Clavicèmbal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clavicèmbal, Christian Zell, Museu de la Música de Barcelona
Clavicèmbal flamenc d'un sol teclat (o manual).
Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Preludi en do major de Johann Sebastian Bach per a clavicèmbal

Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda

El clavicèmbal o clavecí és un instrument musical de teclat de cordes polsades (a diferència del piano o el clavicordi, que són de cordes percudides). La família del clavicèmbal també inclou els instruments més petits coneguts com a virginal i espineta. Aquesta família d'instruments possiblement s'originà quan es començà a adjuntar un teclat a l'extrem d'un saltiri.

Història[modifica | modifica el codi]

L'origen del clavicèmbal, tot i que poc clar, es pot situar cap a finals de l'edat mitjana. Les primeres referències escrites daten del segle XIV, una època en què es realitzaren avenços en maquinària i rellotgeria i, per tant, és possible que s'adaptés algun tipus de mecanisme als saltiris. Un manuscrit llatí de Henri Arnault de Zwolle (circa 1440) presenta alguns diagrames detallats d'un petit clavicèmbal.

Els primers clavicèmbals complets que es conserven són d'origen italià, el primer dels quals data de 1521. Malgrat tot, no ens aporten dades sobre l'origen de l'instrument, ja que es tracta de versions acabades i perfeccionades de l'instrument. Aquests primers clavicèmbals italians, d'un sol manual (un sol teclat), són de construcció força lleugera i amb una tensió de les cordes relativament baixa. Aquest estil es mantingué a Itàlia durant segles i per això, en general, els clavicèmbals italians tenen un so agradable però poc espectacular i són especialment adients per a l'acompanyament i el baix continu.

Cap a finals del segle XVI a Flandes es produí un revolució en la construcció de clavicèmbals, amb el treball de Hans Ruckers i els seus successors. Els clavicèmbals flamencs eren més robustos que els italians. Com que utilitzaven cordes més llargues i amb una tensió superior, a més d'una carcassa més pesada i una taula harmònica prima d'avet amb una gran resposta, el to resultava més potent i establí el model de construcció de clavicèmbals a molts països durant els segles següents. Els constructors flamencs també introduïren el clavicèmbal de dos manuals, inicialment previst per permetre una transposició fàcil (en un interval de quarta) més que no pas per augmentar el ventall expressiu de l'instrument. Tot i així, durant el segle XVII, el manual addicional es començà a utilitzar també per proporcionar un contrast de so i, a més, amb la possibilitat de combinar els registres dels dos manuals per donar un so més rodó.

Durant el segle XVIII el tipus flamenc es desenvolupà especialment a França, on generalment els instruments s'ampliaren de quatre a cinc octaves. A més, en els models francesos de dos manuals aquests s'utilitzaven per variar les combinacions de registres (cordes) polsades més que no pas per a la transposició. Aquest tipus de clavicèmbal es considera el model més perfeccionat i acostuma a ser la base de la construcció de clavicèmbals moderns. A Anglaterra Jacob Kirckman (d'Alsàcia) i Burkat Shudi (de Suïssa), assoliren una justa fama pels seus excel·lents clavicèmbals, però la potència del seu so, considerada a vegades excessiva per a la pròpia música, féu que no creessin una escola com la derivada dels constructors francesos. Els clavicèmbals alemanys seguiren bàsicament el model francès, amb un interès especial per aconseguir una gran varietat de sonoritats, potser perquè la majoria també eren constructors d'orgues.

A mitjans del segle XVIII, quan el clavicèmbal es trobava en el seu moment de màxima esplendor, començà a perdre pes en favor perquè va sorgir el recentment desenvolupat pianoforte. La gran capacitat dinàmica del piano com a instrument solista i les noves modes musicals, que no afavorien la rica estructura harmònica i rítmica del baix continu, anaren relegant el clavicèmbal, considerat cada vegada més com un instrument poc expressiu. Com a resultat, durant el segle XIX es perdé el coneixement de la construcció de clavicèmbals i a finals del segle XIX era un instrument pràcticament desaparegut. A partir dels anys 1920, l'interès en la interpretació amb criteris històrics comportà una revifalla del clavicèmbal, inicialment amb resultats poc encoratjadors. Cap als anys 1950 i 1960 el nou impuls de la interpretació històrica féu que els nous constructors de clavicèmbals abandonessin definitivament les tècniques heretades de la construcció de pianos i retornessin als mètodes dels constructors barrocs, tal com es fa actualment. En els darrers trenta anys el clavicèmbal ha retrobat el seu lloc privilegiat en la interpretació de la música barroca, com a instrument solista, concertant o de baix continu.

Mecanisme[modifica | modifica el codi]

Detall de la part superior d'un martinet.

Al clavicèmbal la pulsació de la corda ve determinada per l'acció de les tecles. Sobre l'extrem de la tecla oposat al punt en què es prem (i en general ocult sota la caixa), reposa una peça de fusta anomenada martinet, en posició vertical. La tecla recolza, aproximadament al seu punt mig, sobre un pivot, de manera que fa de balancí i quan hom la prem, l'extrem posterior, sobre el qual reposa el martinet, s'aixeca. A la part superior del martinet hi ha una petita llengüeta que pot pivotar lleugerament al voltant d'un eix; sobre la llengüeta es col·loca perpendicularment el plectre (o pua) que serà l'encarregat de polsar la corda durant el moviment ascendent del martinet.

Després de polsar la corda el martinet cau pel seu propi pes fins a la posició inicial. Perquè en el moviment descendent el plectre no torni a polsar la corda, la llengüeta pivota cap enrere i el plectre passa per darrere de la corda sense tocar-la. Això s'aconsegueix amb un mecanisme de molla en el martinet. A més a més el martinet també disposa d'un esmorteïdor de feltre que apaga la nota una vegada ja s'ha tocat i així s'evita que el so es mantingui durant un temps excessiu, que provocaria una superposició amb els sons interpretats a continuació.

Música per a clavicèmbal[modifica | modifica el codi]

La primera música escrita especialment per a clavicèmbal solista es publicà cap a mitjan segle XVI. El clavicèmbal esdevingué un instrument preferit durant l'època barroca, amb nombroses suites, fantasies i fugues. A banda del paper solista el clavicèmbal esdevingué indispensable en l'acompanyament de pràcticament totes les peces musicals, formant part dels instruments del baix continu.

Entre els compositors barrocs destacables per la seva música per a clavicèmbal cal anomenar Girolamo Frescobaldi, els virginalistes anglesos (com William Byrd o Orlando Gibbons), Jean-Philippe Rameau, François Couperin (els dos representants més destacats de l'escola francesa per a teclat), Georg Friedrich Händel, Johann Sebastian Bach i, ja en la transició cap al classicisme, Domenico Scarlatti (amb més de 500 sonates) i Carl Philipp Emanuel Bach. A Catalunya destaquen les sonates escrites pels compositors de l'escola Montserratina, com Benet Julià, Anselm Viola i, especialment, Antoni Soler i Ramos, influït per les sonates de Domenico Scarlatti.

Durant el segle XIX, l'oblit del clavicèmbal implicà la manca absoluta de composicions per a aquest instrument. Tanmateix, al segle XX, amb l'interès creixent per la música barroca, alguns compositors també decidiren escriure peces específiques per a clavecí. Francis Poulenc, Manuel de Falla, Henryk Górecki i Philip Glass hi han escrit concerts. Bohuslav Martinů escrigué un concert i una sonata per a clavicèmbal, mentre que György Ligeti també n'ha escrit peces solistes. Dmitri Xostakóvitx i Alfred Schnittke l'han utilitzat com a part de l'orquestra.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clavicèmbal