Vila-real

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Vila Real.
Vila-real
Vila-real
Bandera de Vila-real Escut de Vila-real
(En detall) (En detall)
Localització

Localització de Vila-real respecte del País Valencià Localització de Vila-real respecte de la Plana Baixa


Municipi de la Plana Baixa
Hostal del Rei (Plaça de la Vila)
Hostal del Rei (Plaça de la Vila)
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província de Castelló
Plana Baixa
Vila-real
Gentilici Vila-realenc, Vila-realenca
Predom. ling. Valencià
Superfície 55,12 km²
Altitud 42 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
51.180 hab.
928,52 hab/km²
Coordenades 39° 56′ 16″ N, 0° 06′ 05″ O / 39.93778,-0.10139Coord.: 39° 56′ 16″ N, 0° 06′ 05″ O / 39.93778,-0.10139
Distàncies 60 km de València
8 km de Castelló
Organització
Ajuntament
• Alcalde:

12 PP, 8 PSPV, 4 Compromís i 1 EUPV
José Benlloch del PSPV (2007)
Codi postal 12540
Codi territorial 12135
Agermanament Bandera del País Valencià Borriana

Eslovàquia Michalovce
Catalunya Vilanova i la Geltrú

Web

Vila-real és un municipi del País Valencià de la Plana Baixa. El cens de l'INE del 2012 li assignà 51.357 habitants. És la catorzena població valenciana per nombre d'habitants i la tercera al nord de l’Àrea Metropolitana de València, només superada per Castelló de la Plana i Sagunt. Durant la primera meitat del segle XX es va dedicar al cultiu de la taronja. En l'actualitat, posseeix una important indústria de taulells. És també internacionalment coneguda pel Vila-real Club de Futbol.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Representant de Vila-real als tapissos del Palau de la Generalitat Valenciana

La denominació tradicional d'aquesta ciutat és Vila-real, en valencià/català. Des de la seua fundació (1274), el mot més utilitzat en la documentació era la forma llatina "Villae Regalis" o la valenciana, com s'aprecia al llenç de la Sala Nova del Palau de la Generalitat Valenciana (1592), on el topònim que acompanya el representant local davant el Regne diu "Vilareal". Va ser des de la castellanització iniciada al segle XVI quan el topònim valencià va anar alternant amb el castellà "Villarreal", com es pot comprovar en l'abundant documentació conservada a l'Arxiu Històric de la ciutat i en altres. A partir de la segona meitat del segle XVIII s'empra de manera oficial la forma castellana, mentre que la forma valenciana es manté intacta popularment, pronunciada "Vilarrel", segons afirma Sanchis Guarner.

Al 1938, després de la Guerra Civil la Corporació Municipal acordà la forma pseudoerudita de Villarreal de los Infantes,[2] per distingir-la d'altres topònims homònims com ara Villarreal de Urrechua o Villarreal de Huerva. Després de l'oficialització bilingüe del topònim el 1983 durant el govern de l'UCD, bona part de la població recuperà la forma Vila-real, tant en la forma parlada com, sobretot, en l'escrita. Al febrer de 2006, l'Ajuntament optà de manera unànime per la forma oficial exclusivament en valencià (Vila-real, BOE del 30 de gener del 2007).[3]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Situada a 8 km de la costa de la mar Mediterrània, a 7 km al S de Castelló de la Plana i a 60 al N de València. El riu Millars fa de límit amb els municipis d'Almassora i Onda, amb els quals fita pel nord. Per l'oest, limita amb Onda i Betxí, al sud amb Nules i les Alqueries i a l'est amb Borriana.

El seu terme fa part de la Plana, comarca natural de la costa valenciana que a efectes estadístics era dividida entre la Plana Alta, al nord del riu Millars, i la Plana Baixa, on es troba Vila-real.

El terme es troba en una secular cruïlla de camins: del SO al NE el travessen la N-340, l'AP-7, la CV-10 (autovia de la Plana) i el ferrocarril de València a Barcelona, i de l'O a l'E la CV-20, que ve d'Onda i de l'Alt Millars, i la CV-185, que va a Borriana i al seu port. A més compta amb camins rurals que van a Borriana (camí del Cedre), la platja de la Pola (camins de Vora Riu i la Mar), Almassora (camí d'Almassora, pel pont del Secanet), Borriol (camí Real, que travessa el Millars prop de l'ermita de Santa Quitèria d'Almassora sobre un pont del segle XIII), l'Alcora (camins de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia i Fondo), Onda (camins Vells de Vila-real a Onda i de Castelló a Onda), Betxí (camí de Betxí), Artana (camí d'Artana) i la Vilavella (camí de la Carretera).

Nuclis[modifica | modifica el codi]

El poblament de l'actual Vila-real és compacte al voltant del nucli urbà, però històricament tingué un nucli dispers, les Alqueries de la Plana, que se segregaren del municipi el 1986.

Les sis partides històriques del terme de Vila-real (67,7 km²) són les Solades (NE), el Madrigal (NO), Pinella (O), Carinyena (E), el Pla Redó (SO) i el Cap de Terme (SE). Hui dia aquesta darrera configura el terme de les Alqueries (12,6 km2), i el de Vila-real suma per tant els 55,1 km² restants.

Les Solades i Carinyena es corresponen amb l'horta tradicional, regada per les séquies que deriven del Millars. Madrigal, Pinella i el Pla Redó es corresponen amb l'antic secà, hui transformat en regadiu gràcies a l'aigua de les sénies.

En la partida de Madrigal hi ha hagut tradicionalment una zona de cases d'esbarjo (anomenades a Vila-real masets), prop del Termet (zona de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia) que en els darrers anys s'ha desenvolupat notablement. Hui dia els masets del Madrigal han format una zona urbana més o menys compacta i unida a la població per la banda del NO, a través dels camins Vell de Castelló a Onda i de l'Ermita.

Relleu i hidrografia[modifica | modifica el codi]

Vista del riu Millars.

Als dos terços occidentals del terme -el secà tradicional (entre els 100 i els 25 m d'altitud)- el relleu està constituït per un enorme glacis Plistocènic que descendeix de les muntanyes interiors (Onda, Betxí) i forma un extens mantell de rebles procedent de l'aportació fluvial que ha generat una crosta de cudols (eliminada artificialment i secularment per les intenses roturacions per antropitzar el territori). Per davall de la crosta del glacis hi ha una potent mantell freàtic, procedent de les aigües de pluja de la Serra d'Espadà que fan cap al subsòl de la Plana i que han estat aprofitades mitjançant l'obertura de nombrosos pous (sénies) per a la captació d'aigua per al regadiu. Al terç oriental del terme (per sota dels 25 m) desapareix el mantell de rebles i les terres d’horta de l'Holocè afloren amb una mínima pendent fins a perdre's a la mar de Borriana.

El glacis descendeix suaument de NO a SE i està tallat en la mateixa direcció pel riu Millars, al nord, els barrancs de l'Hospital, Ràtils i Espaser (aquests dos són afluents del riu Sec de Betxí), al centre, i del riu Sec de Betxí pròpiament dit, al sud. Tant aquest com el riu Millars presenten depòsits de fons de rambla de cudols solts.

Clima i vegetació[modifica | modifica el codi]

El clima es caracteritza pels hiverns temperats (10,5 °C el gener) i humits i els estius càlids i secs (24,5 °C l'agost). La mitjana de temperatures és de 17 °C i la de precipitacions de 450 mm anuals, amb màxima pluja a l'octubre (99 mm) i mínima al juliol (7 mm).

La vegetació, restringida al llit dels rius i barrancs, és la pròpia del domini Querco-Lentiscetum (màquia de carrasca i margalló), amb restes de pinades en la zona del Termet, prop de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Vila-real
Dibuix de Vila-real segons Rafael Martí de Viciana (1564).

Hi ha testimonis de poblament a la zona ja durant l'eneolític (Vil·la Filomena), ibèrica i de la dominació romana. Hi ha rastres de l'etapa de domini àrab de la Plana de Borriana va deixar alguna herència de topònims que encara romanen vius i de petits nuclis rurals dispersos (alqueries) escampats per l'horta. Tot i així el nucli actual fou fundat pel rei Jaume I el 1274 segregant-la de Borriana mitjançant una carta pobla.[4] El segle XV fou un període de regressió demogràfica i econòmica. Les caresties i les epidèmies, especialment la pesta negra, feren estralls en la població, que descendí de manera notable. El 1427 sumava 475 veïns i el 1499 només 290. Els segles XVI i XVII foren d'auge econòmic, tot i l'expulsió morisca.

Durant la Guerra de Successió les tropes borbòniques de Felip V, comandades pel comte de les Torres de Alcorrín que pretenien arribar a València, davant la resistència presentada al seu pas per un grup de veïns partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria que els varen atacar des de les murades, en contra de la decisió del Consell de la Vila que intentà prudentment mantenir-se al marge del conflicte, van assaltar Vila-real, en un combat que va provocar quasi 500 morts entre els combatents dels dos bàndols i l'incendi d'alguns edificis pertanyents a partidaris del rei Felip de Borbó. Després de la guerra es produí un fort creixement econòmic. Aquesta ràpida expansió es degué a la consolidació del cultiu, manufactura i comerç de la seda i el cànem.

El segle XIX, oscil·lant entre el liberalisme i el conservadorisme, es va caracteritzar pels motins de caràcter polític, la invasió napoleònica (1808-1814), les conspiracions liberals o realistes, la repressió absolutista i les guerres carlines, durant les quals pateix successius atacs i incendis. Durant la segona meitat del XIX l'economia va prosperar notablement iniciant-se les primeres plantacions de tarongers, millorant-se les tècniques de cultiu, explotació i comerç de la taronja, fet que donà un gran impuls econòmic a la vila. La segona meitat del XIX fou un període d'assentament del capitalisme agrícola. A pesar de les epidèmies de còlera de 1854, 1865 i 1886, Vila-real sumava 12.000 hb en 1887 i 15.000 el 1910.

La Primera Guerra Mundial fou un període de crisi per a l'agricultura, per tal com es van tallar els enviaments de taronges cap a Europa. Durant els anys 1920 i 1930 hi va haver una lleugera recuperació, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües, en plena transformació del secà.

Després de la Guerra Civil Espanyola la població es mantingué estancada en 17.000 habitants durant els durs anys de postguerra. El 1950 el motor de l'economia local continuava sent el cultiu i comercialització de la taronja, i la principal indústria local era la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, a banda d'alguna que altra empresa tèxtil.

El mateix 1956 després de les fortes glaçades es va fundar la primera empresa ceràmica, i de llavors ençà el nombre de fàbriques s'incrementà al terme, complementant el sector agrari. L'impuls d'aquesta indústria afavorí un creixement urbanístic, aplegant milers d'immigrants de l'Alt Millars, els Ports,[text imprecís] el Maestrat, el sud d'Aragó, la Manxa i d'Andalusia, atrets per la indústria. Durant les dècades de 1970 i 1980 el creixement es va alentir lleugerament per causa de la crisi econòmica internacional, que provocà un estancament de la producció citrícola i ceràmica. Fruit de la nova embranzida econòmica dels 1990 i principi del XXI, gràcies a un desenvolupament industrial del taulell i indústries auxiliars, la ciutat ha tornar a créixer.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica de Vila-real
1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991[5] 1996 2001 2006 2010 2011 2012
10.208 13.750 16.068 17.554 16.770 18.982 20.025 20.703 24.516 33.218 38.385 37.660 39.550 42.442 48.055 51.367 51.168 51.357

Evolució urbana[modifica | modifica el codi]

Vila-real és un dels municipis de la Plana –juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora- que, a partir d'un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la trama urbana en quadrícula d'una manera més o menys aproximada.

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I, només dos anys abans de la seua mort, en el disseny del plànol de la vila hom veu les mans d'un expert urbanista, que dissenyà una rectangle perfecte tallat per quadrícules perfectes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis: amb quatre portes, una cap al nord (portal de Castelló, al final de l'actual carrer Major de Sant Jaume), una cap a ponent (portal d'Onda, al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual), una cap a migjorn (portal de València, al final de l'actual carrer Major de Sant Doménec) i una cap a llevant (portal de Borriana, al final de l'antic camí de Borriana). Successivament varen ser oberts altres portals, com el d'Enmig, o el de la Sang (al costat de la vella jueria).

Angle NE de la plaça de la Vila

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre: al SO la de Martorell, al NO la d'Alcover, al NE la d'en Folch Miquel i al SE la Torre Motxa, que encara es conserva parcialment, i que, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l'avinguda anomenada precisament de la "Murà"), dins la "Casa de l'Oli" on es troba l'Arxiu Històric Municipal, és l'únic testimoni extern que resta d'aquell llenç rectangular que durant segles envoltà la ciutat, fent que bona part ha quedat integrat a l'interior de les edificacions que l'envolten[2].

El carrer Major és l'eix longitudinal de l'antiga vila, travessat perpendicularment pels carrers del Comte d'Albai i el de Ramon y Cajal (camins d’Onda i de Borriana, respectivament); a la confluència dels dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en un dels seus angles (SE) per tal d'edificar l'actual plaça Major.

Durant el segle XIV ja s'havien format dos ravals: al sud de la vila, el de Santa Llúcia (hui del Carme), i al nord el de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, fins al segle XIX, el creixement es concentrà sobretot cap a ponent, al voltant del raval d'Onda (segle XVII), mentre que l'alt valor agrari de les terres que hi havia a llevant impedia el desenvolupament urbà per aquesta banda. La ciutat s'ordenava d'una manera més o menys regular i en quadrícula llevat de la zona NO, on el camí Reial trencava en diagonal l'escaquer del plànol.

Fins a mitjan segle XX la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent i depassà àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolí fins i tot el carrer del Calvari; cap al sud la ciutat també conegué un creixement important, més enllà del Barranquet (barranc de l'Hospital o de Santa Llúcia), a l'altra banda del qual es formà a finals del XIX el barri anomenat de Mislata (o de València).

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment la "Panderola", es va sobreimposar al plànol: procedent de Castelló circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que va ser reomplit parcialment i a l'altura del carrer Sant Joaquim girava a ponent, per buscar l'actual plaça del Llaurador i girar novament pel carrer del Comte de Ribagorça, fins a arribar a l'estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d'allí un ramal s'enfilava a ponent cap a Onda, i un altre cap al S-SE, buscant Borriana. Aquest darrer traçat de la Panderola va condicionar la formació de dues grans avingudes al S i SO de la ciutat: les d'Alemanya i d'Itàlia.

Més enllà dél recorregut de la Panderola es van formar a partir de mitjan segle XX alguns barris segregats de la resta de la població, sovint enmig de les fàbriques, i sempre seguint camins rurals com ara el de la Carretera, el d'Artana, el de Betxí, el de les Voltes o la Senda de Pescadors.

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX present perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant, al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l'Estació. És entre l'avinguda de la Murà, a l'est de la vila medieval, i el ferrocarril, límit oriental del casc urbà, que més s'ha construït dels anys seixanta ençà, principalment en altura. També cap al N-NE, al voltant de l'avinguda de Francesc Tàrrega s'ha edificat molt dels anys 1980 ençà, sempre en altura.

En l'actualitat Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d'escaquer, especialment cap al nord i l'est, on els carrers ja són construïts i a poc a poc van sent edificats. En l'última dècada s'ha obert un nou eix viari -l'avinguda de França- paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de N a S. i forma un vial perimetral enllaçant amb les avingudes de França i Itàlia, així com les noves de Grècia i de Portugal. A ponent d'aquesta avinguda la ciutat està compactant-se, ja no necessàriament en altura, sinó també en habitatges unifamiliars.

Economia[modifica | modifica el codi]

Agricultura. Monocultiu citrícola[modifica | modifica el codi]

L'economia de Vila-real ha sigut de predomini agrari fins als anys 1960, quan s'assoliren les 5.100 hectàrees de cultiu. De llavors ençà l'expansió urbanoindustrial s'ha desenvolupat en detriment del sòl agrícola, que el 2006 era de menys de 3.300 ha. En l'actualitat, un 60% del terme continua sent agrícola, en un 99% dedicat als cítrics i, doncs, en regadiu. Destaca poderosament el cultiu del mandariner (85% del total), millor adaptat al sòl i el microclima de la Plana, i més rendible que el taronger pròpiament dit.

La major part dels magatzems de manipulació i exportació de cítrics es trobaven a l'oest, junt a l'estació del tren de via estreta (la Panderola), i a l'est, entorn de l'estació de ferrocarril, destacant entre ells el modernista i recentment remodelat magatzem de Tomás Cabrera, que com molts altres magatzems, ha tancat durant les últimes dècades per la crisi estructural que pateix la citrícultura.

Magatzem de Cabrera (Avinguda de França/Passeig de l'Estació).


L'horta. El Millars[modifica | modifica el codi]

L'origen del regadiu vila-realenc és molt antic, probablement musulmà (terme general de Borriana), encara que la primera regulació de les aigües del Millars es remunta a 1346, quan el Comte de Ribagorça Pere d'Aragó va determinar l'actual base jurídica de repartiment que establia que quan l'aigua fora escassa es farien 60 files o parts, de les quals 14 correspondrien al terme de Vila-real.

Durant el XVI i XVII es va ampliar el regadiu fins a les prop de 2.500 ha que conformen l'horta històrica, on predominaven les hortalisses i cereals per a autoconsum i el cultiu comercial del cànem fins a mitjans del XIX. Cap al 1850 es va iniciar l'auge comercial citrícola i Vila-real va ser –juntament amb Borriana, Carcaixent i Alzira- un dels primers pobles valencians que va realitzar plantacions de taronges a gran escala, que en 1860 ja ocupaven un 9% de l'horta, en 1882 més del 60% i quasi el 90% en 1907. Al llarg del segle XX i llevat de períodes de carestia com la guerra i la postguerra, el taronger ha tingut caràcter de monocultiu en l'horta vila-realenca, si bé cal mencionar que entre el 1960 i el 1980 el cultiu de bajoques era notable i el cèlebre mercat "de les bajoques" a la plaça de Sant Ferran va ser referència a escala espanyola fins que aquest cultiu perdé la seua rendibilitat i s'abandonà.

El secà. Les sénies[modifica | modifica el codi]

Pel que fa al secà, durant el XVI i el XVII es van rompre moltes fanecades per plantar-hi oliveres, vinyes, moreres i garroferes, cultius que hi van predominar fins a la primeria del XX, quan començà la transformació al regadiu. Vila-real fou el primer poble de la Plana que la inicià gràcies a la perforació del sòl a gran profunditat a la cerca d'aigua i a la creació d'una xarxa de canalització de reg i de camins delimitats per ribassos (parets fetes amb la pedra que s'extreia per fer el pou). Durant les primeres dècades el procés de transformació era manual, només ajudats de la dinamita quan la penya es resistia, i en homenatge a aquest esforç sobrehumà Vicent Llorens Poy escolpí el monument que presideix la plaça del Llaurador, on un grup d'agricultors mouen una gran roca. El primer pou es va obrir en 1898 i va ser batejat amb el nom de Sénia "dels Atrevits", per la gosadia que van tindre els seus executors, que van haver d'excavar fins a 65 metres de profunditat per a trobar aigua. En 1912 ja s'havien obert 38 pous que elevaven l'aigua de la capa freàtica per mitjà de l'ús de màquines de vapor i regaven ja 723 ha., quasi 1/5 del secà tradicional. Es van crear nombroses societats per a l'obertura de nous pous, i per facilitar els préstecs i canalitzar els estalvis el 1919 es fundà la Caixa Rural.

Indústria auxiliar de la taronja[modifica | modifica el codi]

Poc abans de la Guerra Civil unes 2.000 ha de secà ja s'havia transformat, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües. L'obertura de pous es va reprendre després de la postguerra i en la dècada de 1960 quasi tot el secà s'havia transformat en tarongerar. Hui el nombre de pous o sénies sobrepassa el centenar, tots electrificats, i amb cabals que reguen els camps a través de minúsculs conductes anomenats reguers.

A mitjan segle XX tota l'economia local encara girava al voltant del cultiu i comercialització de la taronja, aconseguint la seua indústria auxiliar un alt grau d'especialització a partir de 1950, amb la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, adaptades als horts de tarongers locals i comarcals, on l'espai entre arbres és mínim.

Estructura agrària[modifica | modifica el codi]

Encara que hui el pes econòmic de la citricultura ha disminuït notablement, encara hi ha diverses empreses de manipulació i exportació de cítrics de grandària notable, el 2001 prop d'un miler d'ocupats es dedicaven a la producció agrícola (5% de la població activa). La propietat de la terra a Vila-real està molt compartimentada, perquè de les vora 3.000 explotacions agràries, 2.850 no superen les cinc hectàrees. No hi ha terres en arrendament i, per tant, els camps es treballen en règim de propietat, encara que els seus propietaris rarament es dediquen en exclusivitat a esta tasca; normalment preferixen altres activitats més lucratives i les tasques del camp les deleguen en empleats agraris o les realitzen com a activitat secundària, a temps parcial.

Indústria. El taulell[modifica | modifica el codi]

Empori ceràmic dins la Unió Europea[modifica | modifica el codi]

Segons el Cens de 2001, la indústria era el principal sector d'activitat amb prop de 8.500 empleats, un 43,8% de la població activa. La posició central de Vila-real dins de la Plana ha beneficiat la seua actual aglomeració industrial. No obstant això, aquesta no haguera estat possible sense la notable tradició i esperit empresarial dels locals.

Segons l'INSS, a l'inici de la dècada del 2000 Vila-real sumava 9.388 empleats industrials, quasi tants com Castelló (9.631), a pesar que la capital de la Plana la triplica en població. La major part dels treballadors són de la ceràmica taulellera i auxiliars (química, maquinària, expositors de fusta, etc.) però també hi ha dedicats a la fabricació de components d'automòbils, paper, gèneres de punt i altres branques industrials.

Segons l'INSS Vila-real era el municipi d'Espanya amb més empleats en el sector industrial 26 (CNAE), el de fabricació d'altres productes minerals no metàl·lics (bàsicament productes ceràmics), amb 5.334 empleats, per davant de l'Alcora (4.993) i Onda (4.251). Aquestes tres localitats valencianes, juntament amb les emilianes de Fiorano i Sassuolo són les líders en producció taulellera a escala europea.

Origen de la indústria taulellera[modifica | modifica el codi]

La primera indústria del taulellet no es va instal·lar a Vila-real fins a 1956, en una conjuntura econòmica completament monopolitzada per la taronja fins aquell moment. El factor desencadenant de la industrialització taulellera va ser la gelada de 1956, que va provocar el tancament de molts comerços citrícoles i va portar als principals terratinents de Vila-real a diversificar l'economia local.

La proximitat a una zona de gran tradició taulellera com Onda va facilitar sens dubte el naixement d'aquesta indústria, ja que els inversors locals van considerar aquest subsector com un negoci relativament segur, atés que en tenien referències abundants. Però aquest veïnat no sols va resultar determinant com a factor d'imitació: també va servir per a reclutar tècnics especialistes en la gestió i producció procedents d'Onda, als quals els accionistes vila-realencs confiaven la part tècnica.

La principal font de finançament de la indústria taulellera a Vila-real va ser l'estalvi derivat de l'agricultura: diners acumulats per comerciants i terratinents locals a partir d'excedents i especulacions en l'exportació de taronges, al qual es van unir notables masses d'estalvis de particulars. D'altra banda, l'esperit emprenedor dels vila-realencs de mitjan segle XX, forjat durant més d'un segle al voltant del comerç i de la indústria citrícoles, va influir decisivament en l'èxit de la indústria ceràmica taulellera local.

Empreses de gran dimensions[modifica | modifica el codi]

Del 1956 ençà no ha deixat d'incrementar-se el nombre de fàbriques, sobretot a partir de la dècada de 1980, quan la bicocció ceràmica fou substituïda per la monococció, i de 1990, quan la producció del taulell de la Plana es va triplicar i l'exportació es va quintuplicar.

Vila-real compta hui amb algunes de les majors fàbriques de taulells d'Espanya, una de les quals supera el miler d'empleats, i tres més el mig miler. Entre les indústries auxiliars ceràmiques hi destaquen les de decoració ceràmica al tercer foc, les de frites i esmalts ceràmics, les d'expositors per a ceràmica, les de banys, hidromassatges i saunes i les de maquinària ceràmica.

Construcció i serveis[modifica | modifica el codi]

El carrer Major de sant Jaume és un dels més comercials de la ciutat

La construcció, en auge durant l'última dècada, segons el cens de 2001 reunia a més de 1.800 actius, un 9,4% del total.

Els serveis concentraven més de 8.000 empleats, un 41,7%. En aquest grup destaca el comerç, amb quasi 3.000 empleats. Vila-real s'ha convertit en els últims anys en la capital comercial de la Plana al sud del Millars o Plana Baixa. Després del comerç se situen a molta distància els empleats en educació, serveis empresarials, sanitat i assistència social, transport i hoteleria.

Cal ressenyar que en els últims anys s'ha desenvolupat una important concentració terciària que dóna servei a tota la Plana al sud del Millars i a la Serra d'Espadà, i inclou un gran centre comercial, diversos hipermercats i botigues especialitzades, cines, hotels, cinc centres d'educació secundària, seu provincial de la Universitat Nacional d'Ensenyament a Distància, i l'Hospital de la Plana, que dóna servei als habitants de la Plana Baixa.

Política i administració[modifica | modifica el codi]

Data d'inici[6] Nom[6]
31 d'agost de 1856 Vicente Renau García
20 de novembre de 1856 Jaime Vidal Dufaura
1 de gener de 1859 Antonio Soriano Amposta
1 de gener de 1861 Manuel Candau Canós
29 de febrer de 1864 Vicente Sánchez Mazanet
23 de març de 1864 Manuel Avellana Sancho
1 de gener de 1865 José Batalla Rubert
22 d'octubre de 1865 Pascual Candau Canós
1 de gener de 1867 Francisco Verdiá Castelló
12 d'octubre de 1868 Juan Bautista Renau Fernando
1 de gener de 1869 Pascual Pesudo Rochera
7 de juliol de 1869 Julián Canós Mulet
5 de maig de 1871 Vicente Dualde Gumbau
1 de febrer de 1872 Andrés Font Nebot
28 de maig de 1873 Antonio Soriano Gorris
19 de juliol de 1873 José Flors Candau
12 de setembre de 1873 José Menero Navarro
30 d'agost de 1874 Esteban Borillo Viñes
6 d'octubre de 1874 Vicente Rochera Villarreal
17 de març de 1875 Vicente Ferrer Borillo
23 de juny de 1875 José Menero Navarro
31 d'agost de 1875 Julián Canós Mulet
11 d'abril de 1877 Francisco Avellana Petit
1 de juliol de 1879 Victoriano Candau Notari
1 de juny de 1883 Joaquín Cantavella Mompó
25 de setembre de 1884 Salvador Ferrer Montoliu
1 de juliol de 1885 José Ramón Latorre Batalla
26 de febrer de 1886 Francisco Albella Petit
1 de juliol de 1887 Enrique Nebot Almela
20 de juny de 1888 Pascual Boix Rubert
3 de juliol de 1888 José Ramón Latorre Batalla
10 d'agost de 1888 José Pesudo Montoliu
1 de gener de 1890 José Mezquita Bonet
1 de juliol de 1891 Vicente Gaya Vives
28 de febrer de 1893 Alejo Font de Mora Cerdán
1 de gener de 1894 José Pascual Moreno Canós
8 de febrer de 1894 Pascual Ramós Moreno
28 d'octubre de 1895 José Ramón Latorre Batalla
1 de desembre de 1897 Vicente Sánchiz Almela
24 de juny de 1899 Manuel Gumbau Usó
1 de juliol de 1899 Pascual Ramos Moreno
29 de desembre de 1900 Manuel Gumbau Usó
8 de maig de 1901 Domingo López Avellana
1 de gener de 1902 José Ángel Galindo Thierrat
1 de gener de 1910 Pascual Ramos Moreno
1 de gener de 1912 Francisco Nebot Usó
7 de juny de 1912 Joaquín Juan Marco
1 de gener de 1914 Trinitario Verdiá Girona
1 de gener de 1916 Luis Ferrer Galindo
1 de gener de 1918 José Pascual Sanz Moreno
31 de març de 1918 Francisco Villarreal Añó
1 d'abril de 1920 Manuel Gil Petit
15 d'octubre de 1921 José Herrero Chabrera
1 d'abril de 1922 Manuel Usó Jarque
2 d'octubre de 1923 Evaristo Olcina Doménech
4 d'abril de 1927 Vicente Sánchiz Ayza
26 de febrer de 1930 Juan Bautista Vilanova Roca
7 de juny de 1930 Vicente Casalta Gil
31 de gener de 1931 Bautista Vilanova Goterris
5 de juny de 1931 Manuel Usó Jarque
22 de febrer de 1936 Pascual Cabrera Quemades
6 de febrer de 1937 Jose María Juan Broch
8 de maig de 1937 Vicente Costa Cantavella
25 de gener de 1938 Pascual Llop Manrique
22 de juny de 1938 Pascual Renau Moreno
27 de març de 1942 Vicente Casalta Gil
31 de desembre de 1942 José Pascual Balaguer Avellana
9 de febrer de 1949 Vicente Peris Nácher
20 d'octubre de 1954 José Pascual Taurá Torres
24 de febrer de 1958 José Ferrer Ripollés
20 de març de 1969 Juan Vilanova Verdiá
20 de març de 1972 Manuel Amorós Castañer
30 de desembre de 1976 Samuel Garrido Juan
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Bautista Carceller Ferrer UCD
1983 - 1987 Enrique Ayet Fortuño PSPV-PSOE
1987 - 1991 Enrique Ayet Fortuño PSPV-PSOE
1991 - 1995 Enrique Ayet Fortuño PSPV-PSOE
1995 - 1999 Manuel Vilanova Goterris PP
1999 - 2003 Manuel Vilanova Goterris PP
2003 - 2007 Manuel Vilanova Goterris PP
2007 - 2011 Juan José Rubert Nebot PP
Des del 2011 José Benlloch Fernández PSPV-PSOE

Eleccions municipals del 2011[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Vila-real, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular Juan José Rubert Nebot 10.124 12
Partit Socialista del País Valencià José Benlloch Fernández 6.810 8
Bloc Nacionalista Valencià Pasqual Batalla Llorens 2.864 3
Iniciativa per Vila-real: Compromís Municipal Alberto Ibañez Mezquita 1.447 1
Esquerra Unida del País Valencià Alejandro Moreno Sandoval 1.237 1
Partit Obrer Socialista Internacionalista Francisca Ramírez Lopez 95 -
En blanc 678 -
Nuls 468 -
Total 23.723 25

Fires i festes[modifica | modifica el codi]

Celebra festes patronals la setmana del 17 de maig (Sant Pasqual Baylon) i la que segueix al primer diumenge de setembre (Mare de Déu de Gràcia). La fira d'origen medieval, que se celebrava al mes de novembre durant quinze dies perdura ara traslladada al mes de maig durant les festes patronals de sant Pasqual Baylon, així com en el mercat popular del darrer diumenge de novembre popularment conegut com a "fireta de santa Caterina". També al mes de febrer recorda amb un seguit d'actes socials i culturals el fet del seu origen i fundació.

Atractius turístics[modifica | modifica el codi]

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

  • Església de la Sang (Avinguda de la Murà) Del segle XVI. Només resta la façana, construïda sobre solars de cases habitades per jueus i de la que es manté l'arc de mig punt amb alguns motius de la Passió.
Vista de la porta principal i les torres de la Basílica de Sant Pasqual.
  • Ermita de la Mare de Déu de Gràcia (el Termet). És un edifici molt representatiu de l'arquitectura popular mediterrània que alberga un gabinet d'arqueologia, una mostra de taulells medievals, renaixentistes i barrocs i un museu etnològic. És interessant, per la decoració barroca, l'oratori que guarda la imatge de la Patrona. L'actual ermita es començà en el segle XVI i després han tingut nombroses modificacions i ampliacions.
  • Convent del Carme (Raval de Carme). Hui parròquia i seu d'una comunitat franciscana. Compta amb un claustre manierista de mitjan segle XVII.
  • Església Arxiprestal de Sant Jaume (Carrer de Sant Roc). Monumental església dedicada a Sant Jaume, primer patró local i nom del fundador de la vila. Construïda entre 1752 i 1779 amb planta de tradició barroca i revestida d'ornamentació neoclàssica. Consta de tres àmplies naus d'igual alçària. Les capelles laterals, situades entre els contraforts, es cobreixen amb volta d'aresta i les naus amb volta de canó. En el creuer s'alça una cúpula sobre tambor. El campanar octogonal fou erigit el 1682, quan encara hi havia l'antiga església medieval. L'ornamentació de les petxines de la cúpula amb temes del martiri de Sant Jaume és obra del pintor Josep Vergara de final del XVIII, qui va fer també els frescos de la capella de la Comunió.
  • Basílica de Sant Pasqual Baylon (Raval de Sant Pasqual). Guarda les restes del sant, en el centre de la capella, dins un sarcòfag de granit fosc sobre el qual descansa la imatge jacent de Sant Pasqual, d'argent, obra de Vicent Llorens Poy. Darrere de la capella es troba la cel·la on va morir, amb un retaule de catorze metres de cinquanta figures, esculpides en alt relleu, on es representen escenes i personatges relacionats amb Sant Pasqual i l'Eucaristia. Els escuts de Carles II i Joan Carles I, en la predel·la, simbolitzen el Patronat Reial. El temple actual és de recent construcció, ja que l'anterior, magnífic testimoni del barroc valencià, va ser destruït en la Guerra Civil.
  • Capella del Crist de l'Hospital (Carrer de l'Hospital), darrer vestigi de l'hospital concedit pel rei en Jaume a la vila, amb interessant decoració barroca. Erigida en el primer terç del XVIII, consta d'una sola nau amb volta de canó. El presbiteri està decorat amb talles d'àngels, garlandes i medallons daurats, i conserva una còpia de l'antic crucifix hospitalari, de gran valor sentimental. L'edifici que hui l'alberga el monestir de religioses dominicanes, amb una notable col·lecció pictòrica.

Monuments civils[modifica | modifica el codi]

Torre Motxa
  • Plaça de la Vila. Data del període fundacional. Plaça porticada enmig de la vila de la qual només es conserven tres costats, dos del quals amb porxes medievals.
  • Murades. Romanen el llenç de l'anomenada Casa de l'Oli (avinguda de la Murada), amb una sala gòtica, i l'angle corresponent a la "torre Motxa" (avinguda de la Murada), reedificada cap a 1424 i restaurada en profunditat el 1988, i que és l'última resta dels baluards de defensa de la vila.
  • Pont Nou sobre el Millars (N-340). Construït de 1784 a 1790, sota la direcció de Bartomeu Ribelles. Un dels millors representants del neoclassicisme valencià, relacionat amb l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Amb tretze arcs de nou metres i mig de llum i deu d'amplària, fet tot de pedra de Borriol. Cada tram està dividit per cubículs semicirculars. Decoració sòbria i clàssica. Separant els arcs de l'àmpit corre un motlura sobre mènsules. El 1952 fou ampliat fins als quasi 17 metres d'amplària actual per a servir de suport a la N-340, fou declarat Bé d'Interès Cultural (BIC) l'octubre del 2000.
  • Pont de Santa Quitèria sobre el Millars (Camí Real). Del segle XIII, i construït per concessió del rei Jaume I a Pere Dahera.
  • Séquia de les Argamasses (el Termet). El traçat d'aquesta séquia d'origen romà es manté encara a trams. Des de la Mare de Déu de Gràcia eixint, la senda s'endinsa avall vora Millars de camí a Santa Quitèria. Ací i allà, hom descobreix ara un perfil insinuat, ara un fragment de mur, que revelen el pas antic de les aigües per aquell indret. Però el tram més espectacular aguaita des de dins del pantanet de Santa Quitèria. Allí, la séquia ja ha guanyat altura i s'enlaira al cim d'uns murs escalonats d'argamassa que li donen el nom. L'obra original fou realitzada en època romana, per proveir d'aigua l'Horta. La séquia de les Argamasses ha estat en ple ús fins a l'any 1869. Aquesta utilització continuada durant dèneu segles ha provocat que l'obra presente hui aportacions d'èpoques distintes, sobretot pel que fa a la maçoneria. Tot i això, les excavacions fetes en la roca no han patit cap modificació des que foren practicades en època romana.
  • Séquia del Diable i els Arquets (Barranc de Ràtils). Nom popular d'un aqüeducte fet amb la intenció que la séquia del Diable salvara el barranc de Ràtils i continuara fins a prop de Sagunt. Hui, dels tres ulls que antigament configuraren l'obra, ja només en resten dos. Per damunt dels arcs discorre encara perfectament visible un tram de vora uns trenta metres d'allò que fa temps fou la séquia del Diable.
  • Casa de Polo (carrer de Polo de Bernabé). Alqueria construïda per la família Polo de Bernabé en el segle XIX, rehabilitada i adquirida per l'Ajuntament com a patrimoni municipal. Actual seu del Museu de la Ciutat, dedicat al guitarrista Francesc Tàrrega, l'escultor Josep Ortells i als pintors Gimeno Barón, Fernando Bosch i José Gumbau.
  • Gran Casino (carrer Major de Sant Jaume). Obra de 1910, d'estil neobarroc, relacionat amb el Casino de Múrcia de 1902. Cal destacar també els edificis, també al mateix carrer, que alberguen el Casino Carlí i la Caixa de València, ara Bancaixa, així com l'antic casalot dels Mundina, actualment seu de la Universitat Popular Municipal.
  • Casa Arrufat (raval de sant Pasqual) edifici d'habitatges, un dels més interessants exemples d'arquitectura contemporània a la ciutat.

Altres llocs d'interés[modifica | modifica el codi]

  • El Termet. Paratge natural a les vores del riu Millars a 2 km. de la ciutat. Tot l'espai natural que cenyix la revolta del riu Millars entorn del promontori de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia ha estat des del període medieval propietat del municipi i utilitzat amb distintes aplicacions. Hui, cobert de frondós arbratge, és un focus d'afluència de visitants durant tot l'any, bé per motius devocionals, com educatius, esportius, o pel contacte amb la natura. El bosc superior alberga la seu del Centre d'Educació Ambiental "El Termet", on els estudiants valencians i de fora estudien el medi natural. Compta amb espais per a la pràctica esportiva, notablement la piscina olímpica, i amb restaurant i cafeteries. El recorregut per vora del riu, el passeig "Botànic Calduch", notablement afectat per les riuades, és ara objecte de plans de millora per recuperar-lo.
  • Passeig Botànic Manuel Calduch. Paisatge protegit. Es una senda que transcorre entre el paratge de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real i l'Ermita de Santa Quiteria a Almassora.
  • Les Goles del Millars. Paisatge protegit.

Entitats[modifica | modifica el codi]

Esport

El Vila-real Club de Futbol és l'equip més representatiu de la ciutat en tots els àmbits. Juga a l'estadi d'El Madrigal.

El trinquet municipal duu el nom de Trinquet Salvador Sagols en homenatge al pilotari Salvador Sagols Gavarri.[7] Un altre destacat jugador de pilota valenciana ha sigut Mezquita, José Jorge Mezquita García.

El club handbol Vila-real juga al poliesportiu J.B.Llorens i té equips en molt bones posicions.

Música

Personatges destacats[modifica | modifica el codi]

Entre els personatges destacats fills de Vila-real hi ha:

Entre els personatges destacats lligats a Vila-real, no nascuts a la ciutat, hi han:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. INEbase. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842
  3. Vila-real ja no és Villarreal
  4. [enllaç sense format] http://www.vila-real.info/index.php?title=Text_en_valenci%C3%A0_de_la_Carta_Pobla
  5. Entre el cens de 1991 i l'anterior, minva la població perquè s'independitza les Alqueries (3.625 hab. el 1991).
  6. 6,0 6,1 Vila-real. Efemèrides. Jacinto Heredia Robres. 2006. ISBN 84-88331-91-6.
  7. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • "Datos para la Historia de Villarreal", José Maria Doñate Sebastiá, 6 volums.
  • "Efemèrides de Vila-real, cronologia històrica", Jacinto Heredia Robres, 2006.
  • "Els carrers de Vila-real", Jacinto Heredia Robres, 2007.
  • "Els noms de lloc al terme de Vila-real", Jacinto Heredia Robres, 2009.
  • "El repartiment de Villarreal y Burriana", P. Ramón de María.
  • "Vila-real, ciutat industrial", Joan Carles Membrado i Tena, 1995.
  • "La indústria ceràmica de la Plana de Castelló", Joan Carles Membrado i Tena, 2001.
  • "El modelo de localización industrial de Weber y Alonso aplicado a la actividad azulejera: el caso de Vila-real", Emili Obiol Menero, 1985.
  • "Geografía urbana y del poblamiento en la Plana de Castelló", Vicent Ortells Chabrera, 1987.
  • "Solar y Hábitat: el medio físico en la construcción de los núcleos castellonenses", Vicent Ortells Chabrera, 1992.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vila-real Modifica l'enllaç a Wikidata