Felix Mendelssohn

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Felix Mendelssohn
Felix Mendelssohn
Felix Mendelssohn
Estil: Romanticisme
Naixença: 13 de febrer de 1809
Hamburg
Defunció: 11 d'abril de 1847 (als 38 anys)
Leipzig
Nacionalitat: Alemanya Alemanya

Obres destacades

Fites

Felix Mendelssohn Bartholdy [ˌjɑkʿɔp ˌl̥utv̥ɪç ˌfelɪks ˈmɛndl̩ˌz̊ombaʁˈtʰɔldi][1] (Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847) fou un compositor alemany, pianista i director d'orquestra del primer període romàntic. Nasqué en una família jueva notable que més tard es convertiria al luteranisme. La seva obra inclou simfonies, concerts, oratoris, piano i música de cambra. Després d'un llarg període de relativa denigració a causa dels canvis dels gusts musicals i l'antisemitisme de finals del XIX i principis del XX, la seva originalitat creativa s'està reconeixent actualment i es revalua fins a arribar a ser un dels compositors més populars del Romanticisme. És padrí del pintor, pacifista i esperantista Felix Moscheles.

Resum biogràfic[modifica | modifica el codi]

Felix Mendelssohn va nàixer a Hamburg, fill d'un banquer i nét del famós filòsof Moses Mendelssohn. El seu nom complet és Jacob Ludwig Felix Mendelssohn-Bartholdy. Quan tenia tres anys, la seva família es va traslladar a Berlín. Mendelssohn era un infant prodigi, que tocava el piano amb mestria i componia peces musicals. Va tenir una professora de piano formada a París i un professor de composició de Berlín. Als nou anys va fer la seua primera aparició en públic, en participar en un concert de música de cambra. Als 13 anys va compondre la seva primera obra publicada, un quartet per a piano.

En una trobada amb Goethe, el famós escriptor va quedar impressionat de la forma en què Mendelssohn tocava el piano i li va dir que si algun dia estiguera trist, volguera que Mendelssohn acudira a visitar-lo amb la seua música.

Entre 1821 i 1823, quan tenia entre 12 i 14 anys va compondre un conjunt de 12 simfonies per a orquestra de corda, i als 17 la seua obertura "Somni d'una nit d'estiu", basada en l'obra del mateix nom de Shakespeare, i probablement l'obra més coneguda de la seva adolescència. Un any més tard es va representar per primera vegada una òpera seua, encara que ja n'havia compost d'altres amb anterioritat. En 1830 va escriure l'obertura Les Hèbrides, que continua sent interpretada regularment en l'actualitat. La música està inspirada en temes escocesos, país que havia visitat uns anys abans. Aquesta mateixa música va influir en la seua tercera simfonia, denominada Escocesa, que Mendelssohn va escriure de manera intermitent entre 1830 i 1842. Un dels seus nombrosos viatges per Europa va portar-lo a Itàlia, on es va inspirar per a la seua quarta simfonia anomenada Italiana, una de les seues obres més conegudes. En total va escriure cinc simfonies.

Mendelssohn va compondre també dos concerts per a piano que gaudixen d'una gran acceptació, i un concert per a violí que és una de les obres mestres de la música romàntica. També va escriure música de cambra, entre les quals es troba el seu conegut octet per a corda, obres per a piano, i dos grans oratoris. En aquests últims s'aprecia una gran influència de Bach, la música del qual Mendelssohn va popularitzar davant d'un públic encara poc coneixedor de la música barroca.

El 1842 Mendelssohn va compondre música per a determinats passatges de l'obra de Shakespeare Somni d'una nit d'estiu, per a la que ja havia escrit l'obertura. Una de les peces d'aquesta obra és la famosa Marxa nupcial, que es continua tocant en l'actualitat en nombroses bodes. Encara que Mendelssohn no va influir especialment sobre altres compositors coetanis o d'èpoques posteriors, la seua música va ser molt popular en el seu temps i segueix sent-ho en l'actualitat. El catàleg de les seues composicions comprèn 72 obres publicades en vida i 49 obres pòstumes.

En els últims anys de la seva vida, Mendelssohn va patir una salut precària. Sembla que, a més, la mort de la seua germana Fanny al maig de 1847 el va fer caure en una profunda depressió. Pocs mesos després de la seua germana, Mendelssohn va morir a Leipzig als 38 anys.

Vida[modifica | modifica el codi]

Un exquisit ambient intel·lectual[modifica | modifica el codi]

Beethoven tenia 38 anys i Schubert 12, quan, el 13 de febrer de 1809, a Hamburg, va néixer Jacobod Ludwig Felix Mendelssohn Bartholdy, una de les personalitats de major influència en la vida musical de l'Europa de la primera meitat del segle XIX. Igual que Mozart, va ser un infant prodigi. Va nàixer, va créixer i es va educar al si d'una societat amb poderosa influència intel·lectual. D'avantpassats jueus per línia paterna i materna, era fill del banquer Abraham Mendelssohn i nét del filòsof Moisès Mendelssohn, el pare del qual es cognomenava Mendel, d'ací el cognom Mendelssohn, que significa fill de Mendel. la seva àvia de Felix, Lea Salomó, era com el pare, d'una gran cultura: parlava diverses llengües, tocava el piano i dibuixava de "manera admirable", habilitat que va heretar el seu pare

Migracions en la fe[modifica | modifica el codi]

Mendelssohn va tenir tres germans. Els quatre fills de la família Mendelssohn Bartholdy, van ser batejats i educats com a protestants, a suggeriment d'un cunyat del pare, Jacob Salomó Bartholdy, qui va influir en els pares de Felix perquè canviaren de religió i adoptaren el cognom Bartholdy, amb la finalitat d'evitar l'antisemitisme de la societat alemanya de l'època. L'educació dels germans Mendelssohn Bartholdy, va ser molt rígida: els pares van saber crear un ambient adequat per al desenvolupament dels seus fills, amb la finalitat que aprofitaren la gran cultura que podien donar-los amb els seus recursos econòmics. Així, la família vivia còmodament però sense ostentació. Un aspecte important de la formació dels fills, va ser la profunda educació religiosa que reberen.

Primers estudis[modifica | modifica el codi]

Mendelssohn a l'edat de 12 anys

Després del naixement de Felix i per raons polítiques i comercials, la família muda de residència a Berlín. Als 6 anys, l'infant Felix va començar a rebre lliçons de piano de sa mare i als 8 va començar a estudiar composició amb Zelter, aquest era un vellet grunyidor, però excel·lent i sever mestre. Emprava com a base de la seua ensenyança musical El clavecí ben temperat de Bach, perquè admirava i difonia entre els seus alumnes les obres d'aquest gran mestre. En aquestes lliçons fou company del que més tard també seria un conegut compositor, el suec Adolf Fredrik Lindblad (1801-1878). Gràcies a la seua influència, Mendelssohn va apreciar la música de Johann Sebastián Bach i anys després s'esforçaria per difondre-la entre el seu públic. El jove músic va dominar sense cap dificultat la teoria musical al mateix temps que aprenia a tocar el piano. A més, no van descuidar la seua cultura general i li van ensenyar idiomes, dibuix i pintura, per la que va sentir un gran entusiasme, ball, natació, equitació i esgrima. Aviat es va convertir en un infant prodigi; practicava tots els gèneres musicals. Podria afirmar-se que moltes de les seues composicions d'aquesta època sobrepassen el mer assaig.

Un segon Mozart[modifica | modifica el codi]

Als 9 anys, Mendelssohn es va presentar per primera vegada en públic en un concert de cambra. Als 10 anys va començar a compondre i als 11 ja havia escrit un trio per a piano i corda, una sonata per a piano i violí, quatre peces per a orgue, una opereta còmica en tres actes i una cantata. Als 12 va compondre cinc quartets per a corda, nou fugues, diverses peces per a piano i dues operetes. Als 13, va tocar en públic un concert seu per a piano. Als 14, disposava d'una orquestra privada, la qual cosa estimulava amb escreix la seua producció musical. Al complir els 15, la seua òpera "Els dos nebots" es va assajar per primera vegada amb orquestra; aquest any va acabar la seua dotzena simfonia juvenil, que és anterior a les seues cinc simfonies conegudes; i als 17 va dirigir la seua primera obra mestra: l'obertura de concert El somni d'una nit d'estiu.

Weber i Goethe[modifica | modifica el codi]

En 1821 el jove Felix havia vist i admirat l'òpera de Weber El caçador furtiu; per això, va tenir una gran alegria quan aquest compositor es va fer amic de la seua família. La influència de Weber va ser decisiva en la vocació professional del jove Mendelssohn. El 6 de novembre del mateix any, el seu mestre Zelter el va portar portar a visitar a Goethe, de 72 anys, a Weimar. El jove músic després, va escriure a sa mare una carta sobre el savi poeta: No em sorprèn que la figura de l'ancià cavaller resulte imponent, Goethe no és molt més alt que el pare, però el seu aspecte, el seu llenguatge i el seu nom, són imponents. El seu cabell no és del tot blanc, el seu pas és ferm i les seues maneres suaus, però la força de la seua veu és meravellosa i pot cridar com deu mil guerrers. Mendelssohn sempre va ser un infant saludable i vivaç. La seua elegant figura, els seus cabells negres i arrissats, els seus ulls foscos i ardents i el seu somriure seductor, feien que tot el món s'encapritxara amb ell, així com del seu talent. Goethe s'hi referia afectuosament com el meu petit David, que em delita amb la seua música quan estic fastiguejat del món.

Fanny[modifica | modifica el codi]

Però Felix no va ser l'únic músic de la família Mendelssohn. També ho va ser la seua germana Fanny, la qual va nàixer amb els dits per a tocar fugues de Bach, segons pròpia expressió de la mare dels nois. La bona situació econòmica de la família va permetre que els infants reberen una sòlida cultura general. Tant Felix com Fanny estudiaven des de les cinc del matí fins a les últimes hores de la vesprada. Aquest horari rigorós era una tradició familiar des de l'època de l'avi filòsof. El pare de Felix també va ser exigent amb el seu fill, el qual, des de molt jove, com si fóra allò més natural, va estudiar i va treballar en les seues obres amb gran aplicació. Alguns entesos atribueixen a això que la seua salut de desgastara ràpidament, com la de Mozart, i morira a la primerenca edat de 38 anys.

La societat de l'època, de clara tendència paternalista, va influir molt en la família dels Mendelssohn Bartholdy; així mentre al jove Felix, se'l va encoratjar, va educar i va recolzar en la seua vocació musical, cosa una mica estranya per a un banquer jueu, amb Fanny, "per ser dona", no va ser pas així. El seu destí era ser una bona esposa i ama de casa. En 1829 es va casar amb el pintor Hensel. Tanmateix, Felix i Fanny, donada la fèrria formació familiar, van ser un exemple d'amor fraternal; fins i tot ella era millor pianista que ell i Felix sempre va valorar les crítiques que ella li feia.

Mestre als disset anys[modifica | modifica el codi]

Podria dir-se que els elogis no li van faltar mai a Felix. El seu mestre Zelter, se sentia orgullós d'ell. A pesar del seu èxit musical, ja s'acostava a l'edat en la qual havia d'optar per una carrera i el pare volia estar realment segur que el seu fill podia guanyar-se la vida com a músic. Per això, el banquer va portar al seu fill a París en la primavera de 1825, amb la intenció de conéixer l'opinió del famós compositor italià Luigi Cherubini. L'opinió de Cherubini, no va deixar dubtes: aconseguirà molt; en realitat, ja ho ha aconseguit. Felix Mendelssohn, tenia 16 anys. Un any després va estrenar la seua obertura per al Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, i des de llavors va ser considerat un mestre. Per aquella època només va haver de lamentar el fracàs de la seua quinta òpera Les bodes de Camacho, representada en un teatre de segona categoria. També en aquesta època, estudiava en la Universitat de Berlín. Un dels seus mestres va ser el gran pensador Hegel.

Vetlades musicals a Berlín[modifica | modifica el codi]

Durant l'estiu de 1825 els Mendelssohn van canviar de domicili i es van instal·lar en una elegant mansió situada en els afores de Berlín. Aquest lloc va ser font d'inspiració de moltes obres del jove Felix i també va ser el centre social i musical de Berlín. En la part posterior de l'edifici, existia un jardí d'uns set acres, que originàriament havia format part del vedat de caça de Frederic el Gran. En el centre del jardí i en lloc privilegiat, hi havia una pèrgola pintada al fresc amb capacitat per a uns quants centenars de persones. Oberta a l'estiu i tancada amb vidres a l'hivern, es convertia en teatre i saló de concerts. A aquestes vetlades musicals en casa dels Mendelssohn van assistir algunes de les personalitats més notables de l'època: Humboldt, Hegel, Heyse, Moscheles, Weber, Chopin, Heine i altres.

Redescobriment de Bach[modifica | modifica el codi]

Als 19 anys, Mendelssohn va compondre una altra obertura Mar en calma i pròsper viatge. Els seus nombrosos èxits com a pianista, director i compositor no van aconseguir envanir-lo: prova d'això són els esforços que va fer per a divulgar l'obra de Bach, que admirava gràcies al seu mestre Zelter. Felix li va proposar al seu mestre dirigir en públic la Passió segons Sant Mateu. Per raons tècniques, Zelter va considerar impossible l'execució d'aquesta obra, però l'ímpetu de Felix es va imposar i l'11 de març de 1829, va ser executada per primera vegada des de la mort de Bach: Mendelssohn va dirigir l'orquestra i Zelter els cors. Des de llavors, Bach va ser redescobert per al gran públic. Per aquella època predominava la música de Haydn, Mozart, Weber, Spontini, Rossini, Gluck, Graun, Fasch i Haendel.

Viatge a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Temps després, per consells de son pare, Felix Mendelssohn, va emprendre una sèrie de viatges per a donar a conéixer el seu talent en altres terres. A l'abril de 1829, va visitar Anglaterra per primera vegada i va dirigir a Londres un concert en la Societat Filharmònica. La ciutat li va produir al jove músic una profunda impressió: "És impressionant, és de bogeria!. Estic completament atordit i confós. Londres és el monstre més gran i complicat que existeix sobre la faç de la terra". Els músics de la Filharmònica al principi es van sorprendre que hagueren d'obeir a un jovenet i no a un madur director. El talent de Felix, prompte els va fer oblidar-se de prejuís i el concert va tenir un gran èxit. Els crítics van aclamar la seua música i la seua obra. Cinc dies més tard, Felix va fer la seua primera aparició com a pianista tocant de memòria Konzertstück de Weber. Felix Mendelssohn va escriure als seus pares: Per Júpiter!, jo toque millor ací que a Berlín. I per què? Perquè ací la gent mostra més satisfacció en escoltar-me.

Viatge a Escòcia[modifica | modifica el codi]

Una vegada que va haver captivat a tot Londres, va estendre el seu viatge a Escòcia, els paisatges de la qual li van inspirar algunes de les seues millors obres: la Simfonia escocesa" i l'obertura de concert "Les Hèbrides", més coneguda com "La gruta de Fingal. Però els paisatges escocesos van despertar no sols el seu geni musical sinó també la seua inspiració poètica. Va escriure: Quan Déu es posa a pintar paisatges, crea quadres d'estranya bellesa. D'Escòcia va retornar a Londres on es va posar a treballar en diverses obres: una peça per a orgue per al casament de la seua germana Fanny amb el pintor Wilhelm Hensel i una opereta per a les bodes de plata dels seus pares. Lamentablement, un accident de trànsit li va danyar un genoll i va haver de guardar llit durant dos mesos.

Itàlia: un somni realitzat[modifica | modifica el codi]

Una vegada restablert del seu accident, va retornar als seus viatges. A la tardor de 1830 va fer realitat un dels seus més volguts anhels: visitar Itàlia. Va conèixer Berlioz a Roma i a Franz Liszt a París. Però, allà on anava, Munic, Viena, Venècia, Bolonya, Florència, Roma, era el favorit de les reunions i l'elegit per la fortuna: tot el món l'afalagava en excés. Tanmateix, mai va cedir a l'egoisme ni a la presumpció: era noble i devot dels seus amics. Als 21 anys, va escriure la Simfonia La Reforma, i als 22 va començar les famoses simfonies "Italiana" i "Escocesa". A pesar de la seua intensa dedicació al treball, va ser metòdic amb la seua vida. El seu horari era: en els matins, música; en les vesprades, visita als museus de pintura; i, en les nits, balls. En els salons de balls, amb la seua elegant figura, els seus llargs pantalons blancs, la seua casaca blava i el seu jupetí de vistosos colors, era la llum central al voltant de la qual revolejaven les palometes més belles de la societat italiana. Una vegada va escriure a la seua família: així és; no faig una altra cosa que coquetejar. Com Franz Liszt, Mendelssohn també era un enamorat de la bellesa femenina, però, a diferència d'aquest, mai no va incórrer en cap escàndol.

Düsseldorf i Leipzig[modifica | modifica el codi]

Aquarel·la de Mendelssohn, representant la Gewandhaus

Al maig de 1833, Mendelssohn va rebre una invitació per a dirigir l'orquestra en el Festival de Düsseldorf. Després de l'èxit obtingut, se li va oferir el lloc de director de tots els establiments musicals, públics i privats, de la ciutat, per un període de tres anys, amb un bon sou. Felix Mendelssohn, ja era considerat un músic professional. Va fer una gran tasca, però no obstant va tenir problemes amb l'intendent de la ciutat i va preferir dimitir abans de sotmetre's a intrigues i mesquineses. A més, va pesar en la decisió, el fet que havia rebut una invitació per a dirigir a Leipzig. Es va traslladar a aquesta ciutat el 1835, per a fer-se càrrec de la direcció de la Gewandhaus. Al novembre d'aquest any, als pocs mesos de la seua arribada a Leipzig, experimenta la primera gran pena de la seua vida: la mort de son pare a causa d'un atac al cor.

Mendelssohn i Schumann[modifica | modifica el codi]

Poc abans de la tragèdia, Mendelssohn havia conegut un altre músic romàntic, Robert Schumann, l'amistat que va establir amb ell va mitigar una mica el dolor per la pèrdua de son pare. Schumann admirava molt Mendelssohn. Durant algun temps, van ser inseparables: Mendelssohn era el geni reconegut i Schumann el desconegut. Lluny d'enveges i zels professionals, ambdós es van recolzar mútuament; així, Schumann des del seu lloc de crític musical en un diari, escrivia articles a favor de les composicions de Mendelssohn i aquest, com a director de la Gewandhaus de Leipzig, va prestar el seu més generós suport, difonent les obres de Schumann. Tot indica que l'amistat va ser sincera: Schumann es va alegrar molt quan a Mendelssohn li van atorgar el títol honorari de doctor de la Universitat de Leipzig. Un altre fet que ho corrobora és que Schumann va ser un dels primers que van felicitar Felix Mendelssohn amb motiu del seu matrimoni amb Cécile Jeanrenaud, la filla del pastor de l'Església Francesa Reformista de Frankfurt.

Mendelssohn i l'amor[modifica | modifica el codi]

El 1837, quan Mendelssohn es va casar amb Cécile Jeanrenaud, aquesta tenia 17 anys i ell 27. L'excepcional bellesa i dolçor de la seua esposa van moderar els atacs d'irritabilitat a què era propens Mendelssohn. Sota la cura de Cécile, Felix va viure un dels seus millors i més productius moments de la seua vida. Va transformar la mediocre orquestra de Leipzig en la principal organització musical d'Europa. El seu nom va arribar a ser una llegenda en els cercles musicals de tot arreu. Músics d'arreu del món acudien en pelegrinatge per a visitar el jove músic i per a aprendre de les seues sàvies paraules. Centenars d'ulls el seguien amb gran admiració quan, embolicat en la seua capa espanyola, es passejava pels carrers del braç de la seua amorosa Cécile. La bella parella va tindre cinc fills, amb els que la seua felicitat va augmentar.

Activitat febril[modifica | modifica el codi]

Mendelssohn tenia al voltant de 33 anys i la vida li somreia: gaudia d'inqüestionable prestigi i independència econòmica. A diferència d'altres havia recollit moltes glòries en poc de temps. Va emprendre diversos treballs al mateix temps, amb una activitat inusual i febril. Sense abandonar el seu lloc a Leipzig, va acceptar l'oferiment del rei Frederic Guillem IV de dirigir el departament de música de l'Acadèmia d'Arts de Berlín. Durant els anys de 1844 a 1844, va alternar el seu temps entre Leipzig i Berlín, però mai es va sentir a gust en aquesta última ciutat. Va compondre gran quantitat d'obres, com el famós Concert per a violí, va treballar amb afany per a erigir un monument a Bach, va obrir un Conservatori de Música a Leipzig que esdevindria famós i on va tenir alumnes de categoria com William Rockstro, Friedrich Hieronymus Truhn, Friedrich Marpurg i d'altres, a més va dirigir i va executar concerts a Alemanya i Anglaterra, molts d'ells a benefici de... o de caràcter caritatiu.

El desgast d'un geni[modifica | modifica el codi]

Tota aquesta gegantina tasca el deixaria extenuat. Una vegada els seus admiradors quasi el van asfixiar en voler felicitar-lo. En una altra ocasió, el públic li exigia repeticions amb tal insistència, que al final va haver de disculpar-se per trobar-se totalment extenuat. Al final, tantes fatigues van acabar per minvar la seua salut. Patia de severs dolors de cap. Per això va suspendre les seues activitats per un temps. Va deixar Berlín i es va retirar a Frankfurt. El 1845 va tornar al lloc de director dels concerts de la Gewandhaus de Leipzig, on va tenir entre altres alumnes en Wasielewski, i amb això a totes les seues activitats anteriors: compondre, dirigir, ensenyar, etc. En 1846, va visitar Anglaterra per última vegada. Va oferir concerts en diverses ciutats. Va ser invitat a tocar en el Palau de Buckingham, davant de la reina Victòria i del príncep Albert. Se'l considerava el més significatiu dels compositors germànics i la seua influència era enorme.

La mort de Fanny[modifica | modifica el codi]

Casa de Mendelssohn a Leipzig, on va morir

Mendelssohn va tornar a Leipzig. Per recomanació mèdica, va acceptar ajuda d'altres per a complir les seues tasques; però al maig de 1847 va morir de sobte la seua germana Fanny, víctima d'embòlia cerebral, i el colp que li va produir la notícia, li va causar un vessament cerebral. Es va restablir transitòriament i va retornar al seu treball. Va escriure algunes composicions, va donar uns pocs concerts, però hi havia quelcom en el seu art, que el feia diferent de les seues èpoques anteriors… el seu amic Henry Chorley va assenyalar: Quan el vaig sentir tocar, vaig sentir com si m'haguera acomiadat per sempre del músic. La malaltia del músic era mental. Violents dolors de cap li provocaven esvaïments. Abans de la seua recaiguda final, va escriure una cançó més: Nachilied. Quan estava malalt de gravetat Mendelssohn, un gentada s'amuntonava en la porta de la seua residència. Es publicaven butlletins cada hora sobre el seu estat de salut. Cap a les 21 hores del dia 4 de novembre de 1847, el compositor es trobava inconscient, rodejat per la seua família i amics. Va morir als 38 anys. Sis anys després, la seua bella esposa el seguiria.

Catàleg d'obres[modifica | modifica el codi]

Obra orquestral[modifica | modifica el codi]

Simfonies[modifica | modifica el codi]

Obertures[modifica | modifica el codi]

  • El somni d'una nit d'estiu en mi major, op. 21 (1826)
  • La Cova de Fingal o Les Hèbrides en si menor, op. 26 (1830-32)
  • Meeresstille und Glückliche Fahrt en re major, op. 27 (1828-32)
  • Märchen Von Der schönen Melusine en mi major, op. 32 (1833)
  • Ruy Blas en do menor, op. 95 (1839)
  • Obertura en do, op. 101.

Piano i orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Capriccio brillant en si menor, op. 22 (1832)
  • Concert núm. 1 en sol menor, op. 25 (1831)
  • Ronde brillant en Mi bemoll major, op. 29 (1834)
  • Concert núm. 2 en re menor, op. 40 (1837)
  • Sérénade et allegro giocoso en si menor, op. 43 (1838).

Violí i orquestra[modifica | modifica el codi]

Diversos[modifica | modifica el codi]

  • Trauermarsch en la menor, op. 103 (1836)
  • Marxa en re major, op. 108 (1841)
  • 13 simfonies per a orquestra de corda (1821-25).

Música instrumental[modifica | modifica el codi]

Piano

  • Capriccio en Fa sostingut menor, op. 5 (1825)
  • Sonata en mi major, op. 6 (1826)
  • 7 Peces característiques en mi menor, si menor, re major, la major, la major, mi menor i mi major, op. 7 (pub. 1827)
  • Rondó capriccioso en mi menor, op. 14
  • Fantasia op. 15
  • 3 Fantasies en la menor, mi menor i mi major, op. 16 (1829)
  • Cançons sense paraules (Lieder ohne Worte), op. 19 (1829), op. 30 (1833-34), op. 38 (1837), op. 53 (1841), op. 62 (1843-44), op. 67 (1843-45), op. 85 (1834-45), op. 102 (1842-45)
  • Caprices en la menor, mi major i Si bemoll menor, op. 33 (1833-35) *6 Preludis i fugues, op. 35 (1832-37)
  • Variacions serioses en re menor, op. 54 (1841)
  • 6 Kinderstücke, op. 72 (1842)
  • Variacions en Mi bemoll major, op. 82 (1841)
  • Variacions en Si bemoll major, op. 83 (1841)
  • 3 Preludis i 3 estudis, op. 104 (1834-38)
  • Sonata en sol menor, op. 105 (1821)
  • Sonata en Si bemoll major, op. 106 (1827)
  • Albumblatt en mi menor, op. 117 (1837)
  • Capriccio en mi major, op. 118 (1837)
  • Perpetuum mobile en do major, op. 119
  • Altres peces diverses.

Orgue

  • 3 Preludis i fugues, op. 37 (1833-37)
  • 6 Sonates, op. 65 (1839-44)
  • Fuga en fa menor (1839)
  • Preludi en do menor (1841)
  • Andante i allegro (1844).

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Variacions en Si bemoll major per a duo de pianos, op. 83a
  • Allegro brillant en la major per a duo de pianos, op. 92 (1841)
  • Duo concertant sobre ‘'Preciosa de Weber per a dos pianos
  • Sonata en Si bemoll major per a piano i violoncel núm. 1, op. 45 (1838)
  • Sonata en re major per a piano i violoncel núm. 2, op. 58 (1843)
  • Variacions concertants en re major per a violoncel i piano, op. 17 (1829)
  • Cançó sense paraules en re major per a violoncel i piano, op. 109 (1845)
  • Sonata en fa menor per a violí i piano, op. 4 (1825)
  • Trio en re menor per a piano, violí i violoncel, op. 49 (1839)
  • Trio en do menor per a violí i violoncel, op. 66 (1845)
  • 3 quartets en do menor, op. 1 (1822), fa menor, op. 2 (1823) i si menor, op. 3 (1824-25) per a piano i corda
  • 2 peces concertants en fa menor i re menor per a clarinet, «corn de basseto», trompa i piano, op. 113 i op. 114 (1833)
  • 7 quartets de corda en Si bemoll major, op. 12 (1829), en la menor, op. 13 (1827), en re major, mi menor i Mi bemoll major, op. 44 (1837-38), en fa menor, op. 80 (1847) i op. 81 (1827-47)
  • 2 quintets de corda en la major, op. 18 (1831) i Si bemoll major, op. 87 (1845)
  • Sextet en re major amb piano, op. 110 (1824)
  • Octet en Mi bemoll major per a 4 violins, 2 violes i 2 violoncels, op. 20 (1825).

Obra vocal i coral[modifica | modifica el codi]

Veu i orgue

  • 3 peces amb solista i cor: Aus tiefer Not, Au Maria, Mitten wir, op. 23
  • 3 motets amb cor de dones, op. 39 (1830).

Veu i piano

  • 12 Lieder, op. 8 (1830)
  • 12 Lieder, op. 9 (1829)
  • 6 Lieder, op. 19a (1830)
  • 6 Lieder, op. 31
  • 6 Lieder, op. 34 (1834-37)
  • 6 Lieder, op. 47 (1839)
  • 6 Lieder, op. 57 (1839-42)
  • 6 Lieder, op. 71 (1842-47)
  • 3 Lieder, op. 84 (1831-39)
  • 6 Lieder, op. 86 (1826-47)
  • 6 Lieder, op. 99 (1841-45)
  • 6 Duos amb piano, op. 63 (1836-44)
  • 7 Duos amb piano, op. 77 (1836-47)
  • 3 Volkslieder i altres cançons.

Cor a capella

Prop de 50 obres, op. 41, 48, 50, 59, 75, 76, 88, 100, 116 i 120, compostes entre 1834 i 1847.

Cors amb orquestra

  • Salm 115 per a solista i cor, op. 31 (1830)
  • Salm 42 per a solistes i cor, op. 42 (1837)
  • Salm 95 per a tenor i cor, op. 46 (1839)
  • Salm 114, op. 51 (1839)
  • Salms 2, 22 i 43 per a solistes i cor, op. 78 (1844)
  • Salm 98, op. 91(1843)
  • 3 motets per a solistes i cor, op. 69 (1847)
  • 6 Anthems, op. 79 (1843-46)
  • Tu es Petrus per a cor a 5 veus, op. III (1827)
  • An Die Künstler, op. 68 (1846)
  • Kyrie Eleison per a doble cor (1846)
  • Lauda Sion, cantata, op. 73 (1846)
  • Paulus, oratori, op. 36 (1836)
  • Elias, oratori, op. 70 (1846)
  • Christus, oratori inacabat, op. 97 (1847).

Música de teatre

  • Antígona, música incidental, op. 55 (1841)
  • Die erste Walpurgisnacht, op. 60 (1842)
  • Somni d'una nit d'estiu, op. 61 (1843)
  • Athalia, op. 74 (1843)
  • Oedipus in Kolonos, op. 93 (1845).

Òpera

  • Die Hochzeit des Camacho, op. 10 (1825)
  • Die Heimkehr aus Der Fremde, op. 89 (1829)
  • Loreley (inacabada), op. 98 (1847).


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felix Mendelssohn


  1. La pronúncia [ˈmɛndl̩sˌz̊o·n] es considera l'ortoèpica. Tanmateix, no és realitzada per ningú. L'absoluta majoria d'alemanys enquestats només hi pronunciava una única [z]. A més a més, la majoria d'alemanys enquestats pronunciava la nasal com a bilabial [m], amb consciència, però, dep ronunciar-la com a alveolar [n], lliurant així un exemple de disassociació entre el nivell fonètic real i el fonològic ideal.