Rajola de València

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Taulells del Palau de Sintra

Un taulell, rajola de València o rajola vidriada és una peça de ceràmica de poc gruix, generalment quadrada, en la qual una de les dues cares és vidriada, resultat de la cocció d'una substància a base d’esmalt que esdevé impermeable i lluenta. Aquesta cara pot ser monocromàtica o policromàtica, llisa o en relleu. El taulell és generalment usat com a element lligat a l’arquitectura en revestiment de superfícies interiors o exteriors o com a element decoratiu aïllat. En l'actualitat el taulell es fabrica de manera industrial a gran escala, i el nom comercial que sol rebre és de paviment ceràmic, si fa referència a un taulell per al terra, i de revestiment ceràmic, si es refereix al de paret.

Procés de fabricació[modifica | modifica el codi]

Taulell en un carrer de Barcelona

El procés de fabricació dels taulells es realitzava tradicionalment per bicocció (dues cuites) i actualment per monococció (una sola cuita). El procés de bicocció implica una primera cuita (la de l'argila crua) durant la qual es forma el bescuit, producte que resulta quan l'argila perd tota l'aigua i per tant la plasticitat; posteriorment, després d'aplicar el vidriat i, si cal, els colors, la peça bescuitada rep una segona i darrera cuita.

La ceràmica cuita per monococció és la que ha passat només una volta pel forn. El procés de monococció d'un taulell s'inicia amb la preparació i mòlta de les terres, el premsatge, l'assecat, l'esmaltat i la cuita única o monococció, en la qual el cos de la peça perd la plasticitat en la mateixa cocció en què l'esmalt i les tintes serigràfiques vitrifiquen.

Fins al 1980 la monococció era un sistema de fabricació quasi desconegut a la Plana, però de llavors ençà i gràcies a l'arribada del gas natural i dels forns monostrats de corrons ha substituït quasi per complet el sistema de bicocció, que només subsisteix en aquelles peces de caràcter més artesà.

Producció a València[modifica | modifica el codi]

València ha estat un important centre productiu de taulells al llarg de la història. Primer a Manises, en època medieval (s. XIV-XV), i a partir del segle XIX a Onda i l'Alcora. Des de mitjan segle XX altres localitats com ara Vila-real, Castelló, Almassora, Sant Joan de Moró i Nules, juntament amb Onda i l'Alcora, fabriquen gran quantitat de taulell. De fet, la comarca de la Plana és la segona regió taulellera del món, després de la comarca de Sassuolo-Mòdena-Reggio nell’Emilia, a l’Emilia-Romagna (Itàlia). En l'actualitat Vila-real, l'Alcora, Onda i Sassuolo (Mòdena) són els municipis amb més gran producció mundial de taulells.

Ús en arquitectura[modifica | modifica el codi]

Fins a la seua industrialització a la darreria del XIX, el taulell estava poc estés i es valorava especialment com a element decoratiu. Actualment és un material industrial emprat a gran escala i de baix cost, més valorat per les seues qualitats higièniques ―és un impermeabilitzant fàcil de netejar― que pel seu valor decoratiu. És molt emprat en cuines, lavabos i altres àrees hidràuliques.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Josefina Bolinches Molina, La azulejería valenciana del siglo XIX, tesi doctoral de la Universitat Politècnica de València, 1991.
  • José María Gomis Martí, Evolució històrica del taulellet, Castelló de la Plana, Diputació Provincial de Castelló, 1990.
  • Manuel González Martí, Cerámica del Levante español: siglos medievales, vol. 3 (Azulejos, "socarrats" y retablos), Barcelona, Labor, 1944 [reimpr. facs.: València, Roig Impresores, 1995].
  • Los azulejos de la casa de los Huerta, València, Diputació Provincial de València-Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, 2001 (catàleg d'exposició).
  • Joan Carles Membrado Tena, La indústria ceràmica de la Plana de Castelló, Castelló de la Plana, Diputació Provincial de Castelló, 2001.
  • Museu del taulell Manolo Safont / Museo del azulejo Manolo Safont, Onda, Ajuntament d'Onda, 2004.
  • Josep Pérez Camps i Rafael Requena Díez, Taulells de Manises (1900-1936), Manises, Ayuntamiento de Manises, 1987.
  • Fernando Sendra Bañuls, Plafons ceràmics i imatges devocionals a la Marina Alta (Alacant), Alacant, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, 1995
  • María Eugenia Vizcaíno Martí, Azulejería barroca en Valencia, València, Ajuntament de València, 1998.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rajola de València