Clavicordi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El clavicordi és un instrument musical europeu de teclat, de corda percudida, amb el so molt feble. Cal no confondre aquest instrument amb el clavicèmbal o clavecí, l'espineta o el virginal.

Les tecles del clavicordi són senzilles palanques que quan es toquen percudeixen la corda amb una petita pua de metall que té inserida a l'altre extrem. Aquesta pua determina la llargada de la corda en dividir-ne la longitud. La longitud entre el pont i la pua determina l'altura o freqüència del so.

Hi ha la possibilitat que l'intèrpret faci un petit vibrato per mitjà d'un efecte amb el dit (anomenat "bebung", en alemany): consisteix a fer variar la força amb què es manté premuda la tecla mentre la pua fa contacte amb la corda. Quan la pua abandona la corda, aquesta deixa de sonar i té una corba d'extinció ràpida.

El clavicordi presenta resposta al tacte: segons la força de l'atac, varia la intensitat del so, encara que aquesta sempre sigui dèbil. A partir del mecanisme del clavicordi, que permet tocar amb diferents intensitats entre piano (fluix) i el forte (fort), al voltant de 1700, Bartolomeo Cristofori va crear a Florència el pianoforte (que aviat va originar l'actual piano), el qual va fer que caiguessin en desús els seus dos antecessors, el clavicordi i el clavicèmbal.

A Barcelona antigament va haver-hi un taller dissenyador de clavicordis anomenat "Manuel Bordas".[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol.IV, n.32, febrer de 1936, pàg. 7.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clavicordi