Oboè
L'oboè és un instrument aeròfon, de llengüeta doble, tub cònic i tessitura aguda. Segons la classificació habitual, es considera de vent fusta i llengüeta doble, i segons la de Hornbostel-Sachs es troba al grup 422.12. El seu ús es circumscriu a la música d'orquestra i per a banda -en ambdós casos per parelles- i a la música de cambra. El corn anglès és de la mateixa família, amb un registre més greu.
L'oboè es va desenvolupar durant el segle XVII a partir de la xeremia. El seu nom prové del francès hautbois (haut = alt, en el sentit de fort; bois = fusta: instrument de fusta que sona fort).
Al terreny de l'etnomusicologia i de l'estudi organològic dels instruments de les diferents cultures del món, per extensió, s'anomenen oboès tots els instruments de llengüeta doble.
Taula de continguts |
Descripció de l'instrument [modifica]
El seu cos és un tub cònic format per 3 seccions: la superior, la inferior i la part del pavelló. El diàmetre de l'obertura mesura 0,47 cm a la part més alta i 1,58 cm al començament del pavelló. El pavelló s'acampana una mica i acaba amb un anell de metall. Per l'altre extrem és per on s'insereix el tudell de la inxa, adaptada per mig suro; la llengüeta és de doble canya i de 0,63 cm d'ample i està lligada al tub mitjançant un fil enrotllat. La longitud de l'instrument, inclosa la llengüeta, és d'aproximadament 64,77 cm; la llengüeta i el tub de metall sobresurten uns 6,35 cm. L'afinació de l'oboè pot variar-se, encara que molt lleugerament, ficant o traient la llengüeta.
El seu so ha estat descrit com acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i avellutat. Aquests adjectius representen les qualitats més òbvies de la doble llengüeta, qualitats que ho distingeixen d'altres instruments.
Antecedents en civilitzacions antigues [modifica]
L'origen de l'instrument conegut en l'actualitat pel nom d'oboè es remunta a 3000 a. C. El seu naixement va tenir lloc possiblement en les civilitzacions de Mesopotàmia, Babilònia i Isin: sumeris, babilonis i assiris. En aquesta zona geogràfica aparèixer gran diversitat d'oboès coneguts amb el nom genèric d'abud.
La troballa d'embocadures de llengüeta doble i les representacions pictòriques demostren que instruments de la família de l'oboè ja eren coneguts a Egipte cap a l'any 2000 aC. Els instruments de doble llengüeta, denominats majt, van aconseguir un gran protagonisme, relegant a un segon pla a altres instruments. La llengüeta, elaborada en bambú, va obtenir una veritable importància. Les dues làmines que la formen eren tractades acuradament fins i tot durant el creixement de la planta.
L'aulos, també amb un caràcter genèric, es va difondre per tota Grècia, arribant posteriorment a Roma amb el nom de tíbia. Aristòtil, en la seva Poètica, fa al·lusió a aquest instrument, diferenciant-lo del sirinx, instrument antecessor de la flauta de Pan. També es trobà en un text de Mides I d'Agrigent una distinció similar. El timbre de l'aulos era agut i una mica estrident. La seva execució presentava gran dificultat i, de fet, Aristòtil va aconsellar que l'aulos sigués tocat per músics experimentats. Tot i això va ser l'instrument aeròfon més important de tota Grècia, malgrat que Plató el prohibís a La República, per ser de dubtosa afinació i de so poc agraït. A Grècia la música va adquirir un important paper en l'educació dels grecs; fins als trenta anys d'edat era ordenat per les lleis l'estudi musical, i a Atenes, Esparta i Tebes tot ciutadà aprenia a tocar l'oboè. A Roma, sota el nom de tíbia, va ser usat àmpliament, especialment en funerals. En les excavacions de les ruïnes de Pompeia s'ha descobert un joc perfectament conservat de tíbia que pot veure al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.
Al voltant del segle V, els instruments de doble llengüeta van desaparèixer en favor d'altres aeròfons, tornant a reaparèixer a partir del segle XI a Europa i Orient amb gran intensitat. Va ser a la Xina on es va conèixer amb el nom de suona o guan; al Japó, hichiriki, a l'Índia, xenai o nadaswaram, a Turquia, zurna; a l'Àfrica Occidental, algaita.
Tessitura [modifica]
El seu registre va des del si bemoll3 fins al sol6, encara que en alguns casos és possible arribar fins el do7 (dues octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb les que es toquen són de diferents grandàries i són en la majoria dels casos fetes pels intèrprets, les quals prenen molt temps per la elaboració.
Grans intèrprets [modifica]
- Gustav Vogt (1781-1870)
Vegeu també [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oboès |
