Papa Francesc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gnome globe current event.svg
 Aquest article o secció tracta d'un fet d'actualitat.
La informació continguda pot estar obsoleta o pendent d'actualitzar. Si us plau, no introduïu informació especulativa i recordeu-vos de posar referències a fonts publicades per a donar més detalls.
Aquest article tracta sobre el Papa Francesc. Vegeu-ne altres significats a «Francesc».
Francesc Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
13 de març de 2013
Pope Francis in March 2013.jpg
Coat of arms of Franciscus.svg
Miserando atque eligendo
Dades personals
Nom Jorge Mario Bergoglio
Nascut 17 de desembre de 1936 (1936-12-17) (76 anys)
Flores, Gran Buenos Aires, Argentina
FirmaPapaFrancisco.png

Francesc (en llatí: Franciscus)[1] (Buenos Aires, 17 de desembre de 1936), nascut com a Jorge Mario Bergoglio, és el 266è Papa de l'Església Catòlica, el primer no europeu des de l'any 741, quan Gregori III d'origen sirià va morir, i el primer castellanoparlant.

Va resultar elegit el 13 de març de 2013,[2] després de la renúncia al càrrec de Benet XVI, pels cardenals que van votar en el conclave. És el primer pontífex procedent del continent americà. Anteriorment, i després de la mort del papa Joan Pau II el 2 d'abril de 2005, havia estat considerat un dels candidats a Summe Pontífex, moment en què va ser escollit Benet XVI. Exercia d'arquebisbe de Buenos Aires des del 1998, i fou ordenat cardenal el 2001.

Escollí el seu nom papal en honor a Francesc d'Assís.[3]

Taula de continguts

Biografia [modifica]

Jorge Mario Bergoglio va néixer a la localitat de Flores, dins del Gran Buenos Aires, el 17 de desembre de 1936, el més petit dels cinc fills del matrimoni format per Mario José Bergoglio (empleat ferroviari) i Regina María Sivori (mestressa de casa), tots dos italians, naturals de Portacomaro, a la província d'Asti, regió del Piemont. Dels cinc fills només en sobreviurien dos, Maria Elena i Jorge Mario. Els pares havia emigrat a l'Argentina el 1928.[4]

Als disset anys patí una greu afecció respiratòria, que comportà que li fos extirpat una part del pulmó. Diplomat de l'escola secundària industrial ENET N. 27 (ara ETN N. 27) Hipólito Yrigoyen, amb el títol de tècnic químic.[5] Als 21 anys (el 1957) va decidir ordenar-se sacerdot. Va ingressar al seminari del barri Villa Devoto.[6] , i seguidament (1958) al noviciat de l'orde jesuïta de Santiago de Chile, on es llicencià en humanitats (1964).[7] Retornat a l'Argentina, es llicenciaria en filosofia i en teologia al Colegio Máximo de San Miguel de Tucumán.[4]

Sacerdoci [modifica]

Va ser ordenat sacerdot a Buenos Aires el 13 de desembre de 1969 de mans de Ramón José Castellano, arquebisbe emèrit de Córdoba.[8] Entre el 1970 i el 1971 estudià al col·legi San Ignacio de Loyola d'Alcalá de Henares, Espanya,[9] com a pas previ a la formulació de vots perpetus com a jesuïta, que pronuncià el 22 d'abril de 1973.[10] A partir d'aquell moment, va fer una llarga carrera dins del seu orde religiós del qual va arribar a ser "provincial" des de 1973 fins a 1979, ja durant la Dictadura militar argentina.

Bisbe i cardenal [modifica]

Escut d'armes de cardenal, amb el lema Miserando atque eligendo
El cardenal Bergoglio el 2008.

Després d'una gran activitat com a sacerdot i professor de teologia, va ser consagrat bisbe titular d'Auca el 20 de maig de 1992 de mans d'Antonio Quarracini, arquebisbe de Buenos Aires i cardenal del títol de S. Maria della Salute a Primavalle, per exercir com un dels quatre bisbes auxiliars de l'arquidiòcesi.[4]

Quan la salut del cardenal Quarracino va començar a afeblir-se, Bergoglio va ser-ne designat bisbe coadjutor el 3 de juny de 1997, cosa que comportava el dret de successió en l'arquebisbat. Va prendre el càrrec d'arquebisbe de Buenos Aires el 28 de febrer de 1998.

Durant el consistori del 21 de febrer de 2001, el Papa Joan Pau II el va crear cardenal del títol de S. Roberto Belarmino. A més, va accedir a la primacia de l'Argentina, resultant així el superior jeràrquic de l'Església catòlica d'aquest país.

Forma part de la Comissió per a Amèrica Llatina, la Congregació per al Clergat, el Pontifici Consell per a la Família, la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments , el Consell Ordinari de la Secretaria General per al Sínode dels Bisbes i la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica.

En virtut del seu càrrec episcopal, fou a més membre de la Conferència Episcopal Argentina -de la qual va ser president en dues ocasions, el màxim permès, fins al 2011- i del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM).

Després dels dos períodes consecutius com a president de la Conferència Episcopal Argentina, el 8 de novembre de 2011 els bisbes electors d'aquest organisme van designar per reemplaçar a l'arquebisbe de Santa Fe, José María Arancedo, cosí germà del difunt expresident argentí Raúl Alfonsín i fins llavors vicepresident segon de la Conferència Episcopal.[11][12]

Vaticà [modifica]

Quan va morir Joan Pau II, eren 117 els cardenals menors de 80 anys en condicions de votar per triar un nou Papa, entre els quals es trobava el cardenal Bergoglio, de qui es diu que va aconseguir obtenir 40 vots dels 77 que eren necessaris per ser elegit (és a dir, el segon lloc darrere del que va ser elegit i convertit en Benet XVI, el cardenal Joseph Ratzinger.[13] No obstant això, ja que hi ha obligació de secret absolut per als assistents al conclave[14] sota pena d'excomunió reservada al Summe Pontífex[15] aquesta dada s'ha de prendre com una mera especulació.

A la Santa Seu va ser membre de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, de la Congregació per al Clergat, de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i de les Societats de Vida Apostòlica, del Pontifici Consell per a la Família i de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina.

Posicions personals i morals [modifica]

Actuació de Bergoglio durant la dictadura argentina [modifica]

Unbalanced scales.svg
 Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista.
El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits.

El cardenal Jorge Bergoglio ha estat acusat en algunes ocasions de «col·laboracionista» amb la guerra bruta exercida durant la Dictadura militar argentina, entre 1976 i 1983.[16] Aquestes acusacions procedeixen del periodista argentí Horacio Verbitsky, qui va publicar el llibre El silencio, on acusa Bergoglio de ser còmplice del segrest de sacerdots jesuïtes i catequistes al maig de 1976.[17] Bergoglio hauria retirat, gràcies al seu rol de provincial dels jesuïtes a l'Argentina, la llicència eclesiàstica a dos sacerdots de la seva congregació (Orlando Yorio i Francisco Jalics) que treballaven en villes misèries de Buenos Aires, i que posteriorment van ser segrestats pels militars argentins.[18] És per això que Verbitsky intenta responsabilitzar el cardenal d'aquest fet, i presenta cinc testimonis de sacerdots i teòlegs per confirmar el paper de Bergoglio durant la dictadura en el segrest dels sacerdots.[19] El 2010, va ser cridat a declarar per aquesta causa; després de tres trucades de la justícia, Bergoglio va acceptar declarar com a testimoni davant un tribunal oral a la seva pròpia oficina. En la vista va afirmar haver-se reunit amb el dictador Jorge Videla i l'almirall Emilio Massera per reclamar per la vida dels sacerdots.[18]

El 2010, els periodistes Francesca Ambrogetti i Sergio Rubin li van preguntar al cardenal sobre aquest tema al llibre El jesuita, conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, sj. Allí, l'aleshores cardenal va rebutjar les acusacions i va indicar que, si no s'havia defensat abans, "va ser per no fer-li el joc a ningú, no perquè tingués res a amagar",[20] i explica com va protegir a sacerdots perseguits durant la dictadura.[21] Afegeix: "Vaig fer el que vaig poder amb l'edat que tenia i les poques relacions amb què comptava per advocar per les persones segrestades [...] Em vaig moure dins de les meves poques possibilitats i el meu escàs pes".[17] Segons algunes fonts, dies abans del conclave que havia d'escollir el successor de Joan Pau II, es va enviar una còpia de l'article amb aquesta acusació a les adreces de correu electrònic dels cardenals electors, amb la intenció de perjudicar-lo, donades les opcions que se li atorgaven.[22]

Llei de matrimoni entre persones del mateix sexe [modifica]

La presidenta Cristina Fernández de Kirchner rep l'arquebisbe Bergoglio (19 de desembre de 2007)

Encara cardenal, es va enfrontar el govern argentí quan aquest preparà un projecte de llei sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe. El 9 de juliol de 2010, dies abans de l'aprovació de la llei[23] es va publicar una nota de Bergoglio on convocava una «guerra de Déu» contra la llei, que legalitzava el matrimoni i l'adopció en parelles homosexuals.[24] En la seva nota, dirigida a les monges carmelites, parlava de «moviment del diable» i esperonava a acompanyar «aquesta guerra de Déu» contra els casaments entre homosexuals. L'expresident Néstor Kirchner criticà les pressions de l'Església sobre aquest projecte.[25]

Avortament, eutanàsia i anticoncepció [modifica]

El cardenal Bergoglio, d'acord amb la postura oficial de l'Església sobre aquests temes, ha encoratjat tant el seu clergat com els laics a oposar-se tant a l'avortament com a l'eutanàsia, descrivint el moviment pro-elecció com "cultura de la mort".[26] Bergoglio dóna suport a l'ús d'anticonceptius per evitar la propagació de malalties,[27] encara que es va oposar a distribuir-ne gratuïtament a Argentina.[28]

Crítica a la pobresa i la desigualtat econòmica [modifica]

Unbalanced scales.svg
 Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista.
El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits.

Conegut per clamar contra la desigualtat a la seva Argentina natal,[29] Bergoglio compara la pobresa amb la violació dels drets humans,[30] i no ha dubtat a retreure al Govern que no impedís l'augment de la pobresa al seu país, una situació que considera "immoral, injusta i il·legítima",[31] ja que esdevé en una nació que compta amb les condicions econòmiques necessàries per evitar aquests danys. "En lloc d'això, sembla que s'ha optat per agreujar encara més les desigualtats", va assegurar el primat de l'Església catòlica argentina, per qui "els drets humans es violen no només amb el terrorisme, la repressió i els assassinats, sinó també per estructures econòmiques injustes que originen grans desigualtats". Davant d'això, va reclamar una resposta "ètica, cultural i solidària" per saldar el deute social amb milions d'argentins, majoritàriament nens i joves, i va assegurar que és imperatiu lluitar per canviar les causes estructurals i les actituds personals o corporatives que generen aquesta situació.

No era la primera vegada que el cardenal argentí denunciava aquesta situació. Va intervenir en un seminari sobre Polítiques Públiques, organitzat per l'Escola de Postgrau Ciutat Argentina (Epoca), la Universitat del Salvador i la Carlos III de Madrid, on van intervenir també l'ex ministre espanyol Tomás de la Quadra Salcedo, el rabí Sergio Bergman (conegut per la seva actitud crítica amb el govern de Kirchner) i la senadora Hilda González de Duhalde, peronista a l'oposició. La intervenció més sonada va ser la del cardenal, que no va estalviar cap crítica a la situació que travessa l'Argentina. Va fer èmfasi en l'alarmant fuga de capitals que pateix el país: "Hi ha aproximadament 150.000 milions de dòlars d'argentins a l'exterior, sense comptar els que estan fora del sistema financer, i els mitjans de comunicació ens diuen que segueixen marxant d'Argentina, aproximadament, uns altres 2.000 milions de dòlars més al mes", va afirmar. "Què es pot fer perquè aquests recursos es posin al servei del país, amb idea de saldar el deute social i generar les condicions per a un desenvolupament integral?", preguntava.[30]

Durant una vaga de 48 hores de servidors públics a Buenos Aires, Argentina, Bergoglio opinar sobre les diferències entre els "pobres perseguits per demanar feina, i els rics que són aplaudits per fugir de la justícia."[32]

Mèrit per rebre l'eucaristia [modifica]

Del Document d'Aparecida (una declaració conjunta dels bisbes d'Amèrica Llatina) es pot deduir quina era la posició de l'aleshores cardenal Bergoglio per determinar quins eren els mèrits dels individus per rebre l'eucaristia. El paràgraf 436, el text diu que "Hem d'atenir-nos a la 'coherència eucarística', és a dir, ser conscients que no poden rebre la sagrada comunió i alhora actuar amb fets o paraules contra els manaments, particularment quan es propicien l'avortament, l'eutanàsia i altres delictes greus contra la vida i la família. Aquesta responsabilitat pesa, de manera particular, sobre els legisladors, governants i els professionals de la salut".[33][34][35]

Predisposició al diàleg interreligiós [modifica]

És per la seva disposició al diàleg que Bergoglio ha estat un gran defensor del diàleg interreligiós. [36] Sobre el que en la seva opinió és una falta de diàleg entre els seus compatriotes va escriure que:

« «sucumbim víctimes d'actituds que no ens permeten dialogar: la prepotència, no saber escoltar, la crispació del llenguatge comunicatiu, la desqualificació prèvia i tantes altres. El diàleg neix d'una actitud de respecte cap a una altra persona, d'un convenciment que l'altre té alguna cosa bona a dir, suposa fer lloc al nostre cor al seu punt de vista, a la seva opinió i la seva proposta. Dialogar comporta una acollida cordial i no una condemna prèvia. Per dialogar cal saber baixar les defenses, obrir les portes de casa i oferir calidesa humana. Són moltes les barreres que en la quotidianitat impedeix el diàleg: la desinformació, la xafarderia, el prejudici, la difamació, la calúmnia. Totes aquestes realitats conformen cert groguisme cultural que ofega certa obertura cap als altres. I així traven el diàleg i la trobada.» [37] »

El mateix dia del seu nomenament com papa de l'Església catòlica, Bergoglio va enviar una carta al rabí cap de Roma Riccardo Di Segni, en què expressava el seu desig de contribuir al progrés de les relacions davant les dues religions, que s'havien anat fortificant progressivament en les últimes dècades. [38]

Elecció al papat [modifica]

Article principal: Conclave de 2013

Antecedents [modifica]

Durant el conclave de 2005, hom diu que va arribar a rivalitzar amb Joseph Ratzinger, fins que hauria demanat no ser votat, fet que hauria precipitat l'elecció de Benet XVI.

Elecció [modifica]

Durant el conclave de 2013 es va considerar com un candidat reformista, amb edat i capacitat per netejar la cúria. Tot i això, no figurava entre els papables amb més possibilitats.[39]

El 13 de març de 2013, el cardenal Bergoglio va ser triat com a successor de Benet XVI a les 19:06 h del segon dia del conclave, en la cinquena ronda, sent el primer papa jesuïta, el primer de procedència hispanoamericana o americana en general, i el primer castellanoparlant.

Va prendre el nom de Francesc[40] en honor a Sant Francesc d'Assís, un sant italià que al segle XIII va fundar l'Orde Franciscà i que es va caracteritzar per la seva entrega als pobres i la seva humilitat extrema. Alguns periodistes van assenyalar sobre això que la seva preferència per aquest nom va ser un signe de com vol portar a terme el seu pontificat, i el papa va declarar posteriorment a la premsa que «li agradaria una Església pobra i per als pobres» en explicar el perquè de la seva opció pel nom de Francesc: «per a mi és l'home de la pobresa, l'home de la pau, l'home que estima i custodia la Creació».

En la seva primera aparició pública, va elevar una oració pel seu antecessor, el Papa emèrit Benet XVI.[41] Tot seguit, va dir que començava "un camí", i va demanar als fidels que resessin "uns per altres perquè hi hagi una gran fraternitat". «Espero que aquest camí de l'Església que avui comencem sigui fructífer per a l'evangelització». Posteriorment, durant un sopar amb els cardenals del col·legi cardenalici, va demanar que «Déu els perdonés pel que havien fet». [42]

Referències [modifica]

  1. ↑ «Annuntio vobis gaudium magnum; habemus Papam: Eminentissimum ac Reverendissimum Dominum, Dominum Georgium Marium Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Bergoglio qui sibi nomen imposuit Franciscum» (en llatí). Web del Vaticà. La Santa Seu, 13 març 2013. [Consulta: 14 març 2013].
  2. ↑ «Fumata Blanca: el conclave escull el successor de Benet XVI». 324.cat, 13 de març de 2013. [Consulta: 13 de març de 2013].
  3. ↑ «El papa Francesc: "Com m'agradaria una Església pobra i per als pobres"» (en català). Diari Ara. [Consulta: 16 de març de 2013].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Fitxa a The Cardinals of the Holy Roman Church» (en anglès). [Consulta: 18 març 2013].
  5. ↑ «Biografía: ¿Quién es Jorge Bergoglio?» (en (castellà)). , News.va [Consulta: 14 març 2013].
  6. ↑ «Francesc I, el primer Papa americà». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  7. ↑ «Francisco I y su estrecha relación con Chile» (en castellà). La Tercera. [Consulta: 18 març 2013].
  8. ↑ «Fitxa a Catholic Hierarchy.org». [Consulta: 18 març 2013].
  9. ↑ «"El papa en Alcalá de Henares: Jorge Mario Bergoglio completó la tercera probación en España» (en castellà). The Huffington Post. [Consulta: 18 març 2013].
  10. ↑ «Fitxa a Catholic Hierarchy.org» (en anglès). [Consulta: 18 març 2013].
  11. ↑ Rubin, Sergio. «Arancedo, un moderado, sucede a Bergoglio en el Episcopado» (en castellà). Clarin, 09/11/11. [Consulta: 13/3/2013].
  12. ↑ «El successor de Bergoglio», article al diari Pàgina/12 del 8 de novembre de 2011.
  13. ↑ Rubin, Sergio. «Ahora dicen que Bergoglio llegó a estar cabeza a cabeza con Ratzinger» (en castellà). Clarin, 23/4/2005.
  14. ↑ Constitució Apostòlica Universi Dominici Gregis de 22 de febrer de 1996, cap. II, núm. 48)
  15. ↑ Codi de Dret Canònic, cànon 1399
  16. ↑ Irigaray, Juan Ignacio. «El número uno de la Iglesia argentina, sospechoso de colaborar con la dictadura» (en castellà). El Mundo, 8 de novembre de 2010. [Consulta: 13 març 2013].
  17. ↑ 17,0 17,1 «Libro 'El silencio' registra colaboración de Bergoglio en secuestro de curas en la dictadura argentina» (en castellà). La Jornada, 13 març 2013. [Consulta: 13 març 2013].
  18. ↑ 18,0 18,1 Irigaray, Juan Ignacio. «Jorge Mario Bergoglio, el primer Papa jesuita». El Mundo, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  19. ↑ «Cinco nuevos testigos contra Bergoglio», artícle d'Horacio Verbitsky al diari Página/12 de Buenos Aires del 18 de abril de 2010.
  20. ↑ http://www.perfil.com/contenidos/2010/04/18/noticia_0024.html?commentsPageNumber=4
  21. ↑ Periòdic Perfil
  22. ↑ [1]
  23. ↑ «Matrimonio gay: La carta completa de Bergoglio a las monjas carmelitas», artículo en el periódico Rioja Ya.[Enllaç no actiu]
  24. ↑ «Bergoglio convocó a una “guerra de Dios” contra el matrimonio gay», article a LaVoz901.com.ar.
  25. ↑ «Boda gay: para Bergoglio es una “movida del Diablo” y Kirchner lo acusó de presión» (en (castellà)). cronista. [Consulta: 13 març 2013].
  26. ↑ «Le cardinal Bergoglio invite à défendre la culture de la vie avec ardeur» (en francès). Zenit.org. [Consulta: 13 març 2013].
  27. ↑ Segreti, Giulia. «Jorge Bergoglio of Argentina elected pope». Financial Times, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  28. ↑ Stevens, Dan. «Argentina’s Bergoglio Becomes Pope Francis». The Costa Rican Times, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  29. ↑ El País
  30. ↑ 30,0 30,1 «Un cardenal argentino critica al Gobierno por no frenar la pobreza» (en castellà). El País. Grupo Prisa, 1 octubre 2009. [Consulta: 14 març 2013].
  31. ↑ «Extreme poverty is also a violation of human rights, says Argentinean cardinal». Catholic News Agency, 1 octubre 2009. [Consulta: 13 març 2013].
  32. ↑ «Argentines protest against pay cuts». , 8 d'agost de 2001 [Consulta: 13 març 2013].
  33. ↑ Document d'Aparecida
  34. ↑ «Cardinal Archbishop of Buenos Aires Rages Against Abortion “Death Sentence”». LifeSiteNews.com. [Consulta: 13 març 2013].
  35. ↑ «New Pope Francis Called Abortion the “Death Penalty for the Unborn”». LifeNews.com. [Consulta: 13 març 2013].
  36. ↑ «Un amic i un gran defensor del diàleg interreligiós».
  37. ↑ Mario Bergoglio i Abraham Skorka. «El frontispici com mirall». A: Sobre el Cel i la. Buenos Aires, Editorial Sud-americana. ISBN 9789500732932 [Consulta: 15 març 2013]. 
  38. ↑ «Intercanvi de missatges entre el Papa i el Rabí Cap de la comunitat jueva de març 2013». [Consulta: 15 març 2013].
  39. ↑ «Els que tenen més punts per succeir Benet XVI». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  40. ↑ «Habemus papam». vatican.va. [Consulta: 13 de març de 2013].
  41. ↑ «Habemus Papam: Jorge Mario Bergoglio, papa Francesc I». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  42. ↑ «El papa Francisco, a los cardenales: Que Dios os perdone por lo que habéis hecho» (en castellà). Cadena Ser. Grupo PRISA. [Consulta: 13 març 2013].

Enllaç extern [modifica]


Precedit per:
Benet XVI		 Estats Pontificis
Papa
13 de març de 2013 -		 Succeït per:
en actiu
Precedit per:
Theodor Hubrich		 Bisbe d'Oca
Bisbe titular d'Oca
20 de maig de 1992 – 3 de juny de 1997		 Succeït per:
Mieczysław Cisło
Precedit per:
Antonio Quarracino		 Arquebisbe
Arquebisbe de Buenos Aires
28 de feber de 1998 – 13 de març de 2013		 Succeït per:
Mario Aurelio Poli
Precedit per:
Antonio Quarracino		 Primat d'Argentina
Primat d'Argentina
28 de feber de 1998 – 13 de març de 2013		 Succeït per:
Mario Aurelio Poli
Precedit per:
Augusto Vargas Alzamora		 Escut de Jorge Mario Bergoglio
Cardenal prevere de Sant Robert Bellarmino
2001 – 2013		 Succeït per:
vacant


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Papa Francesc
Viquinotícies Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: Papa Francesc

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Papa_Francesc&oldid=11776570»