Apel·les Mestres i Oñós
| Apel·les Mestres i Oñós | |
|---|---|
 Retrat fet pels fotògrafs Napoleon el 1884 |
|
| Naixement | 29 d'octubre de 1854 Barcelona |
| Defunció | 19 de juliol de 1936 (als 81 anys) Barcelona |
| Art | dibuix, poesia, música |
Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936), també Apeles Mestres, d'acord amb la grafia que ell mateix emprava, va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria. Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, mantenint sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L'obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa... que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L'any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
Nasqué a Barcelona el 29 d'octubre de 1854, prop de la catedral. El seu pare, Josep Oriol Mestres, fou un arquitecte que intervingué en en obres tan importants com la catedral i el Gran Teatre del Liceu, dirigí la demolició de les muralles de la ciutat i construí la primera casa de l'Eixample. Cursà el batxillerat en un col·legi francès i estudià a l'Escola de la Llotja, on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura. Fou deixeble de pintors com Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Ramon Martí i Alsina.
Positivista, agnòstic i anticlerical, conservà, no obstant, un cert esperit franciscà i de respecte amb les creences. Amb el seu amic Pompeu Gener realitzà diversos viatges a Suïssa, on coincidí amb Valentí Almirall i entrà en contacte amb el federalisme helvètic, la poesia intimista de Heinrich Heine i les historietes gràfiques de Rodolphe Topffer. També viatjà per Espanya, França i fins i tot el Japó. Col·laborà en les revistes més importants de l'època dibuixant historietes, acudits i dissenyant capçaleres.
Val a dir que el personatge, fill de la Renaixença, era del tot reticent a geminar l'ela a l'hora d'escriure el seu nom, motiu pel qual caldria respectar aquesta forma a l'hora de referir-nos a ell.
L'any 1885 es casà amb una parisenca de dots artístiques notables, Laura Radénez, amb qui no tingué fills. Un any més tard abandonà l'escriptura a causa d'una crisi provocada per una malaltia que patia des de feia temps. El 1898 es va recloure amb la seva esposa en una torre del Passatge Permanyer on va viure dedicat a tenir cura del jardí ple d'hortènsies que tenia al terrat (el qual li valgué el títol de rei de les hortènsies), i on celebrava reunions literàries i musicals amb artistes modernistes.
Apel·les concebia el llibre com a objecte d'art global, que li permetia escriure poemes, il·lustrar-los, posar-hi música, tenir cura de la qualitat del paper, del color de la coberta, de la distribució de la massa impresa dins el blanc de la plana, de les filigranes de les orles, de les lletres, i del disseny del relligat del llibre. Il·lustrà gran quantitat de llibres entre els que destaquen Vobiscum, amb il·lustracions d'esperit medieval pròpies dels incunables, i Liliana on la tècnica realista se serveix de la fantasia. Per aquests dos llibres se'l considera un precursor dels modernistes i impulsor del disseny editorial. col·laborà a La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, El Liberal,La Publicitat i altres.
Al 1912 hagué d'abandonar el dibuix a causa d'una afecció a la vista. L'any 1914 va quedar-se quasi cec, fet que l'obligà a deixar el dibuix i pràcticament l'escriptura, fins que uns anys més tard, va publicar cançons que li van fer recuperar una gran popularitat, amb lletra i música pròpies improvisades al piano i harmonitzades per músics professionals. Aquestes cançons han estat popularitzades i enregistrades per Emili Vendrell, Conxita Badia, i més recentment, per Núria Feliu o Xavier Ribalta, entre d'altres.
El 1915 va aconseguir una nova englantina amb Flors de sang, poemes compostos en esclatar la primera guerra mundial entre els quals cal destacar els fragments de: "No passareu!", que la població republicana va popularitzà durant la guerra civil . El govern francès li va atorgar la Creu de la Legió d'Honor (1920) per la seva actuació en favor dels aliats. Aquest mateix any moria la seva estimada esposa Laura a la qual dedicà dos llibres: In Memoriam, amb retrats que li havia fet, i Sempre vives.
El 1934 s'havia organitzat un homenatge a Apel·les Mestres que s'hagué de suspendre pels fets revolucionaris d'octubre. A la matinada del 19 de juliol de 1936, tot just iniciada la guerra civil, va morir, quan la singularitat de la seva obra començava a revalorar-se. La notícia de la seva mort no va tenir cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa del esdeveniments que s'estaven produint en tot el país.
L'any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona, amb la dedicàtoria: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells".
El fet que Mestres no s'especialitzés en una activitat específica ha dificultat, en part, el seu reconeixement artístic. La recuperació històrica de Mestres en tot el seu conjunt es deu especialment al professor Joaquim Molas.
Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un Premi de literatura il·lustrada que porta el seu nom.
[modifica] Dibuix i obra gràfica
El 1874 va començar un àlbum de dibuixos titulat Llibre Verd, una mena de dietari amb apunts del natural amb impressions, retrats, actituds humanes, indumentàries, detalls arquitectònics, paisatges rurals.
Entre 1877 i 1885 col·laborà en revistes catalanes com La Llumenera de Nova York, on edità la seva primera historieta coneguda fins ara; La Campana de Gràcia, revista republicana on substituí al seu amic Tomàs Padró com a dibuixant de caricatures, acudits, sàtires polítiques i fins i tot en renovà la capçalera; L'Esquella de la Torratxa, revista satírica on començà a signar amb l'anagrama compost de les seves inicials que tant l'identifiquen. De 1896 al 1906 va fer l'acudit diari a La Publicitat. A l'Avenç, revista portaveu del modernisme laic i dels corrents d'avantguarda, col·laborà amb autors importants del naturalisme com Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà i Lloret i altres.
També col·laborà en revistes no catalanes com: Granizada, publicació fonamental en l'obra gràfica de l'autor, La Ilustración, La Tomasa, El Globo, La Honorata, La Semana còmica, La Velada, El siglo, El Gato negro, Madrid cómico, Blanco y Negro, Hojas selectas, La Campana catalana...
El 1882 reuneix en un llibre, Cuentos vivos, les tres primeres historietes més o menys llargues dibuixades i escrites per un autor a nivell espanyol. Sembla que fou influït per Wilhelm Busch.
[modifica] Estil literari i influències
Durant els primers anys de la seva experiència literària, Apel·les Mestres consolidarà un estil propi que deixarà enrere el Romanticisme becquerià de joventut i abraçarà amb força el naturalisme. L'Avenç serà el canal a través del qual, com a poeta, farà pública la nova estètica, que troba en el paisatge l'ambient ideal per a descriure-hi el drama de la vida i la mort dels elements de la natura.
L'any 1883 fou el de la transformació definitiva de l'estètica naturalista de Mestres. Seguint la tradició de les faules, va neutralitzar el component moralitzador, humanitzar els elements de la natura, i proposar un panteisme primitiu, íntim i extremament ingenu, on el punt de vista poètic llisca cap a un naturalisme ben personal, del tot nou en la literatura catalana: coincideix amb el punt de vista de la natura, que veu animats els seus elements, tot provocant el distanciament radical del jo de l'autor.
El naturalisme de Mestres es basa en una estètica de la Natura, de la naturalitat i del distanciament tècnic; una estratègia gràcies a la qual no privarà el lector de l'experiència subjectiva i del sentiment íntim.
Generacionalment s'inscriu entre els escriptors de la Renaixença, però el seu concepte d'art total i valoració de la naturalesa fa que se'l consideri un innovador i iniciador del Modernisme. El seu llenguatge senzill i espontani, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i facilità el camí a Joan Maragall, Santiago Rusiñol i els seus amics.
El·laborà dos tipus de discurs, un que recull les emocions més fondes i que apunta a un principi de simbolisme i un altre, per als poemes narratius i les peces de teatre, tret directament de la realitat.
Combat el noucentisme amb obres com: Els sense cor (1909) i Justícia! (1913), on adreça el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors.
[modifica] Poesia lírica i composicions musicals
El 1875 publicà el primer llibre de poemes, Avant!, el qual seguiren molts d'altres: Microcosmos, Balades, Cançons íntimes, Idil·lis, Vobiscum, Odes serenes, Epigrames, Pom de cançons, Darreres balades, etc.
Pressionat per Frederic Soler i per alguns compositors, com Amadeu Vives, Enric Granados i Enric Morera, Mestres desenvolupà els components teatrals que contenien els idil·lis i els poemes narratius i, a partir del 1901, realitzà una abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars. Dramatitzà contes i rondalles, com En Joan de l'Ós, musicada per Morera; poemes lírics, com La Rosons.
Gaziel (1906) i Liliana (1911), ambdues musicades per Granados, són típicament modernistes: la primera, com el poema homònim, planteja les relacions del poeta amb la societat burgesa, i la segona, crea un món de fantasia clarament prerafaelita. Sens dubte, la Rondalla de l'amor (1910) constitueix una de les seves peces més brillants i significatives.
Les seves cançons, com A la taverna d'en Mallol, varen tenir una gran popularitat, que es perllongà fins dates recents en versions de Núria Feliu o Xavier Ribalta.
També cal destacar la seva creació de l'Himne a Catalunya.
L'himne de Catalunya d'Apel·les Mestre
|
Dolça terra catalana, noble terra on hem nascut, torna a ser la sobirana que altres dies has sigut. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. Quatre pals de sang roenta barren l'or de ton escut. És la sang que et fa valenta contra el jou de servitud. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. |
El teu nom, llegat dels avis, per nosaltres és sagrat. Catalunya en nostres llavis vol dir Pàtria i Llibertat. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. Dignes fills de tes entranyes et volem més alta encara, forta i gran com tes muntanyes, clara i bella com ton mar. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. |
[modifica] Teatre
La seva carrera teatral es va iniciar amb l'estrena, l'any 1883, de La nit al bosc, amb música de Josep Rodoreda. Després va estrenar La flor de la vall (1897) amb música de Joan Goula i va continuar amb La Rosons (1901), amb música d'Enric Morera, i Picarol amb música d'Enric Granados. En total va arribar a estrenar una seixantena d'obres, des de l'adaptació de llegendes medievals fins a peces ambientades a Catalunya. Concebia el teatre com un espectacle total amb text, música, moviment i plàstica i, fins i tot, el 1901 inicià la carrera teatral, va arribar a realitzar el disseny del vestuari d'obres pròpies com Nit de Reis (1906), Gaziel (1906), Joan de l'Ós (1907), Liliana (1911) i també per a d'altres autors.
Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest Patronat del Festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal.[1]
[modifica] Traductor
Com a traductor traduí al català l'obra Intermezzo de l'escriptor suís Heinrich Heine i, cosa molt insòlita en aquells moments, els lírics xinesos (la Poesia xinesa), fruit d'un viatge al Japó.
[modifica] Fonts
- Armangué, Joan: Obra primerenca d'Apel·les Mestres (1872-1886)
- Fàbregas, Xavier: Història del teatre català (1978). Barcelona, Millà.
Si bé no hi ha un llibre monogràfic ample que analitzi en tota la seva complexitat l'obra polifacètica de Mestres, el que més s'hi acosta és la nadala a càrrec de diversos autors Apel·les Mestres (1854-1936). En el cinquantenari de la seva mort. 1936-1986, de la Fundació Jaume I, Barcelona 1985.
Vegeu també el text del seu jove amic Mateu Avellaneda, La meva col·lecció Apel·les Mestres, editat el 2005 per la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, institució que posseeix una bona i variada col·lecció d'obres de l'artista[1].
[modifica] Referències
[modifica] Enllaços externs
- Biografia i obra d'Apel·les Mestres
- Pàgina commerorativa del 150è aniversari del seu naixement
- Apel·les Mestres a Lo Càntich
