i, no obstant això, esdevenen veritables escultures integrades a l'edifici.

La Casa Milà és un organisme únic, on la forma exterior té una continuïtat a l'interior. Dels pisos cal destacar els cels rasos de guix amb relleus de gran dinamisme, el treball de la fusta de les portes, les finestres i el mobiliari (malauradament, avui desaparegut), així com el disseny del paviment hidràulic i de diferents elements ornamentals.

Les escales eren destinades al servei, ja que l'accés als habitatges es feia amb ascensor excepte a la planta noble, on Gaudí afegí una escala de particular configuració.[12]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a l'estructura, la Casa Milà es caracteritza per la seva façana de pedra autoportant, és a dir que queda alliberada de les funcions de mur de càrrega connectant-se a l'estructura interior de cada pis mitjançant unes jàsseres de ferro corbes que rodegen el perímetre de cada planta.[10] Aquest sistema constructiu permet, d'una banda, grans obertures a la façana, que faciliten l'entrada de llum als habitatges, i de l'altra, l'estructuració dels diferents nivells en planta lliure, de manera que totes les parets poden ser enderrocades sense afectar l'estabilitat de l'edifici. Això permetia canviar els envans a voluntat i modificar, sense problemes, la distribució interior dels habitatges.[12]

Elements constructius i decoratius[modifica | modifica el codi]

La façana[modifica | modifica el codi]

Finestres de les golfes

La façana està composta per grans blocs de pedra calcària procedents del Garraf fins al primer pis i de la pedrera de Vilafranca per als pisos alts. Els blocs eren tallats al solar de davant seguint la projecció de la maqueta, posteriorment es pujaven a la seva ubicació on s'acabaven d'ajustar per a alinear-los en una textura curvilínia contínua amb les peces que els envoltaven.

Vista des de l'exterior es poden distingir tres parts: el cos principal dels sis pisos amb blocs sinuosos de pedra; els dos pisos de golfes, un bloc reculat, amb un canvi de ritme en les ondulacions similars a onades marines, amb una textura més llisa i blanca, amb buits petits que semblen troneres; i per últim, el cos del terrat.[8]

De la façana original de Gaudí han desaparegut algunes reixes dels locals de la planta baixa. El 1928, la sastreria Mosella que va ser la primera botiga de la Pedrera, va fer unes obres i va eliminar les reixes. Aquesta qüestió no va preocupar ningú, ja que, al mig del noucentisme, uns ferros recargolats no tenien gaire importància. Se'n va perdre la pista fins que uns anys més tard uns nord-americans varen fer donació d'una d'elles al MoMa, on està exposada.[5]

Dins de les actuacions de restauració iniciades el 1987, a la façana se li varen reincorporar algunes peces de pedra què havien caigut. Per respectar al màxim la fidelitat, es va obtenir material original de la pedrera de Vilafranca, tot i que ja estava inoperativa.[5]

Vestíbul i patis[modifica | modifica el codi]

Paviment hidràulic al passeig de Gràcia

La Pedrera presenta una solució absolutament original en la resolució del vestíbul perquè no es tracta d'un espai tancat i fosc, sinó obert i diàfan per la seva connexió amb els patis interiors que, igualment, guanyen importància en ser lloc de pas i directament visibles per qui accedeix a l'edifici. Hi ha dos patis, en forma rodona el de la banda de passeig de Gràcia i el·líptica el del carrer Provença.

Els dos vestíbuls estan íntegrament policromats amb pintures murals a l'oli sobre superfície de guix, mostrant un repertori molt eclèctic de referències mitològiques i florals.

Els patis, estructuralment, són una peça clau, ja que sostenen les càrregues de les façanes interiors. El sòl dels patis se sosté sobre uns pilars de ferro colat. Al pati el·líptic les bigues i jàsseres adopten una solució constructiva tradicional, però al cilíndric, Gaudí va aplicar una solució enginyosa en fer servir dues jàsseres cilíndriques i concèntriques tensades per bigues radials que, com si fossin els radis d'una bicicleta, van des d'un punt de la jàssera exterior contra dos punts -superior i inferior- de la jàssera central que fa funcions de clau de volta i treballa en tensió i compressió simultàniament. D'aquesta forma se suporta una estructura de dotze metres de diàmetre amb una peça de màxima bellesa i considerada «l'ànima de l'edifici» amb una clara semblança amb les criptes gòtiques.[13] La peça central va ser construïda en unes drassanes i Josep Maria Carandell l'assimila a la roda del timó, interpretant la intenció de Gaudí de representar el timó del vaixell de la vida.

Celobert del pati interior

L'accés, protegit per una immensa porta de forja amb un disseny atribuït a Jujol, era comú per a persones i automòbils, per on accedien al garatge del soterrani, avui convertit en auditori.

Durant la construcció va aparèixer un problema a l'hora d'adaptar el soterrani com a garatge d'automòbils, el nou invent que entusiasmava la burgesia. El futur veí Antoni Feliu Prats, propietari d'Industrial Linera, va demanar una correcció en l'accés, perquè el seu Rolls Royce no podia accedir-hi. Gaudí va acceptar suprimir un pilar a la rampa què donava al garatge. Així, Feliu, que tenia l'establiment de vendes al carrer de Fontanella i la fàbrica a Parets del Vallès, podia anar a tots dos llocs amb el seu cotxe des de La Pedrera.[5]

Com a paviments de la casa Milà, Gaudí va utilitzar un model de parquet de formes d'escaire i amb fustes de dos colors,[14] així com un paviment hidràulic de peces hexagonals de color blau i motius marins que havia estat inicialment dissenyat per a la casa Batlló però que no s'havia fet servir i que Gaudí va recuperar per la Pedrera. L'havia dissenyat en cera grisa en Joan Bertran, sota la supervisió de Gaudí que «retocava amb els seus propis dits», en paraules del constructor Josep Bayó.[15]

Les golfes[modifica | modifica el codi]

Igual que a la casa Batlló, Gaudí mostra l'aplicació de l'arc parabòlic com a estructura de sustentació de la coberta, una forma que també havia fet servir poc després de titular-se, a les armadures en fusta de la cooperativa de Mataró coneguda com «L'Obrera Mataronense». En aquest cas, Gaudí va fer servir la tècnica catalana del maó de pla, importada d'Itàlia al segle XIV.[16]

A les golfes s'ubicaven els safareigs en una estança diàfana sota una coberta en volta catalana subjecta per 270 arcs parabòlics de diferents alçàries i separats uns 80 cm. entre ells que tan aviat semblen el costellam d'un animal enorme com la forma d'una palmera i que configuren un terrat gens convencional, similar a un paisatge de valls i turons. La forma i ubicació dels patis interiors fa que els arcs s'elevin més quan l'espai s'estreny i baixin quan l'espai s'eixampla.[17][9]

El constructor, Bayó, explica la seva construcció: «Primer arrebossaren i lliscaren un ampli parament. Després Canaleta donava l'obertura de cada arc i Bayó clavava un clau a cada punt d'arrencada de l'arc, a la part alta del mur. D'aquests claus penjaven una cadena de manera que el punt més baix coincidís amb la fletxa de l'arc. Aleshores dibuixaven sobre la paret el perfil que, per ell tot sol, traçava la cadena i sobre aquest perfil el fuster feia la cintra corresponent, la col·locàvem i fèiem tres filades de rajoles posades de pla. Gaudí va voler afegir un eix longitudinal de rajoles que unia tots els arcs per la clau».[18]

El terrat i les xemeneies[modifica | modifica el codi]

Guerrers «protegint» un badalot

El treball de Gaudí al terrat de la Pedrera recull les experiències del Palau Güell però amb una solució clarament més avantguardista, creant formes i volums de més entitat, amb més protagonisme i amb menys policromia que en aquella.[8]

Apareixen al terrat sis badalots o sortides d'escala (quatre dels quals recoberts de trencadís de ceràmica i alguns d'ells rematats en una creu doble típica de Gaudí), vint-i-vuit xemeneies algunes agrupades (com ja va dissenyar a la casa Batlló), torçades per tal que en surti millor el fum, dos respiralls mig amagats la funció dels quals és renovar l'aire de l'edifici, coronant el camí de ronda d'aquest castell de somni, quatre cupulins abocats a la façana. Els badalots allotjaven també els dipòsits d'aigua. Alguns d'ells presenten unes formes cargolades[19]

El terrat esglaonat de la Pedrera, batejat «el jardí dels guerrers» pel poeta Pere Gimferrer per l'aspecte de les xemeneies que semblen protegir els badalots, ha experimentat una restauració radical, eliminant les xemeneies afegides en intervencions posteriors a Gaudí, i han desaparegut les antenes de televisió i altres elements que degradaven l'espai. La restauració ha tornat l'esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. Una de les xemeneies està coronada amb capelletes de vidre —que segons s'ha dit va fer Gaudí l'endemà de la inauguració de l'edifici, aprofitant les ampolles buides de la festa—. Es va restaurar amb bases d'ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d'Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants.[20]

Mobiliari[modifica | modifica el codi]

Porta en roure del pis de mostra. Només se'n varen fer dues amb aquesta decoració

Gaudí, com ja havia fet a la casa Batlló, va dissenyar un mobiliari específic per al pis noble. Formava part de la concepció d'obra d'art integral pròpia del modernisme en què l'arquitecte assumeix la responsabilitat tant dels aspectes globals com l'estructura o la façana, com de cadascun dels detalls de la decoració, disseny de mobiliari i complements, com fanals, jardineres, paviments o sostres.

Aquest va ser un altre punt de fricció amb la senyora Milà, que se li va queixar que no hi havia cap paret recta on ubicar el seu piano Steinway, que Roser Segimon tocava sovint i força bé.[5] La resposta de Gaudí va ser contundent: «doncs, toqui el violí».[10]

La conseqüència d'aquestes desavinences ha estat la pèrdua del llegat decoratiu de Gaudí, a causa del canvi de mobiliari i la transformació de la distribució del pis noble que va fer la propietària quan Gaudí va morir. Resten en algunes col·leccions particulars algunes peces soltes, com un paravent fet de roure de 4 m. de llarg per 1,96 m. d'alt que es pot veure al Museu del Modernisme Català; una cadira i taula de l'escriptori de Pere Milà i algun altre element complementari.

Pel que fa a les portes de fusta de roure esculpides a cop de gúbia pels fadrins de Casas i Bardés, només es van fer les del pis dels Milà i les del pis de mostra, perquè quan la senyora Milà en va conèixer el preu, va decidir que no se'n farien més d'aquesta qualitat.[15]

Similituds constructives[modifica | modifica el codi]

Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s'imposa amb una rotunditat mai vista abans.[20]

Resulta evident la inspiració gaudiniana de la Pedrera en una muntanya, si bé no hi ha acord sobre quin va ser el model de referència. Joan Bergós pensava que es tractava de les penyes de Fra Guerau a la serra de Prades. Joan Matamala opinava que el model podia haver estat Sant Miquel del Fai, mentre que l'escultor Vicente Vilarubias creu que es va inspirar en els penya-segats de Torrent de Pareis a Menorca. Altres opcions són les muntanyes d'Uçhisar a la Capadòcia, que opina Juan Goytisolo o la Mola a Gallifa, segons Lluís Permanyer, basant-se en què Gaudí va visitar la zona el 1885, fugint d'un brot de còlera a Barcelona.[8]

Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els «sentinelles» amb gran elm a les sortides de les escales.[20] L'estructura de forja de les portes d'accés al vestíbul fuig de seguir qualsevol simetria, línia recta o esquema repetitiu. Ben al contrari, la seva visió evoca les bombolles de sabó que es formen entre les mans o les estructures cel·lulars vegetals.[16]

Col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Treballs de guix al sostre
Forja dels balcons

Gaudí comptava amb un equip d'arquitectes que li donaven suport en la redacció del projecte i en la supervisió de l'obra que eren col·laboradors habituals de l'arquitecte, com Domènec Sugrañes i Gras, Joan Rubió i Bellver i Josep Canaleta i Cuadras. Aquest equip treballava en un estudi habilitat en una part de l'edificació anterior, abans de ser totalment enderrocada. Els esbossos de Gaudí els passaven a plànol, a partir del qual l'escultor modelista en guix Joan Beltran construïa una maqueta.[15]

El constructor triat per Gaudí va ser el mateix que el de la casa Batlló, Josep Bayó i Font i el seu germà Jaume que s'encarregava del càcul d'estructures.[5]

Gaudí havia comptat amb Jujol en certs dissenys de la casa Batlló. A la Pedrera, la intervenció es concreta en el disseny de la forja dels balcons, els relleus d'estuc del sostre del primer pis (que seria inspiració per al sostre del Teatre Metropol de Tarragona) i les pintures del sostre de l'entrada. Més concretament, Jujol va dissenyar un dels balcons treballant a peu de forja al taller dels germans Badia i la resta varen ser realitzats directament pel forjador sota la supervisió de Jujol.[21]

Pel que fa a la pintura decorativa, els artistes que hi varen intervenir són: Iu Pascual, Teresa Lostau, Xavier Nogués, Lluís Morell i Comet i Aleix Clapés.[22] L'escultura, a més del modelista Joan Beltran, hi varen participar, Carles Mani i Roig i Joan Matamala i Flotats.

Els industrials col·laboradors:

  • Torras, Herrería y Construcciones i Drassanes Morell com a fabricants d'estructures en ferro
  • Taller Badia germans, baranes i altres elements en ferro forjat
  • Foneria Mañach, treballs en llautó
  • Casa Muntadas, empresa instal·ladora de calefacció
  • F. Escofet y Cía., fàbrica de paviments (paviment ceràmic)[23]
  • Casas i Bardés, els treballs de fusteria.[15]

Utilització actual[modifica | modifica el codi]

L'edifici es configura actualment com un centre cultural gestionat per la Fundació Catalunya-La Pedrera, a més de la seu de la institució mateixa. S'organitzen activitats culturals, exposicions temporals, conferències o presentacions a l'auditori creat a l'espai que va ser l'aparcament. A les golfes s'ubica «L'espai Gaudí», un centre d'interpretació de l'obra de l'arquitecte, el seu context històric i cultural, els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva arquitectura, tot amb una clara orientació pedagògica. Durant el 2010 va rebre 1.224.893 visitants.[24]

L'oferta permanent oberta al públic (visita de pagament) permet visitar el terrat, amb les xemeneies i els badalots; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó on s'ubica «L'espai Gaudí» i, a l'últim pis, una recreació de les formes de vida burgesa de l'època modernista. També es poden visitar (lliurement) el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on es fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l'auditori.

Pis modernista a la Pedrera
Menjador  
Habitació  
Cuina 
Bany 

Residents famosos[modifica | modifica el codi]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Casa Milà des del Passeig de Gràcia  
Detall de la terrassa  
Pati interior  
Reixes de la planta baixa exposades al MoMa de Nova York  
Deute de la mancomunitat de Catalunya  

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Què és la Pedrera?». [Consulta: 1 abril 2014].
  2. web oficial de la Fundació Catalunya-La Pedrera
  3. Bassegoda, 2001....pàg. 83-87
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Cronologia de l'edifici a La Pedrera Educació
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 Huertas Claveria,...
  6. Permanyer, 2008....pàg. 32
  7. Anuari de l'Asociación de arquitectos de Cataluña-1912, pàg. 28
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Permanyer, 1996....pàg. 150-166
  9. 9,0 9,1 Barba Corsini, F.J. Apartamentos en el desván de la Pedrera. Cuadernos de Arquitectura Núm. 22. Any: 1955
  10. 10,0 10,1 10,2 Fitxa de la casa Milà a Patrimoni Gencat.cat
  11. Delegació de Serveis de Cultura. Ajuntament de Barcelona. Miscellanea barcinonensia (en castellà), 1976. 
  12. 12,0 12,1 Descripció casa Milà a «any Gaudí» a l'Ajuntament de Barcelona
  13. Giralt-Miracle, ....
  14. Bassegoda, 1984: pàg. 150
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Bassegoda, 2003....pàg. 20
  16. 16,0 16,1 Cirici i Pellicer, Alexandre, L'obra de Gaudí. (castellà) Cuadernos de Arquitectura.
  17. Robert Zimmermann a La Pedrera Educació.
  18. Bassegoda, 2003....pàg. 26
  19. Paisatge Modernista. Quadern de treball a la xarxa Xtec.cat
  20. 20,0 20,1 20,2 Ruta del Modernisme. Ajuntament de Barcelona
  21. Relacions Gaudí-Jujol en Guimera.info
  22. Bassegoda Nonell, Joan. Criterio Libros. Gaudí o espacio, luz y equilibrio (en castellà), 2002. ISBN 9788495437105. , pàg. 197
  23. Col·laboradors de Gaudí a «any Gaudí» a l'Ajuntament de Barcelona
  24. Frisach, Montse. «La Pedrera fa el cim». Diari Avui, 15/01/11. [Consulta: 15/01/2010].
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 25,6 Josep Maria Huertas. «L'herència de l'indià» (en 1999). [Consulta: 9/12/2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Milà