Palau de la Música Catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Palau de la Música Catalana
Vista de l'interior amb el vitrall d'Antoni Rigalt
Vista de l'interior amb el vitrall d'Antoni Rigalt
Localització: C. St. Pere més alt, 11 - c. Amadeu Vives, 1. Barcelona
Coordenades: 41° 23′ 15″ N, 2° 10′ 30″ E / 41.3875°N,2.175°E / 41.3875; 2.175Coord.: 41° 23′ 15″ N, 2° 10′ 30″ E / 41.3875°N,2.175°E / 41.3875; 2.175
Construït: 1905-1908
Remodelat: 1982-1989
Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner
Estil: Modernisme català
Patrimoni de la Humanitat
Tipus: Cultural
Criteris: (i), (ii), (iv)
Declaració: 1997
Part de: Palau de la Música Catalana i Hospital de Sant Pau, Barcelona
Identificador: 804
Bé cultural d'interès nacional
Tipus: Monument històric
Declaració: 25/11/1971
Identificador: IPA: 65
BCIN: 61-MH
BIC: RI-51-0003864
Palau de la Música Catalana situat respecte Barcelona
Localització a Barcelona

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja.[1] Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Brú, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet.[2] I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna. L'any 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.

Escultura de Lluís Millet i Pagès fundador de l'Orfeó Català realitzada per Josep Salvadó Jassans.

Història[modifica | modifica el codi]

El projecte[modifica | modifica el codi]

Bust de Joaquim Cabot a la sala de Lluís Millet. Durant el seu mandat de l'Orfeó Català es va encarregar l'obra a Domènech i Montaner

Comença a l'octubre de 1904 amb l'encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per construir un edifici destinat a ubicar la seva seu social.[3] Aquest projecte, encarregat per l'aleshores president de l'entitat en Joaquim Cabot, i el seu pressupost corresponent, havia estat aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es realitzà la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m² i a un preu final de 240 322,60 pessetes, amb la intenció de destinar aquest espai a la construcció de l'edifici.[4] L'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitzà l'acte de col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600 000 pessetes en obligacions amortitzables, al portador, en dues sèries de 500 i 1000 pessetes, a l'interès anual del 4%.[5]

Domènech i Montaner era aleshores una de les figures de referència de Catalunya, tant pel que fa al seu ofici com en relació a la seva activitat política i cultural. Com a arquitecte, ja havia firmat l'Editorial Montaner i Simon (l'actual Fundació Tàpies), el popularment anomenat Castell dels Tres Dragons, i diverses obres de menys volada. Tanmateix, també havia estat un home clau en la presa de consciència política del catalanisme de finals del segle XIX quan va col·laborar en la fundació de la Lliga de Catalunya o, com a president de la primera assemblea de la Unió Catalanista, va signar les Bases de Manresa. A més a més, va presidir els Jocs Florals, l'Ateneu Barcelonès o l'Acadèmia de Bones Lletres.[6]

Inauguració[modifica | modifica el codi]

Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se celebrà la seva inauguració. L'obra va ser guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:

« Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art, animació i bellesa a tota la seva barriada... »

L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres de teatre i, naturalment, les més variades actuacions musicals. Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular.

L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.

L'escenari

El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional l'any 1971. Amb aquest motiu es van realitzar àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.

En la dècada del 1980, l'Orfeó Català decideix efectuar una gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, es va constituir el 1983 el Consorci del Palau de la Música Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó però intervenint l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya. Pel que fa a les obres de l'edifici s'encarregà el projecte a Òscar Tusquets i Guillén. Aquestes obres van durar set anys, portant-se a terme tot el projecte de Tusquets, que va ser reconegut amb el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech i Girbau, arquitecte i nét del primer arquitecte del Palau, Domènech i Montaner, va escriure sobre aquestes obres elogiant-les:

« La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex pels serveis (...) han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.[7] »

L'any 1990 es va formar la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana pels actes del centenari de l'Orfeó i, a més a més, per aconseguir recursos privats amb activitats organitzades al Palau.

Les dictadures[modifica | modifica el codi]

La sala de concerts des de l'escenari

Al llarg de la seva història, el Palau també ha acollit actes no relacionats amb la música. La vida política catalana hi ha trobat una evident manifestació simbòlica que arriba fins avui i passant per les assemblees de Solidaritat Catalana, per la clausura de quatre mesos ordenada per la dictadura de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de 1925, i per la dura postguerra, moment en què el seu nom és castellanitzat i pel gentilici.[6] Així, el 2 d'abril de 1940, la Falange organitza un festival amb la intervenció del «Orfeón que dirige el maestro Millet» -segons deia el programa i per evitar escriure el nom real- que va haver de començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet va dirigir amb els braços immòbils contra el cos.[6]

La vida del Palau va anar tornant a la normalitat encara que amb actes entremig que celebrava la nova Espanya feixista, com ara un concert de militars russos (el programa aclaria que eren de l'antic exèrcit del tsar) i un altre del Cor de les Joventuts Hitlerianes el 1943.

Tanmateix, hi havia més música, i per exemple el 9 de novembre de 1940 s'hi va estrenar el famós Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El 31 de març de 1944, Eduard Toldrà hi feu el seu primer concert amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que fins a la inauguració de l'Auditori (1999) va ser la principal llogatera del Palau.

El 19 de maig de 1944 hi va debutar la soprano Victòria dels Àngels. L'Orfeó Català no va reaparèixer fins al 1946, dirigit per Lluís Maria Millet, fill del fundador, que va interpretar el Requiem de Mozart.

Fets del Palau[modifica | modifica el codi]

Els Fets del Palau van succeir el 1960 coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya. S'havia aconseguit l'autorització per interpretar El cant de la Senyera al Palau, amb motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall. La prohibició governativa en l'últim moment per part de les autoritats va fer que part del públic assistent es posés dret a cantar aquest himne i es llancessin fulls contra el cap de l'Estat Espanyol; per aquest fet va haver-hi detencions, d'entre les quals la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i que, malgrat no trobar-se al local, fou sotmès a un consell de guerra.[8] Fins a l'any 1967 no hi va poder ser interpretat El cant de la Senyera legalment.

Camí a la normalitat[modifica | modifica el codi]

Amb la realitat sempre present, com per exemple quan la Falange va decidir fer-hi un acte commemoratiu de la seva fundació, als anys 60 el Palau comença a veure la llum d'una certa normalitat amb diverses iniciatives com la representació d'obres de teatre en català, amb noves entitats organitzadores de concerts, de la música clàssica al jazz, passant per la Nova Cançó.

Comencen a haver-hi tímids intents de llibertat. Així, El Cant de la senyera es va poder tornar a escoltar al Palau en el concert del centenari del naixement de Lluís Millet, el 18 d'abril de 1967. Els grans intèrprets catalans hi comencen a actuar sovint, com ho fa Frederic Mompou el 1969 en el seu 75è aniversari.

Cas Millet[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Cas Millet i Cas Hotel del Palau

El cas Millet, també conegut com el cas Palau o el saqueig del Palau de la Música,[9][10] va ser essencialment un desfalc realitzat durant la primera dècada del segle XXI per Fèlix Millet i Tusell, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música (una fundació erigida pel mateix Fèlix Millet el 1990), amb la implicació d'alguns dels seus col·laboradors.[11] El desfalc no es va conèixer públicament fins que, el juny de 2009, la fiscalia de Barcelona va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i Tusell i tres responsables i directius més del Palau. De seguida va originar consternació en la societat civil catalana per la importància simbòlica del Palau de la Música Catalana. Els principals imputats d'aquest cas també ho estan pel cas Hotel del Palau, la investigació judicial per la requalificació urbanística irregular d'un solar proper al Palau per construir-hi un hotel de luxe.[12]

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Antiga taquilla original de Lluís Domènech i Montaner realitzada a l'interior d'una columna amb trencadís de Lluís Bru.
Entrada principal

L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, ressaltat d'una banda en l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre, i de l'altra la integració a l'arquitectura de les arts aplicades.[13] Dues decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera, la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó.

A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la seva part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.

Entre 1982 i 1989 es va realitzar una gran restauració i ampliació sota la direcció dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz, iniciant-se la segona part l'any 2000, dotant al palau amb un edifici adossat de sis pisos d'alçada on se situen els camerins, l'arxiu, la biblioteca i una sala de reunions, i obrint-se a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de Paula, que havia sofert un incendi durant la guerra civil espanyola i havia estat reconstruïda sense valor arquitectònic. A la segona fase es van realitzar reformes interiors i una nova ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.[6]

Exterior[modifica | modifica el codi]

Façana lateral[modifica | modifica el codi]

Façana primitiva. Detall del grup escultòric La cançó popular catalana de Miquel Blay.
Façana principal coberta amb la pantalla de vidre d'Òscar Tusquets i Guillén.
Extrem de la façana nova. Angle amb el carrer de Sant Pere més Alt.

Està situada en el carrer Sant Pere més Alt, únic accés fins a l'any 1989, fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l'artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. Està considerada l'obra cabdal de l'escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia.[14] Segons consta a una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d'Amat), i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.

Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Brú[15] simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des de 1996 és l'himne oficial de Mallorca.[16]

Façana principal actual[modifica | modifica el codi]

En aquesta façana es troba l'entrada habitual des de l'any 1989, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix des d'un carrer que des de l'any 2006 es denomina amb el nom de Palau de la Música.

La façana realitzada per Domènech i Montaner sorprèn per la seva construcció, que es va realitzar com si anés a la vista, malgrat que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per aconseguir l'entrada de llum a través dels finestrals d'aquesta façana, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres metres d'amplada que feia de límit amb l'església i encara que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de materials i disseny, l'obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l'edificació. Segons unes dades aportades per Pere Artís, el pressupost inicial de les obres del Palau era de 450.000 pessetes, que es van arribar a duplicar, existint alguna fricció entre el client i l'arquitecte a causa de la seva tossudesa per acabar aquesta façana igual que la que estava a la vista i per tant l'encariment de l'obra.[17]

A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle XX, amb una torre amb la base esculpida com si es tractés d'una gran palmera; és també per on hi ha l'entrada dels artistes. A la part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep Salvadó Jassans, realitzada el 1991, i l'entrada al restaurant del Palau, anomenat Mirador i realitzat com una capsa de vidre. En aquest extrem de la façana, l'angle amb el carrer de Sant Pere més Alt també es resol a manera de proa com a la façana antiga, representant en maó vermell i en baix relleu un gegantí arbre.

Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una altra nova fent pantalla de vidre amb el nom de l'edifici Palau de la Música Catalana gravat a les portes d'entrada.

Interior[modifica | modifica el codi]

La rajola de València, les peces ceràmiques motllurades i el mosaic, revesteixen tot l'edifici, una gran intervenció de diferents productes ceràmics, així com de diversos artesans i fabricants van ser els que van subministrar a Domènech i Montaner durant la construcció del Palau. La major part dels mosaics que es troben als murs i cobrint els fusts de les columnes, tant exteriors com interiors van ser realitzats per Lluís Bru.

Vestíbul[modifica | modifica el codi]

Vestíbul de l'antiga entrada del Palau de la Música.

Fins a la reforma de l'equip de Tusquets de l'any 1989, a la planta baixa del Palau es distribuïen diverses dependències de l'Orfeó, que tenien la seva entrada pel carrer Amadeu Vives.

Per l'antiga entrada del carrer Sant Pere més Alt el primer que es veu és una gran escala doble cap al primer pis, amb il·luminació de grans fanals; la barana està ricament treballada en pedra i amb els balustres de vidre, els arrambadors són de ceràmica vidrada i amb relleus de flors, igual que l'ornamentació dels sostres. Ja en aquesta entrada es pot recordar a l'escriptor Robert Hughes referint-se al Palau:

« Mai més es construirà a Barcelona res que es pugui semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, brillantor formal, simbolisme i efecte decoratiu.[18] »

Sala Lluís Millet[modifica | modifica el codi]

Un finestral de la sala Lluís Millet

Situada al primer pis, davant de la sala de concerts, i dedicada al mestre Millet, músic i fundador de l'Orfeó Català, és el que s'anomena una sala d'espera o descans amb una imponent làmpada modernista de ferro; també en aquest sentit Domènech i Montaner demostrava un gran domini en el seu aspecte teòric donant autèntiques lliçons als artesans i involucrant-se en tots els treballs de forja durant les obres del Palau.[19] Com a decoració de la sala, s'han anat col·locant diversos bustos de bronze de personalitats vinculats a la institució (el 2014: els fundadors Lluís Millet i Amadeu Vives, el president Joaquim Cabot i els músics Pau Casals, Eduard Toldrà, Rosa Sabater (per Josep Maria Subirachs), Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge (per Manolo Hugué), Alícia de Larrocha (per Ramon Cuello) i Joan Massià) i unes pintures modernistes de Joan Brull i Vinyoles (1863 - 1912), protagonitzats per figures femenines amb caràcter simbolista.

A l'època modernista es va comptar amb l'art del vitrall per part dels arquitectes com una activitat decorativa per les seves construccions. Domènech i Montaner ho fomentà en tots els seus edificis, però al Palau de la Música, a més a més d'aquesta decorativitat té una funció material arquitectònica. És en aquesta obra on s'expressa la gran realitat del vitrall català, en aconseguir una perfecta unió entre l'arquitecte i el vitraller Antoni Rigalt i Blanch.[20]

Les portes són de vidre amb vitralls de temes florals ací com el llarg finestral que separa aquesta sala de la terrassa de vidre transparent a la part superior i emplomat de vidre de color d'element floral com un arrimador a la part baixa, sobre el vidre transparent corre un fris de vitral imitant el trencadís. A la terrassa ens trobem les columnes decorades amb mosaics que donen al carrer Sant Pere més Alt; totes les columnes són diferents en color i decoració. Aquesta sala també està destinada per celebrar actes socials o conferències de premsa.[21]

Sala de concerts[modifica | modifica el codi]

La sala de concerts des de la segona graderia

En accedir a la sala des del primer pis fa l'efecte d'una entrada fosca, trobant-se, tot seguit, amb un gran efecte teatral, amb l'explosió de llum i color que té la gran sala; els vitralls, a tots dos costats, corren des del terra al sostre amb el primer i segon pis de butaques com si fossin unes safates, columnes decorades amb mosaics de colors com el sostre amb roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada. A la intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en semicercle representant cues de paons reials amb tota la seva esplendor i colorit.

Columnes del segon pis amb mosaics de Lluís Bru

Els vitralls són emprats per diferenciar diversos àmbits i per complementar elements constructius. A la sala d'audició, on la gran cortina de vidre tamisa la llum, són els vitralls més importants pel que fa a grandària i vistositat, estan col·locats en deu finestrals en els murs laterals de la sala de concerts. Es troben separats per quatre columnes i cinc vitralls per banda, formats per grans peces de «vidre catedral»[22] rosat, amb garlandes de fulles i flors, lligats amb plom i que passen d'un finestral a l'altre enllaçant uns motius heràldics que es van repetint, el de Catalunya i el de Sant Jordi. A la part alta, resseguint la línia dels arcs d'estil Tudor, hi ha una franja de vidres hexagonals en tons ocres pàl·lids i grisos, com si es tractés d'un trencadís. Al primer pis es repeteixen les garlandes amb uns llaços de vidres blaus i a la platea es troba el vidre rosa amb un fris floral a la part superior.[23]

El gran vitrall central d'Antoni Rigalt i Blanch

Al centre del sostre hi ha gran claraboia de vidre, amb sortida a l'exterior, la qual cosa permet l'entrada de llum natural i, quan no n'hi ha, la il·luminació artificial, com si fos un llum. Fou realitzada per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un gran sol amb forma d'esfera invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d'altres, amb tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins amb les cares dibuixades amb grisalla, i els cabells amb unes petites garlandes de roses i una cinta amb una ciba[24] blava al mig. L'espai fou concebut com una immensa caixa de vidre coronada amb una gran claraboia central de colors. Els vitralls multicolors estan compostos per dues fileres circumcèntriques d'àngels o donzelles disposades en dos rengles concèntrics. Encara que aquests tinguin les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral. La translucidesa de l'exterior defineix un concepte que encara es reforça més a la sala de concerts, amb els vitralls i el gran lluernari central, la fusió de la llum daurada de la claraboia amb la rosada dels finestrals laterals dóna una claror ambiental única que ha atret l'atenció de tothom qui ha estudiat aquest edifici singular. Alhora, el joc de diafanitat entre uns espais i altres, separats amb grans portes de vidre, assegura la visualització consecutiva dels espais.[25]

Pegàs al començament del segon pis, esculpit per Eusebi Arnau

Al damunt de la graderia hi ha dos pegassos, cavalls alats esculpits per Eusebi Arnau.

En cada una de les voltes compreses entre els pilars i els murs de vidre, recoberts de rajola rosada en trencadís, hi ha un medalló de rajola blanca, orlada de fulles verdes de llorer, amb el nom d'un gran músic. A l'esquerra de l'escenari, partint des d'ell: Palestrina, J. S. Bach, Carissimi, Beethoven i Chopin; a la dreta: Victoria, Haendel, Mozart, Gluck i Wagner. Al mur que forma el desnivell entre els sostres de la sala principal i el de la part posterior del segon pis de la mateixa sala, hi ha quatre medallons ceràmics més, que sintetitzen la història de la música catalana: Brudieu, Fletxa, Viola, Terradellas i Clavé.

L'aforament de la sala de concerts és de 2049 persones distribuïdes en:

  • Platea: 688.
  • Primer pis: 321.
  • Segon pis: 910.
  • Galeries de l'orgue: 82.
  • Reservades: 48.

Escenari[modifica | modifica el codi]

Una part de les muses de l'escenari.

A la boca de l'escenari, d'onze metres d'amplada, es troba el grup escultòric de Diego Massana Majò i continuat pel jove Pau Gargallo,[26] que representa a la part dreta el bust de Beethoven flanquejat per dues columnes dòriques sota la cavalcada de les Valquíries amb una clara simbologia de la música clàssica centre-europea de Wagner (en l'honor de qui l'any 1901 es va fundar l'Associació Wagneriana de Barcelona)[27] i la representació de la música popular catalana al costat esquerre, amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un gran arbre als peus del qual es troba un grup de noies, personificant la cançó Les flors de maig. La magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la seva part superior s'acostin ambdós costats, quasi fins a tocar-se, només separats, o units, pel relleu amb el segell de l'Orfeó Català.

Escultures a la boca d'escenari de la Sala de concerts.

A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la cintura que sembla que estan dansant sortint dels murs, realitzades per Eusebi Arnau (la part escultòrica superior) i per Mario Maragliano i Lluís Bru (el trencadís de les faldilles); totes són portadores de diferents instruments musicals, sota un fons de tessel·les irregulars de color rogenc i sobre seu es troba instal·lat l'orgue. Al centre de l'escenari, entre les muses, Domènech i Montaner va manar col·locar, en homenatge el seu gran amic Antoni Maria Gallissà mort poc abans, la imatge de la senyera que Gallissà havia dissenyat per l'Orfeó Català, envoltat de simbologies medievalistes sobre un fons blau, que va ser realitzada en mosaic per Lluís Bru[28] i visible des de tots els punts de vista de la sala.[29]

A la part superior d'aquest hemicicle sobre les muses, hi ha una continuació dels vitralls laterals de la sala, consta de sis vidrieres amb el mateix motiu de garlandes florals.

Orgue[modifica | modifica el codi]

L'adquisició de l'orgue es féu a la casa alemanya Walcker, de Ludwigsburg, l'any 1908. El primer concert realitzat amb ell, per Alfred Sittard (organista de la catedral de Dresden), va suposar escoltar per primera vegada un concert d'orgue a Barcelona en un recinte diferent d'una església. L'any 2003 es va tornar a restaurar gràcies a les aportacions realitzades per particulars (en una campanya de mecenatge consistent en l'«adopció» de tubs d'orgue) i empreses privades.

Petit Palau[modifica | modifica el codi]

El Petit Palau projectat per Òscar Tusquets des de l'escenari

Projectat per l'arquitecte Òscar Tusquets, el nou edifici a continuació de l'entrada pel carrer Sant Pere més Alt, es troba a onze metres de profunditat i va ser inaugurat el 22 d'abril de l'any 2004. Té un aforament teatral per 538 persones i una perfecta acústica, excel·lent per a música de cambra, i a més es realitzen en el seu espai tot tipus d'actes socials i culturals, pels que està dotat de grans avenços tecnològics.[30]

L'any 2007 fou un dels cinc projectes guardonats amb el premi Uli Awards For Excellence europeus en reconeixement al disseny i valor arquitectònic.[31]

Biblioteca[modifica | modifica el codi]

Iniciada la col·lecció per l'Orfeó l'any 1891, consta de diversos llegats amb manuscrits del segle VI, i una gran quantitat de volums, la majoria d'ells de temes musicals; hi ha partitures i el repertori que ha cantat el cor des de la seva fundació.

La biblioteca també conserva molts dels programes originals, i una sèrie de curiosos documents, primer manuscrits i després mecanografiats durant dècades amb paciència monacal per un treballador del Palau, Carles Pascual, que fins a l'any de la seva mort (1974) va anar anotant dia a dia tots els concerts i la resta d'activitats del Palau.[6]

Història artística[modifica | modifica el codi]

El Palau és la seu social de l'Orfeó Català: des de la inauguració, hi ha ofert els seus concerts. A més, l'any 1990 es va crear també com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la formació musical dels components de l'orfeó.

Molts dels millors solistes i cantants del segle XX han actuat al Palau de la Música Catalana, entre ells: Pau Casals, Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Eugène Ysaye, Albert Schweitzer, Enric Granados, Blanche Selva, José Iturbi, Wilhelm Backhaus, Emil von Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Andrés Segovia, Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Henryk Szeryng, Barbara Hendricks, Arturo Benedetti Michelangeli, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff, Sviatoslav Richter, Nikita Magalov, Vladímir Aixkenazi, Maurizio Pollini, Maria João Pires, Jean-Pierre Rampal, Martha Argerich, Jessye Norman, Daniel Barenboim, etc.

Grans orquestres i directors han visitat l'auditori des del seu primer any de funcionament: Berliner Philharmoniker amb Richard Strauss, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Mariss Jansons; Wiener Philharmoniker, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein; Amsterdam Concertgebouw amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss Jansons; Israel Philharmonic i Zubin Mehta; Staatskapelle Berlin i Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, New York Philharmonic amb Kurt Masur, Münchner Philharmoniker amb Sergiu Celibidache, Cleveland Orchestra amb Lorin Maazel, Philharmonia Orchestra amb Carlo Maria Giulini, Concentus Musicus Wien amb Nikolaus Harnoncourt, NDR Sinfonieorchester amb Christoph von Dohnányi; Václav Neumann, Mario Rossi, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, etc., i cors com: Escolania de Montserrat, Capella Sistina di Roma, Orfeón Donostiarra, Wiener Sängerknaben, Wiener Singverein, etc.

De 1920 a 1936 el Palau va ser la seu de l'Orquestra Pau Casals, on va ser dirigida per Pau Casals, Richard Strauss, Vincent d'Indy, Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Anton Webern, Arthur Honegger, Manuel de Falla, Ottorino Respighi, Eugène Ysaye, etc. Durant anys, de 1947 a 1999, l'orquestra resident del Palau va ser l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Des del 2000 hi resideix amb temporada estable l'Orquestra Simfònica del Vallès.

Compositors i músics importants hi han intepretat o dirigit llurs pròpies obres: Enric Granados, Richard Strauss, Maurice Ravel, Vincent d'Indy, Serguei Prokófiev, Ígor Stravinski, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Serguei Rakhmàninov, Anton Webern, Robert Gerhard, George Enescu, Ildebrando Pizzetti, Darius Milhaud, Francis Poulenc, Jacques Ibert, Karel Ančerl, Arthur Honegger, Frederic Mompou, Joaquín Rodrigo, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski, Pierre Boulez, etc.

Altres artistes, actors, ballarins, músics de jazz, cantants i grups de música popular, rock, etc., també han actuat al Palau: Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella, Charles Aznavour, Duke Ellington, Tete Montoliu, Oscar Peterson, Woody Allen, Keith Jarrett, Ella Fitzgerald, Michel Camilo, Tamara Rojo, Paco de Lucía, Bebo Valdés, Luis Eduardo Aute, Jorge Drexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Norah Jones, Sinéad O'Connor, Ute Lemper, etc.

El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau («fer un Palau») va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi han cantat. El 1913 es va crear el nadalenc Concert de Sant Esteve, celebrat al Palau de la Música Catalana.[32]

Durant alguns anys també s'hi van representar amb una certa freqüència obres de teatre -sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals-: companyies com el Teatre Experimental Català, la Companyia Adrià Gual o l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) van fer del Palau la seu de les seves estrenes, entre les quals van destacar espectacles com l'estrena de la Primera història d'Esther d'Espriu, la d'El Ben Cofat i l'altre de Josep Carner, la del Pigmalió de Joan Oliver o les d'obres de Joan Brossa, etc.

Estrenes[modifica | modifica el codi]

Com a principal auditori de Barcelona durant anys, el Palau ha estat l'escenari de moltes estrenes absolutes d'obres musicals -i algunes de teatre-, incloent-hi (en negreta s'indiquen les obres més destacades):

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Volum 9, Historia Universal del Arte, El siglo XX, 1989, Barcelona, Editorial Planeta, pàg.96-97 ISBN 84-320-6689-3
  2. Coup de Fouet. Revista de la ruta modernista. Aj. de Barcelona, num. 11, 2008.
  3. Roig, Josep L., Historia de Barcelona, 1995, Ediciones Primera Plana, pàg.155, ISBN 84-8130-039-X.
  4. García-Martin, Manuel. Benvolgut Palau de la Música, 1987, Barcelona, Catalana de Gas ISBN 84-404-0431-X.
  5. Memòria Orfeó Català 1904, pàg. 9.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Cararach, Joan Anton, El Palau de la Música Catalana, Sinfonia d'un segle, 2007, Barcelona, Edicions 62, ISBN 978-84-297-6037-8.
  7. Domènech i Girbau, Lluís, L'arquitectura del Palau, 2000, Barcelona, Lunwerg Editores, pàg.29, ISBN 978-84-7782-715-3.
  8. Records dels Fets del Palau per Jordi Pujol.
  9. Raül Maigí i Manuel Cuyàs. «El saqueig del Palau, de la «A» a la «Z»». El Punt, 27/09/2009. [Consulta: 20/10/2009].
  10. «ESPECIAL: El saqueo del Palau de la Música» (en castellà). El País, 27/09/2009. [Consulta: 20/10/2009].
  11. «El juez concluye que CDC recibió 5,1 millones en comisiones de Ferrovial» (en castellà). El País, 16/7/2013. [Consulta: 4/1/2014].
  12. «La jutge de lhotel Millet' limita el cas a l'ajuntament». El Periódico de Catalunya, 2 juliol 2010.
  13. Volum 15, La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62, ISBN 84-297-5443-1
  14. DDAA, El modernisme, al'entorn de l'arquitectura, (2002), pàg.212
  15. Brú va tenir treballant en exclusiva fins a 14 tècnics durant varios anys. Per tota la façana va cobrar 9.000 pessetes. Font:Lluís Permanyer. La Vanguardia 19-04-1987. Entrevista a Lluís Bru i Borrell net de Lluís Bru i Salelles.
  16. Pi de Canamyes, Oriol. Cases modernistes de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992, pàg.53. ISBN 84-297-3607-7. 
  17. Artís i Benach, Pere, Pedres vives, 1998, Barcelona Barcino, pàg.32 ISBN 84-7226-682-6.
  18. Hughes, Robert, Barcelona, 1996, Galàxia Gutemberg, pàg.336-340 ISBN 84-8109-082-4
  19. Garrut, Josep M., (1982), Modernisme a Catalunya: Decoració,Barcelona, Edicions de Nou Art Thor, ISBN 84-7327-052-5, pàg.284
  20. Vila Grau, Joan/ Rodon, Francesc, (1982), pàg. 110
  21. Planta de la Sala Lluís Millet.
  22. Vidre llis per una cara i lleument irregular per l'altra per tal de donar-hi textura i vibració a la llum.
  23. Vila Grau, Joan / Rodon, Francesc, (1982), pàg. 144
  24. vidre en forma de disc de diferent gruix amb color més intens al centre
  25. Vila Grau, Joan / Rodon, Francesc, (1982), pàg.145
  26. García Martín, Manuel, obra citada pàg.72-77
  27. Associació Wagneriana de Barcelona.
  28. Lluís Permanyer, La Vanguardia, 19-04-1987, p17
  29. DDAA., El modernisme a l'entorn de l'arquitectura (2002), pàg. 78
  30. Planta del Petit Palau.
  31. Font: Europa press, publicació: 5-06-2007.
  32. Cervantes, Xavier. «El concert de Sant Esteve fa 100 anys». Ara, 24 desembre 2013, pp. 30 – 31.
  33. Valls, Miquel. «Aproximació a una cronologia del teatre català. De la postguerra al segle XXI». Assaig de teatre: revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, Núm.: 68-69, 2008, pàg.82.
  34. Programa del concert de 25/9/2014

Bibliografia consultada[modifica | modifica el codi]

  • Artís i Benach, Pere. Pedres vives. Barcelona Barcino, 1998. ISBN 84-7226-682-6. 
  • Carandell, Josep Maria. El Palau de la Música Catalana. Barcelona,Triangle Postals i Fundació Orfeó Català, 1997. ISBN 84-8478-097-X. 
  • Cararach, Joan Anton. El Palau de la Música Catalana. Simfonia d'un segle. Barcelona, Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-6037-8. 
  • Domènech i Girbau, Lluís. L'arquitectura del Palau. Lunwerg Editores, 2000. ISBN 978-84-7782-715-3. 
  • García-Martín, Manuel. Benvolgut Palau de la Música. Barcelona, Catalana de Gas, 1987. ISBN 84-404-0431-X. 
  • Roig, Josep L.. Historia de Barcelona. Ediciones Primera Plana, 1995. ISBN 84-8130-039-X. 
  • Sabat, Antoni. Palau de la Música Catalana. Barcelona, Editorial Escudo de Oro, 1991. ISBN 84-378-1453-7. 
  • Vila Grau, Joan / Rodon, Francesc. Els Vitrallers de la Barcelona Modernista. Edicions Polígrafa, 1982. ISBN 84-343-0365-5. 
  • DDAA. El Modernisme a l'entorn de l'arquitectura. Edicions L'Isard, 2002. ISBN 84-89931-23-2. 
  • Volum 9. Historia Universal del Arte. El siglo XX. Barcelona, Editorial Planeta, 1989. ISBN 84-320-6689-3. 
  • Volum 15. La Gran Enciclopèdia en català. Barcelona, Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5443-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]