Psicoanàlisi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La psicoanàlisi ("Quelques-uns qui écrivent psychanalyse, et non psychoanalyse - Ludwig Franck donc, Dumeng Bezzola, ou Auguste Forel par exemple -, ridiculisent doucement Freud avec son barbarisme et font remarquer que la logique de formation des mots nouveaux à partir de racines grecques ne peut donner psychanalyse, mais psychoanalyse. En 1919, Auguste Forel, un médecin suisse qui pratique l’hypnose, guérit et soigne avec elle, précise dans l’Hypnotisme: «J’écris psychanalyse comme Bezzoia, Frank et Bleuler, et non psycho-analyse comme le fait Freud, eu égard à la dérivation rationnelle et euphonique du mot." segons Michel Onfray, al seu llibre sobre Freud) és una teoria filosòfico-psicològica inventada per Sigmund Freud a la fi del segle XIX.

Assaja revelar l'inconscient i la seva relació amb el comportament, els sentiments i les emocions actuals. Els temes fonamentals de la psicoanàlisi són els patrons inconscients de la vida revelats per les associacions lliures dels pacients.

La meta de l'analista és ajudar a eliminar en el pacient les barreres inconscients de la ment i de la resistència, és a dir, més enllà dels patrons del conscient que inhibeixen la llibertat. La psicoanàlisi va ser ideada cap a 1890, prop de Viena. Sigmund Freud, un metge interessat a trobar un tractament eficaç per als pacients amb neurosi o histèria, és considerat avui dia com el "pare" de la psicoanàlisi.

Com a resultat de parlar amb aquests pacients Freud va creure que els seus problemes provenien de pulsions culturalment inacceptables, per tant eren reprimits inconscientment, així com els desitjos i les fantasies de naturalesa sexual.

La psicoanàlisi dels temps de Freud ha evolucionat de moltes maneres, i hi ha diverses escoles també. EL mètode bàsic de la psicoanàlisi és l'anàlisi de les transferències i de les resistències detectades per l'associació lliure, on el psicoanalista ordena al pacient, en una postura relaxada, parlar les primeres coses que li venen a la ment. Es tracta de fer sortir l'inconscient, les esperances, els desitjos, les fantasies i en definitiva tot allò que pugui donar pistes sobre l'origen de la patologia.

L'analista escolta simplement, fent comentaris només quan, en la seva opinió professional, troba una oportunitat per a la penetració en la ment del pacient.

A l'escoltar, l'analista procura mantenir una actitud de neutralitat apàtica, una postura imparcial dissenyada per crear un ambient segur. L'analista pregunta per tal que el pacient parli amb total sinceritat sobre tot el que li ve al cap, mentre interpreta els patrons i les inhibicions que apareixen en l'altre comportament del pacient durant el discurs.

Encara que les tècniques psicoanalítiques s'han utilitzat sovint en alguns casos amb èxit ( psicosi ) (amb gran esforç i sacrifici important de part de l'analista), la psicoanàlisi està pensada generalment pels analistes per a ser útil com a mètode en certs casos ( neurosi ) i amb els problemes del caràcter o de la personalitat.

Com a tractament terapèutic, la psicoanàlisi sol necessitar consultes prou llargues (tres a set anys) o a vida encara que tot depèn del tipus de neurosi.

Un requisit bàsic de l'entrenament psicoanalític és experimentar una anàlisi encertada per això el psicoanalista ha de ser una persona entrenada en les claus de l'observació crítica i tenir prou experiència clínica.

Els successors i els contemporanis de Freud: Carl Jung, Alfred Adler, Wilhelm Reich, Melanie Klein, Wilfred Bion, Jacques Lacan, i molts altres han refinat les teories de Freud i han desenvolupat noves teories usant el mètode bàsic d'observació crítica reservada i l'estudi de pacients individuals.

Pàgines relacionades[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Psicoanàlisi Modifica l'enllaç a Wikidata