Sòfocles

De Viquipèdia

Sòfocles (grec antic: Σοφοκλής, circa 496-406 aC), un dels tres grans dramaturgs tràgics de l'antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides, cronològicament situat entre els dos i, segons la Suda bizantina, autor d'unes 123 obres entre les quals compten tragèdies de la importància i influència com Èdip Rei i Antígona. De tota la seva producció literària només es conserven set tragèdies completes, les que són d'importància cabdal per al gènere.^[2]

La seva llarga vida, ja que va morir quan l'escriptor contava gairebé noranta anys, va coincidir amb el període d'esplendor d'Atenes. Entre els seus amics figuren l'historiador Heròdot i l'estadista Pèricles.

Aquesta pàgina s'està editant activament en aquest moment. Tingueu paciència ja que el contingut pot estar canviant ràpidament i espereu abans d'editar-la per no provocar conflictes d'edició. Al cap d'unes hores d'inactivitat podeu treure aquest avís o substituir-lo per {{inacabat}}.

Taula de continguts 1 Biografia 2 Obra 2.1 Èdip Rei 3 Anàlisi literari 3.1 El teatre de Sòfocles com a forma literària 3.2 Elements conceptuals 3.3 Caràcters dramàtics 4 Influència 5 Referències 6 Bibliografia 7 Enllaços externs

[edita] Biografia

Sòfocles probablement va néixer a Colona Hípica (avui part d'Atenes),^[3][4] al voltant de l'any 496 aC. El seu naixement va tenir lloc pocs anys abans de la batalla de Marató (490 aC), i l'any exacte no està clar, tot i que el 497 o 496 són les dates més probables.^[5][3] Fill d'un ric armer anomenat Sòfil, un acomodat fabricant d'armadures, als setze anys va ser elegit director del cor de nois per celebrar la victòria naval de Salamina (480 aC).

El 468 aC, a l'edat de 28 anys, es va donar a conèixer com autor tràgic al vèncer Èsquil en el concurs teatral que se celebrava anualment a Atenes durant les festes de Dionísios.^[3][6] Triptolemus seria probablement una de les obres que Sòfocles va presentar en aquest festival.^[4] La preeminència d'Èsquil com a poeta tràgic havia estat indiscutible fins llavors ja que va ser el dominador en els anys anteriors. A partir del 468 aC, Sòfocles va guanyar el primer premi en vint ocasions, i va obtenir en moltes altres el segon premi. Més endavant, el 441 aC, seria derrotat al seu torn per Eurípides.

Va començar així una carrera literària sense parangó. Sòfocles va arribar a escriure fins a 123 tragèdies per als festivals, en els quals es va adjudicar, s'estima, unes 24 victòries, enfront de les 13 que havia aconseguit Èsquil. Es va convertir en una figura important a Atenes, i la seva vida es va desenvolupar en el període de màxima esplendor de la ciutat. Malgrat no comprometre's activament en la vida política i mancar d'aspiracions militars, va ser triat pels atenesos en dues ocasions per a ocupar un important càrrec militar; tot i així, no va mostrar massa interès per la política. Va ser elegit dues vegades com a estratega, un càrrec que representava el d'un alt comandant de les forces armades, i va participar en l'expedició dels atenencs contra Samos (440 aC), esdeveniment que recull Plutarc a les seves Vides paral·leles. Com a estratega, va ser un jove col·lega de Pèricles, de qui va ser amic.

La seva mort va coincidir amb la guerra amb Esparta que hauria de significar el principi de la fi del domini d'Atenes, i es diu que l'exèrcit atacant va concertar una treva perquè es poguessin celebrar degudament els seus funerals.

[edita] Obra

Sòfocles va escriure unes 123 peces dramàtiques, de les quals es conserven set tragèdies completes i fragments d'altres vuitanta o noranta. Les set obres conservades són Antígona, Èdip Rei, Electra, Àiax, Les Traquínies, Filoctetes i Èdip a Colonos (produïda pòstumament l'any 401 aC).^[7] També es conserva un gran fragment del drama satíric Els conillers, descobert en un papir egipci al voltant del segle XX. D'aquestes set tragèdies la més antiga és probablement Àiax (c. 451 - 444 aC). La segueixen Antígona i Les Traquínies (posteriors a 441 aC). Èdip Rei i Electra daten del 430 al 415 aC. Aquestes set tragèdies es consideren excel·lents per la força i la complexitat de la seva trama i el seu estil dramàtic, i almenys tres d'elles, Antígona, Èdip Rei i Èdip a Colonos, són considerades unànimement obres mestres, i se solen agrupar en l'anomenat "cicle tebà".

Antígona proposa un dels principals temes de l'autor: el caràcter dels protagonistes, les decisions que prenen i les conseqüències, sovint doloroses, d'aquests dictats de la voluntat personal. Antígona relata el ritu funerari del seu germà Polinices, mort en combat en desobeir l'edicte de Creont, governador de Tebes. El soterrament del germà implica per a Antígona la seva pròpia mort, la mort del seu amant, Hèmon, que no és altre que el fill de Creont, i la mort de Eurídice esposa de Creont.

Àiax, Filoctetes, Electra i Les Traquínies, repeteixen, en major o menor grau, els temes ja exposats a Antígona. Èdip Rei, famosa de manera ben merescuda per la seva impecable construcció, la seva força dramàtica i la seva eficaç ironia, va ser considerada per Aristòtil en la seva Poètica, com la més representativa, i en molts aspectes la més perfecta, de les tragèdies gregues. La trama gira entorn de l'heroi mitològic Èdip, que a poc a poc descobreix la terrible veritat d'haver ascendit al càrrec de governador de Tebas després d'haver assassinat involuntàriament el seu pare, primer, i casar-se amb la seva mare, la reina Jocasta, després. Èdip a Colonos descriu la reconciliació del cec i ancià Èdip amb el seu destí, i la seva sublim i misteriosa mort a Colona, després de vagar durant anys en l'exili, on arriba gràcies al suport de la seva filla Antígona.

A Sòfocles se l'atribueix la introducció d'un tercer actor en l'escena, el que donava major joc al diàleg, i el fet de dotar de complexitat psicològica a l'heroi de l'obra. En Antígona oposa dues lleis: la de la ciutat i la de la sang; Antígona vol donar sepultura al seu germà mort, que s'havia aixecat contra la ciutat, davant l'oposició del tirà (aquesta és la paraula grega però és equivalent a rei, mai despectivament) Creont, qui al negar sepultura pretén donar exemple a la ciutat. La tensió de l'enfrontament manté en tot moment la complexitat i l'equilibri, i el destí tràgic s'abat sobre els dos, doncs també a ambdós correspon la «hybris», pecat de supèrbia (orgull excessiu).

Èdip Rei és la més cèlebre de les seves tragèdies, aquella en què el mecanisme catàrtica final assoleix el seu millor clímax. També és una immillorable mostra de l'anomenada ironia tràgica, per la qual les expressions dels protagonistes adquireixen un sentit diferent del que ells pretenen; així succeeix amb Èdip, entestat a trobar el culpable de la seva desgràcia i la de la seva ciutat, i abocat a descobrir que aquest culpable és ell mateix, per haver transgredir, una altra vegada, la llei de la naturalesa i de la sang al matar el seu pare i jeure amb la seva mare, fins i tot a pesar seu.

L'enfrontament entre la llei humana i la llei natural és central en l'obra de Sòfocles, de la qual probablement sigui cert dir que representa la més equilibrada formulació dels conflictes culturals de fons als que donava sortida la tragèdia grega.

[edita] Èdip Rei

Article principal: Èdip Rei (Sòfocles)

Èdip Rei és una tragèdia grega i de data desconeguda. Alguns indicis suggereixen que va poder ser escrita en els anys posteriors al 430 aC. La tetralogia de la qual forma part té fama d'haver aconseguit només el segon lloc al AGON dramàtic, tot i queÈdip reiés considerada per molts l'obra mestra de Sòfocles, i era admirada especialment per Aristòtil (a la Poètica ). Tracta de la part de la història de Èdip en la qual és rei de Tebes i espòs de Yocasta. Quan es descobreix la veritat, que és l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare, Yocasta se suïcida i Èdip es cega a si mateix, demanant el seu desterrament a Creonte, germà de Yocasta.

De l'obra s'extreuen quatre temes principals:

• El més important és el tema de la força del destí. És impossible escapar d'ell i totes les profecies dels oracles acaben fent-se realitat En el cas de Layo, encara havent pres fortes mesures perquè el seu fill no el matarà, al final el mata pràcticament per casualitat i, en el cas d'Èdip, ocorre que, intentant fugir del seu destí (fugint de Corint per a no matar el que creu el seu pare), es topa amb el seu veritable progenitor de front i li dóna mort en una cruïlla de camins, ja que aquest, al costat de les persones amb les quals viatjava, van atacar Èdip provocant que es defensés amb més ira del pensat.

• Un altre tema que trobem és la relació entre Èdip i Yocasta, la qual és, sense que ells ho sàpiguen, incestuosa. Sigmund Freud atribueix el nom de «complex d'Èdip» a tota una construcció psíquica que la característica principal és l'aspecte sexual del nen en determinada fase del seu creixement, al projectar el subjecte infantil els seus desitjos sexuals sobre les persones més properament afins a ell. Freud cita explícitament aquesta obra per il lustrar les seves tesis que els desitjos incestuós són una primitiva herència humana i que el mite grec devia tenir aquesta mateixa significació.

• El tercer tema que s'infereix és l'auto-agressió. Èdip es lesiona a si mateix, cegant-se, com a càstig per haver-se casat amb la seva mare i haver matat el seu pare. Aquí també cal remarcar la importància del complex d'Èdip i la seva exemplificació en aquesta obra.

• El quart tema és l'heroisme. Nietzsche parla d'aquesta obra en el capítol nou del 'Naixement de la tragèdia'. Presenta a Èdip com un transgressor. Ell és un heroi condemnat a caure per voler anar massa lluny. Al transgredir la natura i més encara, les normes socials, i voler esbrinar allò que està prohibit, Èdip descobreix un món que està vetat a la vista de la resta dels mortals. Ell feu una versió masculina, heroica del pecat original, de la seducció de l'arbre del coneixement que condemna la humanitat a abandonar la innocència. En aquest cas és la seva curiositat i la seva enteresa el que li estimula a investigar. Aquest abandonament de la innocència, de la còmoda ignorància és el destí cruel i heroic d'Èdip. I la seva gesta consisteix en el seu sacrifici. Com Prometeu, ell paga per un bé que la humanitat recollirà després de la seva acció.

[edita] Anàlisi literari

[edita] El teatre de Sòfocles com a forma literària

Des del punt de vista formal, es pot dir que una tragèdia estàndard de Sòfocles presenta la següent estructura: un pròleg, que ens proporciona per mitjà d'una tirada relativament curta de versos recitats (freqüentment en trimètric iàmbics) els precedents de l'argument de l'obra; la parodos o moment en què el cor fa la seva entrada, ballant i cantant, a la qual segueixen els diversos episodis recitats a càrrec dels actors. En el transcurs dels successius episodis els actors fan progressar l'acció dramàtica. Intercalats entre un episodi i un altre se succeeixen diverses intervencions del cor, els estàs, en els que el conjunt del cor ocupa el seu corresponent lloc en l'orquestra ballant sobre el propi terreny i cantant un tipus de composició lírica de mètrica bigarrada. Els intervals entre episodis i aquestes permeten solucionar de passada el problema tècnic del canvi de vestuari dels diversos actors. Aquestes parts corals o líriques trucades estàs solen presentar la forma d'responsión estrofes, és a dir, normalment es comença amb una estrofa, a la qual segueix el seu antístrofa o segon cant (l'esquema mètric, nombre de versos, etc., Es correspon estrictament amb l'estrofa) i ambdues unitats solen tancar amb una tornada anomenat epodo. Exposat així el plantejament de l'obra, aquesta es tanca amb el comiat del cor, que abandona també majestuosament l'escena cantant l'anomenat èxode.

Aquesta arquitectura artística es veu lògicament enriquida amb l'existència d'altres subunitats menors que contribueixen a fer del conjunt una obra d'un refinament literari. Per mitjà d'elles, el poeta contraposa idees, arguments, caràcters o situacions de la manera més artística. Aquests són els conceptes d'agonistes o enfrontament entre personatges que defensen ja un punt de vista i al seu contrari, a diàlegs entretallada i molt vius com les esticomities, on a cada personatge correspon l'ús d'un vers alternatiu, que a vegades es resolen en interrupcions verbals (antilabái), la resistència o tirada de versos recitats a càrrec d'un personatge, amebeos (diàleg líric entre un actor i algun membre del cor), etc.

[edita] Elements conceptuals

Temàticament, el teatre de Sòfocles recorre l'antic mite de les sagues heroiques, tal com reflex de la tradicional vinculació entre el teatre i els seus orígens religiosos. De fet, del total de 32 tragèdies conservades pertanyents al segle V a. C., ni més ni menys que 24 es centren en quatre grans sagues de personatges mitològics (la Troiana, la de Tebes, la de Micenes i la del argivo Heracles). Sembla que en aquestes sagues mitològiques es concentren de manera simbòlica, mitjançant translacions metafòriques més o menys conscients, els principals arquetips del comportament humà. És probable que en època de Sòfocles els nuclis mítics tradicionals ja haguessin assolit un grau notable de la complexitat: per exemple, a la nissaga d'Èdip poden estar superposats o entrellaçats diversos elements mítics: el nen que és exposat a la muntanya (transsumpte metafòric de la criatura d'origen diví); l'èxit i la ruïna d'Èdip (translació del cicle del creixement i mort de la natura), o el conflicte entre Èdip i Layo, que no seria el tema del «conflicte de generacions». En qualsevol cas es pot arribar a pensar que els antics dramaturgs, sobretot en el cas de Sòfocles, s'adonaren que els mites tenien una força especial que els feia singularment aptes per donar-los un tractament poètic i dramàtic.

D'altra banda, el mite posseeix una rica versatilitat que facilita múltiples maneres d'aproximació. De fet, el propi Sòfocles li dóna un tractament personal i a vegades lliure. Un exemple d'això és la comparació entre el Filoctetes de la seva obra homònima i l'altre Filoctetes de la Petita Ilíada, a més d'altres personatges com el paper que atorga a Crisótemis de la seva tragèdia Electra, a Ismene en la seva Antígona o al mateix Neoptólemo en el seu Filoctetes.

Altres aspecte important és el que fa al paper dels oracles i la presència dels déus en els seus drames. Així a Aiant, encara que pròpiament no existeix un oracle, el diví Calcante vaticina que l'heroi és joguina de la ira i de la burla divina.^[8]

Per la seva banda, a Les Traquínies l'oracle prediu la desgràcia de Heracles:

I més endavant ho reitera la mateixa Deyanira:^[9]

Al seu torn a Antígona els avisos de Tiresias a Creont reflecteixen la desaprovació divina de la seva conducta. Afirma Tiresias:

En tot cas, en aquesta peça hi ha dos oracles: el que es dóna en el pròleg ,^[10] i el que coneix Èdip sent jove segons el que serà assassí del seu pare i marit de la seva mare, d'acord amb el relat de Yocasta:^[11]

Al seu torn, a Electra els oracles no serveixen més que per refermar el fort caràcter i la decidida voluntat de la protagonista. Per la seva banda, en Filoctetes no hi ha pròpiament oracles, sinó més aviat una profecia diverses vegades represa, segons la qual la ciutat de Troia no cauria en poder dels grecs sense el concurs de Filoctetes i / o el seu arc. Finalment, en Èdip en Colon l'oracle que s'anuncia és després reprès diverses vegades:^[12]

En general, es pot observar que el paper dels oracles representa a Sòfocles, més que una força que es sobreposi a la figura de l'heroi, un poder que requereix i necessita el propi caràcter i personalitat del protagonista, és a dir, segons Guzmán Guerra, que "l'oracle no indueix al personatge a actuar, sinó que és la pròpia compulsió de l'heroi a l'acció la que dóna ple sentit a l'execució del oracle emanat de la divinitat".^[13] Respecte a la credibilitat que Sòfocles atorga als oracles es pot dir que és molt probable que, com tantes persones religioses de la seva època, li donés credibilitat, encara que allò veritablement important és que la presència de oracles en les seves obres obeeix a raons literàries i dramàtiques. No hi falta la crítica als oracles en els oracles sofocleo. Així, tres vegades parla Èdip a Èdip Rei contra la validesa dels oracles.^[14]

[edita] Caràcters dramàtics

És un tòpic entre els estudiosos de l'obra de Sòfocles afirmar que en bona mesura el seu teatre és un teatre de caràcters. De fet, el títol de totes les tragèdies conservades (excepte a Les Traquínies) correspon amb el dels protagonistes corresponents. Cadascuna d'aquestes figures emergeix com un autèntic colós i arquetip humà.

A Èdip Rei, la figura d'Èdip resulta veritablement singular. Encarna el problema de l'autoidentificació, que es planteja en els termes dicotòmics del parer i el ser. Èdip desitja conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca de la veritat toparà amb tres personatges del seu entorn palaciego: Yocasta, la seva mare i esposa; Creonte, el seu cunyat, i l'endeví Tiresias. Davant Yocasta, Èdip s'autoproclama amb, potser, la millor definició que al llarg del temps ha conegut nostre personatge: «Fill de la Fortuna».^[15] Davant l'endeví, Èdip se'ns mostra confiat i autosuficient, ja que per la seva pròpia intel ligència ha estat capaç d'endevinar l'enigma de l'esfinx, ia continuació promet davant dels seus súbdits, sense cap altre concurs que la seva mateixa intel ligència, lliurar a la seva ciutat de la pesta que l'assola. Les relacions d'Èdip i el cec endeví Tiresias són al principi de respecte, encara que poc a poc es van carregant de desconfiança i de mutu recel, per concloure en una oberta acusació: a ulls d'Èdip l'endeví cec Tiresias ha estat còmplice del crim:^[16]

Sòfocles força l'enfrontament entre els dos personatges cada vegada més, fins al punt que Tiresias arriba a dir a Èdip:^[17]

Amb tot, el passatge que millor representa la força dramàtica de l'enfrontament entre ambdós caràcters es troba en els versos 449 i ss.:

També la jove Electra és un altre dels caràcters de Sòfocles molt ben perfilat. La seva vida no té sentit des que el seu pare caigués assassinat per la seva mare, i sobretot perquè dia a dia va comprovant qu la seva única esperança (el retorn d'Orestes) s'esvaeix poc a poc. Així ho diu ella mateixa en els versos 183 i ss.:

Però el tret que millor defineix el vritables caràcter de la nostra protagonista és la seva set de venjança, similar al sentiment de l'honor que posseeix Aiant o a la lleialtat a la seva família de Antígona. La mateixa Electra ho manifesta en els versos 205-212:

Una de les escenes més famoses és la de la anagnòrisi o escena de reconeixement en què, per fi, tots dos germans es reconeixen després del dolorós moment irònic en què el pedagog narra el fals relat de la mort d'Orestes en una cursa de carros:^[18]

Al seu torn, Ayax-ayant és el millor dels herois que van anar a Troia, després d'Aquil·les, per descomptat, encara que perd la raó ofuscat per Atenea. Sòfocles ens dóna el seu perfil en els següents versos:^[19]

Per la seva banda, l'Heracles de l'obra Les Traquinies és un personatge que apareix contraposat al de la seva dona. Mentre Deyanira es mostra com permanent enamorada i admiradora del seu marit, Heracles sembla no voler més que a si mateix i les seves gestes. D'altra banda, Deyanira és una persona tímida i temorosa:^[20]

dependent sempre de Heracles, a qui considera el millor dels marits possible.^[21] Fa temps el centaure Neso li va donar la seva pròpia sang com infal·lible elixir oara el dia en que l'amor del seu marit Flaquer. Entenent Deyanira que ha arribat el moment de recuperar l'afecte de Heracles, li envia a manera de regal una túnica amarada amb la sang del centaure. Des de la seva millor voluntat, Deyanira provoca la mort involuntària del seu estimat marit. La personalitat de Heracles, al contrari, és ben diferent. La seva vida ha estat una contínua aventura d'esforços i viatges;^[22] d'altra banda, es tracta d'un heroi ja que la seva ascendència és divina en tant que fill del mateix Zeus, tot i que altres trets del seu caràcter són menys positius: és pendenciero , volent, borratxo i golafre, ratllant en el grotesc.

Finalment, Filoctetes és un personatge lastimero, ultratjat pels grecs i en especial pel astut Ulisses:^[23]

Els diversos protagonistes del teatre de Sòfocles són éssers dolientes, que de vegades no tenen la culpa del que passa, sinó que pateixen pel sol fet de ser humans; l'heroi s'enfronta a la seva destinació, ja preestablert, i es veu en la compulsió d'haver d'actuar. Però en Sòfocles el dolor ennobleix, i sobretot ensenya. Només s'aprèn patint (πάθει μάθος, páthei math). És més, aquest patiment del protagonista ho ha de viure en soledat, és un dolor no compartit, davant el que res no pot valer el consol de l'amic ni la comprensió de la família. És, en definitiva, un dolor intransferible; l'heroi cau en desgràcia individual (monoúmenos), no col lectiva (com és freqüent en Èsquil). Nou tret del teatre sofocleo. S'ha dit-entre d'altres Lasso de la Vega-que el dolor de l'heroi sofocleo és un dolor «sense sortida». No es tracta d'un sofriment amb expectatives ni esperances d'alliberament, com ho pot ser el sentiment dolorós d'un cristià. El camp lèxic que Sòfocles utilitza per expressar aquest sentiment és riquíssim i de múltiples matisos. D'aquest dolor sense escapatòria d'sense transitivitat es deriva aquest altre sentiment tan de l'heroi sofocleo com és la seva soledat. Ayant mor en soledat l'us de-mani insuportable el menyscapte de la seva honra: en soledat acaba la seva existència, en una solitud paradigmàtica; Èdip es quedarà en la més absoluta soledat en el decisiu moment de reconèixer la seva identitat; Electra pateix traveller dies i nits esperant a la seva germà; a soles mor Heracles, i sol i abandonat en una illa deserta malviu seu dolor el dissortada i robinsoniano Filoctetes. Finalment, només desapareix Èdip a Èdip en Colon (obra posada en escena pòstumament al 401 pel nét de l'autor, Sòfocles el Jove).

Un exemple d'aquesta soledat s'encarna en Filoctetes en aquest fragment:^[24]

[edita] Influència

Sòfocles és considerat avui per molts estudiosos com el major dels dramaturgs grecs, per haver arribat a un equilibri expressiu que està absent tant en el pesat simbolisme d'Èsquil com en el realisme teòric d'Eurípides. Se li atribuïxen nombroses aportacions a la tècnica dramàtica, i dues importants innovacions: la introducció d'un tercer actor en escena, el que permet complicar notablement la trama i realçar el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura amb la moda de les trilogies, imposada per Èsquil, que converteix cada obra en una unitat dramàtica i psicològica independent, i no en part d'un mite o tema central. Sófocles també va transformar l'esperit i la importància de la tragèdia; en endavant, encara que la religió i la moral van continuar sent els principals temes dramàtics, la voluntat, les decisions i el destí dels individus van passar a ocupar el centre d'interès de la tragèdia grega.

Sòfocles fou el creador del mite d'Èdip que en el segle XX utilitzà Sigmund Freud com a paràbola per a l'enteniment de la gènesi de l'ego en el pensament psicoanalític.

[edita] Referències

v • d • e Notes i Referències ↑ Escultura de marbre que hi ha al Museu Lateranense de Roma. ↑ Suda (ed. Finkel et al.): s.v. Σοφοκλῆς. ↑ 3,0 3,1 3,2 Sommerstein (2002): 41 ↑ 4,0 4,1 Sommerstein (2007): xi ↑ Lloyd-Jones 1994: 7 ↑ Freeman: 246 ↑ Suda (ed. Finkel et al.): s.v. Σοφοκλῆς. ↑ Aiant, vv. 755-760 ↑ vv. 169-172 ↑ vv. 87-95 ↑ v. 711 y ss. ↑ vv. 87-95 ↑ Antonio Guzmán Guerra. Introducción al teatro griego. Madrid: Alianza Editorial, 2005. ↑ vv. 707-725, 857-858 i 952-953 ↑ Edip Rei, v. 1080 ↑ Edip Rei, vv. 348-349 ↑ vv. 412-414 ↑ Electra, vvv. 757-763 ↑ Aiax, vv. 364-368 ↑ Las Traquinies, vv. 28-29 ↑ cf. Las Traquinies, vv. 83-85 i 141-177 ↑ cf. Las Traquinies, vv. 31-55 ↑ Filoctetes, vv. 314-316 ↑ Filoctetes

[edita] Bibliografia

Edicions de l'obra en català:

• Tragèdies* (Èdip Rei, Edip a Colonos i Antígona). Traduïdes per Carles Riba, edició a cura de Carles Miralles. Clàssics Curial, 8.
• Tragèdies** (Les dones de Traquis, Àiax, Electra i Filoctetes). Traduïdes per Carles Riba, edició a cura de Carles Miralles. Clàssics Curial, 9.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sòfocles

• Estudis sobre los fragments de Sòfocles (anglès)
• Monografia sobre Sòfocles en el portal de las Humanitats a liceus.com. (castellà)
• Web sobre Sòfocles (castellà)