Papa Francesc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el Papa Francesc. Vegeu-ne altres significats a «Francesc».
Francesc Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
13 de març de 2013
Pope Francis South Korea 2014.png
Coat of arms of Franciscus.svg
Miserando atque eligendo
Dades personals
Ordenació sacerdotal 13 de desembre de 1969
per Ramón José Castellano
Consagració episcopal 27 de juny de 1992
per Antonio Quarracino
Proclamació cardenalícia 21 de febrer de 2001
per Joan Pau II
Nom Jorge Mario Bergoglio
Nascut 17 de desembre de 1936 (1936-12-17) (78 anys)
Flores, Gran Buenos Aires, Argentina
FirmaPapaFrancisco.svg

Francesc (en llatí: Franciscus)[1] (Buenos Aires, 17 de desembre de 1936), nascut com a Jorge Mario Bergoglio, és el 266è Papa de l'Església Catòlica, el primer no europeu des de la mort del Papa Gregori III l'any 741, i el primer castellanoparlant.

Va resultar elegit el 13 de març de 2013,[2] després de la renúncia al càrrec de Benet XVI, pels cardenals que van votar en el conclave. És el primer pontífex procedent del continent americà. Anteriorment, i després de la mort del papa Joan Pau II el 2 d'abril de 2005, havia estat considerat un dels candidats a Summe Pontífex, moment en què va ser escollit Benet XVI. Exercia d'arquebisbe de Buenos Aires des del 1998, i fou ordenat cardenal el 2001.

Escollí el seu nom papal en honor a Francesc d'Assís.[3]

Vida pre-papal[modifica | modifica el codi]

Infància i Joventut (1936-1957)[modifica | modifica el codi]

Jorge Mario Bergoglio va néixer al barri de Flores, dins de la ciutat de Buenos Aires, el 17 de desembre de 1936, el més petit dels cinc fills del matrimoni format per Mario José Bergoglio (empleat ferroviari) i Regina María Sivori (mestressa de casa), tots dos italians, naturals de Portacomaro, a la província d'Asti, regió del Piemont. Dels cinc fills només en sobreviurien dos, Maria Elena i Jorge Mario. Els pares havia emigrat a l'Argentina el 1928.[4] Als disset anys patí una greu afecció respiratòria, que comportà que li fos extirpat una part del pulmó.

Diplomat de l'escola secundària industrial ENET N. 27 (ara ETN N. 27) Hipólito Yrigoyen, amb el títol de tècnic químic.[5]

Sacerdot jesuïta (1957-1992)[modifica | modifica el codi]

Als 21 anys (el 1957) va decidir ordenar-se sacerdot. Va ingressar al seminari del barri Villa Devoto,[6] i seguidament (1958) al noviciat de l'orde jesuïta de Santiago de Chile, on es llicencià en humanitats (1964).[7] Retornat a l'Argentina, es llicenciaria en filosofia i en teologia al Colegio Máximo de San Miguel de Tucumán.[4]

Va ser ordenat sacerdot a Buenos Aires el 13 de desembre de 1969 de mans de Ramón José Castellano, arquebisbe emèrit de Córdoba.[8] Entre el 1970 i el 1971 estudià al col·legi San Ignacio de Loyola d'Alcalá de Henares, Espanya,[9] com a pas previ a la formulació de vots perpetus com a jesuïta, que pronuncià el 22 d'abril de 1973.[10] A partir d'aquell moment, va fer una llarga carrera dins del seu orde religiós del qual va arribar a ser "provincial" des de 1973 fins a 1979, ja durant la Dictadura militar argentina.

El cardenal Jorge Bergoglio ha estat acusat en algunes ocasions d'haver estat còmplice del segrest dels sacerdots jesuïtes Orlando Yorio i Francisco Jalics al maig de 1976 per part dels militars argentins[11][12] durant la Dictadura militar argentina (1976-1983), fins i tot amb el testimoni de cinc sacerdots i teòlegs.[13][14] Dies abans del conclave que escolliria el successor de Joan Pau II, es va enviar una còpia de l'article amb aquesta acusació als cardenals electors per a perjudicar-lo.[15] El 2010 Bergoglio va explicar que s'havia reunit amb el dictador Jorge Videla i l'almirall Emilio Massera per reclamar per la vida dels sacerdots[12] i va dir que fins aquell moment no s'havia defensat "per no fer-li el joc a ningú, no perquè tingués res a amagar",[16] i explicà com va protegir a sacerdots perseguits durant la dictadura.[17] El 2013 el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel va publicar el llibre La lista de Bergoglio[18] exculpant-lo i documentant com el cardenal va fer servir una llista de contactes per ajudar a fugir o amargar-se a opositors de la dictadura militar argentina de forma discreta.[19][20][21][22]

Bisbe i cardenal (1992-2013)[modifica | modifica el codi]

El cardenal Bergoglio el 2008.

Després d'una gran activitat com a sacerdot i professor de teologia, va ser consagrat bisbe titular d'Auca el 20 de maig de 1992 de mans d'Antonio Quarracini, arquebisbe de Buenos Aires i cardenal del títol de S. Maria della Salute a Primavalle, per exercir com un dels quatre bisbes auxiliars de l'arquidiòcesi.[4]

Quan la salut del cardenal Quarracino va començar a afeblir-se, Bergoglio va ser-ne designat bisbe coadjutor el 3 de juny de 1997, cosa que comportava el dret de successió en l'arquebisbat. Va prendre el càrrec d'arquebisbe de Buenos Aires el 28 de febrer de 1998.

Durant el consistori del 21 de febrer de 2001, el Papa Joan Pau II el va crear cardenal del títol de S. Roberto Belarmino. A més, va accedir a la primacia de l'Argentina, resultant així el superior jeràrquic de l'Església catòlica d'aquest país.

Forma part de la Comissió per a Amèrica Llatina, la Congregació per al Clergat, el Pontifici Consell per a la Família, la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, el Consell Ordinari de la Secretaria General per al Sínode dels Bisbes i la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica.

En virtut del seu càrrec episcopal, fou a més membre de la Conferència Episcopal Argentina -de la qual va ser president en dues ocasions, el màxim permès, fins al 2011- i del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM).

Després dels dos períodes consecutius com a president de la Conferència Episcopal Argentina, el 8 de novembre de 2011 els bisbes electors d'aquest organisme van designar per reemplaçar a l'arquebisbe de Santa Fe, José María Arancedo, cosí germà del difunt expresident argentí Raúl Alfonsín i fins llavors vicepresident segon de la Conferència Episcopal.[23][24]

Conclave del 2005[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conclave de 2005

Bergoglio va ser un dels 117 cardenals menors de 80 anys en condicions de votar al Conclave de 2005, que es va celebrar després de la mort de Joan Pau II. En resultà escollit el cardenal Joseph Ratzinger, però Bergoglio va ser el segon papable més votat.[25][26][27] Si bé hi ha obligació de guardar el secret absolut per als assistents al conclave[28] sota pena d'excomunió reservada al Summe Pontífex,[29] diversos mitjans publicaren que en aquella ocasió Bergoglcio estigué molt a prop estigué molt a prop d'obtenir 40 dels 77 vots necessaris per ser elegit.[30]

A la Santa Seu va ser membre de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, de la Congregació per al Clergat, de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i de les Societats de Vida Apostòlica, del Pontifici Consell per a la Família i de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina.

El Pontificat[modifica | modifica el codi]

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Elecció al papat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conclave de 2013
Aparició del nou Papa Francesc al balcó de Sant Pere, tot just haver estat escollit.

El 13 de març de 2013, el cardenal Bergoglio va ser triat com a successor de Benet XVI a les 19:06 h del segon dia del conclave de 2013, en la cinquena ronda, sent el primer papa jesuïta, el primer de procedència hispanoamericana o americana en general, i el primer castellanoparlant. Els dies previs a la seva elecció no figurava entre els papables amb més possibilitats, tot i que es va considerar com un candidat reformista, amb edat i capacitat per netejar la cúria.[31]

Va prendre el nom de Francesc[32] en honor a Sant Francesc d'Assís, un sant italià que al segle XIII va fundar l'Orde Franciscà i que es va caracteritzar per la seva entrega als pobres i la seva humilitat extrema. Alguns periodistes van assenyalar sobre això que la seva preferència per aquest nom va ser un signe de com vol portar a terme el seu pontificat, i el papa va declarar posteriorment a la premsa que «li agradaria una Església pobra i per als pobres» en explicar el perquè de la seva opció pel nom de Francesc: «per a mi és l'home de la pobresa, l'home de la pau, l'home que estima i custodia la Creació».

En la seva primera aparició pública, va elevar una oració pel seu antecessor, el Papa emèrit Benet XVI.[33] Tot seguit, va dir que començava "un camí", i va demanar als fidels que resessin "uns per altres perquè hi hagi una gran fraternitat". «Espero que aquest camí de l'Església que avui comencem sigui fructífer per a l'evangelització». Posteriorment, durant un sopar amb els cardenals del col·legi cardenalici, va demanar que «Déu els perdonés pel que havien fet».[34]

Primers actes[modifica | modifica el codi]

El 14 de març de 2013, un dia després d'haver estat escollit, oficià la seva primera missa com a Pontífex a la Capella Sixtina. La va celebrar alternant el llatí i l'italià sense recolzar-se en escrits, amb un to didàctic i amb molta gesticulació. Respecte als afers que tractà, va fer una crida a proclamar el missatge de Jesucrist, per evitar ser considerats simplement com una «ONG compassiva». A més, destacà la necessitat que l'Església s'allunyés d'allò mundà edificant-se sobre l'Evangeli i la pedra angular de Crist, i no pas «com els castells de sorra que fan els nens i que s'enfonsen fàcilment».[35] Aquell mateix dia es desplaçà a la Casa del Clergat de Roma, on havia estat allotjat abans del conclave per recollir les seves maletes i pagar ell mateix el compte.[36]

Al seu segon dia de pontificat, divendres 15 de març, rebé tots els cardenals en audiència a la Sala Clementina del Vaticà. Francesc agraí el suport rebut al conclave, i lloà la tasca realitzada pel seu predecessor Benet XVI, de qui afirmà sentir «una gran gratitud i afecte pel meu predecessor, qui revigoritzà l'Església amb la seva fe, els seus coneixements i la seva humilitat.» També manifestà que «tots nosaltres hem de tractar de respondre amb fe per portar a Jesucrist a la humanitat i per portar a la humanitat a tornar a Crist i a la seva Església.»[37]

El dissabte 16 rebé els periodistes en audiència a l'Aula Pau VI, als quals beneí i agraí la tasca realitzada durant els dies del conclave.[38] En aquest acte emprà per primera vegada el castellà: «Molts de vostès no pertanyen a l'Església Catòlica i altres no són creients, però respectant la consciència de cadascú, us dono la meva benedicció sabent que cadascun de vosaltres és fill de Déu. Que Déu els beneeixi!»[39] Aquell mateix dia restablí provisionalment a tots els membres de la Cúria vaticana, els càrrecs dels quals havien quedat suspesos durant el període de seu vacant, efectuant-se donec aliter provideatur (fins que es disposi el contrari)[40][41]

El diumenge 17 de març presidí el res de l'Àngelus des del balcó del seu apartament vaticà, davant unes 150.000 persones. Durant la pregària parlà de la misericòrdia de Déu (...) que mai no castiga, i també mencionà un llibre escrit pel teòleg Walter Kasper.[42] Aquell mateix dia també va escriure la seva primera piulada: «Estimats amics, os dono les gràcies de tot cor i us prego que seguiu resant per mi»[43] Abans de l'Àngelus celebrà una missa a la capella de Santa Anna, on saludà personalment a tots els assistents a la sortida.[44]

El 18 de març va rebre la primera autoritat estrangera: concretament a la seva compatriota la Presidenta de l'Argentina Cristina Fernández de Kirchner. La trobada durà uns vint minuts i va ser seguida d'un dinar. A la trobada, la presidenta demanà al Papa que fes de mitjancer per aconseguir dialogar amb el Regne Unit respecte a la sobirania de les illes Malvines.[45]

Inauguració del pontificat[modifica | modifica el codi]

Fitxer:Misa de inauguración del Pontificado del Papa Francisco.jpg
Missa d'inauguració del pontificat del papa Francesc. A la primera fila dels assistents s'observa, d'esquerra a dreta, la princesa Charlène de Mónaco, el rei i la reina de Bèlgica, l'arquebisbe Joan Enric Vives i Sicília, copríncep d'Andorra, i l'arquebisbe Giovanni Becciu, substitut de la secretaria d'estat vaticana.

La missa d'inauguració del pontificat del papa Francesc va tenir lloc el 19 de març de 2013, festivitat de Sant Josep. A la cerimònia van assistir-hi delegacions oficials de 132 països del món, així com caps d'altres confessions religioses.[46] Entre els caps d'altres denominacions cristianes que hi assistiren hi havia el Patriarca de Constantinoble Bartomeu I, un fet insòlit que no tenia lloc des del Cisma d'Orient, fa gairebé mil anys.[47]

Abans de la missa, el papa es traslladà a bord d'un jeep blanc descobert (en comptes del papamòbil blindat) entre la gent i va recórrer durant vint minuts la plaça de Sant Pere. Francesc va baixar en diverses ocasions del vehicle per saludar nens i malalts.[48]

Durant la cerimònia se li imposà el pal·li i se li donà l'anell del pescador (que aquest cop no era d'or, sinó que de plata daurada]])[49] i en la seva homilia Francesc parlà del poder que Crist donà a Simó Pere: «Mai no hem d'oblidar que l'autèntic poder és el servei», afirmà, considerant la figura del papa com la de qui «ha de posar els seus ulls en el servei humil» i «obrir els braços per custodiar tot el poble de Déu i acollir amb tendresa i afecte tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits»[50][51] També es dirigí als governants i als líders en matèria política, econòmica o social, als quals demanà que fossin custodis de la creació, dels més febles i del medi ambient, recordant que «l'odi, l'enveja i la supèrbia embruten la vida»[50][52]

Milers de fidels van seguir l'inici del pontificat des de Buenos Aires mitjançant pantalles gegants

Uns dies abans de la inauguració, Francesc agraí mitjançant una carta les pregàries i mostres d'afecte rebudes des dels fidels argentins, però els demanà expressament que no anessin a la cerimònia d'inici del pontificat, sinó que en comptes destinessin els diners del viatge a Roma per fer obres de caritat vers els qui ho necessiten més.[53][54] La ciutat de Buenos Aires, pel seu costat, decretà festiu escolar que va permetre que tots els alumnes i treballadors a l'educació seguissin l'inici del pontificat, en considerar-ho com un dels "fets més importants que s'han produït en tota la història de l'Argentina", més enllà del fet purament religiós[55] Abans de la cerimònia, el papa va fer una trucada telefònica per agrair els milers de fidels que s'havien reunit per seguir-la, i que participaven des de la nit anterior a una vigília a la catedral de Buenos Aires.[56]

El 23 de març Francesc visità el seu predecessor, el papa emèrit Benet XVI, que residia a Castel Gandolfo. La visita, de 3 hores de durada, va tenir un caràcter privat. Tots dos pontífexs van pregar junts a una capella dedicada a la Mare de Déu de Częstochowa, i encara que Benet va voler cedir-li un lloc preeminent, Francesc li demanà que s'assegués amb ell, al·legant que "som germans". Segons el portaveu de la Santa Seu, Federico Lombardi, Francesc regalà al seu antecessor una icona de la Mare de Déu de la Humilitat, en honor a la «humilitat demostrada» per l'anterior papa en presentar la seva renúncia. Posteriorment, van tenir un encontre privat a la biblioteca de la residència papal i van dinar junts, abans del retorn de Francesc al Vaticà.[57] Aquesta trobada va ser un fet insòlit a la història papal, car mai no s'havien trobat un papa amb el seu predecessor emèrit.[58]

Desenvolupament del pontificat[modifica | modifica el codi]

El Papa Francesc a la plaça de Sant Pere

Alguns dels primers actes públics del pontificat de Francesc van tenir lloc en el marc de la Setmana Santa de 2013:

  • El Diumenge de Rams, davant de més de 250.000 persones denuncià, entre altres coses, les guerres, els conflictes econòmics, l'ànsia del diner i del poder, la corrupció i els crims contra la vida humana i la Creació. Respecte a la comunitat cristiana, els va dir que amb Crist es podia guanyar el mal i els demanà que "no fossin persones tristes" i que no deixessin que ningú "els robés l'esperança"[59]
  • El Dijous Sant l'inicià amb la Missa Crismal, on anuncià la beatificació de diversos màrtirs de la Segona Guerra Mundial, l'Europa comunista i la Guerra Civil Espanyola.[60] Per la tarda va tenir lloc un lloc insòlit, en celebrar la missa del Sopar del Senyor al Casal del Marmo, una presó per a joves, on rentà els peus a dotze reclusos, deu nois i dues noies, una d'elles musulmana.; en comptes de celebrar-la a la basílica de Sant Joan del Laterà. Després de la missa, el pontífex es reuní amb els detinguts i el personal del centre al gimnàs del reformatori.[61]
  • El Diumenge de Resurrecció el Papa llançà un missatge de pau cap a totes les regions del món que es troben en situació de conflicte: Mali, Síria, Corea, Israel i Palestina, etc.; i donà la tradicional benedicció Urbi et orbi als milers de fidels reunits al Vaticà.[62]

El 6 d'abril va fer el seu primer nomenament a la Cúria en encarregar al frare franciscà José Rodríguez Carballo el càrrec de secretari de la Congregació pels Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica.[63] Un mes després de la seva elecció, el papa Francesc, prenent en consideració un dels suggeriments que s'exposaren durant les congregacions generals que precediren al conclave, constituí un grup de cardenals perquè l'assessorin en les tasques del govern de l'Església i l'ajudin a la reforma de la constitució apostòlica Pastor Bonus sobre la Cúria. Aquest grup està coordinat per, arquebisbe de Tegucigalpa, Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, i el seu secretari és Marcello Semeraro, bisbe d'Albano.[64]

El 9 d'abril es reuní amb Ban Ki-Moon, Secretari General de les Nacions Unides. Durant la visita el Papa aprofità per manifestar "l'apreci pel paper central de l'ONU en la preservació de la pau al món, en la promoció del bé comú i en la defensa dels drets fonamentals de l'home".[65]

El 2 de maig Francesc rebé al Vaticà el seu predecessor, Benet XVI, que es traslladà des de Castel Gandolfo al monestir Mater Ecclesiae, la seva residència definitiva[66] (sent la primera ocasió en que dos papes convivien al Vaticà)[67]

El 10 de maig Francesc va ser visitat al Vaticà pel Patriarca d'Alexandria, Tauadros II, en un intent d'apropament recíproc vers "la unitat plena del cristianisme". Amb el desig que aquella data fos la primera d'una llarga sèrie de trobades, Tauadros II li proposà que se celebrés cada any una festa de l'amor fratern entre ambdues esglésies. Aquesta era la segona vegada en que es reunien un papa catòlic i un altre copte des del Cisma d'Orient, l'any 1054.[68][69]

Viatges[modifica | modifica el codi]

Brasil[modifica | modifica el codi]

El papa va arribar el 22 de juliol del 2013 a Río de Janeiro en el marc de la Jornada Mundial de la Joventut 2013. Al primer acte amb les autoritats del Brasil va dir que no portava «ni or ni plata, sinó el més valuós, a Jesucrist», al mateix temps que afirmà que la joventut és «la finestra per on entra el futur al món».[70]

Turquia[modifica | modifica el codi]

El 28 de novembre de 2014 inicià una viatge a Turquia, visitant Ankara i Istambul. A Ankara, visità el mausoleu d'Atatürk i s'entrevistà amb el President Recep Tayyip Erdoğan i amb el ministre d'afers religiosos, Mehemet Gormez.[71] El dissabte, ja a Istambul, visità la Mesquita del Sultán Ahmet, sent rebut pel Gran Mufti, i el Museu de Santa Sofia. Després, al jardí de la Legació Pontifícia a Istambul va ser acollit per representants de les comunitats catòliques llatina, armènia, siriana i caldea, encapçalats pels seus ordinaris. A la tarda, a la missa celebrada a la Catedral llatina de l'Esperit Sant, en presència del Patriarca Ecumènic Bartomeu I i del Patriarca Siro-Catòlic Ignasi Josep III Younan, el Papa Francesc realitzà una homilia ecumènic, afirmant que «L'Esperit Sant ens guií per sortir de la divisió dels cristians. És necessari sortir dels mecanismes defensius i de les posicions enrocades [...] Només l'Esperit Sant pot suscitat la diversitat, la multiplicitat i, tanmateix, produir la unitat.» I insistí en que «Si ens deixem guiar per l'Esperit, la riquesa, la varietat, la diversitat mai no creen conflicte, car Ell ens impulsa a viure la varietat dins la comunió de l'Església.»[72]

A l'oració ecumènica celebrada a l'església de Sant Jordi, conjuntament amb Bartomeu I, en un gest espontani, el Papa Francesc demanà a Sa Santedat Bartomeu que el beneís i, igualment, a l'Església de Roma. Finalment, ambdós resaren conjuntament el Parenostre, Francesc en llatí i Bartomeu en grec.[73]

Encícliques[modifica | modifica el codi]

Lumen Fidei[modifica | modifica el codi]

Publicà la seva primera encíclica, amb el nom de Lumen Fidei,[74] juntament amb el papa emèrit Benet XVI. Està datada del 29 de juny del 2013[74] però es va fer pública el 5 de juliol del 2013.[75]

Beatificacions i canonitzacions[modifica | modifica el codi]

Francesc canonitzà el diumenge 12 de maig a 815 persones: Antonio Primaldo i els seus 812 companys màrtirs d'Otranto, Laura Montoya i María Lupita García Zavala. Durant el seu pontificat també es celebrà la Beatificació de Tarragona de 522 màrtirs de la persecució religiosa al segle XX.[76] Així, és el papa que ha proclamat més sants en tota la història de l'Església, superant a Joan Pau II, qui canonitzà a 482 persones en 26 anys de pontificat.[77]

El 5 de juliol del 2013 firmà els decrets per a declarar sants a Joan Pau II, Joan XXIII, i beats a Josep Guardiet i Pujol i Álvaro del Portillo, entre d'altres.[78][79]

Residència[modifica | modifica el codi]

Francesc decidí fer de la Casa de Santa Marta la seva residència, renunciant així al Palau Apostòlic Vaticà, emprat pels Papes des de Pius X, allotjant-se concretament a l'habitació 201.[80]

La seva decisió va ser presa, segons Federico Lombarda, amb el propòsit de buscar una "forma simple de viure i la convivència amb altres sacerdots". Malgrat això, el Palau Apostòlic se segueix emprant per realitzar les audiències i per la pregària de l'Angelus.[81]

Des d'inicis de maig de 2013 conviu al Vaticà amb el seu predecessor, Benet XVI.[82]

Posicions personals i morals[modifica | modifica el codi]

Llei de matrimoni entre persones del mateix sexe[modifica | modifica el codi]

La presidenta Cristina Fernández de Kirchner rep l'arquebisbe Bergoglio (19 de desembre de 2007)

Encara cardenal, es va enfrontar el govern argentí quan aquest preparà un projecte de llei sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe. El 9 de juliol de 2010, dies abans de l'aprovació de la llei[83] es va publicar una nota de Bergoglio on convocava una «guerra de Déu» contra la llei, que legalitzava el matrimoni i l'adopció en parelles homosexuals.[84] En la seva nota, dirigida a les monges carmelites, parlava de «moviment del diable» i esperonava a acompanyar «aquesta guerra de Déu» contra els casaments entre homosexuals. L'expresident Néstor Kirchner criticà les pressions de l'Església sobre aquest projecte.[85]

Avortament, eutanàsia i anticoncepció[modifica | modifica el codi]

El cardenal Bergoglio, d'acord amb la postura oficial de l'Església sobre aquests temes, ha encoratjat tant el seu clergat com els laics a oposar-se tant a l'avortament com a l'eutanàsia, descrivint el moviment pro-elecció com "cultura de la mort".[86] Bergoglio dóna suport a l'ús d'anticonceptius per evitar la propagació de malalties,[87] encara que es va oposar a distribuir-ne gratuïtament a Argentina.[88]

Crítica a la pobresa i la desigualtat econòmica[modifica | modifica el codi]

Conegut per clamar contra la desigualtat a la seva Argentina natal,[89] Bergoglio compara la pobresa amb la violació dels drets humans,[90] i no ha dubtat a retreure al Govern que no impedís l'augment de la pobresa al seu país, una situació que considera "immoral, injusta i il·legítima",[91] ja que esdevé en una nació que compta amb les condicions econòmiques necessàries per evitar aquests danys. "En lloc d'això, sembla que s'ha optat per agreujar encara més les desigualtats", va assegurar el primat de l'Església catòlica argentina, per qui "els drets humans es violen no només amb el terrorisme, la repressió i els assassinats, sinó també per estructures econòmiques injustes que originen grans desigualtats". Davant d'això, va reclamar una resposta "ètica, cultural i solidària" per saldar el deute social amb milions d'argentins, majoritàriament nens i joves, i va assegurar que és imperatiu lluitar per canviar les causes estructurals i les actituds personals o corporatives que generen aquesta situació.

No era la primera vegada que el cardenal argentí denunciava aquesta situació. Va intervenir en un seminari sobre Polítiques Públiques, organitzat per l'Escola de Postgrau Ciutat Argentina (Epoca), la Universitat del Salvador i la Carlos III de Madrid, on van intervenir també l'ex ministre espanyol Tomás de la Quadra Salcedo, el rabí Sergio Bergman (conegut per la seva actitud crítica amb el govern de Kirchner) i la senadora Hilda González de Duhalde, peronista a l'oposició. La intervenció més sonada va ser la del cardenal, que no va estalviar cap crítica a la situació que travessa l'Argentina. Va fer èmfasi en l'alarmant fuga de capitals que pateix el país: "Hi ha aproximadament 150.000 milions de dòlars d'argentins a l'exterior, sense comptar els que estan fora del sistema financer, i els mitjans de comunicació ens diuen que segueixen marxant d'Argentina, aproximadament, uns altres 2.000 milions de dòlars més al mes", va afirmar. "Què es pot fer perquè aquests recursos es posin al servei del país, amb idea de saldar el deute social i generar les condicions per a un desenvolupament integral?", preguntava.[90]

Durant una vaga de 48 hores de servidors públics a Buenos Aires, Argentina, Bergoglio opinar sobre les diferències entre els "pobres perseguits per demanar feina, i els rics que són aplaudits per fugir de la justícia."[92]

Mèrit per rebre l'eucaristia[modifica | modifica el codi]

Del Document d'Aparecida (una declaració conjunta dels bisbes d'Amèrica Llatina) es pot deduir quina era la posició de l'aleshores cardenal Bergoglio per determinar quins eren els mèrits dels individus per rebre l'eucaristia. El paràgraf 436, el text diu que "Hem d'atenir-nos a la 'coherència eucarística', és a dir, ser conscients que no poden rebre la sagrada comunió i alhora actuar amb fets o paraules contra els manaments, particularment quan es propicien l'avortament, l'eutanàsia i altres delictes greus contra la vida i la família. Aquesta responsabilitat pesa, de manera particular, sobre els legisladors, governants i els professionals de la salut".[93][94][95]

Predisposició al diàleg interreligiós[modifica | modifica el codi]

És per la seva disposició al diàleg que Bergoglio ha estat un gran defensor del diàleg interreligiós.[96] Sobre el que en la seva opinió és una falta de diàleg entre els seus compatriotes va escriure que:

« «sucumbim víctimes d'actituds que no ens permeten dialogar: la prepotència, no saber escoltar, la crispació del llenguatge comunicatiu, la desqualificació prèvia i tantes altres. El diàleg neix d'una actitud de respecte cap a una altra persona, d'un convenciment que l'altre té alguna cosa bona a dir, suposa fer lloc al nostre cor al seu punt de vista, a la seva opinió i la seva proposta. Dialogar comporta una acollida cordial i no una condemna prèvia. Per dialogar cal saber baixar les defenses, obrir les portes de casa i oferir calidesa humana. Són moltes les barreres que en la quotidianitat impedeix el diàleg: la desinformació, la xafarderia, el prejudici, la difamació, la calúmnia. Totes aquestes realitats conformen cert groguisme cultural que ofega certa obertura cap als altres. I així traven el diàleg i la trobada.»[97] »

El mateix dia del seu nomenament com papa de l'Església catòlica, Bergoglio va enviar una carta al rabí cap de Roma Riccardo Di Segni, en què expressava el seu desig de contribuir al progrés de les relacions davant les dues religions, que s'havien anat fortificant progressivament en les últimes dècades.[98]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Bergoglio, Jorge. Meditaciones para religiosos (en castellà). Buenos Aires: Diego de Torres, 1982. OCLC 644781822. 
  • Bergoglio, Jorge. Reflexiones en esperanza (en castellà). Buenos Aires: Ediciones Universidad del Salvador, 1992. OCLC 36380521. 
  • Bergoglio, Jorge. Educar: exigencia y pasión: desafíos para educadores cristianos (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2003. ISBN 9789505124572. 
  • Bergoglio, Jorge. Ponerse la patria al hombro: memoria y camino de esperanza (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2003. ISBN 9789505125111. 
  • Bergoglio, Jorge. La nación por construir: utopía, pensamiento y compromiso: VIII Jornada de Pastoral Social (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2005. ISBN 9789505125463. 
  • Bergoglio, Jorge. Corrupción y pecado: algunas reflexiones en torno al tema de la corrupción (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2006. ISBN 9789505125722. 
  • Bergoglio, Jorge. Sobre la acusación de sí mismo (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2006. ISBN 978-950-512-549-4. 
  • Bergoglio, Jorge. El verdadero poder es el servicio (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2007. OCLC 688511686. 
  • Bergoglio, Jorge. Seminario: las deudas sociales de nuestro tiempo: la deuda social según la doctrina de la iglesia (en castellà). Buenos Aires: EPOCA-USAL, 2009. ISBN 9788493741235. 
  • Bergoglio, Jorge; Skorka, Abraham Sobre el cielo y la tierra (en castellà). Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 2010. ISBN 9789500732932. 
  • Bergoglio, Jorge. Seminario Internacional: consenso para el desarrollo: reflexiones sobre solidaridad y desarrollo (en castellà). Buenos Aires: EPOCA, 2010. ISBN 9789875073524. 
  • Bergoglio, Jorge. Nosotros como ciudadanos, nosotros como pueblo: hacia un bicentenario en justicia y solidaridad (en castellà). Buenos Aires: Editorial Claretiana, 2011. ISBN 9789505127443. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Annuntio vobis gaudium magnum; habemus Papam: Eminentissimum ac Reverendissimum Dominum, Dominum Georgium Marium Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Bergoglio qui sibi nomen imposuit Franciscum» (en llatí). Web del Vaticà. La Santa Seu, 13 març 2013. [Consulta: 14 març 2013].
  2. «Fumata Blanca: el conclave escull el successor de Benet XVI». 324.cat, 13 de març de 2013. [Consulta: 13 de març de 2013].
  3. «El papa Francesc: "Com m'agradaria una Església pobra i per als pobres"» (en català). Diari Ara, 16 de març de 2013. [Consulta: 16 de març de 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Fitxa a The Cardinals of the Holy Roman Church» (en anglès). [Consulta: 18 març 2013].
  5. «Biografía: ¿Quién es Jorge Bergoglio?» (en (castellà)). , News.va [Consulta: 14 març 2013].
  6. «Francesc I, el primer Papa americà». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  7. «Francisco I y su estrecha relación con Chile» (en castellà). La Tercera. [Consulta: 18 març 2013].
  8. «Fitxa a Catholic Hierarchy.org». [Consulta: 18 març 2013].
  9. «"El papa en Alcalá de Henares: Jorge Mario Bergoglio completó la tercera probación en España» (en castellà). The Huffington Post. [Consulta: 18 març 2013].
  10. «Fitxa a Catholic Hierarchy.org» (en anglès). [Consulta: 18 març 2013].
  11. «Libro 'El silencio' registra colaboración de Bergoglio en secuestro de curas en la dictadura argentina» (en castellà). La Jornada, 13 març 2013. [Consulta: 13 març 2013].
  12. 12,0 12,1 Irigaray, Juan Ignacio. «Jorge Mario Bergoglio, el primer Papa jesuita». El Mundo, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  13. «Cinco nuevos testigos contra Bergoglio», artícle d'Horacio Verbitsky al diari Página/12 de Buenos Aires del 18 de abril de 2010.
  14. Irigaray, Juan Ignacio. «El número uno de la Iglesia argentina, sospechoso de colaborar con la dictadura» (en castellà). El Mundo, 8 de novembre de 2010. [Consulta: 13 març 2013].
  15. [1]
  16. http://www.perfil.com/contenidos/2010/04/18/noticia_0024.html?commentsPageNumber=4
  17. Periòdic Perfil
  18. Menor, Darío. «Los salvados por Bergoglio». La Razón, 22 setembre 2013 [Consulta: 23 setembre 2013].
  19. «Perez Esquivel tras reunirse con el Papa: "Bergoglio no tuvo nada que ver con la dictadura"». Clarín, 21 març 2013 [Consulta: 16 setembre 2013].
  20. «Libro La Lista de Bergoglio revela cómo el Papa salvó a perseguidos por la dictadura». La República, 8 setembre 2013 [Consulta: 16 setembre 2013].
  21. Rubín, Sergio. «“La Lista Bergoglio” revela cómo el Papa salvó a perseguidos por la dictadura». Clarín, 7 setembre 2013 [Consulta: 16 setembre 2013].
  22. «La lista de salvados del Papa Francisco». ABC, 9 setembre 2013 [Consulta: 16 setembre 2013].
  23. Rubin, Sergio. «Arancedo, un moderado, sucede a Bergoglio en el Episcopado» (en castellà). Clarin, 09/11/11. [Consulta: 13/3/2013].
  24. «El successor de Bergoglio», article al diari Pàgina/12 del 8 de novembre de 2011.
  25. Galán, Lola. «Bergoglio fue elegido en el cónclave por más votos que Ratzinger en 2005». El País, 15 març 2013 [Consulta: 9 setembre 2013].
  26. Amón, Rubén. «¿Qué pasó en el Cónclave de 2005?». El Mundo, 11 març 2013 [Consulta: 9 setembre 2013].
  27. «Bergoglio fue el principal rival de Ratzinger». ABC, 13 març 2013 [Consulta: 9 setembre 2013].
  28. Constitució Apostòlica Universi Dominici Gregis de 22 de febrer de 1996, cap. II, núm. 48)
  29. Codi de Dret Canònic, cànon 1399
  30. Rubin, Sergio. «Ahora dicen que Bergoglio llegó a estar cabeza a cabeza con Ratzinger» (en castellà). Clarin, 23/4/2005.
  31. «Els que tenen més punts per succeir Benet XVI». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  32. «Habemus papam». vatican.va. [Consulta: 13 de març de 2013].
  33. «Habemus Papam: Jorge Mario Bergoglio, papa Francesc I». ara. [Consulta: 13 març 2013].
  34. «El papa Francisco, a los cardenales: Que Dios os perdone por lo que habéis hecho» (en castellà). Cadena Ser. Grupo PRISA. [Consulta: 13 març 2013].
  35. «El papa en su primera misa: "La Iglesia no es más que una ONG compasiva si no profesa a Jesús"». RTVE, 14 de març de 2013 [Consulta: 15 de març de 2013].
  36. «El Papa pagó la cuenta del hotel "para dar el ejemplo"». www.clarin.com, 14 de març de 2013. [Consulta: 1 de juny de 2013].
  37. «"Vamos a responder con fe para llevar a Jesucristo a la humanidad"». Diario Panorama, 15 de març de 2013 [Consulta: 15 de març de 2013].
  38. «El Papa Francisco agradece a los periodistas su trabajo durante el cónclave». Rome Reports, 16 març de 2013 [Consulta: 8 juliol 2013].
  39. «Francisco habló en español por primera vez como papa». [Consulta: 16-3-2013].
  40. «Curia Restoration» (en anglès). [Consulta: 16-3-203].
  41. «El Santo Padre confirma provisionalmente a los jefes y miembros de la Curia Romana». News.va, 16 de març de 2013 [Consulta: 16 de març de 2013].
  42. Multitudinario Ángelus del Papa: "La misericordia cambia el mundo" El Mundo 17/03/2013
  43. Irene Hernández Velasco. «Multitudinario Ángelus del Papa: 'La misericordia cambia el mundo'». El Mundo, 17 de març de 2013 [Consulta: 17 de març de 2013].
  44. Boo, Juan Vicente. «El Papa Francisco celebra misa en la parroquia y saluda a todos los fieles». ABC, 18 de març de 2013 [Consulta: 13 d'abril de 2013].
  45. Kirchner pide al Papa Francisco que intermedie en el conflicto de las Malvinas ABC Día 18/03/2013
  46. «132 delegaciones de todo el mundo asisten a la misa del Papa». Diario de Navarra, 19 de març de 2013 [Consulta: 19 de març de 2013].
  47. «El Patriarca de Constantinopla irá a la misa de instalación del Papa: algo nunca visto desde 1054». Religión En Libertad, 15 de març de 2013 [Consulta: 17 de març de 2013].
  48. El Papa Francisco abre su Pontificado con un baño de multitudes El Mundo
  49. «El Papa se estrenará cambiando oro por plata dorada en el anillo del Pescador». Público, 18 de març de 2013 [Consulta: 18 de març de 2013].
  50. 50,0 50,1 Ordaz, Pablo. «Francisco lanza un mensaje a los jefes de Estado y de Gobierno reunidos en Roma». El País, 19 de març de 2013 [Consulta: 19 de març de 2013].
  51. «Custodiar requiere bondad, pide ser vivido con ternura». News.va, 19 de març de 2013 [Consulta: 19 de març de 2013].
  52. «El Papa pide defender el medio ambiente y a los más débiles de la sociedad». Reuters, 19 de març de 2013 [Consulta: 19 de març de 2013].
  53. «Den a los pobres el dinero del viaje a Roma». ZENIT, 14 de març de 2013 [Consulta: 15 de març de 2013].
  54. «El Papa pide a los obispos argentinos caridad en lugar de ir a Roma». El Mundo, 15 de març de 2013 [Consulta: 15 de març de 2013].
  55. «Decretan asueto escolar en la Capital por la asunción del Papa». La Nación, 15 de març de 2013 [Consulta: 16 de març de 2013].
  56. «El Papa llama por teléfono a los fieles reunidos junto a la catedral de Buenos Aires». La Razón, 19 de març de 2013 [Consulta: 19 de març de 2013].
  57. «Francisco y Benedicto XVI mantienen en Castel Gandolfo su primer encuentro». La Vanguardia, 23 de març de 2013 [Consulta: 23 de març de 2013].
  58. «Encuentro histórico: el Papa Francisco viajó a Castel Gandolfo para visitar a Benedicto XVI». News.va, 23 de març de 2013 [Consulta: 23 de març de 2013].
  59. [2] ELMUNDO 24/03/2013
  60. El Papa Francisco aprueba la beatificación de 58 mártires españoles ABC 28/03/2013
  61. «El Papa celebra el Dijous Sant a la presó». diari ara. [Consulta: 28 de març de 2013].
  62. El Papa pide la paz en Siria, Oriente Próximo y en las dos Coreas El Mundo 31/3/13
  63. El Papa elige para su primer nombramiento a un fraile español ELMUNDO 06/04/2013
  64. «El Papa Francisco constituye un grupo de cardenales para que le asesoren en el gobierno de la Iglesia y para revisar la Curia romana». NEWS.VA, 13 d'abril de 2013 [Consulta: 13 d'abril de 2013].
  65. Ban Ki-moon, en su encuentro con el Papa: «Usted es el líder espiritual del mundo» ABC 10/04/13
  66. El Papa Francisco da la bienvenida a Benedicto XVI 'con gran cordialidad' El Mundo
  67. Histórico e insólito: dos papas en el Vaticano
  68. Francisco y el papa copto, hacia la unidad La Razón
  69. Francisco y el Papa copto Teodoro II rezan por la 'unidad plena' de las iglesias El Mundo
  70. Arias, Juan. «La juventud que espera al papa Francisco». El País, 23 juliol 2013 [Consulta: 9 setembre 2013].
  71. «Papa Francisco inicia su viaje a Turquía». Aleteia. [Consulta: 30 de novembre de 2014].
  72. «Papa Francisco: El Espíritu Santo nos guía para superar la división de los cristianos». Aleteia. [Consulta: 30 de novembre de 2014].
  73. «Papa Francisco pide a Bartolomé I que le bendiga a él y a la Iglesia de Roma». Aleteia. [Consulta: 30 de novembre de 2014].
  74. 74,0 74,1 «Lumen Fidei». Vatican.va, 29 juny 2013 [Consulta: 8 juliol 2013].
  75. «La primera encíclica del papa Francesc». , 5 juliol 2013 [Consulta: 8 juliol 2013].
  76. «Vatican beatifies 522, mainly priests, nuns, killed in 1930s turmoil before Spain civil war». Washington Post, 13 octubre 2013 [Consulta: 14 octubre 2013].
  77. Récord del Papa: convirtió en santos a 815 católicos Clarín. 12 de mayo de 2013
  78. «PROMULGAZIONE DI DECRETI DELLA CONGREGAZIONE DELLE CAUSE DEI SANTI, 05.07.2013». vatican.va. [Consulta: 8 juliol 2013].
  79. «El papa francisco firma el decreto para declarar santo a juan pablo ii». CNN, 5 juliol 2013.
  80. El nuevo hogar del Papa, más austero y seguro contra un atentado Clarín
  81. El Papa Francisco renuncia a vivir en el lujoso apartamento pontificioEL MUNDO26/03/2013
  82. «Francisco recibe a Benedicto XVI». La Vanguardia, 2 de maig de 2013. [Consulta: 31 de maig de 2013].
  83. «Matrimonio gay: La carta completa de Bergoglio a las monjas carmelitas», artículo en el periódico Rioja Ya. [Enllaç no actiu]
  84. «Bergoglio convocó a una “guerra de Dios” contra el matrimonio gay», article a LaVoz901.com.ar.
  85. «Boda gay: para Bergoglio es una “movida del Diablo” y Kirchner lo acusó de presión» (en (castellà)). cronista. [Consulta: 13 març 2013].
  86. «Le cardinal Bergoglio invite à défendre la culture de la vie avec ardeur» (en francès). Zenit.org. [Consulta: 13 març 2013].
  87. Segreti, Giulia. «Jorge Bergoglio of Argentina elected pope». Financial Times, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  88. Stevens, Dan. «Argentina’s Bergoglio Becomes Pope Francis». The Costa Rican Times, 13 març 2013 [Consulta: 13 març 2013].
  89. El País
  90. 90,0 90,1 «Un cardenal argentino critica al Gobierno por no frenar la pobreza» (en castellà). El País. Grupo Prisa, 1 octubre 2009. [Consulta: 14 març 2013].
  91. «Extreme poverty is also a violation of human rights, says Argentinean cardinal». Catholic News Agency, 1 octubre 2009. [Consulta: 13 març 2013].
  92. «Argentines protest against pay cuts». , 8 d'agost de 2001 [Consulta: 13 març 2013].
  93. Document d'Aparecida
  94. «Cardinal Archbishop of Buenos Aires Rages Against Abortion “Death Sentence”». LifeSiteNews.com. [Consulta: 13 març 2013].
  95. «New Pope Francis Called Abortion the “Death Penalty for the Unborn”». LifeNews.com. [Consulta: 13 març 2013].
  96. «Un amic i un gran defensor del diàleg interreligiós». [Consulta: 15 març 2013].
  97. Mario Bergoglio i Abraham Skorka. «El frontispici com mirall». A: Sobre el Cel i la. Buenos Aires, Editorial Sud-americana. ISBN 9789500732932 [Consulta: 15 març 2013]. 
  98. «Intercanvi de missatges entre el Papa i el Rabí Cap de la comunitat jueva de març 2013». [Consulta: 15 març 2013].

Enllaç extern[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Benet XVI
Estats Pontificis
Papa

13 de març de 2013 -
Succeït per:
en actiu
Precedit per:
Theodor Hubrich
Bisbe d'Oca
Bisbe titular d'Oca

20 de maig de 1992 – 3 de juny de 1997
Succeït per:
Mieczysław Cisło
Precedit per:
Antonio Quarracino
Arquebisbe
Arquebisbe de Buenos Aires

28 de febrer de 1998 – 13 de març de 2013
Succeït per:
Mario Aurelio Poli
Precedit per:
Antonio Quarracino
Primat d'Argentina
Primat d'Argentina

28 de febrer de 1998 – 13 de març de 2013
Succeït per:
Mario Aurelio Poli
Precedit per:
Augusto Vargas Alzamora
Escut de Jorge Mario Bergoglio
Cardenal prevere de Sant Robert Belarmino

2001 – 2013
Succeït per:
Mario Aurelio Poli
Precedit per:
Barack Obama
Time
Persona de l'Any de la Revista Time

2013
Succeït per:
---