Francesc Eiximenis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Eiximenis
Naixement 1330, Girona, Principat de Catalunya
Mort abril 1409, Perpinyà
Era Filosofia medieval
Regió Filosofia occidental
Escola/tradició filosòfica Escolàstica, catolicisme
Interessos Política, educació, ètica, teologia

Francesc Eiximenis - també Ximenes, Eiximenes o Jimenez - (Girona, 1330 - Perpinyà, 1409) (OFM) fou un escriptor franciscà català del segle XIV a la Corona d'Aragó. Fou possiblement un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts. Per tant, hom pot afirmar que tant en l'àmbit literari com en l'àmbit polític, tingué molta influència. Entre els seus lectors podem trobar a importants personalitats de la seua època, com per exemple els reis de la Corona d'Aragó Pere el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l'Humà, la reina Maria de Luna (muller de Martí l'Humà), i el Papa Benet XIII d'Avinyó.[1]

Vida[modifica | modifica el codi]

Francesc Eiximenis nasqué al voltant de 1330 potser a Girona. Quan era molt jove, entrà en l'orde franciscà. La seua formació començà en les escoles de l'orde franciscà a Catalunya. Després anà a les universitats més importants d'Europa: la Universitat d'Oxford i la Universitat de París. En especial li influí la Universitat d'Oxford, ja que allà els franciscans disposaren d'un important estudi. Així doncs podem considerar a diversos franciscans anglesos (i autors britànics en general) com als autors que més influïren en Eiximenis. Podem esmentar entre d'altres a Robert Grosseteste (anomenat Linconiensis per Eiximenis, ja que fou bisbe de Lincoln (Anglaterra), Joan de Gal·les, Richard Kilvington, Alexandre de Hales, Ricard de Mediavilla, Thomas Bradwardine, Guillem d'Ockham, Joan Duns Escot.

Portada de l'edició incunable del Regiment de la Cosa Pública (València, Cristòfor Cofman, 1499). A la dreta podem veure a Francesc Eiximenis, que ofereix als jurats de València el seu llibre. A l'esquerra podem veure l'àngel custodi de la ciutat i regne de València. Els sis Jurats de València romanen agenollats davant de la porta gòtica dels Serrans de l'antiga muralla de València.

En 1371 hom intentà que anara com a professor a la Universitat de Lleida. Però li mancava el títol de Doctor en Teologia (magister in sacra pagina), i per tant aquest intent no reeixí. Eiximenis aconseguí aquest títol a la Universitat de Tolosa el 1374 amb l'ajut i el suport financer del rei Pere el Cerimoniós.

Llavors tornà Eiximenis a Catalunya, i tingué la consideració de respectat intel·lectual. Tingué bones relacions amb la Cort de la Corona d'Aragó i també amb les classes dirigents de Barcelona i de València. La gran part de la seua obra fou escrita a València, on ell romangué des del 1382 fins al 1408. Allà fou assessor dels jurats (representants de la ciutat) i del Consell (òrgan de govern de la ciutat).

A València l'activitat d'Eiximenis, a banda de les seues tasques literàries, fou incansable. El 1391 fou un any molt difícil per a la ciutat i regne de València, ja que hi hagué molts problemes socials. Llavors organitzà Eiximenis una mena d'exèrcit de pregàries en alguns monestirs i convents al voltant de València. En 1392 rebé l'encàrrec, junt amb altres persones, de revisar els llibres jueus que foren furtats durant el Pogrom de 1391. Al final de 1397 fou membre d'una comissió que devia assessorar el rei Martí I sobre el Cisma d'Occident. En 1397 i 1398 prengué part en la preparació de dues croades valencianomallorquines contra la pirateria dels musulmans del Nord d'Àfrica. En 1399 fou Eiximenis també president d'una comissió que pretenia la unificació de totes les escoles de València. El Consell (òrgan de govern de València) ho rebutjà això en 1400, però hom pot afirmar que aquest intent fou un clar precedent de la Universitat de València, que fou fundada oficialment en 1499. Els darrers anys d'Eiximenis a València (1404–1408) foren dedicats a la fundació i dotació del convent franciscà de Sant Esperit (a Gilet, prop de Sagunt). Aquest convent fou fundat per la reina Maria de Luna.

En 1408 prengué part al Concili de Perpinyà. Allà el nomenà el Papa d'Avinyó Benet XIII primer Patriarca de Jerusalem i després administrador apostòlic (bisbe provisional) de la diòcesi d'Elna (antic nom de la diòcesi de Perpinyà).

Eiximenis morí a Perpinyà segurament el 23 d'abril de 1409.

Obres[modifica | modifica el codi]

En català[modifica | modifica el codi]

Ens han arribat aquestes obres d'Eiximenis en català:

  • Tractat d'usura. Petit tractat sobre la usura segons el Dret Canònic. Aquest tema fou molt tractat i discutit a l'Edat Mitjana per molts escolàstics i canonistes.
  • Lo Crestià. (Segons Curt Wittlin el nom deuria de ser Lo Cristià[2]). Fou un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. El projecte original consistia de 13 llibres, però sols foren 4 escrits:
    • Primer del Crestià. Tracta dels fonaments del cristianisme.
    • Segon del Crestià. Tracta sobre la temptació.
    • Terç del Crestià. Tracta sobre les diferents classes de pecat i els seus remeis; inclou l'apartat Com usar bé de beure e menjar, que ho ha usat com una guia per conèixer tot allò que envoltava la gastronomia de l'època.
    • Dotzè del Crestià. Tracta sobre el govern i la política en general. El contingut és, però, enciclopèdic.
  • Regiment de la cosa pública. Fou un present d'Eiximenis per als jurats (representants de la ciutat) de València, quan va venir a València en 1383. Tracta sobre consells per al bon govern.[3] Aquesta obra té molta influència del Communiloquium de Joan de Gal·les segons Albert Hauf.[4] Aquesta obra s'inclogué també com a tercera part del Dotzè del Crestià.
  • Llibre dels àngels. És un tractat complet sobre angelologia amb moltes reflexions polítiques. Aquest llibre fou dedicat al cavaller valencià Pere d'Artés.
  • Llibre de les dones. Al principi és un manual per a l'educació de les dones. Però quatre cinquenes parts del llibre tracten de teologia i dels fonaments de la moral catòlica. Aquest llibre fou dedicat a la comtessa de Prades, Sanxa Ximenes d'Arenós.
  • Vida de Jesucrist. És una biografia de Jesucrist amb reflexions teològiques i contingut contemplatiu també. Aquest llibre tingué molta influència de les Mediationes Vitae Christi del Pseudo-Bonaventura i de l'impetuós franciscà Ubertí de Casale segons Albert Hauf.[5] Aquest llibre també fou dedicat al cavaller valencià Pere d'Artés.
  • Scala Dei o Tractat de contemplació. És un petit tractat sobre moral i teologia. Aquest llibre fou dedicat a la reina Maria de Luna.
  • Dos cartes autògrafes d'Eiximenis en català (del 15.07.1392 i del 12.03.1396) també ens han arribat. La primera carta (15.07.1392) fou adreçada al rei Martí I (que en aquell moment era sols infant), i té interès, ja que Eiximenis li dóna en aquesta carta consells per al seu bon govern a Sicília.

En llatí[modifica | modifica el codi]

Ens han arribat aquestes obres d'Eiximenis en Llatí:

  • De Triplici Statu Mundi (Sobre els tres estats del món). És un petit tractat escatològic. Hom dubta, però, de l'autoria d'Eiximenis d'aquesta obra.
  • Allegationes (Al·legacions). A València hi hagué un conflicte entre l'Església i l'Estat. Hom demanà el parer de diverses pesonalitats sobre això. Aquesta és la part que correspon a Eiximenis. Ací mostra Eiximenis un punt de vista teocràtic molt fort.
  • Un fragment de la seua Summa Theologica. El fragment que ens ha arribat és molt curt no obstant. Tracta de diversos temes teològics.
  • Ars Praedicandi Populo (Manual per a la predicació al poble). És un molt interessant manual per a la predicació.
  • Un sermó (o una part seua).
  • Pastorale (Pastoral). Tractat de consells per a preveres i bisbes, seguint el clàssic Pastorale de Sant Gregori el Gran. Aquest llibre fou dedicat al bisbe de València Hug de Llupià.
  • Psalterium alias Laudatorium Papae Benedicto XIII dedicatum (Psalteri o Laudatori dedicat al papa Benet XIII). És una molt bella col·lecció de 344 oracions. Com diu el títol, aquest llibre estava dedicat al papa d'Avinyó Benet XIII.

Hi ha dos llibres més que són atribuïts a Eiximenis: el Cercapou, i la Doctrina compendiosa. La Doctrina Compendiosa té no obstant una influència molt gran de les teories polítiques d'Eiximenis. Hi hagué també una adaptació del Llibre de les Dones al castellà, anomenada Carro de las Donas.[6]

Les obres d'Eiximenis tingueren un gran èxit a la seua època. Això demostren els més de 200 manuscrits de les seues obres, de què disposem hui. Altre exemple fou el Psaltiri devotíssim[7] (Traducció al català de 100 de les 344 oracions del Psalterium alias Laudatorium). L'edició incunable d'aquest llibre tingué 2000 exemplars, és a dir el doble de les dos edicions del Tirant lo Blanc juntes (València 1490 i Barcelona 1497). Fou doncs l'edició incunable amb més tirada de la literatura catalana medieval.

Hi hagué també moltes traduccions dels segles XV i XVI. El Llibre de les Dones fou traduït al castellà. Una de les traduccions castellanes fou utilitzada per a l'educació de les quatre filles dels Reis Catòlics. El Llibre dels Àngels tingué un gran èxit internacional, i fou traduït a diverses llengües: castellà, llatí, francès i fins i tot al neerlandès (fou possiblement l'únic llibre de la literatura catalana medieval que fou traduït a aquesta llengua). I la Vida de Jesucrist fou traduïda al castellà i al francès.

Hi ha, en fi, altres dos exemples que ens mostren la difusió internacional de les obres d'Eiximenis. En primer lloc, la traducció al francès del Llibre dels Àngels fou el primer llibre que en 1478 fou imprès a Ginebra. En segon lloc, la traducció castellana de la Vida de Jesucrist fou el primer llibre que fou imprès a Granada en 1496 després de la conquesta de la ciutat per part dels Reis Catòlics.

Per desgràcia, disposem de poques edicions modernes de les obres d'Eiximenis. Quasi totes les edicions modernes de les seues obres es deuen a Curt Wittlin i Albert Hauf.

Inici del Terç del Crestià segons el manuscrit 1792 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquest manuscrit conté els capítols 1-523 d'aquest llibre, que té en total 1060 capítols.

Edicions de les seues obres[modifica | modifica el codi]

Obres de Francesc Eiximenis (OFE)[8][modifica | modifica el codi]

  • "Dotzè Llibre del Crestià. Part 1, Volum 1", Girona, Universitat, 2005, lxvii + 619 pp. (OFE, 1). Edició de Xavier Renedo, Sadurní Martí et al.
  • "Dotzè Llibre del Crestià. Part 2, Volum 1", Girona, Universitat, 1986, xxxviii+ 518 pp. (OFE, 3). Edició de Curt Wittlin et al.
  • "Dotzè Llibre del Crestià. Part 2, Volum 2", Girona, Universitat, 1987, 649 pp. (OFE, 4) Edició de Curt Wittlin et al.

Altres edicions[modifica | modifica el codi]

Antologies[modifica | modifica el codi]

  • Llibres, mestres i sermons. Antologia de textos. Barcelona, Barcino, 2005. Edició de David Guixeras i Xavier Renedo, 268 pp. «Enllaç».

Edicions digitals de les seues obres[modifica | modifica el codi]

Manuscrits[modifica | modifica el codi]

Incunables[modifica | modifica el codi]

Edicions antigues[modifica | modifica el codi]

  • Traducció castellana del Llibre dels Àngels (el títol és La Natura Angélica. Alcalá de Henares, Miguel de Eguía, 1527).

Edicions modernes i transcripcions[modifica | modifica el codi]

Obres completes[modifica | modifica el codi]

Llegat[modifica | modifica el codi]

La Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l''Institut d'Estudis Catalans, va crear el premi Francesc Eiximenis en el seu honor per premiar el «millor treball d'investigació sobre ciències jurídiques, econòmiques,i socials».[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Francesc Eiximenis i Arnau de Vilanova». Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  2. Wittlin, Curt. "Era Cristià Lo Crestià de Francesc Eiximenis? Història d'un error de Paleografia". Caplletra, 48. Primavera 2010. 163-77
  3. José-Luis Martín; Eiximenis, Francesc. La ciudad y el príncipe: estudio y traducción de los textos de Francesc Eiximenis. Edicions Universitat Barcelona, 2004, p. 18–. ISBN 978-84-475-2789-2 [Consulta: 24 gener 2012]. 
  4. Hauf, Albert. “Eiximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal·les, OFM”. Miscel·lània Sanchis Guarner, I. Quaderns de Filologia. Universitat de València. 1984. 167-174.
  5. Hauf, Albert. «La huella de Ubertino de Casale en el preerasmismo hispánico: el caso de fray Francesc Eiximenis», Actes del X Congrés Internacional de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval [Associació Hispànica de Literatura Medieval / IIFV, Universitat d'Alacant, 16/20 de setembre de 2003]. Alacant. IIFV. 2005. 93-135.
  6. Disposem d'aquesta edició digital (Valladolid. Juan de Villaquigrán. 1542)
  7. Disposem d'aquesta edició digital (Girona, Diego de Gumiel, 1495)
  8. «Instituts de la UdG > Llengua i Cultura Catalanes > Publications > OFE».
  9. «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre 1959, p. 20.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Francesc Eiximenis a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Eiximenis