Robert Schumann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el compositor alemany. Si cerqueu el primer ministre de França, vegeu Robert Schuman.
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Robert Schumann
Robert Schumann l'any 1839
Robert Schumann l'any 1839
Nom real: Robert Alexander Schumann
Estil: Romanticisme
Naixença: 8 de juny de 1810
Zwickau, Regne de Saxònia, Confederació del Rin
Defunció: 29 de juliol de 1856 (als 46 anys)
Bonn, Prússia, Confederació Germànica

Obres destacades

Fites
  • 1828 Ingressa a la Universitat de Leipzig
  • 1830 Escolta a Paganini i deixa el Dret per la música
  • 1831 Es publiquen les Variacions Abegg. Op. 1, i Papillons, Op. 2
  • 1832 Es lesiona la mà.
  • 1834 Primera edició de la revista musical Neue Zeitschrift für Musik
  • 1835 Acaba Carnaval, Op. 9
  • 1836 Obligat a trencar tota relació amb Clara
  • 1838 Compon Escenes per a nens, Op. 15, i Kreisleriana, Op. 16
  • 1839 Descobreix la Simfonia núm 9 de Schubert.
  • 1840 Es casa amb Clara, compon cançons
  • 1842 Acaba tres quartets per a corda, els quintets per a piano, Op. 44 i 47
  • 1844 Pateix una depressió i una crisi nerviosa, es trasllada a Dresden
  • 1853 Coneix a Brahms
  • 1854 Intenta suïcidar-se, ingressa en un manicomi

Robert Alexander Schumann (8 de juny de 181029 de juliol de 1856) fou un compositor i pianista romàntic alemany. Universitari i escriptor que fundà una revista musical. Excel·lent pianista que es casà, amb l'oposició de tothom, amb Clara Wieck, filla del seu mestre Friedrich Wieck. Les seves composicions s'inspiraren en l'exaltació i la malenconia (amors, intents de suïcidi, bogeria), apassionament, deliris, somnis...

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa i adolescència[modifica | modifica el codi]

Casa natalícia de Robert Schumann a Zwickau

Va néixer a la ciutat alemanya de Zwickau, al Regne de Saxònia, llavors dins de la Confederació del Rin. Des que era infant va palesar un gran talent musical. Son pare, editor de professió, el va recolzar proporcionant-li un professor de piano. Als 7 anys va compondre les primeres peces musicals. Però en aquesta etapa de la seva vida no només componia obres musicals sinó que també redactava assajos i poemes, i de fet el jove Schumann s'identificava tant amb la literatura com amb la música. Als 14 anys va escriure un assaig sobre l'estètica de la música. Des que estudiava al col·legi va absorbir l'obra de Friedrich von Schiller, Goethe, Lord Byron, així com els dramaturgs de la Grècia clàssica; però la influència literària més poderosa i permanent va ser sense dubte la de Johann Paul Friedrich Richter. Aquesta influència pot apreciar-se en les seves novel·les de joventut Juniusabende i Selene, de les quals només la primera va ser conclosa (1826).

El seu interès per la música havia estat estimulat des d'infant en sentir tocar Ignaz Moscheles a Carlsbad, i l'any 1827 a través de les obres de Franz Schubert i Felix Mendelssohn.

El seu pare, que tant havia fomentat l'educació de Robert com a pianista i escriptor, va morir el 1826; la seva mare no aprovava la dedicació a la carrera musical, i el 1828 el va enviar a estudiar dret a la Universitat de Leipzig, on va tenir com a un dels seus professors en Heinrich Dorn,[1]però no va trigar a abandonar els estudis per consagrar-se enterament a la música.

L'abandó de la carrera de concertista[modifica | modifica el codi]

Cap a 1830, Schumann desitjava per damunt de tot convertir-se en un virtuós i admirava l'execució dels més importants concertistes de l'època, com Niccolò Paganini i Franz Liszt. Per tant, el jove Schumann, d'innegable talent com a pianista, va treballar a fons per perfeccionar la tècnica al teclat, i va ser només l'atzar o el destí allò que el va obligar a abandonar aquest camí i esdevenir finalment un dels més reconeguts compositors del seu segle.

Entre els seus amics hi havia Friedrich Wieck (pare de Clara, la seua futura muller), notable pedagog musical, que li va donar lliçons. Després d'abandonar Wieck va prosseguir estudiant piano de manera autodidacta. Hi ha diverses fonts que difereixen respecte com es va fer malbé la mà dreta l'any 1830; la més acceptada és la que estableix que per enfortir el dit anular va emprar un aparell que de fet l'hi va inutilitzar gairebé completament (la musculatura de l'anular està connectada al tercer dit, cosa que el converteix en el dit més feble). Altres fonts esmenten la cirurgia fallida, o fins i tot els efectes secundaris de la medicació per a la sífilis. Sigui com sigui, les esperances de Robert Schumann d'emular els virtuosos, o d'arribar si més no a destacar com a concertista, es van esvair.

Des de l'adolescència Schumann havia compaginat les diverses activitats i estudis amb la composició i ja havia creat obres importants, sobretot per a piano, però també simfòniques i de cambra. Des d'aquell moment es va entregar amb passió a la composició, va començar a estudiar teoria amb Heinrich Dorn, director de l'òpera de Leizpig, i va considerar la possibilitat d'escriure una òpera sobre Hamlet.

Compositor i crític[modifica | modifica el codi]

Paral·lelament a la nova activitat com a compositor, iniciava l'obra de crític musical, que va generar una abundant producció literària. La seua formació excepcional i l'aptitud literària es plasmaven en crítiques musicals en les quals a través de personatges imaginaris aprofundia en les obres dels seus contemporanis. Un famós exemple és el seu assaig sobre les variacions de Frédéric Chopin sobre un tema de Don Juan, que va aparèixer en l'Allgemeine musikalische Zeitung l'any 1831.

L'Opus 2 Papillons ("Papallones"), escrit l'any 1831, és un altre exemple excepcional de la fusió entre literatura i composició musical de Schumann. Es tracta d'una composició per a piano que consta de diverses escenes de dansa inspirades en una festa de disfresses. Cada dansa prova de retratar diferents personatges i no tenen relació entre si, excepte l'última. Segons escrigué el mateix Schumann, està inspirada en l'última escena de l'obra Flegeljahre de Johann Paul Friedrich Richter i mescla el caràcter festiu amb un extraordinari sentiment malenconiós. També l'any 1831 va compondre la Sonata per a piano en si menor, una altra obra principal de joventut.

La mort, l'any 1833, de la seua cunyada Rosalie i del seu germà Julius li va provocar una crisi nerviosa i un intent de suïcidi. Les crisis, depressions, intents de suïcidi i períodes de reclusió completa van ser freqüents en la vida de Schumann; es van accentuar a partir de 1844 i van continuar augmentant fins a la mort (fins i tot va arribar a sentir veus i a experimentar al·lucinacions). Aquest declivi psíquic va ser relacionat inicialment pels historiadors del segle XIX amb la sífilis (o amb el terrible tractament mèdic a base de mercuri, habitual en l'època i gairebé pitjor que la mateixa malaltia), però la possibilitat ha estat descartada pel fet que els símptomes de desequilibri mental de Robert Schumann ja eren evidents des de la seua joventut, abans que qualsevol símptoma de la sífilis poguera haver-se manifestat. La teoria més acceptada actualment és que patia de trastorn bipolar (malaltia maniacodepressiva). Però la gran intensitat creativa de Schumann es concentrava en els períodes de lucidesa, de forma admirable. Tan prompte com es restablia d'un període de malaltia, s'entregava frenèticament a la composició, treballant de manera incansable. No només componia les melodies principals ni es limitava a les obres per a piano, sinó que tot i estar en un estat físic i mental molt degradat, es feia càrrec de la instrumentació simfònica completa de totes les seues obres, fins a l'extenuació.

Després de recobrar-se d'aquesta crisi, l'any 1834, junt amb el seu amic, també music i compositor, Ludwig Schunke (1810-1834), va fundar la revista Neue Leipziger Zeitschrift für Musik, que va dirigir fins a la fi de la vida. És en aquesta publicació on va manifestar-se com un crític original, considerat en aquella època com a excèntric, però que avui dia etiquetaríem com a visionari. A principis del segle XIX, compositors com Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven i Carl Maria von Weber eren vistos com a figures menors, per la qual cosa es va considerar una excentricitat que Schumann els elevara a grans compositors, per no parlar de l'estimació per figures contemporànies com Chopin o Hector Berlioz.

L'estiu de 1834 s'enamorà d'Ernestine von Fricken, una noia de 16 anys amb qui va tenir una breu relació que ell mateix havia de trencar en acabar l'any. És durant aquest flirteig quan va compondre la seua obra més aclamada, Op. 9, Carnaval. Es tracta de variacions sobre les notes que componen la paraula Asch (poble natal d'Ernestine) en la notació alemanya. També són les lletres amb alguna nota equivalent en el mateix cognom de Schumann. Cada variació comença amb aqueixes notes i, més que mai, Schumann empra per a la composició la il·lustració musical d'una història, amb personatges i guió ben definits. A més consolida el format de composició que ja va iniciar en Papillons, creant temes molt breus i generalment no relacionats entre si, encara que estiguen inspirats en la mateixa escena literària. La majoria de les composicions per a piano de Schumann estan formades per moviments que duren pocs minuts, o fins i tot menys d'un minut.

Va conèixer personalment Mendelssohn a casa de Friedrich Wieck l'any 1835 i li va mostrar la seua admiració; poc després coneixeria Chopin. Durant tota la vida Schumann va mostrar cap als seus companys músics una amistat sincera i una actitud de crítica constructiva, lliure de rivalitats, actitud poc freqüent en un crític musical que també és compositor. Aquesta actitud oberta i generosa li va permetre ser el "descobridor" de Johannes Brahms quan aquest només era un jove i desconegut pianista de 20 anys. Brahms va esdevenir amic íntim de Schumann (i de la seua esposa Clara Wieck, especialment en els anys en què la malaltia de Schumann es va agreujar) i es va veure clarament influït per la seua música.

Matrimoni amb Clara Wieck[modifica | modifica el codi]

Robert i Clara Schumann

És també a casa de Wieck, el seu antic mestre, on va conèixer la seua futura esposa: Clara Wieck, la seua filla, i ja llavors famosa pianista. Clara havia estat una "nena prodigi", bastant famosa internacionalment en aquella època, i de fet se la considera avui dia la pianista més important del segle XIX. L'any 1836 van iniciar una relació amorosa en secret, fonamentalment per carta, segurament a causa de la diferència d'edat entre ambdós (Clara només tenia 17 anys) i també perquè Clara estava de viatge constantment, actuant per tot Europa. És durant aquesta relació clandestina quan Robert Schumann va compondre les Escenes de la infantesa, tal com consta en les cartes que remetia a Clara. Un any més tard Robert va demanar la mà de Clara a son pare, però aquest li la va negar. Finalment es van casar l'any 1839, després de recórrer als tribunals pel fet de no tenir l'aprovació de Friedrich Wieck. Van romandre junts fins a la mort de Robert i van tenir vuit fills.

Clara era una pianista excepcional i va tenir una gran influència musical en Robert. Ella el va convèncer de no limitar-se a la composició per a piano (en aquests anys va compondre Lieder i Àlbum per a la joventut), i el va encoratjar a compondre per a orquestra amb l'objectiu de consolidar-se com un gran compositor del seu temps. És precisament a partir de 1841 quan va començar a compondre obertures simfòniques i concerts, en els quals, no obstant això, el piano continua tenint un paper principal.

El Conservatori de Leipzig li va obrir les portes l'any 1843 i hi va ser nomenat professor de piano i composició.

Els últims anys[modifica | modifica el codi]

L'any 1844, després d'un viatge a Rússia, va travessar un nou període depressiu i va abandonar Leipzig per instal·lar-se a Dresden. Durant els anys següents la seva salut mental i física s'anava debilitant, la qual cosa no li va impedir treballar en multitud d'obres com les dues Sonates per a piano i violí, el Concert per a violoncel i orquestra i la seva única òpera, Genoveva (que no va tenir èxit). Fins i tot quan, a partir de 1852, els seus episodis de demència el tenien convalescent gairebé tot el temps, aconseguia aprofitar els moments de lucidesa per completar la Missa, el Rèquiem, la Simfonia en re menor i el Concert per a violí i orquestra.

El 27 de febrer de 1854, Schumann es va llançar al Rin i hi va ser rescatat a temps, però la seva ment ja s'havia perdut per sempre. Va ser internat en un sanatori privat a Endenich, prop de Bonn, on va romandre fins a la mort el 29 de juliol de 1856. Només tenia 46 anys. Va ser enterrat a Bonn, i el 1880 es va erigir sobre la seva tomba una estàtua de l'escultor A. Donndorf.

Després de la seva mort, Clara es va entregar a donar a conèixer per tot Europa l'obra de Robert, donant-li gran fama després de diverses dècades de gires.

Interpretes[modifica | modifica el codi]

En el segle XX, molts pianistes redescobriren Schumann, i entre ells, el que fou un gran difusor de la seva obra romàntica per a piano fou Witold Malcuzinsky.

Obres[modifica | modifica el codi]

Llista no exhaustiva

Piano[modifica | modifica el codi]

  • Op. 1, Variacions sobre el nom "Abegg" (1830)
  • Op. 2, Papillons, (1829—1831)
  • Op. 3, Estudis sobre els Capritxos de Paganini
  • Op. 4, Intermezzi (1832)
  • Op. 5, Impromptus [sobre un tema de Clara Wieck] (1833)
  • Op. 6, Davidsbündlertänze (1837)
  • Op. 7, Toccata (1832)
  • Op. 8, Allegro en si menor (1831)
  • Op. 9, Carnaval (1834—1835)
  • Op. 10, 6 Suites de Concert sobre Capritxos de Paganini (1833)
  • Op. 11, Sonata No. 1 en fa sostingut menor (1835)
  • Op. 12, Fantasiestücke (1837)
  • Op. 13, Estudis Simfònics, or Études Symphoniques (1834)
  • Op. 14, Sonata No. 3 en fa menor (1835)
  • Op. 15, Kinderszenen (1838)
  • Op. 16, Kreisleriana (1838)
  • Op. 17, Fantasia en do (1836)
  • Op. 18, Arabeske en do (1839)
  • Op. 19, Blumenstück en re bemoll (1839)
  • Op. 20, Humoreske en si bemoll (1839)
  • Op. 21, Novelletten (1838)
  • Op. 22, Sonata No. 2 en sol menor (1833—1835)
  • Op. 23, Nachtstücke (1839)
  • Op. 26, Faschingsschwank aus Wien (1839)
  • Op. 28, Tres Romances (1839)
  • Op. 32, Scherzo, Giga, Romança i Fughetta (1838-9)
  • Op. 56, Etuden in kanonischer Form für Orgel oder Pedalklavier
  • Op. 58, Skittzen für Orgel oder Pedalklavier
  • Op. 68, Album für die Jugend
  • Op. 72, Vier Fugen
  • Op. 73, Peces Fantasia per a clarinet i piano (1849)
  • Op. 76, Vier Märsche
  • Op. 82, Waldszenen
  • Op. 99, Bunte Blatter
  • Op. 124, Albumblätter
  • Op. 126, Tres sonates per a piano per a joves
  • Op. 133, Gesänge der Frühe
  • Nordic Song
  • Variationen in Es-dur über ein eigenes Thema o.op. "Geister-Variationen"
  • WoO 31, Etüden in Form freier Variationen über ein Beethoven'sches Thema (1831-32)

Lieder, teatre i obres corals[modifica | modifica el codi]

  • Op. 24, Liederkreis (Heine), nou cançons
  • Op. 25, Myrthen, vint-i-sis cançons (4 llibres) (1840)
  • Op. 29, 3 Gedichte (1840)
  • Op. 39, Liederkreis (Eichendorff), dotze cançons (1840)
  • Op. 42, Frauenliebe und -leben (Chamisso), vuit cançons (1840)
  • Op. 48, Dichterliebe, setze cançons sobre Buch der Lieder de Heine
  • Op. 50, Paradise and the Peri, per a solistes cor i orquestra (1843)
  • Op. 57, Belsatzar, balada (Heine)
  • Op. 64, Cançó, Tragödie (Heine) (1841)
  • Balada, Der Handschuh (Schiller) -. probablement 1851
  • Op. 91, Cançons sobre Wilhelm Meister i Requiem per a Mignon per a cor (1849)
  • Op. 103, Der Königssohn (Uhland), per a solistes, cor i orquestra
  • Op. 112, Der Rose Pilgerfahrt (Moritz Horn), per a solistes, cor i orquestra
  • Op. 123, Obertura Festival sobre el Rheinweinlied, per a orquestra i cor
  • Op. 135, Vom Pagen und der Königstochter, quatre balades (Geibel) per a solistes, cor i orquestra
  • Op. 138, Spanische Liebeslieder (1849)
  • Op. 139, Des Sängers Fluch (Uhland) per a solistes, cor i orquestra
  • Op. 143, Das Glück von Edenhall, balada (Uhland), per a solistes, cor i orquestra
  • Op. 148, Missa per a cor a quatre veus i orquestra (1852)
  • Música per a Faust (1844— 1853)
  • Genoveva, òpera (1848)
  • Música per a Manfred (1849)

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Op. 41, Tres quartets de corda en la menor, fa i la
  • Op. 44, Quintet amb piano en mi bemoll (1842)
  • Op. 46, Andante i variacions per a dos pianos (1843)
  • Op. 47, Quartet amb piano em mi bemoll (1842)
  • Op. 63, Trio per a piano i corda en re menor (1847)
  • Op. 70, Adagio i Allegro per a violoncel i piano (1849)
  • Op. 73, Fantasiestücke per a clarinet i piano
  • Op. 80, Trio per a piano i cordes en fa (1847)
  • Op. 88, Fantasiestücke per a trio amb piano
  • Op. 94, Tres Romances per a oboè i piano (1849)
  • Op. 102, Cinc "Stücke im Volkston" per a piano i violoncel (1849)
  • Op. 105, Sonata per a violí i pano en la menor (1851)
  • Op. 110, Trio per a piano i cordes en sol menor
  • Op. 113, "Märchenbilder" per a piano i viola
  • Op. 121, Sonata per a violí i piano en re menor (1851)
  • Op. 132, "Märchenerzählungen", quatre peces per a clarinet, viola i piano, probablement compostes el 1853

Orquestra[modifica | modifica el codi]

Concerts i konzertstücke[modifica | modifica el codi]

  • Op. 54, Concert per a piano en la menor (1841-45)
  • Op. 86, Konzertstück per a quatre trompes i orquestra (1849)
  • Op. 92, Introducció i Allegro Appassionato per a piano i orquestra (1849)
  • Op. 129, Concert per a violoncel (1850)
  • Op. 134, Introducció i Allegro per a piano i orquestra (1853)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 18, 2ª. part pàg. 2036 (ISBN 84-239-4581-2)