Flauta travessera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flauta travessera desmuntada. De dalt a baix: peu, embocadura i cos

La flauta travessera és un instrument musical de vent fusta, aeròfon de columna. tipus flauta de buf lateral en la classificació Hornbostel-Sachs. Encara que actualment siguin fetes sobretot de metall, està classificada dins la família de vent fusta perquè antigament eren exclusivament de fusta. És un instrument molt antic i emprat en moltes cultures, i la seva modalitat actual en el món occidental consisteix en un tub cilíndric de metall proveït de forats i claus que es toca bufant directament contra l'embocadura, sostenint-lo paral·lelament al pla de la cara de l'instrumentista (que s'anomena flautista).[1]

Els materials utilitzats per a les flautes poden ser fusta, alpaca (plata alemanya, el material més comú en alumnes) i combinades o totalment fetes d'or, plata o platí. El material vé determinat pel so, el color, el preu, el gust i altres factors. El so d'una flauta d'or és més càlid que el so brillant de la plata.

El seu registre són tres octaves des del do4 (C5 en nomenclatura als EUA) fins al do 7. Es pot ampliar fins a tres octaves i una quinta des del si2 fins al fa#7; la nota greu addicional s'aconsegueix amb una clau addicional (en alguns casos fins a si bemoll2); i l'extrem agut s'aconsegueix amb harmònics, però això ja depèn de la capacitat del flautista.

Característiques i funcionament[modifica | modifica el codi]

Flauta travessera de fusta
Flauta travessera contemporània

En un origen, la flauta travessera estava fabricada de canya o fusta, i consistia en un tub en el qual es practicaven els orificis. El 1847, Theobald Böhm perfeccionà la flauta, modificant el mètode de fabricació, afegint orificis i introduint el sistema de claus. Això va fer un instrument ergonòmic i donà facilitat a la digitació. Actualment els plats són oberts, és a dir, hi ha un orifici a les claus que tapen els forats. Des d'aleshores el disseny s'ha mantingut sense gaires canvis, però sí en el material.

Així doncs, La flauta actual és:[1]

  • Llargada: 67 cm
  • Diàmetre: 1,9 cm
  • Parts: Cap, cos i peu
  • Forats: Tretze forats que usen vuit dits i el dit polze esquerre
  • Material: Se sol utilitzar la plata esterlina, o níquel amb color de plata, que resulta més barat. S'experimenta amb platí, auromite (or i plata) i titani. La juntura del cap està tancada amb suro
  • Claus noves: S'ha afegit un clau amb rodet per al re#. Un mecanisme de mi permet cobrir dues claus, quan normalment només se'n cobreix una, fent així que el mi3 sigui més net i amb un millor atac.
  • Embocadura: N'hi ha de diferents mides, es tria segons les necessitats del flautista.

Història[modifica | modifica el codi]

La flauta travessera és un dels instruments més antic que es coneixen, i es troba present, sota formes i noms diversos.

Primitiva (fins a l'edat mitjana)[modifica | modifica el codi]

La presència de la flauta travessera es remunta en les civilitzacions mesopotàmiques, i cap al segle IX aC arribà fins a l'actual Xina, on prengué el nom de ti. També es troba present en la Grècia Clàssica, i apareix en relleus etruscos dels segles II i III aC. En la Roma Antiga s'anomenà fistula lotina, i es torna a trobar cap al segle X en la zona germànica de l'actual Europa de l'Est, en aquella època territoris de Bizanci.[1]

Al segle XIV, s'acaba d'introduir a la resta de països europeus, just en l'època dels inicis de l'orquestra: instruments homogenis en grups heterogenis. Es comença a desenvolupar repertori per a flauta solista. La flauta travessera guanya importància a la dolça. El so de la flauta travessera proporcionava un so més fort, clar, penetrant i amb un tub més gruixut que facilitava les octaves greus.

Renaixentista[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI, esdevé un instrument molt popular a Itàlia i més endavant a Anglaterra (exemple n'és la gran col·lecció de flautes d'Enric VIII). El període renaixentista va marcar la popularitat sobre la flauta de bec, però les flautes travesseres seguien tocant fins a mitjans del segle XVII. En aquesta època són flautes d'una sola peça, cilíndriques, amb sis orificis petits i de so més pàl·lid.

Barroca[modifica | modifica el codi]

El Barroc suposa el retorn de la flauta travessera. La flauta ara és cònica amb sis forats i una clau per al re#. Es crea la divisió actual de: peu, cap i cos. L'altura comença amb re i té dues octaves. Les altres notes practicables únicament amb combinacions alternatives i estranyes de forats eren atípiques i proporcionaven un so molt més opac. Cap al 1700, el cos fou dividit en dues parts i peus extres, o de recanvi, que permetien adaptar l'instrument a l'afinació de diferents orquestres. Les flautes treballen millor en re i sol major, però s'adaptaven molt bé. El 1722 es creen les claus de do i do#. El flautista i compositor J. Quantz les critica i les acusa d'inútils i d'empitjorar el so. El 1752, Quantz i Tromlitz publiquen tractats per a les diferents digitacions i opcions per a cada nota. El 1760, els fabricants Florio, Gedney i Potter afegeixen les claus de: sol#, si bemoll i fa. Cap a 1790 apareixen flautes de quatre claus a la música simfònica de Haydn i Mozart.

Clàssica[modifica | modifica el codi]

Cal destacar durant el classicisme l'aportació de Pratton, Carta, Siccama i Radcliff. Després de 1800 s'afegiren dues claus a les sis ja existents. Al segle XVIII, coincidint amb la industrialització, s'esdevenen un seguit de canvis ràpids. El 1800 les flautes reapareixen a l'orquestra (Beethoven). El 1808, el reverend Frederick Nolan (Anglaterra), inventa la clau oberta de sol. Per primera vegada dos forats són obturats per mateix dit. El 1810, Georges Miller fabrica flautins de metall. El 1820-30, Charles Nicholson (Londres) millora la flauta fent forats més grans, però l'incorrecte mecanisme de les claus n'impedeix l'èxit. Rudall & Rose fabriquen flautes de 8 claus, molt populars a Anglaterra.

Flauta de Böhm[modifica | modifica el codi]

El flautista alemany Theobald Böhm, va estudiar les noves tècniques de la flauta i l'any 1832, basat en un nou sistema, va crear la flauta actual. Els fonaments d'aquesta renovació són:

  • els forat han de ser més amples i adequar-se al lloc acústica-ment correcte
  • la flauta ha tenir claus per tapar tots els orificis
  • totes les claus han d'estar obertes en posició de descans (excepte el sol#)

El tub és cònic fins que l'any 1846 Boehm crea un tub cilíndric amb cap parabòlic, fet que ajuda a l'afinació i evita variacions de timbre depenent del registre. El material amb el temps va esdevenir metall totalment, que com més dur era més lluminós feia el timbre.

Al segle XIX, s'utilitzen el flautí, la flauta en sol i la flauta baixa. A finals del mateix segle apareixen obres per a flauta entre el repertori de Brahms, Strauss i Txaikovski; i s'expandeix ràpidament també amb peces de virtuosisme instrumental.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

L'any 1948 Alexander Murray, flautista i mestre, col·labora amb Albert Cooper i Elmer Cole, en la fabricació de la flauta Murray, basada en l'escala experimental de Cooper. Entre el 1961 i el 1962 apareix un nou model de flauta Murray, la Mark I. L'any 1967 Murray col·labora amb la companyia Armstrong Jack Moore i des del 1972 produeixen flautes i piccolos amb canvis com la clau gizmo. La companyia Brannen fabrica el sistema Kingma, utilitzat en obres contemporànies per la capacitat d'emtre altres timbres.


Intèrprets[modifica | modifica el codi]

Inicialment, la flauta travessera no generà solistes destacables. Però aquests comencen a sorgir a la segona meitat del segle XX. Podem destacar en música clàssica a Jean Pierre Rampal, James Galway, Philippa Davies i Emmanuel Pahud. I en la música popular, el virtuosisme de flautistes com Ian Anderson, líder del grup Jethro Tull, i Herbie Mann, músic de jazz dedicat a la fusió de músiques del món.

Usos de la flauta[modifica | modifica el codi]

La flauta travessera s'utilitza principalment per a la interpretació de Música clàssica, però amb el temps s'ha incorporat al jazz (acid jazz i jazz fusió), la música celta (ja sigui en BSO de pel·lícules èpiques o en el rock èpic) i el rock progressiu; fins i tot a vegades determinades s'utilitza en música pop, balades o hip hop.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, 2000. ISBN 84-412-0232-X. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flauta travessera Modifica l'enllaç a Wikidata