Antonio Vivaldi

De Viquipèdia

Antonio Vivaldi
Possible retrat de Vivaldi (La Cave, 1723)
Estil	Barroc
Nascut	14 de març de 1678 Venècia
Mort	28 de juliol 1741 (63 anys) Viena
Obres destacades
Fites

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 – Viena, 28 de juliol de 1741),^[1] va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del barroc. Els seus concerts per a violí anomenats Les quatre estacions són de les composicions més populars del repertori de música clàssica i és l'obra amb més enregistraments en disc, de l'història.

Taula de continguts 1 L'orígen dels Vivaldi 2 Biografia 2.1 Infantesa 2.2 Ospedale della Pietà 2.3 Una carrera reeixida 3 Viatges per Itàlia de 1718 a 1724 4 La música a Venècia en el ”Settecento” 5 Vida social i costums de la Venècia del segle XVIII 5.1 Anna Giraud 6 Últims batecs 6.1 Darrers anys 7 La recuperació de la seva obra 8 Cronologia 9 Obra 9.1 Obra publicada en vida 9.2 Òperes 9.3 Música Instrumental 9.4 Obra sacra 10 Referències

[edita] L'orígen dels Vivaldi

Envers els orígens de la família Vivaldi se'n sap molt poc. El seu avi, Agostino, era un forner de Brescia; estava casat amb Margherita, amb la que va tenir varis fills; un d'ells fou Giovanni Battista, familiarment nomenat Gianbattista, que va néixer al redós de 1656. Margherita, a la mort del seu espòs, anà a Venècia amb llurs fills i Gianbattista començà a destacar com a violinista. El juny de 1676, als vint anys d'edat, va contraure matrimoni amb Camilla Calicchio.

Per aquell temps, Vivaldi figurava inscrit en el gremi dels forners segons unes fonts i exercia de barber segons altres. El 1678, apareix en el certificat de baptisme del seu fill Antonio Lucio com “sonador” (o sia com instrumentista). Sobre la seva qualitat coma “sonador” no hi pot haver-hi cap classe de dubte si tenim en conte que fou admès com a violinista en la Capella de Sant Marc per Giovanni Legrenzi (en aquell temps mestre de capella) l'abril de 1685 i se li assignà un sou de vint-i-cinc ducats.

Gianbattista era pèl-roig i se'l coneixia amb el malnom de Rossi; havia estat soci fundador de l'Associació Musical de Sant Cecilia, institució que reunia els instrumentistes més prestigiosos de La Superba. En una Guida de'forestieri de Vicenzo Coronelli publicada el 1713 trobem sengles ressenyes de Gianbattista i del seu fill Antonio, confirmant-los com excel·lents virtuosos del violí. Per últim sabem que el 1729 Gianbattista sol·licità permís als responsables de Sant Marc per a realitzar un viatge a Alemanya amb Antonio. A partir d'aquí es perd la seva petjada i no se'n sap res més de Gianbattista.(1)

[edita] Biografia

[edita] Infantesa

Va néixer a Venècia, en aquell temps capital de la República de Venècia, un 4 de març de 1678. Aquell dia hi hagué un terratrèmol. Com que tenia la salut delicada, van haver de batejar-lo urgentment perquè estava en perill de mort. El seu pare Giovanni Battista Vivaldi, fou qui inicià Antonio en la carrera musical i qui més tard el va fer entrar a l'orquestra de la Cappella di San Marco. La seva mare es deia Camilla Galicchio, i va tenir 7 fills dels quals Antonio n'era el primogènit.

Rebé les ordres menors als 15 anys i el 1703 va ser ordenat sacerdot. Com era pèl-roig, l'anomenaven Il Prete Rosso (el Capellà Roig). A causa d'una malaltia respiratòria crònica, probablement asma, al cap d'un any va deixar de dir missa i a finals de 1706 abandonà el sacerdoci actiu.

Vivaldi es va dedicar, entre altres activitats, al negoci de l'òpera i allà va conèixer Anna Giraud (o Girò), una jove cantant d'òpera que estaria sempre amb ell i per a la que va escriure la major part dels primers rols en les seves òperes. Abans d'Anna, Vivaldi solia anar acompanyat d'altres dones, la qual cosa fa pensar que la decisió de no fer missa podria tenir altres motivacions menys relacionades amb la seva salut. Li agradaven els plaers, la companyia de les dames i la seva activitat empresarial el va portar a viatjar per molts països i a desenvolupar una intensa carrera musical i social.

[edita] Ospedale della Pietà

L'1 de desembre de 1703 va ser contractat com a professor de violí en un orfenat per a nenes, el Pio Ospedale della Pietà de Venècia. En aquella època, a la ciutat, hi havia 4 institucions d'aquest tipus finançats amb diners de la República, que recollien infants orfes, fills il·legítims o abandonats pels pares. A l'orfenat els nois aprenien alguna feina i les noies rebien una bona educació musical. Als 15 anys havien de marxar, i llavors les noies musicalment més avançades esdevenien membres de l'orquestra i el cor de l'Ospedale, que era una formació d'un gran prestigi.

A l'Ospedale Vivaldi va anar desenvolupant diversos càrrecs. El 1709 va tenir problemes amb la direcció de la institució i el van acomiadar, però més endavant van haver de rectificar i el van tornar a contractar el 1711, i el van fer responsable de les activitats musicals com a mestre de capella i mestre de cor, i més endavant, al 1716, el van nomenar mestre de concerts. Aquests càrrecs el va anar compaginant amb els seus viatges, sobretot a partir de 1718, i amb la seva feina com a empresari al teatre de Sant'Angelo de Venècia on, entre altres coses, s'ocupava dels contractes.

La major part dels seus concerts, cantates i música sacra va ser composta per a l'orquestra i el cor de l'Ospedale. En algunes transcripcions modernes de les seves obres poden llegir-se encara els noms de les joves a qui dedicava l'obra corresponent. Per aquestes composicions rebia els seus pagaments corresponents i als documents de l'Ospedale es detallen pagaments per 140 concerts, entre 1723 i 1729.

[edita] Una carrera reeixida

Vivaldi podia cobrar per les seves obres perquè era un compositor reconegut. L'any 1711 a partir de la publicació a Amsterdam dels seus concerts "L'Estro Armonico" (op. 3) la seva fama s'escampà per tota Europa. D'altra banda, la seva activitat empresarial en l'àmbit de l'òpera era lucrativa ja que es desenvolupava en el que era el principal entreteniment musical de l'època. Això té més transcendència si pensem que Venècia era un dels centres on es va desenvolupar aquest gènere artístic i on existien diferents teatres que competien entre ells per atraure el nombrós públic.

Cap el 1717 o 1718 van oferir a Vivaldi un altre càrrec de prestigi: ser mestre de capella a la cort del governador de Màntua, el príncep Felip de Hessen-Darmstadt. I l'any 1722, la fama de Vivaldi, especialment com a compositor d'un nou estil d'òpera, el va portar a Roma convidat pel Papa Benet XIII.

[edita] Viatges per Itàlia de 1718 a 1724

A partir de 1718 les òperes de Vivaldi començaren a ser conegudes també fora de la Sereníssima, si bé només gaudien d'una difusió limitada a la resta d'Itàlia. El 1718 Florència rebé l'òpera Scanderber que, si exceptuem el treball d'exordi Ottone in villa representat a la ciutat de Vicenza el 1713, fou la primera òpera que el compositor assolí estrenar fora de Venècia. El 1721 Milà acollí en la temporada operística el drama pastoral La Silvia.

En les temporades d'òpera de 1723 a 1724, Vivaldi estava, segons tots els indicis a Roma; durant llur estança en la Ciutat Eterna, es representaren dues òperes seves: el 1723 es posà en escena, en el Teatre Capranica, Ercole sur Termodonte i el 1724 es representà Giustino. A Roma, Vivaldi va escriure el segon acte de La Virtú trionfante dell'Amore e dell'Odio ovvero Il Tigrane, que s'estrena el 1724.

Segons una carta del mateix músic, va estar a Roma en tres ocasions, però encara avui dia no es coneix la data de la tercera estança a la ciutat. Antonio Vivaldi es va saber guanyar l'amistat i la protecció del cardenal Pietro Ottoboni, vertader apassionat per la música i que abans havia estat mecenes d'Arcangelo Corelli. El mateix Vivaldi afirma que el Papa en persona l'havia convidat a tocar el violí en la seva presència. Del seu pas per Roma en resta un preciós testimoni: el cèlebre pintor Pier Leone Ghezzi, fidel il·lustrador de la societat romana de l'època, dibuixà una caricatura de Vivaldi que és un retrat autèntic del natural del gran compositor.

Com ja s'ha dit, malgrat que Vivaldi s'allunyés de Venècia no deixava de portar-la en el seu cor: la Sereníssima seguia sent el centre de llur activitat, tant en el referent al teatre musical com a la música instrumental. Un testimoni molt valuós per conèixer llurs creacions musicals són les actes de l'Ospedale della Pietà; en elles es confirma que ell seguia sent el privilegiat i l'únic que composava música per la institució: s'havia compromès a enviar a la riba dels Schiavoni, on es trobava l'Ospedale della Pietà, dos Concerts al mes, amb les despeses postals al seu càrrec, rebent a canvi un cequi per Concert. Vivaldi no estava obligat a cap altra prestació ni presència en la institució. (2)

Retornà a Venècia el 1725. I aquest anys, a més de 4 òperes, va compondre els concerts per a violí anomenats Les Quatre Estacions que descriuen escenes de la natura amb recursos musicals.

Al llarg de la seva vida va rebre encàrrecs molt importants, com l'oratori "Juditha triumphans" (RV 644), una de les seves grans obres, que va compondre el 1716. El motiu era la celebració de la victòria de la República de Venècia davant els turcs, que els va servir per recuperar l'illa de Corfú. Pel casament del rei francès Louis XV va escriure la cantata nupcial "Gloria e Imeneo" (RV 687).

Els concerts "La Cetra", del 1727, estaven dedicats a l'emperador austríac Carles VI, el qual admirava Vivaldi i amb el que en una ocasió van tenir una trobada a Trieste, Itàlia. L'emperador va comentar que aquell dia havia parlat més amb Vivaldi que en dos anys amb els seus ministres. Li concedí el títol de cavaller, una medalla d'or i una invitació per anar a Viena.Li deien el capella roig (Prete rosso)

El seu prestigi el permeté compondre òperes comptant amb la col·laboració dels millors llibretistes del moment com eren el famós Pietro Metastasio, poeta de la cort de Viena, que elaborà el llibret de "L'Olimpiade" (1734); i amb el jove Carlo Goldoni a Griselda (1735).

[edita] La música a Venècia en el ”Settecento”

En els primers trenta anys del segle XVIII, o sigui en l'època en que Vivaldi formà part de la vida musical de Venècia, existien tres grups d'institucions: el que es considerava com “oficial” estava representat per la capella de Sant Marc, que era la institució més seriosa i solemne; el segon grup estava constituït pels quatre Ospedali –el de la Pietà, que era el de major prestigi, l'Ospedaletto, el dels Incurabili i el dels Mendicanti-; en ells s'educava a les joves orfes de la ciutat i les filles de famílies nombroses que no podien atendre ni a llur formació ni al seu casament; en el aquest hospital s'interpretava de forma admirable música instrumental i música sacra vocal; el tercer grup d'institucions estava format pels teatres d'òpera, molt nombrosos en la ciutat (quasi un per barri); el pioner havia sigut el Sant Cassiano, obert el 1958 i reconstruït el 1629. Aquests teatres es dedicaven a programar òperes de nova creació i reposicions d'òperes ja conegudes durant la Stagione (la temporada), que començava el dia de Sant Esteve i acabava a l'inici de la Quaresma.

En quant a l'activitat en els palaus i en les cases particulars de l'aristocràcia veneciana, si desenvolupaven les nomenades accademie, vetllades en les que els propietaris de la casa i els seus convidats escoltaven música interpretada per conjunts musicals i virtuosos que residien en la ciutat. Una gran quantitat de persones s'amuntegaven fora dels palaus per poder així escoltar algun eco de la música interpretada en l'interior dels palaus. (3)

[edita] Vida social i costums de la Venècia del segle XVIII

El Settecento venecià és un d'aquests moments de la història de la civilització que irrompen en el curs profà dels avatars històrics i la seva prosaica quotidianitat. No sols per la extraordinària riquesa de llur producció literària i artística, sinó també, inclús en major mesura, per la alegria de viure imperant en aquesta època i que es converteix per l'art, en totes les seves manifestacions, en la font de llur inspiració.

Així es reflecteix en els deliciosos pastells de Rosalba Carriera, en els paisatges de Canaletto o de Guardi, en les pintures dels Tiepolo o en els llenç de Pietro Longhi. Tampoc la literatura de l'època resta aliena en la seva inspiració a la Serenissima i a llur vida mundana: Carlo Goldoni reflecteix en llurs comèdies els ambients, personatges, fets diaris i costums d'una societat que basa la seva raó de ser en la recerca i el gaudi dels valors més agradables de la vida de la ciutat.

Si bé el Settecento la República veneciana, ara convertida en noblesa terratinent, no ha perdut el seu poder econòmic i pot mostrar-se generosa alhora de mostrar la seva opulència.

El 1779, Carlo Contarini es lamenta en un Maggior Consiglio de que “el poble pot competir en luxes amb la noblesa, s'aixopluga sota les mateixes costums, es permet fer els mateixos endemans que ella, tots els dies pot veure's a més d'una vil persona dels plebs impúdicament admesa en tots els llocs reservats a la noblesa; és més, es mescla amb ella i en algunes ocasions la supera en luxe”. Requisitòries d'aquest tipus es pregonen repetidament, però són sempre desoïdes. (7)

[edita] Anna Giraud

A Mantua, Vivaldi conegué la cantant Anna Giraud, cognom que el mateix Vivaldi escrivia a la italiana: ”Giró”. A partir de llavors la cantant va viure amb ell. Anna Giraud, de malnom “L'Annina della Pietà” debutà a Venècia el 1724 amb l'òpera Laodicea de Tomaso Albinoni.

Encara que la relació entre ambdós anés més enllà, el músic no volgué mai admetre altre vincle que el de l'amistat i l'assistència sanitària que li havia dispensat Annina i la seva germana Paolina. Però, en un moment de la seva vida Vivaldi afirma que visqué catorze anys junt a les dues mullers. Anna Giraud, que estava considerada com alumna seva, era més apreciada pels seus encants que per llurs dots de cantant. Carlo Goldoni tresà una excel·lent retrat de Vivaldi i de la Giraud en llurs Memoires: “Aquest capellà, excel·lent violinista i mediocre compositor, havia instruït i educat en el cant a la senyoreta Giraud, jove cantant nascuda a Venècia però filla d'un perruquer francès. No era bonica, però tenia gracia, petita estatura, bells ulls, boca fascinant, poca veu i molt de talent per a recitar”.

El 1737 sofrí en carn pròpia una crítica del nunci apostòlic a Ferrara, el cardenal Ruffo, a causa de la seva amistat amb Anna Giraud. És molt possible que la dita amistat es prengués com a pretext per poder intrigar contra Vivaldi (mètode habitual dintre del món teatral); però l'episodi també es pot atribuir a un excés de zel en el compliment del seu deure per part de la jerarquia eclesiàstica. L'important és que Vivaldi fou molt sensible a la intromissió en la seva vida privada, com ho demostren llurs vehements protestes d'innocència.

D'Anna Giraud se'n perd la pista el 1747, desprès de la mort de Vivaldi, amb les seves últimes aparicions en els teatres de Venècia. (4)

[edita] Últims batecs

La vida del “vecchio”, sobrenom amb el que Charles de Brosses el batejar el 1738, estava arribant a la seva fi; malgrat tot Vivaldi no disminuïa la seva frenètica activitat i seguia sent l”Antonio fa presto” de sempre. El 1739 participà a Amsterdam en la celebració del centenari del teatre local. La ciutat holandesa era familiar per Vivaldi, ja que d'aquí havien sortit la major part de llurs col·leccions impreses de música instrumental. L'espectacle commemoratiu incloïa una tragèdia, Cesare e Catone, i una composició realitzada expressament per la commemoració: Il centenario del teatro di Amsterdam, amb musiques de varis compositors; com introducció s'interpretà un Concerto Grosso de Vivaldi; el mateix autor dirigí la interpretació i, probablement, executà personalment la part de violí solista.

El 1739 Vivaldi fou el protagonista d'unes manifestacions musicals a Venècia, en presència dels “Principi d'altezza”. En la Pietà s'interpretà en forma escènica l'Ecloga piscatoria Mopso, una Serenata d'argument celebratiu de la que no ens ha arribat la partitura; la representació la motiva la visita a Venècia del príncep Ferran de Baviera, el qual havia tingut ocasió d'apreciar el Catone de Vivaldi a Verona el 1737.

El 19 de novembre de 1739, la visita del príncep Frederik Cristiano, fill del rei de Polònia i príncep electe de Saxònia, Frederik August II, propicià una nova ocasió als venecians per a muntar unes festes; se li oferiren també entreteniments musicals en la Pietà amb la interpretació d'una Cantata escenificada titulada Il Coro delle Muse, en la que Melpómene i les muses celebraven al príncep: en aquesta representació cantaren l'Apollonia, la Bolognese, Giulietta, Ambrosina, Fortunata, Chiaretta, Margherita, Teresa i Albetta. Al finalitzar la primera part s'interpretà un Concerto di viola d'amore, e leuto col ripieno di moltissimo strumenti i al finalitzar la segona un Concerto a violini obbligati in eco. Ambdues composicions estan incloses en una recopilació manuscrita conservada en la Bibliotèca de Dresden i titulada: Concerti con molti Istromenti Suonati dalle Figlie del Pio Ospitale della Piet`avanti Sua Altezza Reale Il Serenissimo Federico Cristiano Prencipe Reale di Polonia et Elettorale di Sassonia. Musica di D. Antonio Vivaldi Maestro de Concerti dell'Ospitale Sudetto. In Venezia nell'anno 1740. Aquesta recopilació inclou també un Concert i una Simfonia que, probablement, serviren respectivament com introducció i conclusió de la Serenata. (5)

[edita] Darrers anys

Com en tants i tants casos d'altres artistes, tots els èxits que acompanyaren en vida a Vivaldi no evitaren que morís ben pobre. Els enemics de Vivaldi pressionaren al cardenal de Ferrara perquè prohibís per immoral la temporada d'òpera que aquest havia de realitzar. Aquest fet va fer decidir Vivaldi a marxar cap a Viena on regnava Carles VI, per aconseguir el lloc de compositor de la cort.

Malauradament Vivaldi arribà en el pitjor moment. Carles VI morí; la seva filla, la nova reina, va haver de fugir i els hongaresos s'havien aixecat en armes. Estaven en guerra i amb aquest panorama Vivaldi quedà sense protecció i va haver d'anar malvenent manuscrits fins a la seva mort. Va morir a casa de la vídua d'un fabricant de selles el 27 o 28 de juliol de 1741 i va ser enterrat al dia 28 de juliol en una fossa comuna. Amb la seva mort la seva música restaria oblidada fins la seva redescoberta ja avançat el segle XX.

[edita] La recuperació de la seva obra

La influència que va tenir en el panorama musical del Barroc és d'una gran transcendència. Consolidà el concert per a solista, forma musical que encara avui en dia és vigent. El seu estil és brillant, amb una gran força rítmica, contrastos sonors molt clars i harmonies simples però suggestives. Va ser un model molt imitat pels seus contemporanis i, entre tots, destaca amb llum pròpia el nom de J. S. Bach.

Bach admirava l'obra de Vivaldi i va inspirar-se en el seu model de concert. Va transcriure per a orgue i també per a clavecí alguns dels concerts de l'opus 3, l'Estro Armonico.

Quan Bach també va caure en un cert oblit, a mesura que la seva producció musical era redescoberta i tornava a ser interpretada, també es feia visible tot el que tenia relació amb la seva obra. Com a conseqüència, es va començar a investigar sobre Vivaldi. I gràcies sobretot a la tasca d'Alfredo Casella, l'obra de Vivaldi ocupa el lloc que li correspon en la història de la música. Casella organitzà el 1939 la "Settimana di Vivaldi" que va representar l'impuls definitiu a la posterior divulgació discogràfica de la música de Vivaldi.

[edita] Cronologia

• .-1678. Neix a Venècia el 4 de març
• .-1793. Rep les ordres menors
• .-1703. És ordenat sacerdot, però al cap d'un any, una malaltia li'n priva de tornar a exercir llur ministeri. Des d'aquest any fins el 1740 és, en diverses etapes, mestre de violí i de composició, Mestre de concerti i Mestre di coro en el Seminari musical de l'Ospedale della Pietà, a Venècia.
• .-1718. Fins el 1722 dirigeix la capella del Príncep d'Hesse-Darmstadt, a Màntua.
• .-1723-1724. Estança a Roma, on es representen llurs òperes i toca davant el Papa.
• .-1740. Abandona Venècia i es trasllada a Viena.
• .-1741. Mor a Viena el 28 de juliol. En els seus funerals s'interpretà el seu Rèquiem. Entre els escolanets que ajudaren a l'ofici hi havia un nen d'onze anys anomenat, Joseph Haydn. (6)

[edita] Obra

[edita] Obra publicada en vida

• 12 Sonates per a 2 violins i baix continu, op. 1 (1705)
• 12 Sonates per a violí i baix continu, op. 2 (1709)
• L'estro armonico, 12 concerts per a diverses combinacions, op. 3 (1711). Destaquen el nº 6 en la menor per a violí; el núm. 8 en la menor per a 2 violins; el núm. 10 en si menor per a 4 violins.
• La stravaganza, 12 concerts per a violí, op. 4 (c. 1714)
• 4 sonates per a violí i 2 sonates per a 2 violins i baix continu, op. 5 (1716)
• 6 concerts per a violí, op. 6 (1716-21)
• 2 concerts per a oboè i 10 concerts per a violí, op. 7 (1716-21)
• Il cimento dell'armonia e dell'invenzione, 12 concerts per a violí, op. 8 (1725). Els nº 1 a 4 són els de Les Quatre Estacions. Les quatre estacions, primer moviment, allegro (?)
• La cetra, 12 concerts (11 per a corda i 1 per a 2 violins i corda), op. 9 (1727)
• 6 concerts per a flauta, op. 10 (c. 1728)
• 5 concerts per a violí, 1 concert per a oboè, op 11 (1729)
• 5 concerts per a violí i 1 no determinat, op. 12 (1729)
• Il pastor fido, 6 sonates per a musette, viola, flauta, oboè o violí i baix continu, op. 13 (1737)
• 4 sonates per a violoncel i baix continu (1740)

[edita] Òperes

• Ottone in villa (1713)
• Orlando finto pazzo (1714)
• Arsilda, regina di Ponto (1716)
• Nerone fatto Cesare (1715)
• L'incoronazione di Dario (1716)
• La costanza trionfante degl'amori e de gl'odii (1716)
• Tieteberga (1717)
• Artabano, rè de' Parti (1718)
• Scanderbeg (1718)
• Armida nel campo d'Egitto (1718)
• Teuzzone (1719)
• Tito Manlio (1719)
• Gli inganni per vendetta (1720)
• La Candace o siano li veri amici (1720)
• Tito Manlio (1720)
• La verità in cimento (1720)
• Filippo, rè di Macedonia (1721)
• La Silvia (1721)
• Ercole sul Termodonte (1723)
• Il Giustino (1724)
• La virtù trionfante dell'amore e dell'odio ovvero il Tigrane (1724)
• L'inganno trionfante in amore (1725)
• La fede tradita e vendicata (1726)
• Cunegonda (1726)
• Dorilla in Tempe (1726)
• Farnace (1727)
• Orlando furioso (1727)
• Siroe, rè di Persia (1727)
• Ipermestra (1727)
• Rosilena ed Oronta (1728)
• Atenaide (1729)
• Argippo (1730)
• Alvilda, regina de' Goti (1731)
• Doriclea (1732)
• Semiramide (1732)
• La fida ninfa (1732)
• Motezuma (1733)
• L'Olimpiade (1734)
• L'Adelaide (1735)
• Aristide (1735)
• Bajazet o Tamerlano (1735)
• Griselda (1735)
• Ginevra, principessa di Scozia (1736)
• Catone in Utica (1737)
• Rosmira (1738)
• L'oracolo in Messenia (1738)
• Feraspe (1739)

[edita] Música Instrumental

• 1 concert per a dos violoncels
• 1 concert per a dues mandolines
• 1 concert per a mandolina
• 1 concert per a dues flautes travesseres
• 1 concert per a dues trompetes
• 2 concerts per a dues trompes
• 4 concerts per a flauta de bec
• 3 concerts per a flautí
• 3 concerts per a dos oboès
• 4 concerts per a dues orquestres de corda i solista
• 10 concerts per a viola d'amor
• 13 concerts per a flauta travessera
• 11 doble concerts
• 19 concerts per a oboè
• 22 concerts de cambra
• 25 concerts per a dos violins
• 27 concerts per a violoncel
• 34 concerts de grup
• 37 concerts per a fagot
• 44 concerts per a orquestra de corda i continu
• 222 concerts per a violí
• 1 sonata per a flauta de bec
• 1 sonata per a oboè
• 1 sonata per a violí, oboè, orgue obligat i chalumeau
• 1 sonata per a dues flautes travesseres
• 1 sonata per a dos oboès
• 2 sonates per a dos violins, viola i baix
• 4 sonates per a flauta travessera
• 5 sonates per a dos instruments diversos
• 6 sonates per a musette
• 9 sonates per a violoncel
• 20 sonates per a dos violins

[edita] Obra sacra

• Kyrie, RV 587
• Gloria, RV 588
• Gloria, RV 589
• Credo, RV 591
• Domine ad adiuvandum me, RV 593
• Dixit Dominus, RV 594
• Beatus vir, RV 597
• Credidi propter quod, RV 605 (RV Anh. 35b)
• Laetatus sum, RV 607
• Magnificat, RV 610
• Stabat Mater, RV 621
• Introduzione al Gloria RV 588, RV 639
• Oratorio Juditha triumphans, RV 644
• Nisi Dominus, RV 803
• Dixit Dominus, RV 807

[edita] Referències

• (1).-Tom nº. 1 pags. 31-32 de Los Dioses de la Música 93, d'Editorial Planeta
• (2).-Tom nº. 1 pags. 56-57 de Los Dioses de la Música 93, d'editorial Planeta
• (3).-Tom nº. 1 pags. 38-39 de Los Dioses de la Música 93, d'Editorial Planeta
• (4).-Tom nº. 1 pag. 48 de Los Dioses de la Música 93 d'Editorial Planeta
• (5).-Tom nº. 1 pag. 61 de Los Dioses de la Música 93 d'Editorial Planeta
• (6).-Tom nº. 1 pag. 62 de Los Dioses de la Música 93 d'Editorial Planeta
• (7).-Tom nº. 1 pag. 34 de Los Dioses de la Música 93 d'Editorial Planeta

v • d • e Notes i Referències ↑ Antonio Vivaldi from britannica.com Cita: born March 4, 1678, Venice, Republic of Venice [Italy] died July 28, 1741, Vienna, Austria

Falta contextualitzar les referències en el cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant les citacions i referències a frases i paràgrafs concrets.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Vivaldi