Miquel Costa i Llobera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
servent de Déu Miquel Costa i Llobera

Bust al Santuari de Lluc (Mallorca)
prevere
Naixement 10 de març de 1854
Pollença (Mallorca)
Defunció 16 d'octubre de 1922 (als 68 anys)
Ciutat de Mallorca
Enterrament Església parroquial de Pollença
Beatificació Proclamat Servent de Déu; obert el procés de beatificació el 15 d'octubre de 1982
Fets destacables Poeta

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de Dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.

Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Pontifícia Universitat Gregoriana (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en Teologia. Durant l'estada a Roma escriu poemes en castellà per complaure son pare que quedaran recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca escriví els poemes narratius que conformen el volum De l'agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies (1903). El 1902 obté el títol de Mestre en Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885, on inclou vuit composicions procedents de Tradicions i fantasies. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina (1908). Tradueix els Himnes de Prudenci.

Morí a la trona d'una església mentre predicava el panegíric al Convent de Santa Teresa de Mallorca, el 16 d’octubre de 1922.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Miquel Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubio i Lloch, en l’afany de catalogar-lo, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme. El cert és que va conrear un tipus de romanticisme que mantenia una serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps va convertir-se en un referent per a les futures generacions d’escriptors de les Illes Balears. Amb un llenguatge molt acurat, sempre va tractar amb rigor les formes literàries clàssiques.

Costa i Llobera era el fill d’una família de terratinents mallorquins. Va estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un any després, va començar els estudis de Dret a Barcelona. No va desaprofitar el temps i va participar activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubio i Lluch. El 1875, el poeta es va traslladar a Madrid per continuar els estudis de Dret. Va viatjar a París, on va descobrir els grans autors francesos i italians. El va fascinar ‘Odi barbare’ de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, va fer que el rebutgés com a font d’inspiració. Al poeta se li va despertar la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, va fer el pas i el 1885 es va traslladar a Roma per començar els estudis de Teologia. En aquell moment va publicar ‘Poesies’, en què deixava entreveure un romanticisme contingut de to serè i dominat per un perfeccionisme formal. En aquests poemes ja tocava dos temes que l’acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós.

El paisatge mallorquí es podia palpar a ‘La Vall’ (1873) i a ‘El pi de Formentor’ (1875). En els versos d’aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu a través de les descripcions precises d’aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.

El 1888 va ser ordenat prevere i un any després es va doctorar en Teologia a Roma. El 1890 va tornar a Mallorca, on va escriure el llibre ‘De l’agre de la terra’ (1897), compost per tres poemes narratius: ‘La gerreta del catiu’ (1895), ‘Castell del Rei’ (1896) i ‘La maina’ (1897). Costa i Llobera va utilitzar en aquestes poesies un llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glosa o del romanç.

El 1899, l’escriptor mallorquí va publicar en castellà ‘Líricas’, un recull de poesia sobre els monuments de l’antiga ciutat de Roma. Un any després, va escriure el gran poema narratiu ‘La deixa del geni grec’, inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle. El 1902, el poema va obtenir un premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença.

El 1903 va publicar ‘Tradicions i fantasies’, on arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un any després, Costa i Llobera va presidir els Jocs Florals de Mallorca.

L’èxit li va arribar el 1906 amb la publicació d’‘Horacianes’. Aquell mateix any va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar ‘Poesies’, una reedició augmentada de l’obra que ja havia publicat el 1885. Costa i Llobera hi incloïa vuit composicions líriques que provenien del llibre ‘Tradicions i fantasies’, però també hi afegia altres peces totalment inèdites, com ‘La gran alzina de Mossa’ o ‘Cala gentil’. El poeta partia de la contemplació del paisatge i acabava amb una reflexió de tipus ascètic. El 1907 l’autor, acompanyat d’altres mallorquins com ara Maria Antònia Salvà, va iniciar un pelegrinatge per l’Orient Mitjà que va finalitzar a Palestina i a Terra Santa. Costa i Llobera va portar un diari del viatge que va plasmar en el llibre ‘Visions de Palestina’ (1908). A través de vint-i-sis odes en prosa, el poeta expressava les sensacions i les impressions que li havien produït els llocs sagrats de la religió catòlica que va visitar. Aquell any, el mallorquí va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. Un any després va ser nomenat canonge de la Seu de Mallorca.

Després dels fets de la Setmana Tràgica, el poeta va reduir el ritme de producció literària. Va publicar dos exercicis de ‘Via Crucis’ (1907-1908) i els ‘Sermons panegírics’ (1916). El 1919 va ser nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En aquella època va traduir textos de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri. Entre el 1912 i el 1922 va traduir els ‘Himnes’ de Prudenci i entre el 1907 i el 1911 les novel·les ‘Después de la hora nona’, ‘Mirarán hacia Él’ i ‘Almas celtas’, de la francesa Reynés Monlaur.

Un any abans de morir, va pronunciar la que seria la seva darrera conferència, ‘Dante Alighieri i la seva obra’. El 16 d’octubre de 1922 va morir a la trona mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús.

La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet ha interpretat alguns dels seus poemes, com ‘Cançó de na Ruixa Mantells’, ‘Dins d’un jardí senyorial’, ‘Dos sospirs’ o el ‘El pi de Formentor’.[1]

Obres[modifica | modifica el codi]

Algunes de les seves obres:

  • Poesies (1885)
  • De l'agre de la terra (1897)
  • Tradicions i fantasies (1903)
  • Horacianes (1906)
  • Visions de Palestina (1908)
  • Sermons panegírics (1916)
  • Lo pi de formentor

Traduccions:

  • Himnes de Prudenci

Posteritat i veneració[modifica | modifica el codi]

L'any 1970, a la muntanya de Montjuïc (Barcelona), es van crear els Jardins Mossèn Costa i Llobera, un jardí botànic dedicat a Miquel Costa.

Diverses escoles prenen el nom de l'escriptor: una del barri de Can Caralleu de Barcelona,[2] una a Pollença,[3] una al centre de Palma[4] i una altra al municipi de Marratxí.[5]

El 15 d'octubre de 1982 es va iniciar el procés diocesà per a la seva beatificació, essent proclamat servent de Déu.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Miquel Costa i Llobera a Viquitexts, la biblioteca lliure.