Música barroca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Períodes de la música europea
Medieval (476 - 1400)
Renaixement (1400 - 1600)
Barroc (1600 - 1760)
Classicisme (1730 - 1820)
Romanticisme (1815 - 1910)
Segle XX (1900 ... )

La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. Durant aquest període s'estabilitzarà l'afinació dels instruments, la notació, s'aniran preferint els modes major i menor sobre els antics modes eclesiàstics i es tendirà a una consciència més vertical de la música, l'harmonia, originant així l'estil tonal.

Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es féu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.

A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió.

Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:

  • la riquesa d'ornamentació,
  • la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
  • l'aplicació de la tècnica del baix continu
  • l'aparició de noves formes organístiques.

Origen del terme[modifica | modifica el codi]

El terme barroc es va prendre de l'arquitectura, on designava alguna cosa «retorçat», una construcció «pesada, elaborada, embolicada» (sent el terme original un reintegracionisme que descrivia una perla deformada o joia falsa). Al segle XVIII es va usar en sentit pejoratiu per descriure les característiques del gènere musical del segle anterior, que es considerava «tosc, estrany, aspre i antiquat».

Interpretació barroca[modifica | modifica el codi]

En la música barroca hi havia dues maneres bàsiques d'enllaçar dues notes:

  • Legato (lligat)
  • Staccato (colpejat)

Els teòrics i compositors barrocs aconsellen interpretar els valors llargs staccato i els curts legato.

En els manuscrits del segle XVII i primera meitat del segle XVIII les indicacions de matís, fraseig i articulació són escasses. Això és perquè els intèrprets de l'època eren sovint compositors i coneixien les normes d'interpretació pels tractats i per la transmissió oral. A més, la improvisació era un aspecte important, sobretot en la música de teclat. Cada intèrpret podia variar l'obra original segons el seu gust personal.

Periodització i evolució[modifica | modifica el codi]

El Barroc primerenc (1580-1630)[modifica | modifica el codi]

Des de les últimes dècades del segle XVI es va iniciar la dissolució de l'antic estil polifònic renaixentista, caracteritzat per una textura polifònica imitativa homogènia. Dos van ser les novetats principals:

  • La policoralidad, típica de la música religiosa de l'escola veneciana (Giovanni Gabrieli), consistent en l'alternança entre diversos grups vocals o instrumentals situats en diverses ubicacions (cori spezzati, típics de la Basílica de Sant Marcos). Una evolució natural de la policoralitat va ser l'estil concertant, en el qual es contrasten instruments contra veus (com en els concerti ecclesiastici), o solistes contra el conjunt general.
  • La monodia acompanyada, en la qual una sola veu aguda concentra tot l'interès musical. El seu acompanyament instrumental s'escrivia de forma taquigràfica com a baix continu. La Camerata Florentina va ser decisiva en la difusió d'aquesta monodia acompanyada, el seu objectiu del qual era posar a la música com a serva de la paraula, finalment va cristal·litzar en l'òpera; per això els interessava imitar l'antiga monodia hel·lènica amb acompanyament de khitara: Vincenzo Galilei, pare de l'astrònom Galileu, va escriure en 1581 un tractat contra el gènere musical polifònic neerlandès sota el títol Dialogo della Musica Antica i della Moderna. Els seus nous gèneres musicals recitatiu, expressiu i representatiu utilitzaven a més noves llibertats en dissonàncies i modulacions.

En aquest context artístic apareix la figura del cremonès Claudio Monteverdi. Maestro del *stile *antico (aplicat al polifònic gènere madrigal) i del *stile modern (la monodia acompanyada), donaria forma a aquesta recentment creada òpera. En paral·lel a ella es va desenvolupar l'oratori religiós, gràcies a la influència de Felipe Neri.

El Barroc mitjà (1630-1680)[modifica | modifica el codi]

L'èxit internacional de la música italiana en general i de l'òpera en particular va expandir per tota Europa (Alemanya, Àustria, Anglaterra, Espanya...) els recursos de la monodía i de l'estil concertant. Mentrestant, a Itàlia autors com Antonio Cesti, Francesco Cavalli i Luigi Rossi suavitzaven la duresa de l'estil monòdic original per desenvolupar l'òpera *belcantista, en la qual se separaven ja clarament recitatius i àries. La nova òpera va passar de ser un espectacle aristocràtic a entreteniment de les capes altes de la classe mitjana, gràcies a la lliure compra d'entrades en els teatres napolitans i venecians. L'òpera francesa (sota diversos noms) va començar el seu enlairament en la cort de Lluís XIV, en el mateix temps i lloc en què la família Hotteterre desenvolupava els nous instruments de fusta barrocs (oboè, fagot, flautes *travesera i de bec...) i en què es fixava la suite instrumental francesa.

En el nord d'Itàlia (Mòdena, Venècia i, sobretot, l'escola bolonyesa) la música instrumental senti les bases de la tonalitat i de les formes del Barroc tardà. Autors com Legrenzi, Cazzati, Alessandro Stradella o Vitali converteixen la vella canzona en la nova sonata en trio, d'acusat caràcter virtuós i contrapuntístic.

Instruments barrocs[modifica | modifica el codi]

En l'època barroca aparegueren els violins Stradivarius i es perfeccionaren molt els instruments d'arc amb la innovació de l'arc planer.

També en aquella època, el traverso, flauta travessera barroca, guanyà terreny a la flauta de bec en les orquestres, malgrat que en la música de cambra va existir un conreu notable d'obres per a flauta de bec contralt, especialment.

Els instruments de teclat més comuns eren l'espineta, el virginal, el clavicèmbal i el clavicordi. I, en l'àmbit religiós, l'orgue.

Formes o gèneres musicals barrocs[modifica | modifica el codi]

  • Formes instrumentals.
    • Preludi, Tocata i Fuga: formes breus, generalment, per a instruments de tecla.
    • Sonata a trio: generalment per a dos violins que porten la part melòdica i un baix de clau).
    • Suite: per a instrument solista o agrupació musical de cambra. Estava composta d'un conjunt de danses alternant les danses lentes i les ràpides. Interpretada per un instrument solista o per un grup instrumental.
    • Concerto grosso: per orquestra i un petit grup de solistes.
    • Concert solista: per a orquestra amb un instrument solista. A poc a poc anirà prenent un caràcter virtuosístic.
  • Formes vocals
    • Cantata: evolució del madrigal. Tot i que inicialment té un d'origen profà, va acabar adquirint importància com a música religiosa. Composta a partir d'un text religiós de caràcter líric, amb acompanyament instrumental per a un o més solistes (amb cor o sense) o fins i tot només per a cor. Els compositors més importants van ser Carissimi (creador de l'oratori), Alessandro Scarlatti, Heinrich Schütz, Telemann, Buxtehude, i el més important de tots Johann Sebastian Bach.
    • Oratori: evolució del motet. Forma vocal religiosa no litúrgica, de caràcter narratiu sobre un tema de l'Antic o del Nou Testament sense representació escènica. Té una estructura similar a l'òpera. Tot hi què diferència de l'òpera, quasi sempre en italià, els oratoris solen escriure's en llengua vernacla.

Els compositors més destacats van ser Carissimi i Händel

    • Òpera: evolució de l'opera in música dels inicis del barroc. És una forma vocal profana amb acompanyament instrumental (orquestra) i destinada a la representació escènica.

Les corrents humanistes, en particular la Camerata Florentina, buscaven ja a la fi del XVI una posada al dia de l'antic teatre grec, basant-se no obstant això en formes musicals recents, com el drama litúrgic, el drama pastoral, les comèdies madrigalesques amb figures de la commedia de l'art i els intermezzi teatrals. Els successius experiments en els quals la música vocal es combinava amb danses i escenes teatrals parlades van forjar finalment un espectacle musicalment continuat, en què aquestes escenes parlades eren substituïdes per recitatius: havia nascut l'òpera. Entre les primeres conservades s'expliquen la Dafne de Jacopo Peri, el tema de la qual va ser significativament pres de les metamorfosis d'Ovidio, i Eurídice, també de Jacopo Peri; però va ser Monteverdi amb el seu Orfeu (1607) qui va consolidar la forma. Té diverses parts:

      • Obertura: primer fragment que interpreta l'orquestra abans que s'aixequi el teló.
      • Recitatiu: fragment cantat de caràcter narratiu a través del qual es desenvolupa la trama argumental.
      • Ària: fragment musical de caràcter líric en el que els cantants lluïen les seves facultats i servia per expressar el sentiments dels personatges.
      • Duet, trio, quartet, ... : fragment de música vocal cantat per dues, tres o quatre persones amb acompanyament instrumental.
      • Passatges instrumentals: realitzats per l'orquestra, serveixen d'enllaç entre les diferents parts de l'òpera.
      • Cor: fragment de l'òpera cantat per un cor, generalment a quatre veus.
      • Ballet: intervenen en algunes òperes com a complement.

Músics barrocs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música barroca