Leonard Bernstein

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Leonard Bernstein
Leonard Bernstein l'any 1971
Leonard Bernstein l'any 1971
Estil: segle XX
Naixença: 25 d'agost de 1918
Lawrence, Massachusetts
Defunció: 14 d'octubre de 1990 (als 72 anys)
Nova York
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Pianista, director d'orquestra
Pàgina web: http://www.leonardbernstein.com/

Leonard Bernstein (Lawrence, Massachusetts, 25 d'agost de 1918 - 14 d'octubre de 1990) fou un compositor, pianista i director d'orquestra estatunidenc. Va ser el primer director d'orquestra nascut als Estats Units que va obtenir èxit i reconeixement internacional. És conegut tant per la seua activitat al front de l'Orquestra Filharmònica de Nova York com per la seua tasca com a compositor d'obres que s'han fet molt populars, com ara el musical West Side Story, l'opereta Candide i Un dia a Nova York.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Bernstein va nàixer a Lawrence, Massachusetts, el 1918 en una família jueva procedent de Rivne, actual óblast de Rivne, Ucraïna. La seua àvia va insistir a posar-li el nom de Louis, però els seus pares sempre el van anomenar familiarment Leonard, nom que ell també s'estimava més. Va canviar oficialment el seu nom, de "Louis" a "Leonard", als setze anys. Son pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i inicialment va oposar-se a la carrera musical del seu fill. Tot i això, el jove Bernstein assistia sovint a concerts simfònics. En una ocasió, va tenir l'oportunitat d'escoltar un recital de piano i va quedar immediatament captivat. Llavors va decidir començar a estudiar piano, sent encara un xiquet. Va ser alumne de les escoles Garrison i Boston Latin School. Quan son pare va assabentar-se de les lliçons de piano que rebia el el seu fill va rebutjar pagar-les, de manera que Bernstein va haver de dedicar-se alhora a donar classes a altres alumnes, per tal de poder guanyar diners amb què poder pagar els seus propis estudis.

Universitat[modifica | modifica el codi]

Després de graduar-se a la Boston Latin School l'any 1935, Bernstein va assistir a la Universitat Harvard, on va estudiar música amb Walter Piston i on va estar associat breument al Harvard Glee Club. Després de concloure els estudis a Harvard va continuar el seu perfeccionament al Curtis Institute of Music a Filadèlfia, (Pennsilvània), on va rebre la qualificació "A", que Fritz Reiner mai no havia atorgat a cap alumne en la seua classe de direcció d'orquestra. Durant la seua estada a Curtis, també va estudiar piano amb Isabella Vengerova i Heinrich Gebhard.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

Durant la seua joventut a Nova York, Bernstein va gaudir d'una vida sexual promíscua, generalment amb homes joves (Font: Leonard Bernstein de Burton). Després d'una llarga lluita interna i d'un turbulent i difícil compromís, va casar-se amb Felicia Montealegre Cohn el 9 de setembre de 1951, per tal d'augmentar segons fonts biogràfiques les seues oportunitats d'obtenir la direcció musical de la Boston Symphony Orchestra. Dimitris Mitropoulos, director en aquell temps de la Filharmònica de Nova York i un dels mentors de Bernstein, el va aconsellar que un matrimoni podria fer callar els rumors a propòsit de la seua vida sexual i apaivagar els ànims dels conservadors membres de la direcció de la BSO.

Leonard i Felicia van tenir tres fills, Jamie, Alexander, i Nina. Durant molt de temps de la seua vida de casat, Bernstein va intentar ser discret amb les seues relacions extramatrimonials. Però en la mesura en què anava madurant, i amb el sorgiment i impuls del Moviment d'alliberament Gay, Bernstein va recollir el valor suficient per deixar Felicia per a conviure amb el seu company Tom Cothran. Felicia, al seu torn, va iniciar una relació amb l'actor Michael Wager. Temps després, Bernstein es va assabentar que a la seua esposa se li havia diagnosticat un càncer de pulmó. La seua relació amb Cothran s'havia deteriorat, de manera que Bernstein va tornar amb la seua esposa i va tenir cura d'ella fins que va morir (Font: Leonard Bernstein de Burton). Algunes persones, entre elles el seu fill Alexander, creuen que Bernstein essencialment es va sentir culpable de la mort de la seua esposa i es va sentir malament amb ell mateix (cites del documental de Lacy, Leonard Bernstein: Reaching for the Note). També s'ha apuntat que el seu estil de direcció després de la mort de Felicia esdevingué més ombrívol i pesant, més emocional, amb estructures amplament prolongades, tot i que alguns hi veuen un altre exemple de com l'artista, amb la maduresa, tendeix a exagerar el seu estil de direcció original.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Bernstein va ser molt admirat com a director d'orquestra, compositor, pianista i professor. Probablement les activitats que el van fer popular entre el gran públic van ser la direcció musical de la Filharmònica de Nova York, la seua activitat com a director amb les millors orquestres del món i, per descomptat, per la música de West Side Story. Va compondre tres simfonies, dues òperes, cinc musicals, i nombroses altres peces.

Leonard Bernstein l'any 1944

El 13 de novembre de 1943, amb el recent nomenament com a director assistent de la New York Philharmonic Orchestra, va fer el debut com a director, arran d'una malaltia de Bruno Walter, a qui va haver de substituir. Va obtenir un èxit immediat i va atènyer tot seguit la fama, atès que el concert havia estat emès per ràdio. El solista d'aquell dia històric va ser el violoncel·lista Joseph Schuster, violoncel concertino de la New York Philharmonic, que va interpretar Don Quixote de Richard Strauss. Atès que Bernstein s'enfrontava per primera vegada a aquesta obra, Bruno Walter va treballar-la amb ell abans del concert. Després de la Segona Guerra Mundial la carrera internacional de Bernstein va començar a prendre impuls. L'any 1949 va dirigir l'estrena de la Turangalîla-Symphonie d'Olivier Messiaen. El 1958 va ser nomenat director musical de l'Orquestra Filharmònica de Nova York, una responsabilitat que va mantenir fins a l'any 1969. Va fer-se molt popular als Estats Units arran de la seua aparició en diversos programes de televisió que pretenien la popularització de la música clàssica entre els joves.

L'any 1947 va dirigir per primera vegada a Tel Aviv, començant una llarga relació amb Israel. El 1957, va dirigir el concert inaugural del Auditòrum Mann de Tel Aviv; i posteriorment hi va realitzar diverses gravacions. El 1967 va dirigir un concert al Mont Scopus en commemoració de la reunificació de Jerusalem. I el 22 de febrer de 1951 també va dirigir l'estrena de la segona simfonia de Charles Ives a Nova York, amb la Filharmònica de la mateixa ciutat.

A principis de la dècada de 1970, Bernstein va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Viena, amb la qual va gravar de nou moltes obres que ja havia gravat amb la Filharmònica de Nova York, incloent-hi les integrals de les simfonies de Beethoven, Mahler, Brahms i Schumann.

El dia de Nadal de 1989, va dirigir la Simfonia No. 9 de Beethoven al Schauspielhaus de Berlín Est, en commemoració de la caiguda del mur de Berlín. El concert va ser retransmès a més de vint països, amb una audiència estimada de 100 milions de persones. Per a l'ocasió, Bernstein va fer un canvi en l'Oda a l'Alegria de Friedrich Schiller, substituint la paraula "alegria" (Freude) per "llibertat" (Freiheit). "Estic segur de què Beethoven ens ho hauria autoritzat", va comentar Bernstein.

Bernstein va ser un director d'orquestra molt ben considerat pels músics, en particular pels membres de l'Orquestra Filharmònica de Viena i de l'Orquestra Filharmònica d'Israel, a les quals va dirigir amb regularitat. Va destacar sobretot en les seues interpretacions de les obres de Gustav Mahler, Aaron Copland, Johannes Brahms, Dmitri Xostakóvitx, George Gershwin (especialment la Rhapsody in Blue i An American in Paris), i per descomptat de les seues pròpies obres. Malauradament mai no va dirigir altres obres de Gershwin, com ara el Concert per a piano en Fa, o l'òpera Porgy and Bess.)

Leonard Bernstein va morir cinc dies després d'haver-se retirat. Va dirigir l'últim concert a Tanglewood, el 19 d'agost de 1990, amb l'Orquestra Simfònica de Boston, interpretant els "Quatre interludis marins" de l'òpera Peter Grimes de Benjamin Britten i la Setena Simfonia de Beethoven.[1] Un persisten fumador durant llarg temps - patia d'emfisema des de mitjan la seua vintena d'anys – va sofrir un atac de tos al mig de la interpretació de la simfonia de Beethoven que gairebé va arribar a fer cancel·lar el concert.

Bernstein està soterrat al Green-Wood Cemetery, a Brooklyn, Nova York.

Leonard Bernstein no té cap relació amb el compositor de música cinematogràfica Elmer Bernstein.


Distincions[modifica | modifica el codi]

  • Premi Grammy al millor àlbum per a infants
  • Premi Grammy a la millor interpretació orquestral
  • Premi Grammy a la millor interpretació coral
  • Premi Grammy a la millor gravació d'òpera
  • Premi Grammy a la millor interpretació d'una obra vocal clàssica
  • Premi Grammy a la millor interpretació d'una obra per a solista instrumental i orquestra
  • Premi Grammy a la millor composició contemporània
  • Premi Grammy al millor àlbum clàssic
  • Premi Tony a la millor partitura original
  • Premi Praemium Imperiale
  • 1988: Brahmspreis

Obres principals i data d'estrena[modifica | modifica el codi]

Obres per al teatre[modifica | modifica el codi]

Obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia núm. 1, Jeremiah, 1942
  • Fancy Free i Three Dance Variations from "Fancy Free," 1946
  • Three Dance Episodes from "On the Town," 1947
  • Simfonia núm. 2, The Age of Anxiety, (inspirada en W. H. Auden) per a piano i orquestra, 1949 (revisada in 1965)
  • Serenade (sobre el Simposium de Plató) per a violí, orquestra de corda, arpa i percussió, 1954
  • Prelude, Fugue and Riffs per a clarinet i orquestra de Jazz, 1949
  • Suite simfònica sobre "La llei del silenci", 1955
  • Suite simfònica sobre "West Side Story", 1961
  • Simfonia núm. 3, Kaddish, per a orquestra, cor mixt, cor d'infants, locutot i soprano, 1963 (revisada el 1977)
  • Dybbuk, Suites núm. 1 i 2 per a orquestra, 1975
  • Songfest: A Cycle of American Poems for Six Singers and Orchestra, 1977
  • Three Meditations from "Mass" per a violoncel i orquestra, 1977
  • Slava! : una obertura política per a orquestra, 1977
  • Divertimento for Orchestra, 1980
  • Halil, nocturn per a flauta piccolo, flauta, percussió, arpa i corda, 1981
  • Concert per a Orquestra, 1989 (Originalment "Jubilee Games" de 1986, revisat el 1989)

Música coral per a església o sinagoga[modifica | modifica el codi]

  • Hashkiveinu per a tenor, cor mixt i orgue, 1945
  • Missa Brevis per a cor mist, contratenor i percussió, 1988
  • Chichester Psalms per a contratenor, cor mixt, orgue, arpa i percussió, 1965

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

Música vocal[modifica | modifica el codi]

  • I Hate Music: A cycle of Five Kids Songs for Soprano and Piano (Odie la música: un cicle de cinc cançons infantils per a soprano i piano), 1943
  • La Bonne Cuisine: Four Recipes for Voice and Piano (La bona cuina: quatre receptes per a veu i piano), 1948
  • Àries i Barcarol·les per a mezzosoprano, baríton i piano a quatre mans, 1988
  • A Song Album, 1988

Altres[modifica | modifica el codi]

  • Diverses peces per a piano
  • Altres obres ocasionals, compostes com a regal o per a cerimònies de commmemoració
  • "The Skin of Our Teeth": Una obra inacabada,. Bernstein va utilitzar-ne el material per als seus "Chichester Psalms"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres de Bernstein:

Sobre Bernstein:

  • Gottlieb, Jack, editor. Leonard Bernstein's Young People's Concerts. Printed by New York: Anchor Books in 1962, reeditat el 1992 amb ISBN 0-385-42435-3.
  • Burton, Humphrey. Leonard Bernstein. Doubleday. 1994. Tapa dura: ISBN 0-385-42345-4, de butxaca: ISBN 0-385-42352-7. (Excel·lent i entenedora biografia de Bernstein)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]