Franz Schubert

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Franz Schubert
Franz Schubert by Wilhelm August Rieder 1875.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 31 de gener de 1797
Viena, Àustria
Defunció: 19 de novembre de 1828 (als 31 anys)
Viena
Anys d'activitat: 1810-1828

Obres destacades

Fites
  • 1802 Estudia violí amb el seu pare i piano amb el seu germà
  • 1808 És acceptat com a corista a la capella de la cort, on es converteix amb alumne de Salieri
  • 1813 Acaba la simfonia núm. 1; comença a treballar en una òpera; comença a estudiar per ser mestre.
  • 1814 La seva primera obra mestra: el lied titulat Gretchen am Spinnrade (Margarideta a la filosa)
  • 1815 Es converteix en mestre d'escola; compon ses segona i tercera simfonies i la cançó Erlkönig (El rei dels verns), en vida la seva obra més cèlebre
  • 1816 Acaba la simfonia núm. 5, i més de cent cançons, inclosa Der Wanderer (El caminant)
  • 1818 Abandona l'ensenyament escolar i comença a treballar com a professor de música per a la família Esterházy.
  • 1819 Passa l'estiu a Steyr; se li encarrega compondre el quintet La truita
  • 1822 Contreu la sífilis, compon la simfonia núm. 8, Inacabada i la fantasia El caminant
  • 1823 Ingressa a l'hospital de Viena; compon el cicle de cançons La bella molinera
  • 1827 Portador de la torxa en el funeral de Beethoven; compon la primera part de Viatge d'hivern
  • 1828 No publicita el seu concert públic per l'arribada de Paganini a Viena; acaba la simfonia núm. 9 La Gran i Viatge d'hivern

Franz Peter Schubert (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic, 31 de gener de 1797 - Viena, Imperi Austríac, 19 de novembre de 1828) fou un compositor austríac. Tot i que va morir amb només 31 anys, Schubert és un dels grans compositors del segle XIX, i el mestre indiscutible del lied, dels quals en va escriure uns 600, el conjunt més perfecte i variat de la història, sent, com se'l sol considerar, gairebé el creador del gènere. També va escriure música litúrgica, òperes, música incidental, i una quantitat important de música de cambra i per a piano, així com nou simfonies (incloent-hi la famosa Simfonia Inacabada). La seva música és especialment melòdica i harmònica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa i primers estudis[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Kyrie

Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda

Era el dotzè fill de catorze dels que només en van sobreviure cinc de Franz Theodor Florian Schubert i Elisabeth Vietz. El pare es casarà una altra vegada el 1813 i tindrà amb la seva segona esposa, Arma Kleyenböck, i tindrà uns altres cinc descendents més. Encara que Schubert és per naixement plenament vienès (el primer gran músic nascut a Viena), els seus antecedents paterns arrenquen d'una família de camperols moravians.

La casa on va néixer Schubert, avui Nussdorfer Strasse 54, al 9è districte de Viena.

La seva procedència és humil. Residia en una barriada de Viena anomenada Liechtental, on el pare, que havia estudiat filosofia a la universitat, tenia a finals del segle XVIII una discreta posició social com a mestre d'escola. Els seus mèrits com a pedagog eren, segons es compta, certs: cap a 1804 comptava a la seva escola amb més de 300 alumnes i el 1828 li va ser concedida, com a premi a la seva tasca, la medalla d'or al mèrit civil.[1] Encara que entre els seus coneixements es comptava la música no era purament un músic, i no pot dir-se per això que Schubert -com Wolfgang Amadeus Mozart o Carl Maria von Weber- tingués clars antecedents que expliquessin la seva vocació.

Schubert va demostrar des dels primers anys una innata facilitat musical per a la qual aviat van ser insuficients els ensenyaments que el seu pare i el seu germà més gran, Ignaz, li havien proporcionat en els dominis del violí i del piano. En vista dels seus progressos, i superades certes dificultats, es va encomanar l'ampliació dels seus coneixements musicals a Michael Holzer, mestre de capella de la parròquia de Liechtental, que li va ensenyar cant, viola, orgue i baix continu i li va donar les primeres lliçons d'harmonia. Aviat Holzer es va adonar del talent del seu deixeble, de qui va dir: «Si vull ensenyar-li una cosa nova, ell ja ho sap. Per això no ho tinc pròpiament com a alumne, sinó que parlo amb ell i el contemplo amb silenciosa admiració.»[2]

El maig de 1808 van quedar vacants dues places al cor de nens de la capella imperial. Després d'un brillant examen, Schubert, amb onze anys, va guanyar una plaça, adquirint així el dret a ingressar en el Stadtkonvikt, col·legi municipal fundat el 1803 per l'emperador Francesc I del Sacre Imperi Romanogermànic i reservat únicament als cantors de la cort. En el tribunal qualificador del concurs s'hi trobaven Salieri -antic rival de Mozart i futur mestre de Schubert-, Joseph Eybler i el mestre de cor Philipp Körner. Així, 2 d'octubre de 1808 es va obrir per a Schubert la porta del que havia de ser la seva «presó» fins a 1813.

Goethe a la campagna romana (Tischbein - 1786)

Molt aviat va començar a llegir obres del que seria el seu poeta favorit: Goethe. Les activitats musicals eren, per altra banda, abundants i didàctiques gràcies a l'entusiasme que mostrava el director del centre, Innocenz Lang. Un jove estudiant de dret, Josef von Spaun, que més tard arribaria a ser un dels millors amics de Schubert, es va encarregar de formar una petita orquestra dirigida per Wenzel Ružička, violinista del Hofburgtheater, organista de la cort i magnífic músic. Schubert, va destacar aviat com a violinista i en poc temps es va situar al primer faristol. Fins i tot substituïa a Ružička quan aquest faltava, alhora que iniciava els seus primers esbossos compositius. L'orquestra marxava molt bé, i se sol·licitaven els seus serveis fora del recinte del col·legi. Gràcies a l'orquestra de l'escola, per a la que va escriure les seves primeres simfonies, es va familiaritzar amb obres de Franz Joseph Haydn, Mozart i Ludwig van Beethoven.

Alhora, va despertar l'interès de Salieri, que va decidir supervisar la seva educació musical. Aquesta és l'època de les primeres composicions conegudes: un Duet-fantasia per a piano (1810), un Quartet per a corda en sol, del qual no subsisteixen més que dos moviments, una obertura amb trompetes i timbals i un primer assaig de lied, Hagars Klage (El lament d'Agar), compost sobre un poema de Schüking el 1811. Apareix en aquest moment la seva primera cançó sobre un text de Friedrich von Schiller: Des Mädchens Klage (El lament de la donzella). Obres totes elles que neixen després del conflictiu any 1809, durant el qual les activitats de l'internat sofreixen nombroses alteracions a conseqüència de la guerra amb Napoleó que finalitza amb el Tractat de Viena i amb el matrimoni de l'emperador francès amb Maria Lluïsa d'Àustria.

Mort de la mare[modifica | modifica el codi]

El 28 de maig de 1812 mor, als 55 anys, la mare del compositor, el que li suposa un dur cop, ja que amb ella mantenia relacions més tendres que amb el seu pare. Per aquella època, Schubert estava en oberta pugna amb aquest a propòsit del diferent criteri amb què ambdós veien la seva activitat compositiva. Ell l'entenia com una cosa veritablement vocacional, per a la que havia estat elegit; el seu progenitor, al contrari, la considerava una disciplina més, interessant per a la més completa formació del noi, que havia de ser -així ho tenia decidit- mestre d'escola.

Schubert i Vogj. De talla petita (1,52 m), més aviat rabassut, llavis gruixuts i nas xato, l'aspecte de Schubert no el d'un conquistador

Un mes després va compondre els set números de la seva inacabada primera òpera: Der Spiegelritter (El cavaller del mirall), sobre llibret de Kotzebue. També d'aquesta època data el primer Quartet de corda. Totes elles varen ser creades per a ser interpretades en família durant l'etapa que va restar a casa seva i posterior a la mort de la seva mare. A catorze anys neixen els seus primers Lieder i abans de fer els divuit ja havia creat una de les seves obres mestres, Gretchen am Spinnrade, el primer dels molts lieder inspirats en poemes de Johann Wolfgang von Goethe. Als dinou anys havia escrit més de 250 Lieder.

A començaments de 1813 Schubert, en companyia de Spaun, va assistir a una representació d'Ifigènia a Tàurida de Gluck, obra que li va causar una profunda impressió. Segons Spaun, Schubert va comentar que «res al món no pot ser més bell que l'ària del segon acte d'Ifigènia». El coneixement d'aquesta obra va ampliar els seus horitzons operístics, ja oberts -sempre de la mà de Spaun- dos anys enrere, quan va assistir a les representacions de diverses òperes de Josef Weigl, i de La Vestale, de Spontini. Tanmateix, la nit d'Ifigènia és significativa, no tant per haver assistit per vegada primera a una obra de Gluck, sinó perquè va conèixer el poeta Theodor Körner i sobretot perquè va poder contemplar Anna Milder al paper d'Ifigènia i a Michael Vogl en el d'Orestes.

L'any 1813 serà una època pròdiga en creació musical: unes seixanta composicions. Entre elles, sis quartets de corda, els més importants dels quals és el núm. 10 en el mi bemoll major. El 28 d'octubre acaba la primera simfonia en re major. Dos dies després inicia la composició d'una òpera en tres actes: Des Teufels Lustschloss (El castell del plaer del diable), sobre un llibret de Kotzebue, que acabarà un any més tard.

Tornada a casa[modifica | modifica el codi]

El seu pare, que s'havia tornat a casar feia uns mesos, veia amb bons ulls que es dediqués a la música i l'ajudés com a suplent a la seva escola. A partir d'aquest moment començarà per al músic una vida bohèmia, plena d'esperances, inseguretats, anhels i temors.

Tanmateix, la llibertat no anava a ser de moment absoluta, ja que durant 1814, a fi de completar la seva formació interrompuda, Schubert entrarà a l'Escola Normal, de la qual n'era director el seu germà Ferdinand (1794-1859), i de la qual sortirà amb el títol d'ajudant d'instructor. Pare i germans -quatre d'ells dedicats a tasques d'ensenyament- l'esperaven per integrar-lo a l'escola paterna. Potser a causa de les noves preocupacions docents, els primers mesos d'aquell any no van aportar gran cosa a la seva producció musical.[3]

Però a partir de maig, que comença la composició de la seva primera Missa en fa major, va a poc a poc centrant-se en la música. Entre els fruits més importants d'aquesta època trobem un extraordinari lied, Gretchen am Spinnrade (Margarideta a la filosa), sobre un text de Goethe. L'estrena de la Missa, el 16 d'octubre a la parròquia de Liechtental, va ser significativa: va comptar amb l'assistència de Salieri i va tenir com a director al mateix autor i com a soprano solista el primer amor del músic: Therese Grob.[3]

El músic es trobava cada vegada més lluny del món de l'ensenyament i es concentrava més en la composició, com desitjant demostrar-se que era precisament per a això per a la qual cosa era al món. En conseqüència, la resta de 1814 i tot el 1815 configuren una etapa en què van néixer nombroses obres. Concretament el 1815: quatre òperes, al voltant de 150 lieder, dues simfonies, dues misses, un quartet de corda i multitud de composicions religioses, cors, sonates per a piano, etc. Una de les creacions més genials d'aquest període és el lied Erlkönig (El rei dels verns) D328, amb text una vegada més de Goethe.

Poc després, ja el 1816, Schubert aspiraria a ocupar el lloc vacant de professor de música de l'Escola Normal de Laibach (l'actual Ljubljana), per això va buscar la recomanació de Salieri, malgrat això la plaça se l'emportaria Franz Sokoll, compositor resident a Klagenfurt.

L'abril d'aquest mateix any va aparèixer la quarta simfonia en do menor, «Tràgica», alhora que Spaun preguntava a Goethe si acceptaria la dedicatòria d'una sèrie de lieder de Schubert compostos en els dos anys anteriors, alguns dels quals estaven inspirats en texts del mateix Goethe Aquest va donar la callada per resposta, revelant amb això que, malgrat la seva saviesa i intel·ligència, no gaudia del do de la intuïció. Malgrat això, Schubert va continuar component, i a aquesta mateixa època pertanyen la cinquena simfonia i nous lieder amb text de Goethe.

Vida bohèmia[modifica | modifica el codi]

Barallat amb el seu pare, la casa del seu amic Franz von Schober es va convertir en el seu primer refugi.[4] És el moment en què pren la decisió d'abandonar la seva carrera de mestre i dedicar-se només a la música. Era el començament d'un llarg pelegrinatge, ja que mai va aconseguir mantenir-se només amb les seves composicions i de fet va sobreviure gràcies a la generositat dels seus nombrosos amics, que el varen anar acollint successivament a les seves cases. Així, va tenir una vida bohèmia envoltada d'intel·lectuals, amant de les tavernes i dels ambients populars, allunyat dels salons i de les etiquetes de la noblesa.

Va trencar també la seva relació de mestre-deixeble amb Salieri estimant que ja no podia rebre d'ell més ensenyaments pràctics, fonamentalment per la diversitat de criteris estètics: el professor volia que l'alumne centrés el seu art en formes i tradicions de tipus italià, emanades en part de Gluck, mentre que el deixeble se sentia atret per una forma compositiva més directament connectada amb la música germànica.

El març de 1817 coneix al baríton Michael Vogl, la influència del qual sobre el músic va ser gran, tant des del punt de vista personal -van ser grans amics-, com musical.

Al llarg dels deu mesos que va passar a casa de Schober, va anar prenent contacte directe, de la mà d'aquell i de la de Spaun, amb una inquieta joventut d'artistes i intel·lectuals que majoritàriament provenien de les capes de la burgesia i que de forma gairebé espontània s'unien i freqüentaven els mateixos cercles. Era la reacció davant l'opressió de Metternich.

A finals de 1817 torna a casa del seu pare degut al fet que Schober s'ha de fer càrrec del seu germà malalt a França. Musicalment, l'estada a casa de Schober va resultar altament productiva, ja que van veure la llum obres com les sonates per a piano núm. 4, 6 i 8 i els lieder Die Forelle (La truita), An die Musik (A la música) i Der Tod und das Mädchen (La mort i la donzella).

La tornada a la llar paterna va ser dura. Va haver d'integrar-se de nou a la disciplina escolar i oblidar-se de la vida irregular i insegura, però atractiva, que últimament havia portat. No és estrany, per això, que en els primers mesos de 1818 no es trobés en condicions creadores ideals i que les obres produïdes siguin relativament escasses. Entre elles, la sisena simfonia en do major, iniciada l'any anterior, una obertura en estil italià, un rondó per a dos pianos, tres lieder, algunes peces breus per a piano... La rutina i l'avorriment, així com cert desànim -era l'època en què Rossini començava a fer-se popular a Viena- tenallaven el compositor.

L'1 de maig es va celebrar al vestíbul de l'hotel Emperador Romà un concert en el qual, per primera vegada, es va interpretar en públic una obra seva: l'Obertura italiana núm. 2. Començava a ser conegut. El seu nom va aparèixer en el Wiener Allgemeine Theater Zeitung, que va qualificar la peça d'encantadora.

Estada amb els Esterházy[modifica | modifica el codi]

Litografia anònima de Franz Schubert

El juliol de 1818 Schubert va deixar Viena per primera vegada. Hüttenbrenner li havia presentat dates enrere al comte Johann Esterházy, cosí de Nicolas Josef Esterházy, el protector de Haydn. El noble el va contractar, per un salari de 75 florins mensuals, com a preceptor musical de les seves filles Carolina, de 13 anys, i Maria, de 15. Schubert es va instal·lar així al castell de Zseliz, localitat situada en el que llavors era territori d'Hongria, a uns 150 km de Viena.

Les primeres setmanes en el camp van millorar el compositor, que va recuperar forces, envoltat de gent agradable i apartat de la pesada rutina de l'escola. De nou van ressorgir en ell l'optimisme i les ganes de compondre. No va passar gaire temps, tanmateix, abans que comencés a trobar a faltar la vida de la ciutat, més agitada i estimulant, més insegura i bohèmia (fins i tot amb l'obligació de donar classes al col·legi del seu pare), envoltat dels seus bons amics íntims.

El 19 de novembre la família Esterházy, i Schubert amb ella, va tornar a Viena. Durant els quatre mesos que va durar la seva estada a Zseliz va compondre, entre altres obres, un Rèquiem alemany, dos duets per a piano, la sonata en si bemoll major per a piano a 4 mans i un quadern de Variacions en mi menor (Reposeu, bon cavaller). De nou en Viena, va decidir emancipar-se definitivament i abandonar la seva activitat docent.

El gener d'aquell any va dur a terme la composició de l'opereta Die Zwillingsbrüder (Els germans bessons), que serà la seva primera estrena operística a l'any següent. Feia classes de música, per guanyar-se la vida a les germanes Esterházy, sobretot a Maria, encara que ell, a poc a poc, comença a fixar-se sentimentalment en la jove Carolina; tenia temps lliure per compondre, llegir, conversar, assistir a tertúlies dels cafès, ben regades de vi i cervesa. A més, cada matí dedicava sis hores a la creació.

Estada a Steyr[modifica | modifica el codi]

En aquest nou ambient, va conèixer el mecenes Ignaz von Sonnleithner, el fill del qual, Leopold, era antic amic del músic. Aquest important personatge de la vida musical vienesa, a qui Beethoven llegarà els seus papers, s'erigeix en obert protector de Schubert. L'estiu d'aquell any va ser, sens dubte, un dels períodes més feliços de la vida de Schubert. El va passar a Steyr, on es va desplaçar en companyia de Vogl, natural de l'esmentada localitat, situada a uns 125 km de Viena. La bellesa del paisatge, la serenitat de l'ambient, l'amabilitat i cordialitat de la gent van contribuir a fer agradable i profitosa la seva estada. Allà hi escriuria per exemple el famós quintet en la major, La truita.

L'any 1819 no va ser gaire productiu musicalment per motiu de les revoltes socials. Tanmateix, a la fi d'aquell va crear una cançó, que ràpidament es va fer famosa: Das Doricaen, composta per a quartet vocal. Al novembre del mateix any comença la Missa en la bemoll major, que acabaria el 1822. L'estiu següent compon la música per a l'espectacle teatral Die Zauberharfe (L'arpa encantada), que s'estrena el 19 d'agost en el Theater An der Wien amb crítiques diverses.

El novembre rep un nou cop: Therese Grob, el seu amor de primera joventut, probablement «el gran amor» de la seva vida, es casa, potser una mica despitada i sobretot resignada: l'actitud indecisa de Schubert, la seva situació inestable i la influència de l'autoritat paterna -encara que en aquesta data el pare d'ella ja havia mort- van contribuir que es produís aquest enllaç. Schubert el va acusar, si bé no va fer res per impedir-ho, i això va ajudar encara més a sumir-lo en el pessimisme i la desconfiança i que l'envaís cert desànim creador.

Primeres publicacions[modifica | modifica el codi]

L'any 1821 comença per a Schubert amb millors auspicis. Alguns dels seus lieder, després de ser interpretats en reunions privades, comencen a ser apreciats. Algunes de les seves peces «fàcils» per a piano comencen a tocar-se als salons de l'alta societat: obres a quatre mans, danses, poloneses, variacions, no sonates, ni impromptus massa originals per al gust del moment.

Però el gran públic continuava sense saber qui era aquell jove i continuava dirigint la seva atenció cap a artistes trivials i, sobretot, interessant-se per l'òpera dels italians, amb Rossini al capdavant. Aquesta és la raó fonamental que els editors donessin l'esquena a les demandes de Schubert i dels seus amics en favor de la publicació d'algunes de les seves obres més significatives, en un moment en què Schubert havia compost ja les dues terceres parts de la seva producció global.

Les primeres publicacions però no arriben fins que els seus amics encarreguen una subscripció pública que acaba sent molt reeixida. Schubert no va aconseguir estrenar ni publicar cap de les seves obres operístiques o orquestrals. Pel cap alt es van interpretar algunes composicions vocals o pianístiques en les cèlebres schubertíades. D'aquí el terme famós: reunions d'artistes de tots els àmbits que formaven un cercle brillant i animat dedicat a la música i a la lectura. Schubert tampoc no va mantenir una relació duradora ni va tenir fills. Però es va adscriure a un cercle íntim d'amics que li va brindar moltes satisfaccions personals, a més de constituir un públic fidel i sensible al seu art.

A l'esquerra Johann Baptist Jenger, al centre Anselm Hüttenbrenner i a la dreta Schubert. Pastel de Josef Teltscher

El juliol torna Atzenbrugg amb Schober, on compon una sèrie de danses. L'agost comença, a Viena, una simfonia en mi menor, que queda només esbossada. Al mes següent inicia l'òpera Alfons i Estrella, sobre un llibret de Schober. Després d'un mes al castell d'Ochsenburg, l'obra va sent completada en una època en què abunden de nou les reunions amb els seus amics. Per aquestes dates coneix a través de Spaun el pintor i dibuixant Moritz von Schwind, set anys més jove, que es convertirà en el benjamí del grup i en un dels seus amics més fidels. La presentació a Viena, el 3 de novembre de 1821, de Der Freischütz (El franctirador) és un esperó per a Schubert, que admirava profundament Weber, per això dedica els seus esforços a la composició d'Alfons i Estrella, que completarà el febrer de 1822. Però com tantes obres del músic no serà estrenada i publicada fins i tot molts anys després de la seva mort.

En l'aspecte creatiu, l'any culmina, dos anys després d'haver-la iniciat, amb la Missa en la bemoll major. Comença la simfonia en si menor, «Inacabada», i compon, gairebé sense interrupció, la Wanderer-Fantasie, sobre el tema del lied homònim. En l'aspecte social hi ha un reagrupament general d'amics, després de diverses baralles.

Sífilis[modifica | modifica el codi]

A començaments de 1823 Schubert, que tenia només 26 anys i acabava de matricular-se per estudiar fuga, va contreure la sífilis, malaltia vergonyosa i de difícil curació en aquella època, que anava a interioritzar encara més el seu caràcter taciturn i somniador, a embolicar en tints foscos els seus últims anys, que transcorren plens de temors, d'inquietuds, d'estranyes alternatives i canvis.

Malgrat la malaltia i la pèrdua de diversos amics per desplaçament, Schubert segueix component. Escriu tres obres per a l'escena: Die Verschworenen (La croada de les dames o Les conjurades), Fierabrás i Rosamunde, que s'estrenaria el 20 de desembre amb només dues representacions. El maig comença el cicle de cançons de Die schone Müllerin (La bella molinera). Diversos lieder de la sèrie, encara no acabada, són oferts en sessions privades al costat d'altres durant la nova visita que a l'estiu realitza a Linz i a Steyr acompanyant a Vogl. La impressió que causen és gran.

La segona estada a Zseliz[modifica | modifica el codi]

Retrat de Schubert realitzat el 1825 per Wilhelm August Rieder

L'estiu del 1824 es produeix un fet que aporta alguna llum a la foscor: és convidat de nou pel comte Esterházy a passar uns mesos a Zseliz. Schubert accepta, tant per sortir de l'ambient de Viena com per recuperar forces en el camp i guanyar alguns florins. Segurament va influir el seu amor per Carolina Esterházy, que en aquell moment tenia vint anys. L'estada a Zseliz discorre, com era d'esperar, tranquil·la, serena i monòtona. Però troba a faltar als seus amics.

En tornar a Viena, Schubert resideix novament uns mesos a casa del seu pare, d'on parteix per viure una mica més tard amb Schwind. S'inicia una època que pot comptar-se entre les més felices de la seva vida: la malaltia sembla que remet; torna a trobar-se envoltat de bons amics; reprèn a començaments de 1825 la seva activitat compositiva, pràcticament interrompuda des de l'estiu pel que es refereix a obres significatives; freqüenta una altra vegada reunions i schubertíades i, almenys externament, somriu.

La mort de Beethoven[modifica | modifica el codi]

Schubert al voltant de 1827, obra d'Anton Depauly i que es troba a la Societat d'Amics de la Música de Viena

A primers de 1827, s'assabenta Schubert que la sol·licitud que havia fet a mitjan l'any anterior per ocupar el lloc vacant de director de la capella de la cort li havia estat rebutjada. L'elecció final recau sobre el conegut Joseph Weigl, que ja era director de l'Òpera de Viena. Un nou cop fort per al nostre músic, que veu esvair-se una altra possibilitat de regularitzar la seva vida, i, sobretot, d'assegurar el seu aliment. No obstant això, el geni no desapareix: el febrer surt a la llum la primera part del cicle Winterreise (Viatge d'hivern), després d'una casual lectura dels poemes de Müller, en els versos del qual de La bella molinera ja havia posat música.

La tornada a Viena coincideix amb una recaiguda en la seva malaltia, que accentuarà en gran manera la seva depressió. Per combatre-la es refugia en la composició de Winterreise i en la dels trios per a piano i corda. D'aquesta tardor són també els Impromptus i els Moments musicals. El maig Schubert va acabar la setena simfonia en do major i la cançó per a soprano, cor i piano Miriams Siegesgesang, amb text de Grillparzer. Va compondre també obres per a piano a quatre mans, com la Fantasia en la menor, Op. 103, dedicada a la comtessa Carolina Esterházy.

La fi[modifica | modifica el codi]

Tomba de Franz Schubert al cementiri central de Viena. A la seva mort, schubert fou enterrat, segons els seus desitjos, al costat de Beethoven al cementiri de Währing, però el 1888 es van traslladar les seves restes a aquest nou cementiri

A partir del segon trimestre, havent ultimat ja la simfonia en do major, Schubert, potser pressentint la seva propera desaparició, es va llançar a una activitat creadora inusitada, amb fruits madurs i extraordinaris: el quintet per a dos violoncels, el maig; la Missa en mi bemoll, el juny; el cicle de cançons Schwanengesang (El cant del cigne), entre agost i octubre, etc. Però la seva feble salut va anar ressentint-se gradualment al llarg d'aquesta estranya vigília creadora, que va mantenir el músic en un gairebé permanent estat de desvetllament.

Alguns dies més tard va caure malalt de tifus, covat arran de la ingestió d'un peix en males condicions. Corregia llavors la segona part de Die Winterreise i somiava a finalitzar la seva òpera El comte Gleichen, sobre el llibre de Bauernfeld.

Els dos últims dies, tanmateix, va romandre sol, únicament acompanyat pel seu germà Ferdinand. Sembla que el temor al contagi va retreure els seus camarades en aquestes hores finals. Li va ser administrada l'extremunció i els seus pensaments darrers van ser per a Beethoven, la imatge del qual i personalitat sempre el van obsessionar: «No, no sóc al meu llit, Beethoven no es troba aquí.»

El seu últim desig, ser enterrat al costat de Beethoven, finalment es va complir. En aquests moments Schubert està enterrat en el mateix indret que Beethoven, reservat a músics il·lustres, al Zentralfriedhof (cementiri principal) de Viena. Admirava profundament Beethoven i malgrat viure a la mateixa ciutat, es va negar sempre a entrar en aquells altres cercles de l'alta societat. Això va repercutir en la seva obra i en la seva vida, ja que mai va arribar a conèixer la fama o l'èxit. No obstant això, Schubert, juntament amb Beethoven, posa els fonaments al que serà el Romanticisme. Podríem dir que Schubert representa l'essència del primer romanticisme: el lirisme, la melodia i les passions.

Obra[modifica | modifica el codi]

Fragment d'una obra manuscrita

Schubert, tot i morir jove, va ser un compositor molt prolífic amb unes 1.000 obres catalogades per O. E. Deutsch. És per això que apareix una D (Deutsch) en lloc de l'habitual Op. (opus) per indicar el nombre de composició. Va compondre música per a piano, per a orquestra, música de cambra i moltes cançons o lied per a veu i piano. Podem destacar:

  • De la gran quantitat de lieder, el famós Ave Maria o Ellens Gesang III (Cants d'Elena III, D. 839), Ständchen (Serenata, D. 899), An die musik (A la música, D. 547), Die Forelle (La truita, D. 550).
  • Els seus cicles de lieder, Die schöne Müllerin (La bella molinera, D. 795), Winterreise (Viatge d'hivern, D.911), Schwanengesang (El cant del cigne, D. 957), Erl-König (El rei dels alisos), cicle estrenat en el Kärntherthor Theater el 7 de març de 1821, pel baríton amic i admirador seu Johann Michael Vogl.[5]
  • Dels 8 Impromptus per a piano (D. 899), el núm. 3 en sol major.
  • Dels 15 quartets per a corda, el núm. 14 en re menor, "La mort i la donzella" (D. 810)
  • El Quintet en la major, "La truita" (D. 667).
  • La Missa en sol (D. 167)
  • La Marche funèbre d'une marionnette

Simfonies[modifica | modifica el codi]

La numeració de les simfonies de Schubert, després de les sis primeres, ha plantejat problemes arran de la redescoberta progressiva de partitures de nombrosos projectes de simfonies, abandonats amb més o menys grau d'avançament per part del compositor. La Gran Simfonia D.944 va rebre així el número 7 després de ser descoberta l'any 1838 per Robert Schumann. La descoberta de la Inacabada en els anys 1860 la va fer creditora també del número 7, alhora que la Gran passava a ser el número 8. Finalment, la simfonia D.729, amb quatre moviments complets però mai no orquestrada, ha estat considerada una vertadera simfonia i se li ha atribuït el número 7, donant a la Inacabada el número 8 i a la Gran el número 9. Aquesta darrera numeració és avui dia la més acceptada i la considerada com a correcta, tot i que sovint cal el recurs als números de catàleg "D" d'Otto Erich Deutsch per a evitar confusions.

Misses[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wilberforce (1866), p. 2 "l'escola era molt freqüentada"
  2. Maurice J. E. Brown, The New Grove Schubert, ISBN 0-393-30087-0, pp. 2–3
  3. 3,0 3,1 Duncan (1905), pp. 13–14
  4. «Franz Schubert: un compositor clásico». PianoRed.
  5. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 10, pàg. 1198 (ISBN 84-239-4580-4)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Franz Schubert Modifica l'enllaç a Wikidata