Oboè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Oboè modern

L'oboè és un instrument aeròfon, de llengüeta doble, tub cònic i tessitura aguda. Segons la classificació habitual, es considera de vent fusta i llengüeta doble, i segons la de Hornbostel-Sachs, es troba en el grup 422.12. El seu ús es circumscriu a la música d'orquestra i per a banda -en ambdós casos per parelles- i a la música de cambra. El corn anglès és de la mateixa família, amb un registre més greu.

L'oboè es va desenvolupar durant el segle XVII a partir de la xeremia. El seu nom prové del francès hautbois (haut = alt, en el sentit de fort; bois = fusta: instrument de fusta que sona fort).

En el terreny de l'etnomusicologia i de l'estudi organològic dels instruments de les diferents cultures del món, per extensió, s'anomenen oboès tots els instruments de llengüeta doble.

Descripció de l'instrument[modifica | modifica el codi]

Llengüeta de doble canya

El seu cos és un tub cònic format per tres seccions: la superior, la inferior i la part del pavelló. El diàmetre de l'obertura mesura 0,47 cm a la part més alta i 1,58 cm al començament del pavelló. El pavelló s'acampana una mica i acaba amb un anell de metall. Per l'altre extrem és per on s'insereix el tudell de la inxa, adaptada per mig suro; la llengüeta és de doble canya i de 0,63 cm d'ample i està lligada al tub mitjançant un fil enrotllat. La longitud de l'instrument, inclosa la llengüeta, és d'aproximadament 64,77 cm; la llengüeta i el tub de metall sobresurten uns 6,35 cm. L'afinació de l'oboè pot variar-se, encara que molt lleugerament, ficant o traient la llengüeta.

El seu so ha estat descrit com a acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i vellutat. Aquests adjectius representen les qualitats més òbvies de la doble llengüeta, qualitats que el distingeixen d'altres instruments.

Antecedents en civilitzacions antigues[modifica | modifica el codi]

Detall d'una tomba etrusca de Leopardi

L'origen de l'instrument conegut en l'actualitat pel nom d'oboè es remunta a l'any 3000 a. C. El seu naixement va tenir lloc possiblement en les civilitzacions de Mesopotàmia, Babilònia i Isin: sumeris, babilonis i assiris. En aquesta zona geogràfica van aparèixer una gran diversitat d'oboès coneguts amb el nom genèric d'abud.

La troballa d'embocadures de llengüeta doble i les representacions pictòriques demostren que instruments de la família de l'oboè ja eren coneguts a Egipte cap a l'any 2000 a. C. Els instruments de doble llengüeta, denominats majt, van aconseguir un gran protagonisme i van relegar a un segon pla altres instruments. La llengüeta, feta de bambú, va obtenir una veritable importància. Les dues làmines que la formen eren tractades acuradament, fins i tot durant el creixement de la planta.

L'aulos, també amb un caràcter genèric, es va difondre per tot Grècia i posteriorment va arribar a Roma amb el nom de tíbia. Aristòtil, en la seva Poètica, fa al·lusió a aquest instrument i el diferencia del sirinx, instrument antecessor de la flauta de Pan. També es va trobar en un text de Mides I d'Agrigent una distinció semblant. El timbre de l'aulos era agut i una mica estrident. La seva execució presentava gran dificultat i, de fet, Aristòtil va aconsellar que l'aulos fos tocat per músics experimentats. Tot i això, va ser l'instrument aeròfon més important de tot Grècia, malgrat que Plató el va prohibir a La República perquè era de dubtosa afinació i de so poc agraït. A Grècia, la música va adquirir un important paper en l'educació. Les lleis ordenaven l'estudi de música fins a trenta anys, i, a Atenes, Esparta i Tebes, tot ciutadà aprenia a tocar l'oboè. A Roma, sota el nom de tíbia, va ser usat àmpliament, sobretot en funerals. En les excavacions de les ruïnes de Pompeia s'ha descobert un joc perfectament conservat de tíbia que es pot veure al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Al voltant del segle V, els instruments de doble llengüeta van desaparèixer en favor d'altres aeròfons, i van reaparèixer amb gran intensitat a partir del segle XI a Europa i Orient. A la Xina es van conèixer amb el nom de suona o guan; al Japó, s'anomenaven hichiriki; a l'Índia, xenai o nadaswaram; a Turquia, zurna, i a l'Àfrica Occidental, algaita.

Tessitura[modifica | modifica el codi]

El seu registre va des del si bemoll3 fins al sol6, encara que en alguns casos és possible arribar fins al do7 (dues octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb què es toquen són de diferents grandàries; en la majoria dels casos són fetes pels intèrprets i per elaborar-les cal molt temps.

Grans intèrprets[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

corn anglès fagot xeremia

Registre de l'oboè
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oboès